El Mur

Arribem ací al final pactat, del recorregut. Hui posem el punt final amb este capítol 12. O i seguit, mai se sap. En estos tres mesos d’emissió d’ElMur han passat moltes coses. El Covid 19, clar, que ho ha canviat tot, com ens relacionem, com treballem, com gaudim de l’oci... però també en les coses referides al que ens interessa ací, la recuperació de la memòria democràtica. Les campanyes d’excavació a les fosses comuns acaben de començar de nou, per exemple al cementeri de Paterna, després d’esta fase de confinament, que en alguns casos, ha servit per informar-se, com a tots aquells oients als que ha interessat este podcast i tot allò que contàvem. A tots vosaltres, per cert, gràcies per sentir-nos, gràcies per escoltar-nos... En estos mesos han passat moltes coses, sí. I han mort, per coronavirus a més, grans noms de la memòria, alguns d’ells herois, i altres, torturadors sinistres.

En este capítol dotze i últim del podcast sobre memòria històrica “El mur” parlarem de futur. De com afrontar la tasca de recuperar la memòria, de les polítiques que es posaran en marxa per a no oblidar el passat. De qué podem fer també com particulars, per a recolzar estes mesures, per a col·laborar, per investigar si volem, qué va passar amb els nostres familiars... De tot això, i alguna altra cosa, en parlarem en este capítol 12 d’El mur, que es diu “El futur de la memòria”.

Es deia Rafael Gómez, i ha mort per coronavirus als 99 anys a Estrasburg, envoltat de la seua família. El 24 d’agost de 1944 va entrar com un heroi als llibres d’història, en alliberar París dels nazis, acompanyant la mítica companyia nou de republicans espanyols, que comandava el borrianenc Amado Granell. Rafael fou oblidat, això sí, durant molts lustres, i només recentment havia començat a revindicar-se la seua lluita, el seu esforç per la llibertat. Amb ell, desapareix l’últim dels combatents a la segona Guerra Mundial, l’últim viu, dels que parlarem en el capítol cinc d’ElMur, “Els que pogueren escapar”.

I en l’edifici que alberga el rellotge de les campanades de cap d’any a la Porta del Sol, que fan este so tan reconeixible, va treballar molts anys un personatge sinistre, que també ha mort per coronavirus recentment. Parlem de Antonio González Pacheco, conegut com Billy el Niño, el policia de la Brigada Político Social que va fer-se tristament famós els últims anys del franquisme pels violents interrogatoris, per les cruels pallisses als detinguts que aplicava amb un sonriure, als baixos de l’edifici de la Porta del Sol. Antonio González Pacheco, alias Billy, el torturador, el que ja en democràcia fou condecorat pels serveis prestats, en 4 ocasions. El 2013, la jutgessa argentina María Servini va dictar ordre internacional de cerca i captura per un delicte de tortura a 13 persones, però l’Audiència Nacional va argumentar que estos delictes havien prescrit. Fa dos anys demanaren que se li retiraren al menys les medalles: tot això ho contarem en el capítol 11 d’ElMur. Però Billy, el niño de 73 anys, ha mort abans de que es fera justícia. La pandèmia i els seus efectes, se li han avançat.

I un altre gran que ha faltat, Luis Eduardo Aute. Un dels que va posar banda sonora a la memòria, en Al Alba, esta cançó que va dedicar als últims afusellats del franquisme, els que van caure en la matinada del 27 de setembre de 1975, tot i la pressió de la comunitat internacional, fins i tot del Vaticà, per salvar-los la vida. Al alba fou escrita com una cançó d’amor inicialment, però va passar a la història com un al·legat contra la pena de mort.

Foto: Entrega de les restes a un familiar al cementeri de Paterna

En el cementerio de Paterna, se recupera poco a poco la normalidad post Coronavirus. Arqueoantro ha empezado los Trabajos en la fosa 111, donde esperan encontrar los restos de 149 fusilados de medio centenar de pueblos de toda la comunidad. Cuerpos de represaliados sobre todo de labradores y jornaleros, però también maestros, carpinteros y pescadores. Miguel Mezquida, director arqueológico de la excavación, nos cuenta: “a finales de noviembre tendríamos que estar con los trabajos finalizados, y ahora mismo, estamos tramitando subvenciones con el cementerio civil de CS, y esta sería la tercera campaña. Este año, entre Paterna y CS, la crisis del COVID, nos ha ralentizado todo...”

Si en la fosa 111 de Paterna comienzan ahora, en la 113, también del cementerio de Paterna, están ya al final del proceso, después de cuatro largos años de investigación y de lucha contra los elementos. Y después de cotejar las pruebas de ADN de los cuerpos, los resultados no han sido alentadores: muchos no han conseguido la ansiada identificación. Entre ellos, el del tío abuelo de Santi Vallés, presidente de la asociación. Santi reclama que sea la administración la que se implique directamente en las excavaciones, y que el peso de la labor no recaiga en los familiares: “assumint per primera volta, que els processos, no haurien d’anar com càrrecs a subvencions, ni que ho porten les famílies, que es faça justírcia, sí, pero que es faça càrrec d’ella l’estat. Per nosaltres ha sigut un llarg procés, com un calvari. Les famílies no tenim perquè ser investigadors, portar números, investigació, tasques que s’han fet molt pesades, i a més que l’administració no supervisa com cal. Perque són processos que com son nous, i estàn passant ací, hi ha circunstancies que no sabem les famílies i que ens sentim perjudicats. Havia de haver un protocol procés de supervissió, està costant molt diners, i és responsabilitat de les administracions el supervisar”.

La Diputació de València va començar ja la passada legislatura una tasca de recolzament a les associacions reconeguda per tots i que encara segueix. Ara des de la conselleria de Qualitat democràtica es vol estendre les ajudes a tota la Comunitat. Parla Rosa Pérez Garijo, consellera: “Nosotros tenemos el mismo objetivo que hace 4 años, vamos a seguir exhumando en la totalidad del territorio valenciano, ahora yo soy competente de todo el territorio, vamos a seguir con las subvenciones, que derivan de las actuaciones que se iniciaron con la Diputación de Valéncia, gracias a eso, hizo que muchos familiares empezaran a moverse, a hablar con las abuelas, y empezaron a surgir todas estas asocicaciones, sobre todo en el entorno del cementerio de Paterna... Nosotros vamos también a empezar a exhumar, hemos firmado un contrato la semana pasada, en el cementerio de Castellón, en Monóvar y Benisa, y tenemos previsto seguir exhumando tanto en Valencia como en Castellón y en Alicante. Para esto es fundamental tener claro el mapa de fosas actualizado”.

Pero més enllà de les fosses, el que està clar és que la memòria democràtica té molt a vore amb la difusió i el reconeixement.

Foto: L’arqueòleg Alejandro Calpe, al cementeri de Paterna

Alejandro Calpe, arqueòleg que excava en una fossa de Paterna, i està explicant el seu treball in situ a un grup d’estudiants. Perquè contra l’esclavitud de la desinformació, dels que volen que no es coneguen els fets, l’educació als més joves és clau. Però posem per cas que un particular, vol començar una investigació sobre un familiar, del que té alguna idea de que fou represaliat... Com pot fer-ho? Ho explica l’historiador, membre de l’Aula de Memòria de la Universitat de València, Juan Carlos Colomer: “lo primero que te diría, Carlos, es hacer algo tan sencillo como conocer el nombre de la persona, los datos mínimos, si hubo juicio. Si buscas en google, ministerio de defensa, hay archivos militares con las actas de los juicios de guerra después de la guerra civil, son listados, y tan sólo con el nombre, consultando vía web, ya encontramos información relevante, y después podemos pedir el juicio de guerra, y podremos ver los testigos que denunciaron, la causa del juicio, es decir, contaremos con más fuentes… Hay otra fuente importante que es la Causa General, que habla de cada localidad, localizable en internet, internet es un gran aliado en estas búsquedas. Resumiendo: ministerio de defensa, y el nombre de la persona y pedir la información de ese juicio”.

Entrem a l’Arxiu del Regne de València. Es públic, debades, i per accedir no cal ser ni investigador, ni historiador: qualsevol particular pot vindre a fer una consulta sobre un familiar. Ací trobem sobre tot les bases de dades de les presons de la província. Ens ho explica Paco Torres, director de l’arxiu: “Al voltant de la memòria es poden consultar els expedients de carabiners, o les nómines, de la província de València, dos llistats de tot espanya, de febrer i de març l’any 39. També hi ha una sèrie de caixes dels jutjats de València de Responsabilitats polítiques, dels jutjats de València sagunt i carlet i els arxius més voluminosos, que van arribar al 2011, vingueren els expedients de les presons valencianes de la postguerra, de Picassent vingueren 1200 caixes, 1:22 en tres tandes varen vindre 114.900 expedients de gent que va estar empresonada en la postguerra.”

En presons com la model o Sant Miquel dels Reis, o la de dones del passeig de la Petxina. Entrem, acompanyant Paco Torres, en la sala on es custodien tots estos arxius, on queda constància per escrit, de l’arbitrarietat dels tribunals, de la ignomínia de les condemnes...”ací tenim els dipòsits de l’arxiu, i les presons de la postguerra, que enviaren ací. Els enviamemts se feren en tres tandes, i la documentació està organitzada segons l’enviament, la caixa i el número d’expedient. La base nos diu on està l’expedient, venim ací dalt, i es consulta, o si demana una còpia digital, li la facilitem. Ací podem vore els expedients, el paper es de la postguerra, de mala qualitat, i això dificulta la lectura, pero malgrat tot els expedients es conserven prou be”.

Un altra font important de consulta per al que vol saber, el que vol investigar sobre un familiar represaliat, és l’Arxiu General Militar que està en el Passeig de Moret a Madrid. Ahí es custodien els expedients dels juís militars. Els Consells de Guerra sumaríssims, en els que el delicte d’auxili a la rebel·lió, es a dir, haver-se mantingut fidel a la República, es castigava amb 30 anys de presó, o la mort. Són públics també, es a dir, qualsevol pot anar a interessar-se per ells, encara que l’administra l’exèrcit.

Foto: Paco Torres, director de l’Arxiu del Regne

Y hay que no olvidar, que gran parte de estos movimientos fueron favorecidos, y ganaron importancia, gracias a la ley 52/2007, de 26 de diciembre, conocida como Ley de Memoria Histórica. Por primera vez en España, se incluía el reconocimiento de todas las víctimas de la Guerra civil y de la posterior dictadura. Y aunque las asociaciones memorialistas criticaron su tibieza, la ley obligó por ejemplo a eliminar los símbolos de exaltación franquistas, algo que aún no se ha cumplido en muchos pueblos de España, o marcaba también la despolitización del Valle de los Caídos, que sigue estando en proceso a pesar del traslado del dictador. El presidente Jose Luis Rodríguez Zapatero fue el impulsor de esta ley, y la valora 17 años después: “Gran parte de la memoria sigue por descubrir, y lo que es más importante, por reconocer. Que una nación que es poderosa en valores, no tanto por grandes armas a su disposición, sino porque sabe distinguir lo que vale, lo que conforma su historia y lo que no, y por tanto dar reconocimeinto a los que fueron dignos, y fueron víctimas, otorgarar memoria de lo sufrido que es injusto .... la memoria no ha hecho más que empezar, y mi íntimo deseo es que fuera un bien colectivo, lo malo y lo bueno de nuestra historia es de todos”.

Este actor, personifica a Leoncio, l’enterrador de Paterna del que ja hem parlat en altres capítols d’este podcast. Per a la difussió, són importants iniciatives com aquesta que es va fer a la antiga presó de Sant Miquel dels reis. Basant-se en els testimonis del serial sonor de memòria Vidas Enterradas, teatralitzen monòlegs de represaliats, i duen al públic als llocs originals de la repressió.

També Música Empresonada fou una activitat que va retre homenatge a Sant Miquel dels reis, als tants músics valencians represaliats que patiren la presó i el desterrament, recuperant la seua obra, la seua música.

Foto: Luis Vidal, pare i fill, al seu arxiu

L'arxiu fotogràfic que els Vidal conserven a sa casa, és impresionant. Centenars de milers d’imatges, pendents encara de digitalitzar i fer públiques, i que retraten moltes époques: també la de la república i de la inmediata postguerra, ambo joies com aquesta, de la que parla Luis Vidal: “una de las fotos que hemos descubierto es ésta fotografía del congreso antifascista, en la que se ve al abuelo Luis, junto a Gerda Taro, trabajando uno al lado de otro, y que descubrimos en un reportaje de Valencia Semanal . Es una foto en la que teníamos constancia de que el abuelo había estado allí, pero no teníamos ninguna imangen en el archivo, y después hemos descubierto el trabajo y de lo que hizo el abuelo en esas fechas.”

Pot ser la més important de les conclusions al voltant de la memòria, es la necessitat de que les actuacions es facen prompte, quan més prompte millor. Ho diu Santi Vallés: “Ja n’hi ha prou de dos espanyes, això és un tema de drets humans, si no ho fem ara, ja no ho farem mai, ara és quan estem a temps, dels testimonis directes, dels fills, netes, germans que encara queden, perque el seu testimoni oral es tan important com els papers, eixes sentències de mort estan basades en invencions, foren condemnats per ser fidels a la república.”

Video: Entrevista en su casa de París con Carmen Negrín, nieta y presidente de la Fundación Juan Negrín.

Y en este tiempo de Coronavirus, entramos en la casa de París, aunque sea virtualmente, de Carmen Negrín, nieta del que fue el último Presidente de la República, el Dr. Juan Negrín. Carmen ahora preside su fundación, y está empeñada en que sus papeles, más de 150 mil documentos oficiales que la familia conservó en baúles durante años, ahora se digitalicen, se analicen, se estudien. Para que de ellos, en estos tiempos de uso partidista de las fake news, se extraiga la versión verdadera de la memoria: “en vez de justificarse, prefieren borrarla. Que es lo que han hecho con la otra memoria. Todo eso es muy subjetivo, las dos memorias son interesantes, pero hay una que ha tenido resultados nefastos, con desaparecidos, torturados, niños robados, y la otra memoria es la que es de gente progresista que ha construido más de 40 mil escuelas, la cultura progresó, y la gente sin memoria y sin cultura es muy manipulable... muchas veces lo comparo con el alzheimer, un país sin memoria es un país con alzheimer, la patria, en el buen sentido de la palabra patria”.

Obrim per última volta la que ha sigut secció fixa en estos dotze capítols: “El calaix dels testimonis encadenats”. Com sempre, volem ser un altaveu de les històries que es contaren en veu baixa a l’intimitat familiar. Combinem la narració de tres crims i les seues misèries, que recorden per a nosaltres els seus familiars. Hui són Amparo Piquer, de Rafelbunyol, Vicenta Juan, de Manises, y Pedro Luis Alonso, de Puerto de Sagunto.

Foto: Amparo Piquer, filla de represaliat, amb la seua neboda Alícia

Això que acabes de llegir és el guió adaptat delcapítol 12 i últim d’El Mur', el que hem dedicat al futur de la memòria. Un serial radiofònic dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Fem ràdio, però som també multimèdia perquè complementem l’àudio amb diversos recursos als que pots accedir en aquesta web. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.

En este capítol onze del podcast sobre memòria històrica 'El Mur' parlem de la memòria recent, perquè no hi ha que anar 80 anys enrere per a trobar repressió al nostre país. També hi hagué i molta, en l’anomenat tardofranquisme, els últims anys de la dictadura, i també als primers anys de la transició espanyola. Uns temps convulsos, en els que es combinen els crims, en ocasions amb impunitat dels grupúsculs ultraderetans, amb una violència redoblada del grups terroristes, d’ETA per damunt de tot, i unes forces de seguretat que primer actuaren en complicitat amb els repressors amb l’última etapa del franquisme, i que seguiren ja en democràcia sense canviar els vells costums. Una etapa, la de la Transició, que ja no es considera modèlica, i de la que es qüestiona especialment la llei d’amnistia de 1977 que va deixar impunes tots els crims del franquisme. Tot i això, les denúncies a uns abusadors, en ocasions policies torturadors, que tenen a més noms i cognoms ja que encara viuen, s’han succeït, i arriben especialment de la justícia argentina. De tot això, i alguna altra cosa, en parlarem en este capítol 11 d’El mur, que es diu “La memòria recent”.

Mapa: Antiga presó de dones de València, ara col·legi 9 d’octubre

En este episodi del podcast sobre memòria històrica “El mur” tractarem un capítol de la nostra història molt dur en el que parlarem dels espanyols, i especialment els valencians, que van morir, i alguns sobreviure però amb seqüeles per a tota la vida, als camps de concentració i d’extermini nazis. Els temples de l’Holocaust, on massacraren a 11 milions de persones, vora la meitat jueus. Llocs sinistres, hui molts reconvertits en espais de memòria, com Dachau, Ravensbruck, on anaven les dones, Treblinka, o pot ser el més tristament famós de tots, Auschwitz. Parlarem especialment d’un, Mauthausen, el conegut com Camp dels espanyols, on les SS que assumiren la responsabilitat de l’anomenada solució final, van concentrar als espanyols, que consideraren apàtrides, i marcaren amb un triangle roig al pit. Allí patiren la crueltat humana en grau màxim, en companyia de jueus, sobre tot, però també de gitanos, d’eslaus, d’homosexuals, de qualsevol que no s’ajustara al model de raça ària. Quasi tots els deportats tingueren un patró comú: foren republicans que van fer la guerra d’Espanya, que van fugir a França a peu per la frontera, que combateren o feren trinxeres per a l’exèrcit francés, i que acabaren en el pitjor dels llocs possibles, on ningú voldria haver estat: on la vida, o la mort, es jugava en un instant, i de manera aleatòria, als camps que el Tercer Reich va escampar per tot Europa. De tot això, i alguna altra cosa, en parlarem en este capítol 10 d’El mur, que es diu “Valencians a Mauthausen”.

En este capítol nou del podcast sobre memòria històrica 'El mur' mirarem i sentirem. Perquè volem parlar de com la música, i el cine, han tractat la memòria. Ho han fet molt, sobre tot els músics, que s’han encarregat de composar una banda sonora rica i variada, que narra i expressa sentiments, de molts aspectes relacionats amb la lluita antifascista, dels desapareguts, dels afusellats, dels que no van tindre altre remei que fugir, deixant-ho tot enrere, dels que es quedaren a l’interior, però atemorits i amagats. De les víctimes, i dels perdedors. Per a parlar de tot això, hui contem amb una invitada d’excepció, segurament la periodista que més sap de música en tota València: Amàlia Garrigós. També de cine, en parlarem. De cine de la memòria, que pareix que hi ha molt, últimament, potser no tant si comparem amb la producció d’altres països, de la representació visual d’altres crims col·lectius. De tot això, i alguna altra cosa, en parlarem en este capítol 9 d’El mur, que es diu “Sentim i Mirem”

En este capítol huit del podcast sobre memòria històrica “El Mur” mirarem cap a les altres memòries. Perquè per una banda la història, especialment, la comparada, és fonamental per a apreciar els detalls de la memòria democràtica. És important saber com s’afronten en altres països ferides semblants, com es recuperen de l’oblit els llocs on es cometeren els crims, com es reivindica als herois anònims, dels que ja quasi no es recorda ningú. Des del genocidi col·lectiu més terrible del segle XX, els dels jueus i la solució Final, als assassinats pels Khemers rojos a Camboya o els vols de la mort desgraciadament habituals en l’Argentina de Videla i el Xile de Pinochet. Tristament, els exemples abunden. Per a tancar les cicatrius hi ha que recordar, especialment la gent més jove, i hi ha que difondre, per a que el missatge no es quede només als llibres d’història, sinó que arribe al carrer, a la nostra memòria col·lectiva. De tot això, i alguna altra cosa, parlarem en este capítol 8, d’”El Mur” que du per títol: “Mirem cap a les altres memòries”.

Con Hitler y sus discursos, ocurre algo singular: no hace falta entender el alemán para captar la oratoria del odio, la incitación a la violencia implícita en sus palabras. En el podcast escuchamos un parlamento que el líder supremo de los nazis dirigió en 1936 a los trabajadores de la factoría Krupp. El Führer, que recordemos, llegó al poder en Alemania por mayoría absoluta en las urnas, y generó una locura colectiva sin precedentes en el pueblo alemán. Habla de ello Marc Baldó, catedrático de Historia contemporánea.

El nazismo y su expansión, en principio imparable, asoló Europa. Y también por donde pasó, reprimió y asesinó, eliminando sistemáticamente a los comunistas, a los masones, a los gitanos, a los homosexuales, a los discapacitados; a los diferentes, en definitiva. Pero la mayor obsesión del régimen nazi, la que ejercieron durante decenios de manera radicalmente efectiva desde su llegada al poder hasta conseguir casi su destrucción total, fue la limpieza étnica, ésa que ejercieron para poder conseguir la victoria de la supremacía aria. La SHOAH, el exterminio planificado de todo un grupo social, una religión, una cultura milenaria, eliminó a 6 millones de judíos.

Diu Martí Domínguez que "la Shoah és el paradigma del mal, Hannah Arendt parla de la banalitat, és un error, no hi ha banalitat, és el desig de construir d’una forma distinta, del que participen d’una forma entusiasta el poble alemany, i penseu, es important dir que la Shoah era l’inici, però després venia el poble eslau, que eran també considerats subhumans, es probable que hagueren matat entre 20 i 50 milions, potser 25 milions de persones, és, quan ens acabem els jueus, amb quí seguim, per què sinò, se nos acaba el combustible".

Martí Domínguez acaba de publicar una interesantíssima novela sobre els nazis i la seua responsabilitat, sobre la culpa, sobre com el mal suprem pot arribar sense que quasi ens adonem, sense ser-ne conscients. “L’esperit del temps” parla dels científics, dels catedràtics, dels intelectuals que recolzarem el règim entusiàsticament.

Diu Martí Domínguez que "Sempre quan se parla del nazisme hi ha una tendència possiblement degut pel cine com l’ha plasmat, vore el nazisme com una cosa d’uns sonats que estaven mal del cap, estaven bojos, però era una tendència minoritària. Però realment darrere del nazisme hi ha un pensament acadèmic, que participa l’academia germànica i també els austríacs, tota una ideologia, legitimada per aquest pensament, on participen psicòlegs, filósofs, que anaven encantats a participar en la política d’extermini, de l’eliminació dels pobles invadits, ahí participen geógrafs, tot tipus d’urbanistes, de teòrics de la colonització i això és lo que a mí me va colpir, veure, com, lo que jo pensava que era un parany, un error me doní compte de que era majoritari, qué va passar, per a que tanta gent formadíssima participara en aquest procés".

Vicente Sánchez Biosca, professor de la Universitat de València explica que "la idea de que tenemos de que el asesino tiene que ser iletrado inculto y demàs, es falsa en toda la historia, desde Esparta hasta Darfur, se está desmintiendo, pero desde la Shoah se aclara mucho más. La sociedad alemana era formada, los grandes jerarcas no eran quizás especialmente ilustrados, pero sí creo que había un veneno que los convirtió, se convirtieron sin dejar de ser gente culta, pero sí que es cierto que todos estos grandes criminales tienen una base de formación y esa base de formación tiene que ser analizada con cierto cuidado. Por ejemplo, los jerarcas, no eran los que cosecharían los premios nobel, pero sí que tomaron la universidad, rectores, profesores, haciendo el saludo fascista en los actos académicos, es decir eso muestra que están totalmente integrados".

El paralel·lisme entre els tres dictadors fascistes Hitler, Mussolini y Franco es indubtable: Només es juntaren en una ocasió, en l’anomenada entrevista d’Hendaya, una ocasió històrica en la que el Generalísimo tan sols va accedir a aportar a la causa de l’eix a la Segona Guerra Mundial la participació de la División azul. Altre capítol també oblidat de la nostra historia, amb 50 mil espanyols, molts d’ells reclutats a la força, que patiren congelacions extremes i que foren aniquilats sense pietat a les portes de Leningrad. Un episodi de la nostra història que també té la seua pròpia banda sonora: l’himne de la División Azul.

Entre los tres dictadores hubo, claro, una diferencia abismal. Si el cadáver del Führer desapareció después de que se suicidara, si los partisanos colgaron cabeza abajo a Mussolini en una plaza pública, el Caudillo en cambio consiguió morir en su cama, 30 largos años después que sus compañeros ideológicos.

Y eso que Franco carecía totalmente del carisma con el que estaban dotados los otros lideres fascistas. Nos lo cuenta, en el podcast, el profesor Juan Miguel Company.

Más allá del genocidio de los judíos, los exterminios sistemáticos y organizados desgraciadamente se han sucedido en el siglo XX. Armenia, Ruanda, o Camboya, donde el régimen maoísta de los Jemeres rojos, bajo la dirección de Pol Pot, impusieron un régimen de terror que acabó con la vida de uno de cada cuatro camboyanos. Se descubrieron después más de veintemil fosas comunes.

Explica el profesor Biosca que "en el caso de Camboya sí que es cierto que la élite que apoyaba un gobierno apoyado en el campesinado, es decir, iletrado, se había formado en Francia, en los años 50. Es verdad que no triunfaron académicamente, sólo uno hizo una tesis doctoral, pero sí que esa gente se llevó una cultura que venía de la época colonial. Pero este individuo, Doik, que era el director del mayor centro de detención de los Khemeres, que era profesor de matemáticas, que hablaba francés, y que se declara a sí mismo estoico, que los había leído, y realizaba las labores de policía política del régimen, lo hacía con una meticulosidad que había aprendido en el ejercicio de la matemática. El lugar elegido para ejercer la tortura, era también un instituto de enseñanza, el centro de Phnom Pen".

En ese centro de detención y tortura, un lugar macabro que se convirtió en símbolo de la represión de los Jemeres rojos, el Tuol Sleng, existe ahora el museo de los crímenes genocidas. El gobierno de Camboya declaró además recientemente que la negación del holocausto es delito.

L’Operació Cóndor és com es coneixen les accions coordinades de dictadures a països del con sud com Xile o Argentina, però en el que Henry Kissinger, el Secretari d’Estat nordamericà, fou assenyalat com el seu ideòleg. Els considerats com subversius, molts joves estudiants universitaris amb ideologia d’esquerres estigueren en el punt de mira, i foren sistemàticament, detinguts, torturats, assassinats, i fets desaparèixer. Això últim, de manera perfectament organitzada, a més, en els anomenats vols de la mort: la manera d’acabar amb els cossos no fou mitjançant forns crematoris, ni soterrant-los en fosses comunes: el que feien era tirar a les víctimes al mig de la mar des d’avions militars i així fer desaparèixer per a sempre, les proves del delicte. I així va nàixer un moviment femení que faria historia, i del que parlarem ja en el capítol 7.

Les mares de la plaça de maig encara hui en dia reivindiquen saber que va passar amb es seus fills i nets. A Xile, el país veí, prompte van seguir el mateix camí que a l’Argentina. 

Jaume Peris és un expert de la Universitat de València en tractament de la memòria al con Sud. Països on les dictadures provocaren ferides encara obertes, però fa ara just 40 anys, la meitat del temps transcorregut a Espanya des del final de la Guerra Civil. Pinochet, l’admirador de Franco, va morir a sa casa, però baix arrest domiciliari, i els últims anys de la seua vida foren amargs gràcies a la ordre internacional de detenció per crims de lesa humanitat emesa pel jutge Baltasar Garzón. El seu homóleg argentí, el general Jorge Rafael Videla fou condemnat a cadena perpétua i va morir en presó. 

Això sí, recordem que només fa uns mesos, el dictador Pinochet fou reivindicat per l’actual president de Brasil, l’ultra dretà Jair Bolsonaro. Va dir Bolsonaro que si no fora perquè Pinochet va derrotar a l’esquerra en el 73, el seu país, Xile, seria hui com Cuba. Li ho va dir, a més, a la que fou presidenta de Xile, Michelle Bachelet que fou precisament detinguda i torturada l’any 75 en la tristament famosa Villa Grimaldi, i filla d’un militar fidel a la democràcia que va morir en la presó.

Els camps d’extermini per a jueus, els milers de fosses comuns a Camboia, els vols de la mort i el clamor de les mares al con sud... Son tots casos distints de memòria, sempre complexos i sempre problemàtics.

Foto: pàgina web de Yad Vashem, el museu de l’Holocaust de Jerusalem

L’Aula d’Història i Memòria Democràtica de la Universitat de València és una iniciativa acadèmica que vol impulsar el coneiximent del que va passar al nostre país fa 80 anys. Parla un dels responsables de l’Aula, l’historiador Marc Baldó: "Jo soc dels que crec que el primer objectiu, més que en la universitat, és la secundària, la ESO i el batxiller. És el nucli central de la formació dels ciutadans. Les classes d’història del temps recent, s’haurien d’organitzar de manera diferent, de manera que amb l’ajuda dels professors dels centres, tractarem temes de la memòria dels últims 50, 60, 70 anys, tant d’Espanya com d’Europa, i en eixos temes es feren reflexions col.lectives, el professor aportaria dades, ordrenaria el debat, l’objectiu no sería tant que saberen el que són les dades de Mauthausen, sinò més bé, que crearen consciència del que és la lluita per la democràcia, lo molt que costa, lo fàcil que es perd, i lo important del nostre patrimoni democràtic. I una manera de mantindre-ho és tenir conciencia de la història recent, no està considerada a Espanya com a altres paísos, en altres de l’estranger, sí".

Juan Carlos Colomer és historiador, i membre també del Aula de memòria. "Hay un problema escolar, Carlos, constatamos que por falta de tiempo, falta de formación del profesorado, las nuevas generaciones no están aprendiendo que es esto de la democracia, que fue el franquismo, que fue la guerra civil, y esto genera vacíos importantes de la formación ciudadana. Tiene que haber una política para paliar esta situación".

En la nostra secció fixa en “El Mur”, que es diu “El calaix dels testimonis encadenats” donem sempre la paraula als que poden contar les històries anònimes dels que tot ho van perdre després de ser condemnats en consells de guerra. Combinem tres històries d’afusellats a Paterna que recorden per a nosaltres els seus familiars. Hui són, Vicenta Juan, de Manises, Antoni Palmí de Moixent, i Carolina Martínez, de Ayora: els tres recorden al seu iaio.

El que acaben de llegir és el guió enriquit amb multimèdia del capítol 8 d’“El Mur”, el que hem dedicat a mirar cap a les altres memòries. Un serial radiofònic dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Fem ràdio, però som també multimèdia perquè complementem l’àudio amb diversos recursos als que pots accedir des d’aquesta pàgina web. Aquest programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.

FOTO PORTADA: Judíos húngaros llegando al campo de Auchwitz en 1944

En este sext capítol del podcast sobre memòria històrica “El mur” parlarem de dones. Oblidades, també clar, però pot ser un poc més que els homes. Lluitaren per la república amb força, en una època en la que les reivindicacions feministes començaren a formar part de l’agenda política. Fou un temps de somnis, en vore les primeres dones que per fi aconseguien accedir a la política, que es convertien en líders de l’esquerra, que començaven a manar a homes des dels càrrecs institucionals, que estudiaven en les universitats, que es plantejaven un paper protagonista en la societat que les havia tocat viure. La victòria dels nacionals va soterrar de colp tot eixe feminisme incipient, i va provocar una tremenda repressió també per a elles, el que ens deixa un bon grapat d’heroïnes que mereixen ser recordades. El franquisme va ser, també, l’assumpció per part de les dones d’un paper secundari, domèstic, sumís a l’home. El model a imitar era el de l’esposa i mare sacrificada, consagrada a la família i que prenia cura dels fills. El que marcava de forma obligatòria la secció femenina de la Falange, i que empentava a les dones a no treballar, a no estudiar, i sobretot, callar. De tot això, i alguna altra cosa, parlarem en este capítol 6 que du per títol: “La memòria en femení”.

“Un violador en tu camino” es una performance de protesta, que creó un colectivo feminista en Chile, para manifestarse por los derechos de las mujeres, dentro de la oleada de quejas generalizadas que se han producido últimamente en el país andino. En tan solo unos meses, esta canción coreografiada se ha viralizado y su alcance ha sido mundial, convirtiéndose en todo un himno que quiere reivindicar todo lo mucho que aún falta en el mundo, para lograr la igualdad real. Pero ahora hagamos un viaje en el tiempo: Madrid, primavera de 1931, con una segunda república recién inaugurada.

En este capítol del podcast sobre memòria històrica “El mur” parlarem dels que salvaren la vida, però a canvi de deixar darrere sa casa, la família, els amics... Davant l’avanç de les tropes dels fascistes, per la frontera de França escaparen molts, que trobaren a l’altra banda camps de concentració, fred, fam, maltractes i damunt, una nova guerra contra els nazis. Molts escaparen cap al sud, cap al Marroc i a Orà, en vaixells com el mític Stanbrook, que va salpar del Port d’Alacant salvant a milers, però també deixant en terra a altres tants republicans desesperats que en breu, s’enfrontarien a la repressió i a la mort. En l’Stanbrook viatjava un borrianenc amb una vida de pel·lícula que va salvar la vida eixint d’Espanya pel port d’Alacant a bord del mític Stanbrook: Amado Granell, el valencià que va alliberar París amb les tropes de la França lliure. Un altre destí per als desesperats que fugiren d’Espanya fou Mèxic: fins a 25 mil republicans trobaren una nova oportunitat, una manera d’afrontar el futur en el país americà: entre ells destaca Max Aub, l’autor que millor ha descrit la decepció per l’oblit que van sentir els vells lluitadors per la llibertat.

Faltaban tan sólo cuatro días para el final de la guerra, y el puerto de Alicante se convirtió en casi el último trozo de tierra por conquistar por los golpistas, en el fin del mundo para veinte mil republicanos que se hacinaron en los muelles, intentando huir de la venganza de los vencedores, para los que convertirse en refugiado era la única esperanza de sobrevivir. Tan sólo unos pocos lo consiguieron. Y de ellos, la mayoría lo hicieron gracias a un barco que se convirtió en mítico, el Stanbrook, y un capitán de origen galés, Archibald Dickson, que ese día entró, con todos los honores, en el cielo de los héroes.

El Stanbrook era un modesto carguero británico, pero Dickson decidió que en vez de cargar naranjas, que era la orden de los armadores que tenía que cumplir, en ese viaje llevaría republicanos derrotados, que escaparon así a una muerte casi segura. Hasta tres mil embarcaron camino a Orán en un carguero que iba lleno hasta los topes.

De los que quedaron en tierra, muchos se suicidaron tirándose al mar antes de que llegaran las tropas fascistas italianas que iban a la vanguardia de los sublevados. El resto fueron llevados inicialmente a campos de concentración cercanos, al de los Almendros, al de Albatera. De ahí, a los consejos de guerra, a las ejecuciones sumarísimas por fusilamiento, a las condenas a 40 años por apoyo a la rebelión.

Laura Gassó nació en el exilio en Casablanca. Nos cuenta la peripecia que pasó su padre, Antonio Gassó Fuentes “Gaskin” nacido en Xàtiva, piloto de la República vinculado a las Juventudes Socialistas Unificadas y pasajero 753, uno de los afortunados que pudieron subir al Stanbrook.

En Orán, en aquella época en manos de los franceses colaboracionistas del gobierno de Vichy, no fue nada fácil la llegada de los refugiados republicanos que huían de la venganza, de la paz sangrienta de los vencedores... Gaskin escribió un diario, que muchos años después rescató su hija Laura, en el que dejó constancia de todas las penalidades que pasó tras el periplo en el Stanbrook: 4 años en campos de concentración, hasta que finalmente consiguió escapar.

El borrianenc Amado Granell fou un altre d’eixos tres mil que van aconseguir escapar a la mort segura gràcies a que el capità Dickson va decidir que salvar persones era més important que complir les ordres de l’armador. Granell era ja un militar laureat, que havia combatut al Marroc, i després tota la guerra civil com comandant de la República. Però per davant li quedaven encara llargs i duríssims anys de batalles i guerres.

Juli Esteve va dirigir un documental sobre la increíble peripècia vital de Granell, el Valencià que va alliberar París.

De Gaulle va entrar a París, i va pronunciar el seu célebre discurs: "Nous sommes ici. Nous sommes ici chez nous dans Paris levé, debout pour se libérer et qui a su le faire de ses mains. Non, nous ne dissimulerons pas cette émotion profonde et sacrée. Il y a là des minutes, nous le sentons tous, qui dépassent chacune de nos pauvres vies. Paris, Paris outragé, Paris brisé, Paris martyrisé mais Paris libéré ! Libéré par lui-même, libéré par son peuple avec le concours des armées de la France, avec l’appui et le concours de la France tout entière : c’est-à-dire de la France qui se bat. C’est-à-dire de la seule France, de la vraie France, de la France éternelle".

París, ultrajada, trencada, però alliberada. I el primer en eixa nova ciutat: un valencià. Així va quedar el testimoni visual, en la foto que al dia següent es va publicar al diari. No van acabar ací, les aventures de Granell: fou, temps després, l’encarregat de negociar el recolzament dels republicans a l’infante Don Juan, que finalment va preferir arribar a un acord amb Franco, per convertir el seu hereu, Juan Carlos, en protegit del dictador. A partir d’ahí, Granell és oblidat, tant per França com per Espanya. Torna a Espanya, treballa en diversos oficis i finalment recala aAlacant, on munta una modesta tenda d’electrodomèstics i es dilueix en una gris vida com a civil i en un clamorós oblit de la seua figura. L’any 1972 moria a Sueca en un accident de trànsit.

Durant la conmemoració del 70 aniversari de l’alliberament de París, el president de França, Françoise Hollande, va donar les gràcies a la 9, la divissió formada íntegrament per republicans espanyols. Ahí es va començar a reivindicar, a una banda i altra dels pirineus, a Amado Granell, el valencià que va alliberar París dels nazis.

En esta història de fugides per salvar la vida en acabar la guerra civil, tot i que el futur fora d’Espanya estava marcat per la pèrduda de les arrels i l’eterna nostàlgia per la pàtria perduda, parlem ara d’un altre barco mític, el Sinaía: fou el primer que va eixir des d’Espanya cap a Mèxic. Després en vindrien molts més: 25 mil espanyols acabaren fugint cap al país americà després de la Guerra Civil. I allí trobaren gent que els va rebre amb els braços oberts: el president Lázaro Cárdenas, que ha passat a la historia com l’amic dels republicans, fou el responsable d’aquesta acollida als refugiats, que arribaven amb les butxaques buides i plens d’enyorança pel seu país.

Al podcast sentim el testimoni del profesor de la Universitat de València Juan Miguel Company, net del metge i diputat de Izquierda Republicana Juan Company, exiliat en Mèxic durant 10 anys.

Foto: El escritor Max Aub en México

Y entre tantos españoles en México, también se refugió Max Aub, valenciano, aunque nacido en París y de orígenes judíos; intelectual, afiliado al PSOE, miembro del gobierno de la república y diplomático. Hablamos con Teresa Aub, su nieta que vive en Valencia, y que es la presidenta ahora de la fundación que lleva su nombre.

En ese amplio círculo de intelectuales republicanos exiliados destacó el cineasta Luis Buñuel, que después de una breve aventura en Hollywood, decidió que estaba mejor en México. Allí dirigió películas de denuncia social como la de “Los olvidados” ambientada en los barrios marginales de D. F., y que triunfó en el festival de Cannes.

Y precisamente un libro sobre Buñuel, con multitud de entrevistas, dio la excusa a Aub para volver a España.

En “La Gallina ciega”, Max expresó su hondo pesar y su decepción por la situación en España, donde nadie recordaba a gente como él, que lo había dado todo por la libertad. El manto de silencio también tapó al escritor del exilio, del desgarro vital, de la amargura de dejar atrás su tierra sin que nadie reconociera su sacrificio.

La nostra secció fixa en “El Mur”, es diu “El calaix dels testimonis encadenats”, on donem veu a les històries anònimes dels que ho van perdre tot, l’espai per a parlar del que durant molts anys estigué prohibit. Combinem tres històries d’afusellats a Paterna que recorden, 80 anys després, els seus nets: Santi Vallés, Teresa Llopis i María Navarro.

El Mur és un serial radiofònic dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Fem ràdio, però som també multimèdia perquè complementem l’àudio amb diversos recursos als que pots accedir des d’aquest lloc web. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.

Puedes suscribirte para recibir cada nuevo episodio a través de WhatsApp enviando un mensaje con EL MUR al 605 66 36 70. Si estás en un smartphone, puedes hacerlo pinchando aquí. Recuerda que debes guardar el número en la agenda de tu móvil.

En este quart capítol del podcast sobre memòria democràtica “El mur” s’enrecordarem d’uns grans oblidats, soterrats per lustres d’injustícia històrica. Parlarem dels “maquis”. Un fenomen que es va produir molt a prop de nosaltres, amb una activitat molt notable, d’uns personatges que amb els anys es van convertir en mítics, tot i la capa d’oblit. Mites i herois, lluitadors per la llibertat en temps molt difícils, però també foren acusats de bandolers, de delinqüents, de lladres i assassins. Precisament, els últims afusellats al mur de Paterna, foren maquis. Guerrillers llegendaris, com Basiliso Serrano, de malnom (perquè tots tenien nom secret per a intentar no ser rastrejats) de malnom, el manco de la pesquera, mort en desembre de 1955. Formaren una oposició armada al règim organitzada i recolzada pel Partit Comunista des de l’exterior, i que es va produir a Espanya a molts llocs, però també prop de nosaltres. A la serrania, un enclau entre muntanyes i de difícil accés, hi hagué un dels últims refugis d’estos lluitadors per la llibertat, que aguantaren amagats, passant fam, fred i privacions, fins a 15 anys després de que Franco guanyara la guerra.

Dins d’este univers del maquis, hi ha un punt destacat marcat al mapa; un xicotet poble situat a Conca, però molt prop de la frontera amb València i Terol. Santa Cruz de Moya té ara poc més de 200 habitants, i fou durant molts anys, centre neuràlgic per al recolzament als guerrillers que es desplegaven en xicotetes partides, per tota la serrania. En el seu terme, en novembre de 1949, es va produir l’assalt armat a Cerro Moreno, on la Guàrdia Civil després d’un setge ferotge que va durar hores, va aconseguir desarticular la partida. Estesos per la muntanya, quedaren els cadàvers d’una dotzena de maquis, quasi els últims.

Fou el tir de gràcia a un col.lectiu d’opositors a la dictadura al que quedava ja molt poc per a extingir-se. I desde fa més de 20 anys, ací a Santa Cruz de Moya l’associació la Gavilla verde treballa per recuperar la memòria dels guerrillers. Matías Alonso és un dels activistes per la memòria als que sentim al podcast.

Foto: Matías Alonso

El manco de la pesquera, Basiliso Serrano, fue uno de los últimos maquis en caer. Fue miembro de la llamada Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón, seguramente la más numerosa, activa y mejor organizada de todas las que combatieron en el monte a la feroz dictadura de Franco. De origen anarquista, Basiliso se echó al monte en 1941 junto a republicanos recién llegados desde Francia, y se integró en el quinto sector, supeditado a una estructura política en el extranjero y militar escondida en la montaña. Formaron juntos la primera partida de guerrilleros en la comarca de Requena.

Sus acciones fueron sobre todo de supervivencia: no tenían medios materiales, para enfrentarse abiertamente a la guardia civil. El sabotaje y el boicot, los secuestros y robos para conseguir dinero y alimentos fueron lo más habitual, aunque también hubo acciones violentas: lo que llamaban ajusticiamentos a colaboradores del régimen. El manco fue detenido por fín, cuando los maquis huían ya en desbandada hacia Francia, en 1952. 3 años después, fue uno de los últimos fusilados en el muro de Paterna. Y el primero, hace ya 15 años, en conseguir salir de la ignominia de las fosas y que sus restos volvieran al pueblo de La Pesquera.

Foto: Basiliso Serrano, “El manco de la Pesquera”

Jovi Viadel es el director del documental "Los últimos Guerrilleros", filmado hace casi 20 años. En él se cuenta la historia de la Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón, y de sus protagonistas más míticos. Todos han muerto ya, pero Jovi recogió su testimonio y gracias a él podemos oírlos, como el de Florián García, de apodo, Grande, jefe de la Agrupación.

Foto: Florián García “Grande” fotograma extraído del documental “Los últimos guerrilleros”

Grande fue uno de los guerrilleros más míticos, y uno de los pocos que logró sobrevivir. Fue capitán del ejército leal a la república, y fue atrapado en la ratonera del puerto de Alicante. Después estuvo en el campo de concentración de Albatera, pero logró salir, e integrarse en la lucha clandestina siempre a las órdenes del PCE. En 1946 se echó al monte desde Valencia, donde estuvo seis años. Nos lo cuenta en el podcast Pepe “El gafas”.

En el maquis hubo espacio para las escuelas populares, pero también para las mujeres guerrilleras, y entre ellas, destaca Remedios Montero, Celia de apodo, que perdió en el monte a su padre y su hermano. Allí conoció al que después sería su marido, Florián el Grande.

Foto: Remedios Montero, “Celia” fotograma extraído del documental “Los últimos guerrilleros”

Tant Florián com Remedios fugiren d’Espanya, i treballaren a París, a Praga... en 1978 s’instal·laren a València, on moriren, amb molt poc de temps de diferència, fa 10 anys.

Florian i Remedios, o Grande i Celia, tingueren molta sort. Van sobreviure, sobre tot, a la gran matança de Cerro Moreno, on els agents de la Guàrdia Civil van acabar violentament i sense deixar espai a l’escapatòria, amb el que quedava d’una guerrilla que ja només volia que abandonar les armes i fugir.

El documental de Jovi Viadel no replega tan sols els testimonis dels guerrillers, també la versió de l’altra part dels dos que s’enfrontaren, en realitat dels únics que, després d’eixe dia de fúria i mort, visqueren per a contar-ho: la dels guàrdies civils que participaren en l’assalt a Cerro Moreno.

En 1955, ja amb la guerrilla totalment desarticulada, Franco conseguia per al Moviment Nacional, la dictadura espanyola, l’únic lloc de tot Europa on el fascisme havia conseguit consolidarse i sobreviure, el reconeiximent internacional del món democràtic, en ingressar Espanya en les Nacions Unides. Per davant s’estenia el futur del desarrollisme i de les campanyes publicitàries posteriors dels 25 anys de pau, la pau dels cementeris. Des de la Generalitat es lluita ara per revertir eixa grosa capa d’oblit.

Parla Iñaki Pérez, Director General de Qualitat democràtica "se han dado pasos, los pasos legislativos son importantes. La ley de Zapatero aunque tiene lagunas, es importante. Pero igual que los guerrilleros, los que no tuvieron más remedio que echarse al monte, en otros países son considerados como héroes, i aquí, mucha gente no saben quienes fueron".

També Viadel replega testimonis de la repressió no tan sols dels guerrillers, sinò també de qualsevol que els donara recolzament. Les recompensen per delatar als maquis arribaven als 5.000 pesetes. Parlen ara Pedro Alcorisa, guerriller, al que mataren a son pare només per ajudarlo, i la seua germana victoria.

Els germans Alcorisa conseguiren fa 4 anys recuperar el cos de son pare, soterrat en una fossa del cementeri de València després d’una llarga lluita als tribunals. El govern municipal de Rita Barberá va alçar el que definiren com un “mur infranqueable” per impedir-lo. Recuperar la memòria de los maquis és encara una de les asignatures pendents que poc a poc es van aprovant. Molts dels caiguts foren afusellats a la muntanya i els cossos s’abandonaren soterrats de mala manera. 

Fa ja 17 anys que es va estrenar el documental de Jovi Viadel, i tots els guerrillers han mort ja. Però l’associació La Gavilla Verde encara organitza, cada tardor, una festa a Santa Cruz de Moya per a no oblidar-los.

La nostra secció fixa en “El Mur”, es diu “El calaix dels testimonis encadenats”, on donem veu a les històries anònimes dels que ho van perdre tot. Combinem tres històries d’afusellats a Paterna que recorda per nosaltres la tercera generació; la del fundador de la UGT a Xeraco, ens la conta el seu net Jaume Coscollá; la d’un diputat del PC del front antifeixista, que la narra el seu net Salvador Pomares, i la d’un regidor del PSOE a la Pobla Llarga, per la seua neta Marlen Gomar.

Foto: Salvador Pomares

El capítol 4 “L’últim refugi, els maquis”, està dedicat als herois que escaparen a la serra per a lluitar per la llibertat. 'El Mur' és un serial radiofònic dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.

Puedes suscribirte para recibir cada nuevo episodio a través de WhatsApp enviando un mensaje con EL MUR al 605 66 36 70. Si estás en un smartphone, puedes hacerlo pinchando aquí. Recuerda que debes guardar el número en la agenda de tu móvil.

En este tercer capítol del podcast sobre memòria històrica “El mur” contarem, de nou, històries. Oblidades, encara que potser no tant, afortunadament, perquè hui parlarem de grans noms, grans personatges que tot i que estigueren soterrats baix una capa d’oblit durant molt de temps, ara es reivindiquen, s’estudien, tenen carrers dedicats, es parla d’ells. No sempre fou així, hi ha que tindre-ho present. Parlarem de Juan Bautista Peset Aleixandre, pot ser el més conegut dels afusellats a Paterna: rector de la Universitat de València, metge de prestigi, burgés ric i envejat, i cap de llista de Izquierda Republicana al Congrés dels Diputats el 1936, just abans de la sublevació militar. També haurà temps per a parlar d’altres afusellats, com Vicente Carceller, director de la revista satírica la Traca, i el seu dibuixant Carlos Gómez Carrera, que signava les seues caricatures com Bluff. Ambdós cometeren només el que han anomenat delictes de tinta: es a dir, ridiculitzar públicament als traïdors a la República. També seran protagonistes d’este tercer capítol d’”El Mur” un senzill enterrador, de nom Leoncio Badía, i una dona, Pepica Celda, que fou la primera que va aconseguir que son pare afusellat recuperara la dignitat. De tot això, i alguna altra cosa, parlarem en este capítol 3, d’”El Mur” que du per títol: “Els grans noms del mur”.