Poques cançons dels 80 són recordades com "Sweet Dreams" del duet britànic Eurythmics, una cançó amb un aire obscur que fins-hi-tot va seduir al mateix príncep de les tenebres Marilyn Manson.

La seva és una història de longevitat: Eurythmics reinava en el món del pop britànic dels vuitanta. Encarnaven aquella dècada per raons musicals, estètiques i sentimentals. El seu so combinava elements del soul, el blues i el gospel amb un acabat digital. Visualment, juguaven a l'ambigüitat sexual aprofitant la poderosa imatge de la cantant i exploraven el potencial tant dels videoclips com de les fotos promocionals.

Emocionalment, també representaven el pragmatisme d'aquella dècada. Annie Lennox és una escocesa que coneix a Londres a l'anglès Dave Stewart i formen una parella que es manté durant quatre anys. En aquest temps, graven com a part de Catch i The Tourists. Aquest últim grup es beneficia de l'explosió de la new wave i aconsegueix alguns èxits menors: Blind among the flowers, So good to be back home, Your say say I told you so i, sobretot, la seva versió de I only want to be with you, cançó identificada amb Dusty Spring-field.

La banda però, no sobreviurà als conflictes professionals i als rigors de les gires fent que es dissolguin a Austràlia. En aquells dies, Dave i Annie ja s'han separat però decideixen treballar junts. Stewart té la intuïció de vestir la seva nova música amb sintetitzadors i connecta amb el productor alemany Conny Plank. A Colònia, graven amb membres de Can i DAF, i el 1981, comencen a girar i a llançar discos ja com a Eurythmics. Serà però el 1983 quan per fi arribarà la cançó de la que us parlem avui: Sweet dreams (are made of this).

"Sweet Dreams" és famosa pel riff de sintetitzador que recorre tota la cançó. Un riff que, pel que sembla, se li va ocórrer a Dave Stewart al reproduir una línia de baix a l'inrevés. Ves per on. En aquest inoxidable hit intenten esbrinar de què estan fets els somnis. Meditant sobre l'escriptori d'una discogràfica, aconsegueixen transcendir a un nirvana musical, tocant el violoncel enmig d'un ramat de vaques. "Vaig viatjar per tot el món, i vaig travessar els set mars; només per trobar-me amb que tota la gent està buscant alguna cosa ". Un podria quedar-se pensant que el missatge és que és imprescindible viatjar amb la imaginació per separar-nos al menys una estona d'aquesta realitat tan tecnificada. Però, en realitat, la cançó parla d'una altra cosa. Evidentment, el tema són les fantasies sexuals, sobretot en versos com: "Vaig veure que alguns d'ells volen utilitzar-te, i d’altres volen que tu els facis servir; alguns volen abusar de tu, i altres que tu abusis d'ells". Simple com això, aquesta lletra tan sintètica aborda sense falsedats el tema de com les relacions de dominació s'encenen i fan volar la nostra imaginació eròtica: "D'això és del que estan fets els dolços somnis ... qui sóc jo per qüestionar-?" .

Però a part de ser un èxit inqüestionable, Sweet Dreams també pot presumir d’una insòlita qualitat. Aquest tema ostenta el podi mundial ni més ni menys de ser “la més mal interpretada de la història”: Cançons que diuen una cosa i la gent creu que diuen una altra. Així ho ha afirmat un estudi realitzat per Spotify. Concretament el seu vers «sweet dreams are made of cheese (en lloc de this), who am I to Disagree?» Que significaria «els dolços somnis estan fets de formatge (en lloc d'això) qui sóc jo per negar-ho?».

I com qualsevol èxit musical, després arriben infinitat de versions. La més sonada, la que va fer Marilyn Manson el 1995. És un dels senzills que la banda toca més en els seus concerts. També hi ha una versió de la cançó de Marilyn interpretada amb la princesa del pop Britney Spears que va ser regrabada i afegida al repertori de l'exitosa gira de Spears The Circus Starring. Marilyn Manson va aconseguir emportar-se al seu terreny aquest èxit pop i convertir-lo en un monstre fosc i ple de metall industrial.