El “tardofranquisme”, a casa nostra es va viure amb intensitat. Les ganes d’alliberar-se de la

cotilla que suposava el règim del general Franco i els aires de llibertat que bufaven des de la

resta del món van empènyer a la societat a sortir cada cop més al carrer a reclamar un canvi

polític al país. Els artistes com Lluís Llach van aprofitar l’empenta per compondre temes que

passarien a la història com a “himnes de llibertat” que perduren fins als nostres dies. Una

mostra és l’Estaca, que amb els anys s'ha convertit en un símbol de qualsevol lluita.

No hi ha cap altra cançó moderna en català que hagi tingut tant de recorregut per explicar

Catalunya al món com “L’estaca” de Lluís Lach. El protagonista és Narcís Llansà, l’avi Siset d’un

dels companys de joc de Llach a l’Empordà de la seva infantesa, amb qui tenia grans converses.

Sense que cap dels dos ho sabés, estaven posant les bases d’una de les cançons més populars

de la discografia combativa mundial de la segona meitat del segle XX.

Siset havia estat regidor d'ERC a Besalú durant la Segona República i va ser represaliat per la

dictadura, al jubilar-se com barber se'n va anar a viure amb les seves filles, una d'elles

establerta a Verges, on va conèixer al jove Lluís Llach. El cantautor pertanyia a una família

catòlica i conservadora, el pare curiosament, havia estat alcalde franquista, i va descobrir a

través del Siset el significat de les paraules catalanisme i república.

El cantautor va compondre “L’estaca” al piano del Mas Pi de Verges, a l’Alt Empordà animat

pels seus amics que sempre li demanaven. Primer va fer la música amb innocència i després la

lletra des del raciocini. L’escriptora Maria Aurèlia Capmany el va ajudar molt ja que en aquella

època molts intel·lectuals van acollir els cantants que començàvem, i que d’escriure en català

en sabien molt poc.

La cançó és un cant a combatre la dictadura des de la unitat. La idea de la conscienciació

col•lectiva per a aconseguir la llibertat, per continuar en la lluita es comunica en els últims

versos quan, una vegada mort el Siset, el protagonista és l'encarregat d'anar comunicant

l'esperit d'unitat en la lluita per la llibertat a les noves generacions, amb la nova estrofa.

Malgrat que el simbolisme de la lletra és més que evident, va passar per alt a la censura, que

sorprenentment la va autoritzar. Només després de l’èxit es va optar per la prohibició. Però la

llavor ja estava sembrada i “L’estaca” va deixar de ser una simple peça musical per convertir-se

en tot un símbol.

El camí de “L’estaca” ha estat molt llarg i l’ha dut per molts països. Així es va convertir en

l’himne del sindicat polonès Solidarnosc de Lech Walesa, de l’associació de dones

revolucionàries d’Afganistan RAWA o de l’equip de rugbi de Perpinyà USAP.

Més de quaranta anys després de la seva composició, la cançó segueix ben viva, com ho

demostra la censura al festival Filmets de Badalona o la seva utilització per part del partit

Podemos. Molts dels músics dels grups que l’han feta seva i que la canten als seus repertoris

actuals ni tan sols havien nascut quan se’n va publicar la primera versió. N’existeixen més de

150 versions en tota mena d’estils musicals: de l’electrònica a l’ska passant pel cant polifònic i

la música clàssica, el rock i el folk. Se n’ha enregistrat versions instrumentals i en català,

alemany, anglès, àrab, basc, castellà, cors, dari, francès, grec, italià, neerlandès, occità,

polonès, portuguès, rus i suec.

Com a curiositats d’aquesta cançó, quan Llach compongué la lletra utilitzà “columna” en lloc

d'estaca. Fou en les revisions posteriors de la lletra que es va suggerir canviar columna per

estaca. També, quan Narcís Llansà, l’avi Siset, morí va ser enterrat al cementiri de Besalú i en

els anys de la transició, els joves independentistes saltaven els murs per anar a cantar L'estaca

a la seva tomba.