Quan escoltes aquest discurs, el problema no és només el to: és el que revela.
Es parla de l’APDA com si fos un organisme sota tutela política, es normalitza que funcioni sota mínims, es desdibuixa la independència que li exigeix la llei i s’insinua un control sobre la seva direcció que resulta profundament inquietant. Tot plegat dibuixa una crisi institucional molt greu. Si això és el que s’admet en públic, la pregunta és inevitable: què s’ha estat fent realment darrere les càmeres?