Parlem constantment de progrés, d’innovació i de transformació. Però, i si el veritable progrés no consistís a defensar unes idees determinades, sinó a mantenir viu el mètode que ens permet posar-les a prova?

En aquest article proposo una idea senzilla: el progressisme no és una ideologia; és un mètode. Un mètode molt més proper al pensament crític i al mètode científic del que acostumem a imaginar.

Al llarg de l’article intento explorar una mateixa pregunta:

Què passa quan deixem de qüestionar les nostres pròpies certeses?

Espero que us faci pensar tant com m’ha fet pensar a mi mentre l’escrivia 😉

Fa més d’un any vaig escriure un article en anglès sobre l’Edat Lliure (Liberty Age). Des d’aleshores, la velocitat amb què evoluciona la intel·ligència artificial, la robòtica i la resta de tecnologies transformadores no ha fet més que reforçar la necessitat d’aprofundir-hi.

Avui en publico la versió en català, ampliada, actualitzada i reclamada 😅. No és una predicció ni un exercici de ciència-ficció, sinó una reflexió sobre cap a on podem decidir conduir la nostra societat si l’automatització continua avançant al ritme actual.

És la meva petita guspira aviam si s’encen un debat que considero imprescindible: no tant sobre què serà capaç de fer la tecnologia, sinó sobre quin futur volem construir amb ella.

Quan el llegiu, m’interessarà especialment conèixer els vostres acords, desacords i crítiques. I si passeu per l’Empordà, podem xerrar tot fent un parell de cerveses; les grans transformacions sempre han començat en una taverna 😉