L'any 1940, els nazis acaben d'ocupar França i sembla inevitable que ben aviat acabin fent el mateix amb bona part del continent. Europa no és un lloc segur. A La Baule, un petit poble de la Bretanya, la policia militar alemanya irromp a la força en una casa. Els acompanya l'agent Pedro Urraca, que fa mesos que persegueix l'home que s'hi amaga. Acaben de capturar un dels homes més buscats pel règim de Franco.

Per conèixer de prop una història, de vegades cal prendre distància i anar-se'n lluny, tant en l'espai com en el temps. L'any 2003, un viatge a Veneçuela obre la porta a conèixer un dels capítols que més preguntes desperten, encara avui, de la nostra història. Ramon de Colubí va lluitar al costat dels revoltats durant la Guerra Civil. Després de guanyar la guerra, però, es va fer fonedís. Ara, per primera vegada, està disposat a explicar tot el que fa anys que guarda sobre la història del president Lluís Companys.

Ramon de Colubí és, amb 30 anys, el capità més veterà del regiment d'artilleria número 44 de Barcelona. Ha participat en el cop d'estat del 18 de juliol, és un dels vencedors de la guerra i ara que tot s'ha acabat viu plàcidament en un pis del carrer Muntaner de Barcelona. El 6 d'octubre, a les deu de la nit, rep una visita inesperada. Al document que li entreguen hi diu que li han encarregat un altre cas: la causa 23468. Aquest, però, no serà un encàrrec com els altres.

El cop d'estat militar troba una forta resistència popular als carrers. També a la Generalitat, comandada pel president Lluís Companys. Ramon de Colubí, en canvi, ho viu de manera molt diferent. Ell és un dels militars revoltats. Aquell dia li encarreguen una missió que li salvarà la vida. Però no tothom té la mateixa sort. Quan tots dos es troben al castell de Montjuïc, s'ho han d'explicar tot.

Colubí es pren molt seriosament l'encàrrec de defensar al president. Tanmateix, Companys no hi confia. Tots dos es troben als antípodes ideològics, però tancats a la cel·la miren enrere i repassen els anys convulsos que els ha tocat viure. Tot i els recels inicials, s'adonen que tenen molt més en comú del que es pensaven.

Colubí, que cada vegada se sent més proper al seu defensat, aconsegueix que li permetin rebre una visita que fa temps que espera. Una visita que el trasllada de ple als seus orígens al petit poble del Tarròs, a la comarca de l'Urgell. Al llarg de la seva trajectòria, aquests orígens rurals seran sempre molt presents, tot i que és a Barcelona on s'estableix, on exerceix d'advocat, on es fica en política i també on, de tant en tant, es perd per la vida nocturna del Paral·lel.

Com deu ser, la mort? Convençut que la sentència ja està escrita abans del judici, Companys omple les hores intentant trobar resposta a aquesta pregunta. Ho viu serè, perquè per a ell la mort no és un fet estrany. Fa anys que conviu amb aquesta possibilitat. Durant la guerra, per descomptat, però també abans, als convulsos anys 20, els anys del pistolerisme que van passar per damunt dels seus dos grans companys, referents i amics. Colubí, mentrestant, pensa en la manera de sorprendre el jurat.

Un crucifix i un retrat del dictador Franco presideixen la sala del pati d'armes del castell de Montjuïc. El 14 d'octubre de 1940 s'hi celebra el consell de guerra contra Lluís Companys. Colubí finalment mostra la seva estratègia: farà, a la vegada, d'advocat i de testimoni. L'últim a agafar la paraula és Companys. En menys d'una hora, el judici queda vist per a sentència. Colubí, a la desesperada, fa una última gestió, que no explicarà a ningú.

L'advocat no l'hi confessa al president, però en el fons espera que a darrera hora es faci el miracle. Companys va a missa i escriu cartes a la seva dona i a les seves germanes. El testimoni en pròpia pell de Ramon de Colubí del que passa aquelles hores és fonamental. Ens ajuda a aclarir aspectes sobre els quals els historiadors s'han passat dècades debatent. Però hi ha un fet clau que ni el mateix Colubí arribarà a saber mai.

El règim de Franco imposa el silenci sobre el que ha passat al castell de Montjuïc. A Catalunya, la vida continua com si no hagués passat res. No serà fins al cap d'un temps que el pes de la història acabi imposant la transcendència del fet. Tanmateix, per als seus protagonistes, res no tornarà a ser igual. Encara queda molt per saber de les seves vides i d'algunes de les incògnites que queden pendents de resoldre.