El maig del 2021 Primavera Sound penjava una lona de grans dimensions on s’hi podia llegir ‘Alegria’. La ubicació no era aleatòria, la cantonada del carrer Mallorca amb Rambla Catalunya, i amb aquestes dades era evident que estàvem parlant del retorn d’Antònia font.

El desembre de 2013, Pau Debon acabava el tercer concert de comiat del grup amb el Teatre principal de Palma dempeus cantant Alegria. 8 anys després, Antònia Font anunciava el seu retorn amb l’última cançó que van tocar i que enguany compleix 20 anys.

En el retorn d’un grup que ha marcat tant una generació i una escena musical no hi ha marge d’error. La primera cançó que veuria la llum havia de ser un tema que sonés molt a Antonia Font. I així va ser, com si no hagués passat el temps, ‘Un minut estroboscòpica’ va ser la seva carta de presentació per demostrar que res havia canviat. Fidels al seu estil, sense sorpreses ni salts mortals, per continuar allí on ho havien deixat.

L’univers de figures i metàfores d’Antònia font és molt extens, durant la seva trajectòria el grup va crear un lèxic i uns codis que ens fan recordar a ells per exemple cada vegada que algú diu un llapis d’Ikea o un pistatxo.

Ara, amb aquest nou disc, els mallorquins més còsmics poden arribar a captar com una molècula de pols impacta contra un raig de llum que entra pels forats d’una persiana. I així, com si res, passen dels temes més quotidians, dels més vulgars, als més universals.

Antònia Font s’han erigit, per mèrits propis, en la banda de pop català més influent de la primera dècada del segle XXl. La seva herència s’ha estès a les últimes generacions musicals i ha anat recollint premis i reconeixements al llarg de la seva trajectòria.

La veu de Pau Debon, el virtuosisme compositiu i la guitarra de Joan Miquel Oliver, el baix ferm de Joan Roca, els teclats dels vuitanta de Jaume Manresa, i el ritme de Pere Debon han generat ramats de seguidors d’una banda amb nom de professora d’institut i un món oníric capaç de cantar a París a cop de tresets.