Considerat un dels més destacats productors musicals de la història, a més de cantant, DJ i absolut "padrí" de l'Eurodisco, l'italià Giorgio Moroder també posseeix un lloc de privilegi com a creador de grans hits i compositor de celebrades bandes sonores de pel•lícules com la que ens ocupa avui, un autèntic icone del que van representar els musicals a la dècada dels 80: “Flashdance... What a feeling”.

Després d'obtenir el 1978 un premi Oscar en aquesta categoria pel film “Exprés de mitjanit”, i en particular pel tema principal titulat "The Chase", el nom de Moroder es va anar fent cada vegada més important dins del món cinematogràfic. I a ell van acudir sense dubtar-ho els productors Don Simpson i Jerry Bruckheimer a l'hora de musicar el seu pròxim projecte per a la pantalla gran.

“Flashdance”, va ser estrenada el 1983 sota la direcció d'Adrian Lyne i amb Jennifer Beals i Michael Nouri en els rols protagonistes. La pel•lícula narrava la típica història de superació personal, encarnada aquesta vegada per Alex Owens, una jove que somia amb convertir-se en ballarina professional i que, per guanyar-se la vida i concretar el seu desig, treballa en la indústria de l'acer, a més a més de ballar en un club nocturn de Pittsburgh, Pennsilvània.

Les primeres crítiques al voltant de la pel•lícula no van ser gens encoratjadores, titllant-la de "simple relat romàntic intercalat per una successió d'escenes de ball". No obstant això, precisament aquestes escenes i la seva variada banda sonora no només van calar fort en el públic sinó que van ser preses com a exemple per a futures produccions, com ara “Footloose” o “Dirty Dancing”, entre d'altres.

El camí no va ser senzill: a més a més de supervisar i produir la resta de les cançons (entre les quals figuraven "Maniac", de Michael Sembello i "Romeo", a càrrec de Donna Summer), Giorgio Moroder va compondre "Flashdance (What a feeling) ", leit motiv del film, i va realitzar una primera gravació al costat del cantant Joe Esposito. Però aquesta primera versió no va ser de l'agrad de la companyia Paramount Pictures i va estar a punt de quedar descartada fins que li van suggerir tornar a gravar-la però amb un ritme més ballable i una veu femenina d'acord amb la protagonista. Va ser llavors quan Moroder va convocar a Irene Cara, l'actriu i cantant consagrada de “Fama” estrenada el 1980, que no només va interpretar el tema sinó que es va encarregar de donar-li els tocs finals a la lletra, en companyia de Keith Forsey.

Amb aquest nou equip de treball, "Flashdance (What a Feeling)", que sona tant durant la seqüència de títols d'obertura com en l'escena de l'audició a l'acadèmia de ball, va prendre un altre vigor per aviat convertir-se en un dels temes més representatius de la dècada dels 80, a més a més d'atorgar-li un premi Oscar tant a la pel•lícula com a la cançó, a més d'un premi Grammy, el 1984, en la categoria Millor Interpretació Femenina.

El recorregut de la cançó en els charts va ser sorprenent: es va situar en el primer lloc del rànquing de popularitat als Estats Units, en el segon al Regne Unit i en la tercera col•locació de Billboard durant gran part de 1983. Val assenyalar també que, a més d'aparèixer a la banda sonora del film, el tema va ser inclòs després en el segon àlbum solista d'Irene Cara titulat, molt astutament: What a Feelin'. Fins i tot el 2008 es va situar en la posició número 26 del Billboard's All Time Top 100, una llistat que va commemorar el 50 aniversari d'aquest chart.

Tal va ser l’èxit assolit per la cançó que al llarg dels anys va ser versionada per innombrables artistes, demostrant clarament la seva vigència i el inconfusible segell personal que Giorgio Moroder atorga a cadascuna de les seves creacions. El 1983 van ser llançades dues versions en francès, "Danse ta vie", interpretades per New Paradise And Tiffany i Sylvie Vartan, respectivament, mentre que dos anys després Celine Dion va incloure la seva pròpia versió en viu en l'àlbum Celine Dion in Concert.

L'any 2000, el suís DJ Bobo va regrabar el tema al costat de la mateixa Irene Cara, aconseguint ingressar en diversos rànquings europeus amb el mateix èxit. I el mateix va passar el 2002 amb la intèrpret belga Petra de Steur. Per la seva banda, la banda Global Deejays va samplejar la melodia original el 2005 per el seu tema "What a Feeling (Flashdance)" i el 2012 la popular sèrie televisiva Glee va brindar la seva pròpia versió amb les veus de Lea Michele i Jenna Ushkowitz.

La enorme repercussió de "Flashdance (What a Feeling)" no només va confirmar una vegada més l'estatus creatiu de Giorgio Moroder sinó que això el va catapultar a futures i exitoses bandes sonores de films com ara Scarface, Superman III, La història interminable i Top Gun, per al qual va compondre el tema "Take my Breath Away", popularitzat pel grup Berlín. Però aquesta, sense dubtes, aquesta és una altra història.