Amb una part autobiogràfica i una altra inspirada en un company músic, Chuck Berry va signar un dels clàssics del gairebé acabat d'estrenar en aquella època gènere anomenat rock and roll. 'Johnny B. Goode' relatava la sempre recurrent història del somni americà a través d'un riff incendiari.

Johnnie Johnson va aprendre a tocar el piano tot sol. Durant la Segona Guerra Mundial, el 1943, Johnson va ser reclutat i va participar en una orquestra del Cos de Marines. Allà va tenir l'oportunitat de continuar el que havia començat i plantejar-se que la música podia ser la seva manera de guanyar-se les garrofes. Així va ser que, en acabar el conflicte bèl•lic, es va dedicar a recorrer tots els locals nocturns de Chicago i Saint Louis que podia acompanyat del seu nou grup, el Johnnie Johnson Trio, que també seria conegut com Sir John 's Trio.

La banda tenia un concert important per acomiadar l'any la nit de Cap d’any de 1952, però Johnson necessitava trobar un substitut per a la seva saxofonista, Alvin Bennett. El va trobar en un guitarrista i cantant que solia actuar en bars interpretant cançons de Nat King Cole i de Muddy Waters. El seu nom era Chuck Berry. Aquell substitut va resultar ser un músic la mar d'ambiciós, Johnson i Berry es van entendre i Chuck va passar a liderar el Johnnie Johnson Trio, que va acabar per anomenar-se The Chuck Berry Combo.

El dia que Berry va conèixer al seu ídol Muddy Waters, el cantant de blues li suggerir a Chuck que es presentés davant els germans Leonard i Phil Chess, els propietaris i fundadors del segell Chess Records, un dels més prestigiosos de la seva època. Berry així ho va fer i va signar un contracte amb la discogràfica. A partir d'aquell moment, Chuck es dedicaria a establir els fonaments d'un nou gènere que començava a despuntar a mitjans dels anys cinquanta i que el punxadiscos Alan Fred havia batejat com a “rock and roll”.

Johnnie Johnson va ajudar al guitarrista en aquesta tasca. Johnson esbossava música amb el piano i Berry completava el tema amb la lletra i la guitarra. D’aquesta estreta col•laboració en van sorgir clàssics del gènere com 'Maybellene', 'Roll over Beethoven' o 'Sweet little sixteen'. De fet, la col•laboració anava més enllà de lo estrictament professional ja que mentre Johnson ajudava a compondre els èxits que farien famós al guitarrista, aquest, al seu torn l’ajudava amb els problemes que tenia amb la beguda. "Johnnie be good" ( "Johnnie, sigues bo") era el que el guitarrista deia al seu company quan aquest no sabia quin era el millor moment per deixar una estona l'ampolla.

Gràcies a aquesta frase destinada al seu amic i utilitzant-la com a joc de paraules, Berry va començar a treballar en una cançó titulada 'Johnny B. Goode'. La història era senzilla: el clàssic mite del somni americà, el relat d'un jove d'origen humil que aconsegueix arribar al cim i convertir-se en algú respectat en el món de la música. Chuck Berry va prendre a Johnnie Johnson com a punt de partida, però el protagonista de la cançó, en lloc de tocar el piano, tocaria la guitarra. De fet, més que Johnson, el guitarrista va reconèixer que el personatge de la cançó era "Més o menys" ell mateix. Encara que hi havia algunes petites diferències, com la educació del protagonista: “si el Johnny de la cançó no sabia llegir o escriure, Chuck Berry, a la vida real, s'havia graduat en cosmètica i perruqueria”. Al principi, i a l'igual que Johnson i Berry, aquest “Johnny” era negre, però, el guitarrista va decidir obviar el color de la pell per una simple qüestió de pragmatisme: Berry no volia que la qüestió racial suposés un problema a les emissores de ràdio.

Per al riff, un dels més reconeixibles dins de la història de el rock and roll, Berry no va copiar a Marty McFly tal i com apareixia a la pel•lícua “Regreso al Futuro”, sinó que el va agafar de la intro de guitarra de Carl Hogan en el tema 'Is not that just like a woman” de 1946, interpretat per Louis Jordan. De fet, Berry apreciava molt a Jordan i en alguna ocasió havia afirmat que era l'artista amb el qual més s'identificava. Paradoxalment, tot i que Johnnie Johnson s'encarregava del piano en les cançons de Chuck Berry, a 'Johnnie B. Goode', el tema lleugerament inspirat en ell, Johnson no va participar i va ser Lafayette Leake qui es va asseure al piano.

'Johnny B. Goode' es va publicar com single el 1958 i es va incloure en l'àlbum "Chuck Berry is on top". El protagonista fictici del tema que Berry havia creat va passar a ser un personatge recurrent dins el repertori del guitarrista. De fet no seria la única vegada que aquest noi de nom Johnie apareixeria en una cançó seva. A 'Bye bye Johnny ', Chuck Berry narrava la història d'un Johnny ja crescut. Altres cançons a les que va tornar a aparèixer són 'Go go go' o 'Johnny B. Blues', i el va utilitzar com a títol per al seu disc "Concerto in B. Goode" de 1969, on va incloure un tema instrumental de més de 18 minuts amb el mateix nom. Per la seva banda, Johnnie Johnson va titular la seva primer àlbum en solitari com "Johnnie B. Bad".

El nom de Johnnie Johnson mai va aparèixer en les composicions de Chuck Berry malgrat la seva participació, de manera que, l'any 2000, el pianista va demandar al guitarrista i va reclamar la seva part corresponent. La resposta judicial que va rebre el 2002 va ser negativa, ja que havia deixat passar molts anys des que s'escrivissin els temes. Johnnie no va ser ràpid.