Les veus blanques són les veus dels nens abans de la seva pubertat. Una laringe infantil és molt més curta que la d’una dona i és per aquest motiu, que les veus blanques són molt agudes. La tessitura sol ser més curta la del nen que la d’un adult, aproximadament una vuitena. A més, les veus infantils no estan desenvolupades i tenen poca riquesa tímbrica motiu pel que les denominem veus blanques.

Les

sopranos són les dones amb les veus més agudes i en comparació, els

contratenors tenen un registre tímbric semblant, tot i que són homes. El seu

registre va d’un do 3 a do5. Un gran exemple de soprano ha sigut Montserrat

Caballé.

La veu contralt és la veu femenina més greu i és una veu força atípica en les dones. Només un 2% gaudeixen d’aquest registre. S’ha descobert que les cordes vocals d’aquestes cantats són més gruixudes que en la resta de veus femenines. El seu registre genèric va de fa2 a fa4

En les òperes, els fragments de contralt solen ser representats per mezzosopranos.

El

tenor  és la tessitura entre el

contratenor i el baríton. La seva extensió sol estar entre el do2 al la3.

Aquesta paraula d’origen llatí prové de tenere. Durant el Renaixement el

tenor aguantava notes curtes. A cada síl·laba, li corresponia una nota mentre

que altres veus eren més melismàtiques.

El baix és la veu masculina més greu i té un timbre fosc

molt característic.