El frontman dels Van Halen, Dave Lee Roth, portava la seva hiperactivitat a límits insospitats. El seu dia a dia discorria sense cap tipus de pausa i alternava la seva vida de fama i la fama amb activitats com l'escalada. El concepte de descans no existia en el seu vocabulari. Va ser en un dels escassos moments en què el cantant es va prendre un petit respir quan va sorgir del seu cap la idea que finalment donaria lloc a una de les cançons més famoses del repertori de Van Halen i de la història del rock, JUMP.

El 1983 Van Halen eren sens dubte una de les bandes més populars d'Estats Units. Encapçalaven festivals, realitzaven gires multitudinàries, sortien en els programes de televisió més populars i exercien el seu paper de rock stars les 24 hores del dia. La vida per als quatre membres del grup era una constant gresca que havia començat anys enrere i semblava no conèixer la fi.

Un dia d’aquests, el seu cantant Dave estava veient un informatiu a la televisió quan li va cridar l'atenció la notícia d'un home que tenia intenció de saltar des d'una finestra en un pis força alt d'un edifici de Los Angeles. Hi havia càmeres de televisió, policies, bombers i un gran nombre de curiosos pregant a l'home que recapacités i no saltés. En aquell moment alguna cosa va fer clic en la bulliciosa i inquieta ment del frontman que, armat de llapis i paper, va començar a donar forma a la lletra d'una cançó. A contracorrent, li posaria com a títol Jump (Salta). No és que pretengués induir a ningú a cometre suïcidi ni res semblant, però per descomptat tampoc pretenia fer veure diplomàcia, pena o tristesa. I res millor que una tornada senzilla però que era totalment oposat al que és políticament correcte.

Roth, convençut del potencial de la cançó, li va parlar d'ella al productor Ted Templeman qui va tenir la idea de rescatar una melodia composta per Eddie Van Halen anys enrere però mai utilitzada. El cantant, inspirat, va acabar d'escriure la lletra en el seu cotxe i va voler gravar-la de seguida per no perdre el la “xispa”. Però va ser a l'estudi on van sorgir tensions que amb el temps es farien insuportables i desembocarien en la ruptura de la banda. Roth volia donar-li el so “hard rock” característic del grup, mentre que Eddie pretenia introduir sintetitzadors, cosa que segons Dave perjudicaria tant al so com a la imatge del grup.

Finalment va ser el guitarrista qui es va sortir amb la seva i la cançó va veure la llum amb els sintetitzadors en un primer pla. Recolzada per un auster però efectiu videoclip el tema es va convertir en un súper èxit sense precedents. El vídeo musical de «Jump» va ser dirigit pel mateix David Lee Roth i mostrava la banda tocant la cançó en un concert fictici. Va ser nominat a tres MTV Video Music Awards, i va guanyar el reconeixement de la «millor actuació a l'escenari» pel vídeo, encara que la banda digués que el pressupost per a la seva realització era només de 600 dòlars, la majoria gastat en cervesa.

Paradoxalment també va representar el principi de la fi de Van Halen com a grup. No va ser la causant directa de la separació del saltador frontman i els germans però sí que va ser en certa manera la gota que va fer vessar el got. Amb el pas del temps Jump va cobrar vida pròpia arribant a ser himne d'esdeveniments i equips esportius convertint-se així en uns d'aquests himnes reconeixibles des de la primera nota. Una cançó que, més enllà de la idea inicial, es va convertir en el que és avui. Una història de triomf i tragèdia.