Rebrot descontrolat de novetats al programa número LXXXVII que ens deixa poc temps per a res més que no sigui presentar tota la llista de discos nous, fins i tot, el nostre webmàster es sacrifica i marxa de festa enlloc de fer la seva secció per donar-nos més temps.

Abans de les novetats, però, noticia important, i és que el món s’acaba, altre cop, però, en aquest cas, s’acaba dos cops, un perquè un rabí jueu ho ha dit, i l’altra perquè els maies escrivien amb lletra de metge, ja que tots sabem que estaven extremadament avançats en temes mèdics.

Anem ja a les novetats, i començarem tot singlaires com al nostre canal de Tinder, i és que tenim singles que poden avançar nou disc, o no, d’un munt de penya, començant per Obsidian Kingdom, metall de kilòmetre 135, i un xic més amunt, els francesos Gojira... que sembla que tenen una mala època.

Qui també van passar una mala època entre depressions i mals de cap, si no, no entenem perquè van incorporar el blues a la seva música, són els Black Stone Cherry que mostren signes de recuperació, no com els Hell Boulevard que han passat de sonar a the 69 Eyes a Lord of the Lost, no sé si també els haurem de tractar a nivell psicològic.

També tenim un grup de post-hardcore no ploraner íntegrament femení, les Conquer Divide, i un grup que sembla haver perdut la seva fèmina, els Equilibrium tot folclòrics ells.

Agafem una mica d’aire que això només eren els singles, encara falten EPs i discos sencers, i què millor per agafar aire que fer una mica de ioga? La nostra recomanació és que seguiu a la Black Widow amb el seu black metal ioga.

D’ EPs avui només un, el dels Batushka, no confondre amb els Batushka originals, els Batushka de veritat, els Batushka imitadors ni els Batushka russos, que ja sabem que sou poc de confondre’ls entre si, però per la nostra tirada a fer de servei públic, hem d’avisar.

I ara sí que anem pels discos, i comencem amb els Deep Purple, que, com els Gojira, anaven de baixada, però en el cas dels de l’Ian Gillian, una baixada d’entre 30 i 40 anys.

Avui tenim força paritat a nivell de gèneres, no pas a nivell de música, ja que tenim als Black Rose Maze i als Null Positiv amb noies de bons pulmons, tot i que una més rockera i l’altra més moderneta.

També amb una noia, però rara, perquè és japonesa, tenim els Unlucky Morpheus, que fan power, però també raro, perquè són japonesos.

Qui no tenen noia, però sí que són una mica monyes, són els One Way North, gent que dóna gràcies al cel cada matí quan s’aixequen per no ser d’Albacete.

Tampoc serien d’Albacete ni voltants els Orbit Culture, que tot i que en molts llocs diguin que és un dels discos de l’any, a nosaltres ens importa més que siguin fans de Verano Azul i que tinguin detalls vers el Paranoia Metal Show.

Uns altres que no aixequen cap són els Avatar, amb un segon disc consecutiu tirant a fluixet, tot i que ja ho havíem previst amb els singles anticipatoris, no pas com els Black Crown Initiate, una gent que als singles semblava normal, i al final resulta que seran uns de tants mongols americans.

Encara queden més novetats, discos nous dels In Hearts Wake i dels Misery Signals, i cosa rara per fastidiar als fans dels Lord of the Lost, que ja pensen en llogar magatzems sencer per poder-hi guardar la discografia.

Avui el mort de la setmana ens porta a Las Vegas... lloc de bancs ocupats o precintats, amb un bateria marcat de per vida, i de per mort, per no dominar el tema del doble bombo, cosa que va evitar que esdevenís famós.

I parlant de gent famosa, properament esperem fer-nos famosos amb els guions de les sèries que estem preparant per HBO, de moment tenim:

- I’m Minero, I’m a Doctor (amb banda sonora d’UFO amb lletres d’Antonio Molina).

- I’m Batushka, I’m Batushka too.

- I’m Apoptasis.

Tot això i més, com la millor aplicació de mòbil per a moure’s per Las Vegas, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana: