Ens trobem, una vegada més davant d’una d’aquelles cançons que triomfen de la ma, nod el seu autor original, sino d’una altra banda que la versiona. “I’m a believer” era un tema original del cantautor nord-americà Neil Diamond però si va triomfar i es va convertir en un clàssic no va ser per voca seva, sino pels Monkees, i la seva versió de 1966.

La versió de Diamond, no va tenir cap repercussió, però de tant en tant el veterà cantautor la recupera en alguns dels seus concerts i sessions minoritàries destinades als seus fans. I perquè en quedi constància de la seva autoria, també és inclosa periòdicament en recopilatoris dels seus èxits o edicions especials. Però sense cap mena de dubte, si “I’m a believer” és a dia d’avui l’èxit que és (a banda d’aparèixer la banda sonora d’Shrek) fou per la versió que el 1966 llançarien els Monkees, una banda no exempta de polèmica per l’artificiositat del seu projecte; en resum, que era una mena de “boy band” prefabricada de l’època.

L'èxit de la pel•lícula dels Beatles “A Hard Day's Night” va fer que els productors musicals es decidissin a crear un grup de música que a més a més tinguessin capacitat actoral per desenvolupar-se en una sèrie de TV. Fou així com van organitzar un càsting d’on, entre més de 500 joves, van escollir a Davy Jones, Micky Dolenz, Peter Tork i Michael Nesmith per posar cara (i alguna veu) al projecte musical The Monkees. Els productors de la banda estaven més interessats en crear un concepte comercial que no pas en tenir músics amb talent que toquessin o componguessin música. Dels escollits només dos d'ells eren realment músics: Michael Nesmith i Peter Tork, i la resta va aprendre a tocar sobre la marxa. Per exprémer al màxim el temps que tenienper formar el grup, els primers àlbums de la banda van ser gravats pels millors músics i compositors d'Estats Units, com Carole King, Neil Sedaka, o el propi autor de la cançó Neil Diamond.

És de justícia, però, afegir que des del primer moment Nesmith va aconseguir incorporar composicions pròpies, arribant a tenir cinc cançons seves en el disc “Headquarters”. La resta del grup també col•laborava amb temes propis, però amb menor mesura. A partir del disc “Headquarters”, ja tenien la capacitat de tocar els instruments en el disc, i així ho van fer. Desgraciadament per a ells va sortir a la venda l'àlbum de The Beatles, “Sgt. Pepper 's Lonely Hearts Club Band”, i van ser desplaçats del número 1 de les llistes d’èxits després de només una setmana.

“I’m a believer” fou gravada per músics d’estudi; entre ells el guitarrista Al Gorgoni (que també havia enregistrar “The sound of silence” de Simon & Garfunkel i "Brown Eyed Girl” de Van Morrison), Sal Ditroia i el propi Neil Diamond a les guitarres, Russ Savakus al baix, George Butcher als teclats, George Devens en la percussió, i Buddy Saltzman a la bateria.

Descraciadament, paral•lelament a l'èxit de la cançó van començar els problemes. Els quatre membres se sentien manipulats, volien més autonomia i més protagonisme en les cançons. A partir del tercer disc 'Headquarters' la rebel•lió es va produir, David Kishner, va ser expulsat del projecte i en crearia un altre d’igual o més adulterat: The Archies. Els membres de la banda també van prendre decisions equivocades com la d’emprendre, al costat de l’actor Jack Nicholson el projecte de la pel•lícula “Head”, que va ser un desastre; i per si no fos prou, el leitmotiv de la banda, el programa de televisió, va ser cancel•lat.

Michael Nesmith deixaria la banda, comprenent que per als creadors dels Monkees només eren un producte i res més. Un producte que tal com va arribar, va marxar, com tantes altres bandes que van arribar, van colpejar fort les nostres orelles i es van esfumar tan o més ràpid de com havien arribat. Això, però, no treu mèrit a l’èxit que és avui “I’m a believer”.