Des de finals dels seixanta cap aquí, quan els joves ja anaven de discoteca, els guateques es van convertir en un succedani per als adolescents que encara no teníem edat per a entrar-hi. El piscolabis rai, l'important era el tocadiscs i la gràcia, que no hi hagués adults vigilant; podia ser un pis buit, una masia propera o la mateixa llar quan els pares eren de viatge. Animava la festa una col·lecció de singles que reuníem entre tots, adquirits principalment en Radio Televisión Mora, quan encara no hi havia botigues especialitzades. És inevitable que me'n recordi de Ton Sanromà, l'únic que portava artefactes de llum psicodèlica que ell mateix fabricava amb components casolans.

Les sessions eren inconnexes perquè qualsevol dels assistents podia punxar en qualsevol moment, barrejant tota mena de cançons encaramel·lades, balades dels conjunts de música moderna, cançons melòdiques d'artistes espanyols i vells temes de provada eficàcia que anaven del soul al bolero. El comú denominador era que les cançons fossin lentes per a poder-nos abraçar ballant, era quelcom més que una diversió, algunes de les parelles que van ballar juntes per primera vegada en aquells guateques van formar més endavant una família; us ho puc ben assegurar.