*Disculpes pels talls, hem patit problemes tècnics.*

En aquesta conversa incòmoda, però necessària, Júlia Rosell Saldaña i Víctor Riverola aborden una de les ferides més silenciades de les nostres ciutats: la deshumanització de les persones sense llar.

❓Per què ens molesta tant mirar-los?

❓Què diu de nosaltres el fet que puguem conviure amb la misèria extrema com si fos part del paisatge?

📚 Amb una mirada que combina neurociència, sociologia i vivència directa, desemmascarem els mecanismes de l’aporofòbia, l’estigma de les addiccions, el rebuig emocional i simbòlic, i la fallida institucional davant la marginalitat.

🧠 L’addicció no és un vici: és un cervell que ha trencat el seu sistema de recompensa. I no tots els sense sostre són addictes, però tots són oblidats.

📍 Barcelona esdevé el refugi final de molts cossos trencats. Però... quina ciutat acull realment si només ofereix l’asfalt com a llit?

🎙️ Incloem testimonis reals que trenquen tòpics, històries colpidores que posen rostre i veu al dolor quotidià.

👁️‍🗨️ Mirar de front la misèria aliena ens obliga a reconèixer la nostra. Potser per això la societat gira el cap.

⚖️ Aquest programa no és caritat ni denúncia fàcil. És una proposta per repensar el vincle, per educar-nos emocionalment com a col·lectiu, per recuperar la responsabilitat davant del que hem normalitzat.

📢 Si volem una ciutat habitable per a tothom, cal començar per reconèixer la humanitat dels que hem deixat fora del sistema.

Get full access to Júlia Rosell Saldaña at juliarscat.substack.com/subscribe