La Trucada

«L'internet s'ha convertit en el sistema operatiu de la societat contemporània», assegura l'Efraín Foglia, dissenyador, investigador i docent, que treballa en les interseccions entre el disseny, l’activisme de base i les tecnologies en xarxa. És membre de projectes com Guifi.net, eXO.cat o la Xarxa de Ràdios Comunitàries de Barcelona. Considera que l'internet és «com una mena de rec sanguini tecnopolític on hem anat transvasant els nostres sabers, que ho està tocant quasi tot, i allò que no ha tocat, ho tocarà». És per això que ens convida a entendre com funciona i a pensar-hi des d'una mirada comunitària.

Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

Vaig conèixer l'Efraín fa uns anys escrivint sobre les formacions a docents que impartia en el marc del projecte Univers Internet, al CCCB. Amb cubs de fusta, fil o cinta adhesiva, l'Efraín explicava el funcionament d'internet i convidava les participants a pensar com construirien la seva infraestructura. «Necessitem entendre com funciona això, perquè ens l'estan colant; necessitem obrir aquesta caixa negra que a més a més cada cop se sofistica més», explica, i afegeix que ens trobem en que algunes persones anomenen la tercera era d'internet, que «és un internet que ja és quasi indesxifrable, inclús per molta gent especialista, en temes d'algoritmes, criptomonedes, blockchain… tot això que encara ens allunya més».

L'Efraín explica que el seu apropament a internet té més a veure amb una preocupació per la justícia social que per la tecnologia. «Molta gent va veure en internet, com em va passar a mi als 90 amb el moviment zapatista, una tecnorevolució que, més enllà de la tecnologia, era un altre espai polític rellevant que s'havia activat, i que no tenia res a veure amb si t'agraden els estris, les antenes o els telèfons, però amb la lluita per la vida i per la terra, i allà teníem una altra arma que no estava coartada en aquell moment pels mitjans mainstream mexicans i globals». Aquesta època de l'utopia d'internet, diu, tenia a veure amb que «no era tan rellevant per al consum, i això permetia que hi hagués més experiments i més dissidència al seu interior». Ara, en canvi, «tot el que hi ha ja és element de lucre, de vigilància i de control»

El camí de la defensa de les xarxes o les tecnologies lliures, afirma l'Efraín, és el mateix que en la lluita per l'habitatge, per la terra o per inclusions de tota mena: «Pel que lluites amb aquest tipus d'alternatives és només el començament del que seguirà la generació que ve darrere teu, i és per tota la vida».

En aquesta línia, forma part de la comunitat de Guifi.net, una xarxa de telecomunicacions comunitària i autogestionada que parteix de dos preceptes: «que l'internet no pertany a les empreses de telecomunicacions, sinó que és un dret humà, i que la societat té la capacitat per construir una infraestructura que tingui normes més humanes». El projecte de Guifi.net és un exemple en què pot entrar tothom sempre i quan hi hagi acords de cooperació: «Podria entrar-hi una universitat, o una persona que venia pa, amb un col·lectiu okupa o de software lliure», diu d'una banda, i de l'altra que la propietat fos distribuïda, que cadascú es pagava el seu tros de la xarxa.

«Per mi el projecte polític seria apropar les comunitats que pensen que allò tecnològic està molt allunyat perquè se'n puguin adonar», planteja l'Efraín. Amb la Xarxa de Ràdios Comunitàries, per exemple, busquen que la gent que hi participa entengui que «no només hi ha un projecte polític en els continguts, sinó també en les infraestructura: que siguin governades per tu, que siguin ètiques».

Segueix La Trucada

Truco a la Brigitte Vasallo uns dies després de moderar una conversa entre ella i l'Amparo Iturriaga, de l'Associació de Veïnes de Roquetes, i seguim la conversa sobre el classisme. Tant en el seu darrer llibre, Lenguaje inclusivo y exclusión de clase, com a la seva primera peça teatral, La Trilogia de Naxos, parla sobre «venir de pobre». Assumeix que «dir-ho com a barcelonesa blanca pot semblar gairebé una frivolitat», però reivindica la memòria de la misèria que van patir moltes famílies com la seva a causa del franquisme i el desenvolupament del capitalisme liberal, i com això marca la seva història i les seves oportunitats. Parlem sobre la presència del classisme en el llenguatge, en la política o en la producció cultural.

Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

Fa uns anys, entrevistant-la sobre el seu llibre Pensamiento monógamo, terror poliamoroso, li preguntava per Shakira, citada en diverses ocasions al llibre. Ara, per parlar del seu darrer llibre, tocava començar preguntant-li per Belén Esteban, la figura que pren com a símbol per pensar el classisme. «Era una icona que em servia molt bé per explicar tota la resta, a més fent la comparativa, perquè la seva vida i la meva no són tan diferents, però jo sóc un personatge legitimat en els entorns culturals i la Belén no ho és», explica.

A la Brigitte li preocupa el refinament, la imposició d'unes determinades formes, d'un determinat llenguatge i d'una determinada manera de parlar per fer-se un forat entre allò que és legítim. «Les que venim de pobres sempre hem pogut fer espectacle per les classes dominants, però quan la xusma fa entreteniment i fa cultura per la xusma mateixa, llavors entra el desprestigi tant del públic com del producte», assegura. «No per això hem d'idealitzar la Belén Esteban, ni dir que Telecinco sigui l'alliberament de les classes populars, però tampoc hem de caure en dir que les audiències de Telecinco són les responsables de l'auge del feixisme. Això és un discurs d'odi de classe que deixem passar amb molta tranquil·litat, quan Telecinco és una merda però Netflix també és una merda».

L'escriptora critica una esquerra acomodada, i lamenta que hi hagi «una desafecció cap a unes formes de fer política on no hi ha hagut espai per les que venim de pobres». «Ara diran que resulta que no poden parlar, la burgesia d'esquerres. Que fotin el que els hi doni la gana, només faltaria que jo digués a ningú que no pot parlar, però que tinguin una mica de consciència des d'on estan parlant, i quina part ridícula de l'existència és la que arriben a veure des de la seva torre de marfil i quines polítiques estan plantejant des d'allà», critica.

Ara treballa en la recuperació de la memòria de famílies com la seva, i desenvolupa les seves reflexions sobre la cultura txarnega més enllà d'allò que s'entén per ser xarnega: «Nosaltres no vam sortir d'un lloc geogràfic, sinó d'un lloc ontològic. Nosaltres vam sortir de la vida camperola, en les circumstàncies de l'Estat espanyol, que és qui va marcar les polítiques per tothom, i d'allà vam sortir cap a la modernitat a través del desmantellament d'aquesta vida camperola, fet pel franquisme i el capitalisme liberal». Actualment entrevista persones que tenen aquest bagatge familiar no només a Catalunya, sinó a molts territoris que poden donar testimoni de la repressió franquista, «i el que succeeix més sovint és que no coneixem la nostra història, perquè les famílies han tingut por de parlar, i han transmès la idea que ficar-se en política és perillós».

Aquesta història, ens diu, configura el present, i fer memòria reconfigura el relat del nostre món. «A mi, personalment, ara em toca fer memòria, i crec que hi ha molta altra gent sentint el mateix, i que ho està fent, i serà més difícil, més dolorós o més decepcionant el camí per fer-ho, però serà fet, sense cap mena de dubte».

Segueix La Trucada

A l'inici del carrer de la Cera, al barri del Raval de Barcelona, s'hi pot trobar des del 1987 El Lokal, una llibreria i botiga de discos, roba i fanzine alternatius, però sobretot un espai per conspirar per la revolta. Allà dins, una de les persones que hi trobarem és l'Iñaki Garcia, activista veïnal, un dels fundadors del Lokal, i sobretot un referent en les lluites socials a la ciutat. Fa cinc anys vaig entrevistar l'Iñaki per parlar sobre els 30 anys del Lokal, però ara, tot i que ens en parla —perquè va tot lligat—, li pregunto sobre com es construeixen aliances des de la generositat, quan s'encenen les revoltes o com gestionar les frustracions.

Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

Diu l'Iñaki que fer un espai acollidor passa per coses tan senzilles com que «si un entra al Lokal, rep un somriure, i no és el mateix que si rep una cara de mala hòstia». Però cal anar més enllà d'això, i per exemple, confiar en la gent que ha arribat fa poc, tot i que portis molts anys: «Si tu vas a una assemblea amb la teva idea fins a la mort, això no pot funcionar. Has d'estar disposat a que surtin noves veus de la discussió, que les puguis acceptar com a pròpies. És complicat però és senzill, també. Si no hi ha aquesta condició, no té sentit una assemblea», remarca.

«Els llibertaris tenim en comú que no ens agraden els espais tancats i rígids i les receptes, i pensem que no funcionen», explica l'Iñaki. «Aspirem a la llibertat personal i col·lectiva de cada persona i de cada comunitat, i alhora a fer-nos responsables». En aquest sentit, diu, «ser llibertari és una mica rotllo, perquè no és només fer la crítica i ja està, sinó que sabem que les coses s'han de fer, s'han d'experimentar, i és l'exemple el que convenç la gent si allò té sentit o no».

És seguint aquest camí, que des del Lokal han format i formen part d'aliances àmplies, generoses i diverses, sigui contra el servei militar obligatori, en suport a altres lluites en altres latituds, en defensa d'un cap nou o contra els desnonaments. «Nosaltres sabem que per canviar les coses has de ser molta gent, i no pots entendre que tothom ha de pensar com tu i definir-se». No esperen que tothom comparteixi la seva visió del món, però segons l'Iñaki «amb els espais i les persones que tenen altres formes de veure, a vegades ens entenem, a vegades ens conflictuem, però sabem que l'única manera d'aconseguir victòries és sumar, i en espais en què tothom se senti més o menys còmode».

«El moviment és una victòria sempre», assegura aquest activista que ha viscut moltes lluites. «La derrota és quan et sotmets a una situació injusta i ho saps, això destrossa a qualsevol, però quan reacciones, tot i que estiguis molt fotut, això et fa sentir millor, i crees comunitat amb d'altres i vas guanyant, perquè guanyar és resistir». «Està clar que ens volen que ens volen soles, deprimides, i aïllades, i "ves a lo teu i no et compliquis la vida", però sabem que o et compliques la vida o te la destrossen, i en aquest complicar-te hi ha derrotes i decepcions, però és on està l'alegria de viure, i no en la Coca-Cola», conclou l'Iñaki. «La lluita no és només sacrifici, sinó gaudir de viure d'una altra manera i amb la gent, i això és l'única manera de supervivència i de construir mons nous, perquè no es tracta només de resistir, sinó també de provar que hi ha altres maneres».

[La foto de l'Iñaki és de La Guerrilla Comunicacional, publicada a El Salto sota una llicència CC by-sa]

Segueix La Trucada

L'habitatge és una preocupació que vivim en el nostre dia a dia i —per sort— és cada cop més present en el debat polític, però més enllà de la urgència, també convé que hi posem una mirada més reflexiva. La Irene Sabaté Muriel és una bona companyia per fer-ho. És antropòloga, professora a la Universitat de Barcelona, membre de la junta de l'Observatori DESC i una de les fundadores del Sindicat de Llogateres. Va fer la seva tesi doctoral sobre l’accés a l’habitatge en un barri del Berlín oriental, i després en va fer un llibre titulat Habitar tras el muro. També ha fet recerca sobre la crisi hipotecària a l'Estat espanyol i segueix treballant sobre l'accés a l'habitatge.

Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

La Irene convida a pensar l'habitatge de forma multidimensional, perquè juga diferents funcions i «ens serveix d'aixopluc respecte a les inclemències en un sentit ampli, no només climatològiques, sinó a les inclemències socials». Per pensar que és un habitatge adequat, ens planteja que és útil tenir en compte les seves set dimensions segons les Nacions Unides: «tenen a veure amb qüestions molt materials, com l'habilitat, o el fet que sigui un lloc salubre, amb accés a l'aigua corrent potable, amb una estructura segura, que no amenaci la integritat física dels seus habitants, però inclouen també alguna que seria molt més abstracte, com l'adequació cultural: en quina mesura aquell habitatge permet les pràctiques culturals que els seus habitants vulguin desenvolupar-hi».

Assenyala que el dret a l'habitatge està en xarxa amb molts altres drets, que cal acreditar que s'està domiciliat en un lloc determinat per accedir als drets de ciutadania, però més enllà d'això, «el fet que algú sàpiga que té casa en un lloc el converteix en algú més capaç de vincular-se amb el barri i amb la ciutat, i per tant de reivindicar més elements». «A casa nostra les diferents formes de tinença estan molt diferenciades, i hi ha un privilegi molt fort de la propietat respecte el lloguer», apunta. Aquest fet es fa especialment evident en el fet que les persones inquilines no estan convidades a participar en les assemblees de les comunitats de veïnes. «I això que sembla una cosa nímia té moltes conseqüències, no només pel que fa a decidir si canviem l'ascensor, sinó pel que fa a sentir-te a casa teva o no i en disposició de reclamar alguna cosa».

A Habitar tras el muro, l'antropòloga parla del dret a l'autodeterminació de les condicions d'habitatge, i assegura que «tenim una visió una mica matussera d'aquesta autodeterminació, perquè la gent es pensa que es pot autodeterminar les seves condicions d'habitació quan compra, però si ens ho mirem una mica, si arribem a comprar ho fem on i com podem». Per exemplificar-ho, cita Pierre Bourdieu a Les estructures socials de l'economia, que observa com, en la seva interacció amb els possibles compradors, els venedors d'immobles fan que baixin les expectatives que tenien per comprar una casa que estava molt per sota. «Quan jo parlo de l'autodeterminació de les condicions d'habitatge parlo de quelcom més negociat, on els grups domèstics tenen un bon marge per decidir quines necessitats i aspiracions volen satisfer amb l'habitatge».

En canvi, diu la Irene, «se'ns imposa un altre discurs segons el qual hem de viure segons els preus del mercat, que en una regió metropolitana la gent s'ha de poder ordenar segons la renda». «Amb això invisibilitzem la importància que té l'arrelament de la gent en ubicacions concretes, i el fet que la gent, en el moment d'accedir a l'habitatge, té història, té una història personal i uns vincles en algun lloc, i unes necessitats concretes i fins i tot projectes que s'haurien d'escoltar i tenir en consideració», conclou.

Segueix La Trucada

Torna La Trucada amb una entrevista que busca il·luminar-nos el camí i mirar el món —que està força fotut— amb més optimisme. La Layla Martínez, escriptora i editora a Levanta Fuego, va escriure el 2020, en ple confinament, un llibre titulat Utopía no es una isla, que busca oferir-nos un catàleg de mons possibles perquè deixem de pensar que el futur només pot anar a pitjor.

Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

La Layla reprèn la frase arxicitada —i no per això menys encertada— de Fredric Jameson que diu que «és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme» per explicar-nos perquè ens passa això. La nostra confiança en un futur millor comença a esquerdar-se amb l'inici de la contrarevolució neoliberal, que vol fer front als moviments radicals dels anys 70. «I té lògica perquè realment el neoliberalisme va empitjorar les condicions de la gent, de l'estabilitat a les feines, de les baixades de sou… Estava fonamentada la sensació de que de cop s'anava a pitjor i que el passat havia estat millor», remarca.

En aquest sentit, ens diu que la producció cultural hi juga un paper important. Quan en sèries, llibres, pel·lícules o videojocs el que predomina són les distopies, «quan tota la producció cultural diu el mateix, acaba generant un efecte conservador, un "que em quedi com estic perquè el futur és pitjor"». En aquest context, la Layla apunta que fins i tot en les ficcions post-capitalistes, no hi ha ningú que hi hagi lluitat en contra. «El capitalisme sembla una força caiguda del cel, com els faraons d'Egipte, que eren com déus i ningú hi podia lluitar, s'acabarien morint per si sols».

Un dels temes que més treballa la Layla actualment és la crisi ecològica, que ens posa en una disjuntiva difícil: «Alhora que fa encara més difícil imaginar un futur millor, ens posa un cronòmetre sobre el cap que ens obliga a fer canvis molt dràstics en molt poc temps si volem assegurar la nostra supervivència i la de moltes altres espècies al planeta». Tot i que troba que és difícil organitzar un moviment molt ambiciós i amb prou força i múscul com necessitem en un moment de desil·lusió, però troba que podem aprendre d'exemples del passat. Cita concretament la lluita que es va organitzar als anys 80 i 90 per fer front a la pandèmia del VIH/sida, «que aconsegueix aixecar un moviment enmig d'aquest dol, que va ser molt radical i va lluitar en les pitjors condicions possibles». «Trobo que, salvant totes les distàncies, cal aprendre molt d'aquest treure forces del dol i saber que l'esperança és important», conclou.

I a la recerca d'aquestes esperances, parlem també sobre els llocs a on ha anat a buscar referències més enllà de l'eurocentrisme, de Star Trek i de la importància de tractar-nos bé.

Segueix La Trucada

Després de gairebé un any i mig de pausa, torna La Trucada. Tenia ganes de tornar a obrir aquest espai per recollir veus diverses que ens ajudin a pensar el món que ens envolta. M’agradaria seguir explorant els camins oberts la temporada passada, i buscar més veus que ens treguin de la paràlisi i ens ajudin a imaginar i construir un futur millor.

Benvingudes un cop més a La Trucada!

L'Asmaa Aouattah és escriptora, autora del llibre de contes L'etern retorn i del poemari Entre cendra i foc. Hi parla sobre la migració i sobre la seva terra, el Rif. És llicenciada en filosofia i treballa com a agent d'igualtat al Consell Comarcal del Maresme, on viu des de fa més de 15 anys. Vam parlar sobre com es viu la migració, amb una mirada irònica i també amb enyor, així com del Moviment Popular Rifeny, el Hirak Rif, al qual dedica el seu poemari i que ha de viure des de la distància.

Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

El títol del seu primer llibre, L'etern retorn, fa referència a «la naturalesa circular de la migració, que no és un fet que comença i acaba; és un fet que no acaba mai. Hi ha moments en què et sents molt d'aquí, fins al punt d'oblidar-te que ets d'allà i viure la teva vida d'una manera "normal", però que per alguna cosa que pugui passar o que et fa recordar el teu país d'origen, aflora com l'enyor de la terra, i a vegades et preguntes què fas aquí. Què és això de deixar el teu país i anar a viure en un altre món?», es pregunta l'Asmaa. Assegura que té assumit que és quelcom que no assumirà mai, i que l'escriptura és justament una eina que li serveix per aprendre a conviure amb això.

Entre les coses que li fan recordar la seva terra d'origen i tenir sempre un peu allà és la situació política del Rif, «que d'una banda té una història de molta resistència, però que de l'altra ha patit molta repressió i molta marginació com a càstig», sigui per part del Regne del Marroc o del d'Espanya durant el protectorat. Ella defensa aquesta història de resistència, invisibilitzada, però ha estat especialment significatiu el Moviment Popular Rifeny que va començar el 2016 i al qual dedica els poemes d'Entre cendra i foc. La seva generació, explica, «també ha liderat lluites durant un moment de la història del Rif, lluites que han estat també sofocades; ha estat una generació militant, que tenia un projecte polític, tenia aspiracions de canvi, però que van fracassa, i aquesta revolta per nosaltres ha significat l'esperança que ha nascut de nou».

Es tracta d'un moviment molt transversal amb reivindicacions molt bàsiques que ha estat durament reprimit, sovint davant la indiferència des de l'estranger. Des de la diàspora ho han viscut «amb la mà al cor, patint moltíssim pel que pugui passar en un moment o altre, i pràcticament no dormíem, no menjàvem, plantades davant la tele o davant del mòbil per anar seguint les notícies», recorda l'Asmaa sobre l'esclat del moviment. Haver de viure-ho en la distància pesa: «No és el mateix participar donant-hi suport que formar-ne part de manera directa allà, i a mi m'ha afectat molt no prendre part de manera directa quan veig riuades de gent travessant els carrers de la meva ciutat natal».

Els seus escrits dedicats a aquesta lluita els ha publicat en una edició bilingüe, alguns escrits originalment en amazig i altres escrits originalment en català, que és l'idioma del seu primer llibre i és com han nascut els seus contes, en un català tenyit d'amazic. «Jo no sóc catalana de tota la vida, jo sóc amaziga i tinc una llengua materna; el català és la meva segona llengua després d'haver vingut aquí, però sóc el que sóc i tinc aquestes dues llengües de referència i això s'ha de plasmar sí o sí en la meva escriptura. Com diu Heidegger, la llengua és el refugi de l'existència, i això s'ha de traduir en allò que fem, en la nostra manera de fer i en allò que escrivim» reivindica. «S'ha d'acceptar que nosaltres fem aquest tipus d'escriptura, que utilitzem aquestes expressions, i que vagin de mica en mica formant part del panorama cultural i literari d'aquesta societat».

Segueix La Trucada

[Aquest capítol tanca la primera temporada de La Trucada. Gràcies per acompanyar-me en aquestes 13 entrevistes i espero que ens tornem a trobar aviat! :)]

Assenyalar la manca que tenim, generació rere generació, d'una bona educació al voltant de la sexualitat i l'afectivitat sembla ser pràcticament un lloc comú, però no per això deixa de ser important assenyalar-ho. La Bet Canal, psicòloga especialitzada en prevenció de violències masclistes i en educació sexoafectiva, ens recorda, a més a més, que és un dret. Imparteix tallers d'educació sexoafectiva en instituts, però reivindica que és un dret per a totes les edats, i posa l'èmfasi en els deures que tenim com a societat, més enllà d'assenyalar els sospitosos habituals, com pot ser la pornografia.

Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

«Ara mateix és una recomanació però no és una obligatorietat treballar l'educació sexoafectiva, i depèn de la bona voluntat dels centres educatius. La majoria dels centres educatius ho intenten treballar, però ens hem de plantejar: És suficient fer un taller de dues hores a quart d'ESO o l'educació sexoafectiva comença des que neix una criatura?», pregunta la Bet. Ella té clara la resposta: cal molt més. En la primera infància això pot voler dir «començar a conèixer les parts del cos, començar a treballar el dret al propi cos, qui pot accedir al meu cos i qui no, com posem els límits o reconèixer les emocions». Però hi ha tasca educativa a fer tota la vida. «Seria la meva il·lusió poder anar a un casal d'avis i àvies, perquè segurament tenim molt a aprendre d'aquestes generacions», admet, i afegeix que «a nivell simbòlic els hi devem molts orgasmes a les nostres àvies».

Sobre algunes qüestions que solen preocupar sobre la relació d'infants i joves amb la sexualitat, convida a anar més enllà. La pornografia, per exemple, «és fruit d'un temps i d'una cultura» i cal pensar en aquest sentit. «Critiquem molt el porno, però mirem com es representa una relació sexual a les sèries i a les pel·lícules, de vegades de manera explícita encara que no es vegin els genitals; representen una penetració penis-vagina, i aquest és el nostre imaginari», lamenta la Bet. També aborda les crítiques al reggaeton: «Quan professorat o famílies es posen les mans al cap, per mi la pregunta és: Per què et poses les mans al cap? El missatge d'aquesta lletra és masclista? Podria ser que sí, però també podria ser que estigui parlant explícitament de sexualitat, i això et connecta amb la teva motxilla de vida». La sexualitat, assegura, «continua sent un tabú, i per les persones adultes que acompanyem a la infància i a l'adolescència també ho és».

Assegura que al jovent li sorprèn molt positivament quan entra algú a l'aula per parlar de la sexualitat des del plaer. «Hem de superar aquesta educació sexoafectiva que a moltes ens han explicat de "Vigila que et pots quedar embarassada!", que tenir sexe és la penetració d'un penis amb una vagina, entre un home i una dona cis, i que pots agafar ITSs. Hem de superar aquesta sexualitat coitocèntrica, cisheteronormativa, i que relaciona la sexualitat amb la por i el risc», reivindica.

Segueix La Trucada

La Vane Españó és presidenta de l'Associació Ubuntu, que treballa per teixir xarxa des del lleure i l'educació als barris de la Zona Nord de Barcelona. Aquests barris, Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona, que la Vane qualifica com «la perifèria de la perifèria», estan marcats per l'estigma dels més pobres i de l'exclusió social, que va acompanyat de molta intervenció social. Vam parlar sobre l'assistencialisme que sovint acompanya aquestes intervencions, i sobre com construir autonomia i empoderament més enllà de respondre a les urgències.

Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

Ubuntu va néixer per donar resposta a la manca d'oferta de lleure educatiu en dissabte, en uns barris que durant la setmana tenen molta presència de serveis públics i d'entitats socials. Van crear un cau el 2008, que segueix en marxa, però a més avui Ubuntu és una associació amb 12 treballadores i moltes persones implicades que organitzen activitats i serveis. Vaig conèixer la Vane per parlar sobre Ubuntu per al capítol «Un barri i una cassola», sobre el lleure de base comunitària, a Retrats de la Barcelona comunitària, i ja des de la nostra primera trobada va insistir molt en qüestionar la mirada que es posa sobre barris com els de la Zona Nord.

«Des del moment en què iniciem aquests projectes intentem tenir molta cura amb totes les relacions humanes de qui estem actuant, perquè hem de ser persones possibilitadores i que sigui les famílies i infants qui tinguin el protagonisme de liderar allò que vulguin en el seu territori i intentar fugir de l'assistencialisme social», explica la Vane. Una actuació empoderadora ha de partir de la igualtat. «Si jo el que sento és que tu m'estàs fent un favor, jo sempre em sentiré en deute amb tu, i aquest deute ocasiona un malestar; hem de trencar amb això, les persones hem de lluitar per sentir-nos bé però no en deute amb res ni amb ningú. Ens estem ajudant? Evidentment que ens estem ajudant, però un a l'altre», remarca.

«A vegades hi ha massa recursos tècnics, de professionals, però en projectes que arriben i se'n van, aquí som els barris de les proves pilot, i al final això també genera desconfiança», alerta. «Com pot ser que tinguem un sistema en què l'àvia, la mare i la filla han passat per serveis socials i encara en depenen? Alguna cosa no estem fent bé, perquè el bon acompanyament ha de passar justament perquè aquestes famílies se'n puguin sortir i no dependre de ningú per sostenir-se, però estem perpetuant aquestes dependències».

Pel que fa a la imatge, la Vane lamenta que joves que tenen orgull del seu barri, que hi vulguin fer coses, tinguin vincles amb entitats, després no vulguin posar on viuen als seus currículums per evitar rebre etiquetes. «Llavors el problema són les persones que viuen en aquests territoris o hi ha una mirada des de fora que no està fent bé?», es pregunta. És especialment crítica amb la imatge que s'ha donat dels barris de la Zona Nord durant la crisi de la covid-19, tant quan s'ha parlat de la pobresa com quan s'ha parlat dels contagis. «Hauria d'estar prohibit aquest model de fer una campanya econòmica perquè els nens i nenes tinguin reforç, una campanya econòmica per menjar, una campanya econòmica per no sé què… No. Tot això tenim un estat que ho ha de cobrir i ho ha de fer d'una manera que no posi en risc ni en perill la imatge d'aquestes famílies o d'aquests infants».

«El que ens fa sortir endavant és tenir un entorn, una xarxa, uns amics, una família que t'acompanyen, i això no es treballa, i menys ara», conclou la Vane. «Al final els barris es contrueixen a partir de que la ciutadania s'empodera i vol que el seu estil de vida sigui de qualitat, i nosaltres sempre intentem acompanyar en allò que podem».

Segueix La Trucada

Vivim en una democràcia? I si hi ha una descrèdit de la política institucional, com podem trobar alternatives que ens portin més democràcia? És possible triar persones per sorteig perquè pensin respostes als problemes col·lectius? Són preguntes a les que intenta donar resposta Ernesto Ganuza, sociòleg, investigador de l’Institut de Polítiques i Béns Públics del CSIC i membre fundador d'Antígona Procesos Participativos. Juntament amb Arantxa Mendiharat, ha escrit La democracia es posible: Sorteo cívico y deliberación para rescatar el poder de la ciudadanía, un llibre en defensa del sorteig cívic que ens mostra que és un mètode amb molta història i una realitat avui en dia a molts llocs del món.

Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

L'Ernesto també és coautor d'un altre llibre que es titula ¿Por qué la gente odia la política?, i prova d'explicar aquesta desafecció amb una mica de complexitat. «La gent està farta dels partits polítics i del clima que es genera al voltant del sistema polític actual, però això no vol dir que pensin que la política no importa. La gent està molt emprenyada justament perquè pensa que la política és molt important». Assenyala, però, el perill de banalitzar la política, perquè això ens pot portar a alternatives menys democràtiques, com pot ser la defensa dels tecnòcrates. Una alternativa més democràtica, seria el sorteig.

De fet, explica que el sorteig es troba a l'origen de la democràcia. Si bé explica que en el llibre no han volgut posar en qüestió que avui visquem en una democràcia, perquè s'ha assumit que una democràcia és això, recorda que «els qui fa 200 anys van inventar el sistema representatiu que tenim no parlaven de democràcia, sinó que aquest sistema el van dissenyar contra la democràcia». El model està vinculat als inicis del capitalisme, «al segle XVIII, es comença a defensar que allò públic no pot estar a càrrec de tothom, perquè tothom té coses privades a fer».

La idea del sorteig es troba principalment dues crítiques. D'una banda, que les decisions les haurien de prendre persones expertes, però «el més important perquè les decisions siguin eficients i siguin bones decisions és que el públic que les pren sigui divers, que tinguin trajectòries de vida completament diferents, per prendre una decisió el més global, eficient i democràtica possible. Això ara mateix no passa, perquè el perfil de tots els professionals de la política és molt similar», assegura l'Ernesto. D'altra banda, «la por a que la nostra veïna de sota vaig al fòrum a decidir coses per tots, i això mostra la confiança tan escassa que tenim en els nostres iguals».

El sorteig hauria de ser una eina per generar processos deliberatius en què es puguin abordar qüestions que polaritzen la societat. Per exemple, el referèndum amb què es va despenalitzar l'avortament a Irlanda partia d'una assemblea ciutadana triada per sorteig. «El procés deliberatiu funciona molt millor quan les persones que estan parlant són diverses, i a més no es coneixen. Això permet que la gent sigui molt més tolerant als arguments que diuen altres persones, o almenys que no es puguin rebutjar senzillament perquè no t’agraden», explica l'Ernesto. «Es genera una dinàmica deliberativa on es discuteix sobre arguments amb l’objectiu d’assolir una decisió el més equànime possible, que impliqui i involucri a tothom que està present».

Segueix La Trucada