Ara fa mig segle, Frank Sinatra col•locava My way en les llistes de vendes dels Estats Units. No estava destinada a convertir-se en un èxit més: la seva lletra, l'arrogant revisió crepuscular d'una vida espremuda al màxim, es va convertir en el resum més complaent de la biografia de Sinatra. Un himne triomfal que va ser adaptat per a les seves necessitats particulars per tota mena d'artistes, des de Tom Jones a Dionne Warwick, passant per Shirley Bassey o els Platters.

El compositor Jacques Revaux va compondre el 1967 For me per la vocalista Dalida. Ella no es va entusiasmar massa i Revaux se la va emportar per al seu amic el cantant Claude François, que va suggerir retocs. El que en un principi es deia For Me es va acabar titulant Comme d'habitude i oferia un retrat dramàtic del tedi de la vida conjugal, del gradual allunyament d'una parella que fa l'amor "com de costum". Per als registres de la societat francesa d'autors, els versos eren obra del lletrista Gilles Thibaut i la música venia signada per Jacques Revaux i Claude François. Aquest últim, artista ye-yé d'immens èxit a França, va llançar Comme d'habitude el 1967 i, potser a causa del seu amarg missatge, va ser considerada com un “bluf”: va vendre 225.000 exemplars, bastant menys del que és habitual per Clo-Clo, com l'anomenaven afectuosament els francesos, que, per cert, sempre van entendre que Comme d'habitude es referia a la cantant France Gall, una de les (moltes) dones que van compartir llit amb François.

Segons la història oficial, el cantant canadenc Paul Anka, que estava de vacances a França, va veure a François interpretar-la en un programa de televisió titulat Tele Dimanche, i es va enamorar de la melodia. Pocs dies després, l'astut creador de Diana es va assegurar l'exclusiva editorial de Comme d'habitude en anglès, que va comprar juntament amb un lot de cançons. Ell mateix va adaptar la lletra, canviant totalment el seu sentit. Paul Anka sabia el que es feia. Els seus versos mostraven una orgullosa exhibició d'algú que sap que està a punt de caure "el teló final". I aquí é son entra la figura de “la veu”, de Frank Sinatra.

En aquell llunyà 1968, Sinatra passava per una crisi personal. Tenia 53 anys i sentia que la seva carrera estava estancada, que ja no venia com abans, que el rock li estava robant espai i que la seva veu no era tan poderosa com havia estat. De fet, havia decidit retirar-se amb el que seria el seu últim àlbum amb versions de grups com The Beatles o Simon i Garfunkel.

El 1968, en una festa celebrada a Las Vegas, Paul Anka va coincidir amb Frank Sinatra i li va mostrar la lletra que havia adaptat. El crooner, que portava una temporada donant-se capritxos i tontejant amb el pop, va advertir de seguida que My way que era com Anka havia retitulat aquesta cançó, era just el que necessitava: Potenciava la seva imatge de gran vividor, capaç de posar-se el món a la butxaca, i a més a més li donava una gravetat que havia perdut amb banalitats. Amb arranjaments de Don Costa, finalment va arribar el gran dia i va enregistrar My way el 30 de desembre de 1968. L'entusiasme dels músics i de la seva filla Nancy, present en la sessió, va ser tal, que fins-hi-tot el va impulsar a batejar el seu primer LP de 1969 com a My way.

Encara que van intercanviar compliments, l’autor original Claude François mai va arribar a conèixer a Sinatra personalment. El cantant francès va morir molt abans que ell: després de superar misteriosos intents d'assassinat, va morir ironicament el 1978, electrocutat mentre canviava una bombeta al bany, de manera que François mai va poder gaudir de les sorprenents metamorfosi de la seva cançó.

La cançó tampoc va ser el major èxit del Sinatra d’aquella época, sino que la victoria se la va endur una altra melodia d'origen europeu, Strangers in the Night, però aviat va adquirir dimensions mítiques. Artistes de vida tempestuosa com Nina Simone o Elvis Presley es van apropiar de la cançó. De fet, la llista de famosos intèrprets no ha parat de créixer amb el pas dels anys: Paul Anka la va cantar en solitari i en companyia de Julio Iglesias i Els Tres Tenors van entendre que era una basa infal•lible en els seus concerts multitudinaris.

I aquí no s’acaba la cosa; una de les reinterpretacions més sonades, sino surrealistes, la va fer ni més ni menys que una icona del punk rock. A la primavera de 1978, els Sex Pistols ja s'havien desintegrat, però calia complir obligacions discogràfiques i omplir la pel•lícula que finalment es titularia La gran estafa del rock & roll. L’ex baixista de la banda Sid Vicious, el menys dotat musicalment del quartet va gravar una esperpéntica versió de My way a París. Era una broma: Vicious es mostrava grotesc al començar cantant-la com un baladista però accelerava amb els decibels d'un grup de rock i s'apoderava del tema. Tal era l’esperpent, que apareixia en el videoclip corresponent disparant contra el públic.

Segons Warner Chappell, l'editorial propietària dels drets, és la cançó més radiada de la història i la que més versions té. No hi ha manera de comprovar la veracitat d’aquestes afirmacions, però és cert que molts milions de persones han interioritzat My way.