Nou programa, número LXVII al Paranoia Metal Station, i programa nana del confinament, que ens ajuda a tancar el cercle entre rat-penats, xinesos, batman i japonesos, tot això acompanyat de les trompetes de l’Apocalipsis... si més no es pot demanar.

Comencem el programa amb un “inception” musical, i és que El Reno Renardo ha versionat una cançó pròpia seva de si mateixos que, a l’hora, ja era una versió.

I anem per novetats, que avui anem ben carregadets, com són els Firewind, el grup de power d’en Gus G que no fa power, o el nou disc d’un dels grups més sobrevalorats de la història recent del metal, els Trivium, que ja amb la intro ens fan veure com serà la resta del disc.

Parlant de coses sobrevalorades, avui proposem un possible ERTO per a guitarristes, baixistes, tècnics de llum, vídeo i efectes especials dels concerts, i més gent que pot anar al paro en pro d’estalviar despeses, com ens demostren els The Alligator Wine.

Qui més que sobrevalorats són infravalorats, són els stoneros Stonewall Noise Orchestra, que ens recorden aquella endevinalla de “Oro parece, plata no es...” però en plan musical.

Aprofitem per punxar un tall del concert a porta tancada i onanista d’en Devin Townsend d’ahir nit, perquè no és un concert per a se, sino per a altri, i mereix un xic de reconeixement.

Més novetats encara, i és que descobrim que l’antic cantant dels Nocturnal Rites de cognom difícilment impronunciable, s’ha buscat un grup de hard rock que anaven tot espitosos, però ja se sap que el tema de l’speed s’ha acabat amb el confinament, i ara toca anar més de tranquis.

Fem una pausa a les novetats perquè entra en Sergi amb la seva secció composta, avui la comença en plan reaggetonero que podríem resumir amb la frase “suavesito beibi”, i ens recorda als Nexx i la seva música rompe-calsonsillos.

Després ja perd una mica més la monyeria i ens recomana als Code Orange, un hardcore amb coses per als qui els agrada el hardcore, però no per als qui els agraden les cosetes, per sort, com la gent està confinada, punxem una cançó d’aïllament per compensar-ho.

Tornem amb les novetats, on tenim als Haster, una gent que debuta amb un EP de veritat, no de les merdes que ens intenten colar com a EPs, i ja que estem debutaires, punxem als Helfró, uns islandesos que debuten sense debutar.