El grup de constantí Els Pets va insuflar positivitat a més no poder amb el tema que donava nom al disc que el contenia: “Bon dia”. Una cançó que parlava dels pobles, una cançó costumista, que ens recordava aquells carrers on tothom es coneixia, on la gent se saludava, potser inconscientment un homenatge a la “Cançó de matinada” que anys abans havia popularitzat el noi del Poblesec. “Ningú ho havia demanat, però feia bon dia.”

El trio més il·lustre del Camp de Tarragona havia nascut la nit de Nadal de 1985. Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres, tres joves de Constantí, van començar la seva aventura musical intentant atraure l’atenció fora de l’àrea metropolitana de Barcelona, demostrant que hi havia una altra Catalunya lluny dels estereotips que es coïen a la ciutat i amb inquietuds i ganes de fer bona música. Com que venien “de poble”, ells mateixos es van començar definint amb l’etiqueta de “rock agrícola”, una barreja de rockabilly, ska, reggae i lletres costumistes que reflectien la realitat que els envoltava: festa, petroquímica, sexe i sobretot música.

La seva carrera va anar en augment fins que el 1997 van tocar sostre amb un disc carregat de bones cançons; un treball imprescindible en la història de la música en català. Un disc que mostrava la maduresa d’aquells tres nois que ja no eren tan joves i que arribaven a l’etapa adulta. En aquest treball hi destacava el single que obria i donava nom al disc: “Bon dia”. “Bon dia” era una dosi d’adrenalina directa a la vena, la cançó amb la que qualsevol de nosaltres es podria llevar cada dia. Una cançó que, per la seva estructura, rítmica i lletra connectava amb una generació que cada cop mirava més cap als seus artistes.

La lletra de la cançó la va escriure el seu cantant, Lluís Galvaldà en un autobus mentre estava de camí a Tarragona sortint del local d’assaig. Portaven estona batallant amb noves melodies, una d’elles la que tancava el disc: “Bona nit”; una bonica cançó de bressol que serviria de colofó del disc. El Lluís, en aquell autobus, va pensar que estaria bé que l’LP que estaven preparant comencés per un “bon dia” i acabés per un “bona nit”. De sobte va tenir una mena d’epifania i li va venir al cap la idea primigènia que més endavant es convertiria en el hit. Només tenia les paraules “bon dia” i la melodia de darrere. Ell mateix explicava que pregava perquè no es trobés a ningú de camí a casa per tal que no se li oblidés la música que tan espontaniament li havia vingut al cap.

La primera demo d’aquesta cançó la va enregistrar amb una gravadora de cassette el propi Lluís Gavaldà, colpejant la guitarra amb notes estacades, cantant, i imitant amb la seva boca els vents que posteriorment sonarien a la cançó original. Parlant de vents, si escolteu amb atenció les trompetes que sonen al tram final de la cançó hi podreu notar una certa semblança a les de “Penny Lane” dels Beatles. No només les trompetes sinó els cors i fins-hi-tot el ritme de bateria que el propi Joan Reig va admetre que estaven inspirats en la manera de tocar de Ringo Star. En resum, podríem considerar que tot el “Bon dia” és un homenatge al quartet de Liverpool.

Tot i que la cançó es va acabar convertint en l’himne dels esplais de tot el país i que fins-hi-tot les escoles la posaven per donar la benvinguda als seus alumnes, la seva lletra, en realitat, era un contrapunt a l’energia positiva que desprenia la seva música. Dones alcoholitzades, pudor d’orins de gat, gent amb deficiència mental, gent gran esperant que arribi el seu final, etc. Era la vida poble, sí, però un poble una mica sòrdid. Tornant al seu lletrista, Lluís Gavaldà volia explicar en aquesta cançó la dualitat del clima mediterrani; un clima que, segons ell, no sempre va en consonància amb el propi estat d’ànim i que moltes vegades ens regala un cel blau i assolellat quan en realitat en aquell moment ens sentim grisos i tristos. D’aquesta reflexió en va sortir la frase “ningú ho ha demanat, però fa un bon dia”.

De fet, parlant del clima, Els Pets van voler cantar al bon dia a través de la pluja. Dos camions cisterna van fer falta per enregistrar el videoclip d’aquesta cançó que es desenvolupava sota una pluja constant. Les imatges van ser enregistrades a la rambla del Poble Nou en un fred mes de Març. Un rodatge complicat sobretot perquè es feia difícil mantenir els ulls oberts sota tanta aigua que queia del sostres i el fred que els calava al ossos.

La cançó es va convertir en la “cançó de l’estiu” d’aquell 1997, una fita gens fàcil per una cançó en català. Sota la producció de Marc Grau (que ens deixaria al cap d’un any als 45 anys d’edat) la cançó i tot el disc es va convertir en peça indispensable per explicar la història del rock cantat en català. El disc “Bon dia” es va convertir en disc d’or i es va convertir en un dels treballs més venuts de la música catalana amb 110.000 còpies. Segons ells és l’única cançó que, des que la van publicar, no la han pogut deixar de tocar mai en cap de les gires que porten fent.