Nile Rodgers i Bernard Edwards més coneguts per ser el cervell darrere els Chic, tenien

pensat finalitzar l’any trobant l'oportunitat de les seves vides, però els seus plans no van

sortir com havien planejat abans que toqués la dotzena campanada, però aquest canvi en

els esdeveniments és el que va propiciar l’èxit del seu buc insígnia: 'Le freak'.

La història d’aquesta fita de la música disco comença a les acaballes de 1977. En aquella

època Chic tot just havia publicat un primer disc homònim i s'estava començant a llaurar el

seu futur. Els seus primers temes de música ballable eren 'Dance, dance, dance (Yowsah,

yowsah, yowsah)' o 'Everybody dance'; com podeu veure, estemparlant de música disco.

Quedaven poques hores per canviar d’any i Nile Rodgers i Bernard Edwards s’estaven

preparant per gaudir com tothom de la nit de cap d’any amb les seves millors gales per

dirigir-se a la “discoteca per antonomàsia”, la llegendària Studio 54, el temple de la música

disco a Nova York. Els dos integrants havien estat citats per reunir-se amb la mateixa Grace

Jones que, pel que sembla, estava interessada en ells dos. Però aquesta reunió no

s’acabaria fent perquè la cantant, en una clara demostració de “saber fer” no es va recordar

de deixar els seus noms a la llista de convidats, i el porter, com a bon professional que era,

no els va deixar entrar.

El que havia de ser la millor nit de cap d’any de les seves vides va acabar en una de

galledes d’aigua freda més sonades de la història de la música (i en són moltes). Per ofegar

les seves penes Rodgers i Edwards van buscar-se un Pla B i es van dirigir a l’apartament

que Nile tenia en una illa per beure’s un parell d'ampolles de xampany de la botiga de

begudes de la cantonada i tocar una mica. El que va començar com un divertiment, una

cosa per no sentir-se tan malament amb aquell fiasco de cap d’any va derivar en un riff de

guitarra que tenia tota la pinta de ser “l’inici d’alguna cosa trascendental”. El riff havia sorgit

de manera espontània com en les millors cançons, però era bastant possible que la devoció

que Rodgers tenia per 'Sunshine of your love' dels Cream hi hagués tingut alguna cosa a

veure (el subconscient té aquestes coses). El fet és que al damunt d’aquella línia de guitarra

els dos van començar a cantar com se sentien en aquells moments, unes hores després

que els haguessin refusat de la discoteca més famosa de Nova York. 'Fuck off' ( 'Que us

bombin') era la idea primigènia d’aquella cançó. El dos músics s’havien trobat amb la porta

als nassos després de vestir-se amb els vestits més cars que tenien i les seves sabates més

luxoses s'havien amarat caminant sobre la neu d’aquella freda nit en la que els dos havien

de reunir-se amb Grace Jones. Vist el panorama, és comprensible que els dos comencessin

a cantar 'Fuck off' com si es tractés d’una cançó protesta que exorcitzava la humiliació

patida aquella nit de cap d’any de 1977. Rodgers va comprendre que el que havia començat

com una descàrrega de ràbia podria acabar convertint-se en l'himne de tots aquells a qui

alguna vegada els ha deixat tirat un taxista o de qualsevol adolescent emprenyat amb els

seus pares.

Però per molt que a Nile Rodgers li agradés la seva nova cançó protesta, les emissores de

ràdio de l’època (que serien les qui decidirien el futur de la cançó) no permetrien aquest

llenguatge. La solució va ser fer un lleuger canvi en l’expressió, i de ‘Fuck off’ va passar a

‘Freak out’. D’altra banda, Edwards tampoc estava gaire convençut amb el títol original

perquè, tot i que havia estat un ex Pantera negra, era profundament religiós i aquest tipus

d’expressions anaven en contra del seu credo. Així, doncs, els dos es van posar a treballar

en la lletra redissenyant per complet aquell tema destinat a convertir-se en el paradigma de

la música disco. Per arribar de 'Fuck off' a 'Freak out', van haver de donar-hi diverses voltes,

però el que està clar és que si no haguessin arribat a 'fuck off', mai hauríen escrit 'Freak out'.

No obstant això, el guitarrista no estava del tot convençut d'aquesta transició: "Primer, van

canviar 'fuck off' per 'freak off', però ensopegaven amb aquesta expressió perquè no tenia

tant de ganxo. I de sobte va fer-se la màgia. i Rodgers va cantar 'Aaaaah, freak out!'.

Finalment, el tema es va titular 'Le freak' i va servir com a single per al segon àlbum de la

banda, "C'est Chic", publicat el 1978.

Aquella cançó amb la qual Chic pretenia enviar a fer pastetes a l'Studio 54 es va convertir

en un dels temes més destacats de la música disco, un single trencapistes que com diríem

a dia d’avui “ho va petar” precisament a la mateixa discoteca que un abans els havia negat

l’entrada. Poc s’haurien imaginat els seus compositors que aquella cançó acabaria entrant

per la porta gran amb la que ells mateixos s’havien “donat de morros”.

“Le freack” però no només va ser un èxit musical, sino la carta de presentació d’un dels

tàndems musicals més prestigiosos de l’època, especialment Nile Rodgers que acabaria

col·laborant amb artistes com Sister Sledge, Diana Ross, David Bowie, Madonna, Deborah

Harry, INXS, Duran Duran, i fins i tot els espanyols Olé Olé. I per si us ho preguntaveu: sí,

Nile Rodgers i Grace Jones finalment van treballar junts al cap d’una dècada en l'àlbum de

la cantant "Inside story", publicat el 1986.