La dècada dels 80 va ser una època de trencament, experimentació i, sobretot d’extralimitar-se en tots els àmbits de la vida. La música va ser la que més va notar aquest esperit d’investigar noves sonoritats que es van veure plasmades en l’onada de l’electropop. Prova d’això m’és Tainted Love, una cançó que va popularitzar el duet Soft Cell però que, com sol passar, no era un tema original ni molt menys. Per trobar la versió original ens hem de remuntar a 1965.

A alguns ens pot sonar una mica avantguardista per als anys 60, però segurament és només per l'efecte persistent en la memòria del ritme tecno del duet anglès. De fet si afinem una mica l'oïda podem reconèixer fins i tot algunes notes del començament d'Every body need some body, tema especialment conegut per la pel•lícula The blues brothers.

La cançó va ser composta inicialment per Ed Cobb per a The Standells, un grup dirigit i produït per ell però al que el tema no li va agradar. Finalment el va gravar amb Glòria Jones com a cara B del senzill My bad boy's comin' home, sent un rotund fracàs en la seva època. La cantant afroamericana és famosa per dues fites, per aquest tema i per ser la parella de Marc Bolan, líder de T-Rex i conduir el Mini en què es va matar el cantant el 1977.

Fem un salt en el temps i situem-nos aI Regne Unit de 1977; Marc Almond, qui seria la veu cantant de Soft Cell, va escoltar la cançó de Glòria Jones en un pub anglès, i quan va formar el seu projecte amb el seu col•lega David Ball, va haver de tirar d'ella si no volia que la seva discogràfica rescindís el contracte pel poc èxit de les seves pròpies cançons.

Un single amb Tainted Love de Glòria Jones a la cara A i amb Where Did Our Love Go? De les Supremes a la cara B, un èxit absolut del qual, per cert, no van poder cobrar ni un trist royaltie de les vendes d'aquest disc. La banda va cometre el gran error d’enregistrar dues versions “no orginals”, i per tant, no van cobrar ni una sola lliura d’aquest senzill que per cert, va estar 17 setmanes consecutives al número 1 a la Gran Bretanya i 43 setmanes als Estats Units, entrant en aquell moment en el llibre Guinness dels Rècords.

La versió de Soft Cell es va gravar amb un tempo més lent que la versió de Jones i estava en tonalitat de sol -més baixa que la original- perquè encaixés millor amb la veu de Marc Almond. Per cert, parlant de la veu, la versió es va gravar en un dia i mig amb la primera presa vocal d'Almond utilitzada al disc. En aquesta ocasió sí que va aconseguir ràpidament el número 1 en la llista de singles del Regne Unit i altres llocs destacats en les d'altres països, acumulant a finals de 2012 més de 1.200.000 còpies venudes.

En el llibre titulat Tainted Life, Almond explica que quan va sortir de l'enregistrament del senzill, els seus sentiments eren contradictoris. Pensava que simplement havien gravat la típica versió graciosa que queda bé en els concerts. L'únic que ell havia aportat és aquell "Bink Bink" amb el qual s'obre la cançó i que de tant en tant es repeteix.

La cançó tracta d’una relació tòxica, amb el cantant que s’adona que ha d’abandonar-la, però a mesura que el sida s’anava escampant i, per tant, a conèixer-se de la seva existència, aquesta cançó va anar adquirint nous significats.

Entre les nombroses versions anteriors i posteriors a les del duo britànic, destaca la de Marilyn Manson de 2002, que va ser extreta com a senzill des de la banda sonora del llargmetratge Not Another Teen Movie (No és una altra estúpida pel•lícula americana). Aquesta evidentment sona a la línia de l'excèntric artista, amb una barreja d'estils com l'after-punk, glam, heavy metall, satànic i rock industrial.