Sign up to save your podcasts
Or
Share Baixú, el petit foraster - Bahram Beizaí (1989) - VOSC
Share to email
Share to Facebook
Share to X
Share to email
Share to Facebook
Share to X
Or
Baixú, el petit foraster - Bahram Beizaí (1989) - VOSC
Per a una experiència de més qualitat et pots baixar els subtítols en format .ass des d'aquest enllaç
https://cloud.disroot.org/s/9aPwY7mtsCPExNi
"Baixú" és un bolet estrany no només dins del cinema iranià, sinó també dins l'obra del mateix Bahram Beizaí, per diferents motius.
1.- El conflicte bèl·lic. Beizaí realitza la pel·lícula el 1986, una pel·lícula antibel·licista en plena guerra entre l'Iran i l'Iraq que, com era de preveure, li toca desar-la al calaix. La censura li posa 96 objeccions als diàlegs i l'obliga a retallar escenes fins que obté el permís per estrenar-la al festival de Fajr el 1989, un cop acabada la guerra.
2.- El conflicte lingüístic. La profunda "persianització" de l'Iran al llarg del S.XX ens ha fet arribar una imatge esbiaixada a través del seu cinema i tendim a imaginar un país relativament uniforme on l'única llengua que s'hi parla és el persa. Però no hem d'oblidar que l'Iran naix a partir d'un imperi conformat per un ampli conjunt de realitats nacionals que l'estat centralitzador s'ha esforçat per menystenir i anorrear, tant en l'època de xa, com en l'actual república islàmica. Per això "Baixú" és diferent, perquè ens mostra dos personatges parlant llengües tan distants que no permeten la intercomunicació, el khuzestaní (un dialècte àrab) i el guilaquí (una llengua irànica nord-occidental diferent del persa). La gràcia d'aquesta tria és que un espectador de parla persa tampoc no els entén i, per tant, la comunicació s'ha de produir per altres vies.
3.- El conflicte ètnic. Dins dels àrabs del Khuzestan hi ha encara el subgrup dels afro-iranians que són de pell bruna, mentre que els guilacs són de pell blanca amb marcats contactes ètnics amb els mazandaranís i amb les ètnies caucàsiques (àzeris, armenis i georgians). Per això l'aparició d'un khuzestaní afro-iranià en un poblet de Guilan és vista com la d'un estranger totalment aliè a la seva realitat. "Com un tros de carbó sortit d'una mina". Quan Naí li diu al botiguer que vol una pastilla de sabó per rentar el nen, aquest li diu que serà millor que n'agafi dues, i ella mateixa, quan l'està rentant, frega ben fort amb l'esperança que el color negre s'esvaeixi.
La baula. Però la comunicació és possible i el pont és Naí. Naí, a diferència dels vilatans, no veu en Baixú l'amenaça del foraster sinó el nen desemparat i l'accepta sense dubtar. Naí és la dona forta, lliure i independent que acull el nen tot i el desgrat del seu marit distant. Naí representa la humanitat pura, sense pors ni prejudicis.
L'apàtrida. Baixú ha perdut els seus pares i la seva germana durant un bombardeig, ha fugit cap al nord i ara és un estranger dins del seu propi país rebutjat per la xenofòbia atàvica de la comunitat.
El vincle. Expulsats del centre, per obligació o per convicció, Naí i Baixú estableixen una forta relació maternofilial que ja no podrà ser destruïda perquè va molt més enllà de la convenció.
Un cant a la humanitat, a l'empatia i a l'acceptació de l'altre que faríem bé de revisar en uns temps com els que corren... i amb una actuació memorable de Sussan Taslimí.
View all episodes
By Per a una experiència de més qualitat et pots baixar els subtítols en format .ass des d'aquest enllaç
https://cloud.disroot.org/s/9aPwY7mtsCPExNi
"Baixú" és un bolet estrany no només dins del cinema iranià, sinó també dins l'obra del mateix Bahram Beizaí, per diferents motius.
1.- El conflicte bèl·lic. Beizaí realitza la pel·lícula el 1986, una pel·lícula antibel·licista en plena guerra entre l'Iran i l'Iraq que, com era de preveure, li toca desar-la al calaix. La censura li posa 96 objeccions als diàlegs i l'obliga a retallar escenes fins que obté el permís per estrenar-la al festival de Fajr el 1989, un cop acabada la guerra.
2.- El conflicte lingüístic. La profunda "persianització" de l'Iran al llarg del S.XX ens ha fet arribar una imatge esbiaixada a través del seu cinema i tendim a imaginar un país relativament uniforme on l'única llengua que s'hi parla és el persa. Però no hem d'oblidar que l'Iran naix a partir d'un imperi conformat per un ampli conjunt de realitats nacionals que l'estat centralitzador s'ha esforçat per menystenir i anorrear, tant en l'època de xa, com en l'actual república islàmica. Per això "Baixú" és diferent, perquè ens mostra dos personatges parlant llengües tan distants que no permeten la intercomunicació, el khuzestaní (un dialècte àrab) i el guilaquí (una llengua irànica nord-occidental diferent del persa). La gràcia d'aquesta tria és que un espectador de parla persa tampoc no els entén i, per tant, la comunicació s'ha de produir per altres vies.
3.- El conflicte ètnic. Dins dels àrabs del Khuzestan hi ha encara el subgrup dels afro-iranians que són de pell bruna, mentre que els guilacs són de pell blanca amb marcats contactes ètnics amb els mazandaranís i amb les ètnies caucàsiques (àzeris, armenis i georgians). Per això l'aparició d'un khuzestaní afro-iranià en un poblet de Guilan és vista com la d'un estranger totalment aliè a la seva realitat. "Com un tros de carbó sortit d'una mina". Quan Naí li diu al botiguer que vol una pastilla de sabó per rentar el nen, aquest li diu que serà millor que n'agafi dues, i ella mateixa, quan l'està rentant, frega ben fort amb l'esperança que el color negre s'esvaeixi.
La baula. Però la comunicació és possible i el pont és Naí. Naí, a diferència dels vilatans, no veu en Baixú l'amenaça del foraster sinó el nen desemparat i l'accepta sense dubtar. Naí és la dona forta, lliure i independent que acull el nen tot i el desgrat del seu marit distant. Naí representa la humanitat pura, sense pors ni prejudicis.
L'apàtrida. Baixú ha perdut els seus pares i la seva germana durant un bombardeig, ha fugit cap al nord i ara és un estranger dins del seu propi país rebutjat per la xenofòbia atàvica de la comunitat.
El vincle. Expulsats del centre, per obligació o per convicció, Naí i Baixú estableixen una forta relació maternofilial que ja no podrà ser destruïda perquè va molt més enllà de la convenció.
Un cant a la humanitat, a l'empatia i a l'acceptació de l'altre que faríem bé de revisar en uns temps com els que corren... i amb una actuació memorable de Sussan Taslimí.