El heavy metal de la seva joventut, el seu etern Discman portàtil (quan tothom ja feia servir els MP3), les cintes d'Eugenio a l'autocar de l'equip, les seves bones notes com a estudiant i la seva facilitat per provocar rialles amb els acudits que explicava. Tot això forma part de la vida de Moisès Hurtado. En l'àmbit esportiu, però, recorda la seva arribada a l'Espanyol, la seva cessió a l'Eibar al costat de Gorka Iraizoz, la final de la UEFA –“no he tornat a veure mai més aquell partit”-, la mort de Dani Jarque –“el moment més dur de la meva vida”- i el malmès genoll que, a poc a poc, el va anar apartant del futbol professional fins a dir prou. Abans, però, reivindica amb orgull una dada: «En els nostres enfrontaments personals, jo he guanyat més vegades a Messi que ell a mi».

Ningú no ho diria, però aquests dos, Lopo i David García, tan calladets, tan educadets, tan formalets que sembla que no hagin trencat mai cap plat en la seva vida, quan s'ajuntaven eren una mena de Zipi i Zape. "Fèiem de tot amb els encarregats del material i els ‘físios’. Ens ho passàvem bé. Crec que tot això era molt més natural abans. S'acceptaven les bromes, sempre sense passar-se", comenta Lopo mentre a David García se li escapa un somriure rememorant el passat.

Junts des de juvenils repassen en aquesta xerrada la seva trajectòria, els moments a l'Espanyol, les bromes i tots aquests detalls personals que només es viuen dins del vestidor, en camaraderia. Tot recordant allò, escoltar-los és una pura delícia.

Va créixer donant puntades de peu a una pilota a un 'potrero', com a milers de la seva generació. Sempre impregnat d'aquell futbol de carrer, de murri, es va convertir en futbolista professional. Primer a l’Argentina i després, en una llarga etapa a l'Espanyol. Reconeix que sempre va somiar fer el pas a Europa i aquí va arribar de la mà de Bielsa, l'últim tècnic que va tenir a Vélez. A l'Espanyol no va sumar tants gols com li hauria agradat, però alguns van tenir una increïble rellevància. Avui, totalment allunyat dels terrenys de joc, és un empresari d'èxit al capdavant d'una cadena de restaurants a Barcelona. Tot i això, recorda amb orgull el seu passat futbolístic i rememora un grapat d'anècdotes delicioses. Com, per exemple, que va haver de celebrar el seu casament a les 11 de la nit perquè aquell dia tocava partit nocturn contra Boca. Va guanyar 2-3 i va haver de sortir de l'estadi dins d'una ambulància, encara amb la roba de joc, per evitar l'embús a la sortida de La Bombonera i poder arribar a temps a la cerimònia.

Als seus 47 anys, Quique de Lucas té una muntanya de records i tantes vides com anys. Gairebé 20 temporades com a futbolista professional a tres països, en nou equips i quatre categories diferents, gairebé 500 partits oficials i 78 gols, uns quants increïbles. El xaval d'Esplugues que volia ser futbolista va començar estudiant, mentrestant, per a tècnic en diagnòstic de la imatge. Després, però, va acabar estudis d'economia i direcció d'empreses i avui, entre altres coses, dirigeix ​​una agència de futbolistes amb despatx a Londres, Andorra i Barcelona… De Lucas sempre té mil anècdotes per recordar i mil vivències per explicar.

Seguramente fue Javi López el primero que le llamó “Kaiser de Potes”, pero lo que no olvida Álvaro González es que el Espanyol le sacó de Segunda para darle la oportunidad de llegar a Primera. Recuerda que estaba encantado en el club. Y que ya pensaba en la renovación. Sin embargo, en el último instante el Villarreal llamó a su puerta y comenzó una larga trayectoria profesional que le llevó a Francia, en la siguiente parada, y finalmente a Arabia y Malasia. Asegura que tuvo la suerte de compartir vestuario con auténticos cracks mundiales y que el fútbol le dio madurez y perspectiva para disfrutar hasta el último día. Retirado ya, ha vuelto a Barcelona para estrenar paternidad “y disfrutar de este momento después de 17 años fuera de mi casa”.

Té un cavall que es diu Urko. El gos, Truska. Una cabra que el segueix com si fos una dòcil mascota i un grapat de gallines que corren esvalotades dins del galliner quan el veuen arribar. Fa 20 anys que l’Àlex Fernández, amb només 31, va deixar el futbol, ​​es va comprar una masia a l'Empordà i va decidir dedicar-se, 'full time', a cuidar dels seus fills, dels animals que ha anat criant, d'un incipient hort i d'una nova vida que l'ha enriquit emocionalment i que omple el seu temps amb infinits projectes.

"Vaig néixer per ser futbolista. Aquest va ser el meu somni i ho vaig aconseguir", recorda quan repassa la seva dècada com a professional. “Però mai no vaig ser un futbolista típic”, explica amb un gest en què deixa entreveure que molta gent no l'entendrà. Els seguidors ‘pericos’ seguiran recordant el seu talent i que va ser un dels grans protagonistes d'aquella històrica ‘Intertoto’, en la qual un heterogeni grup va enlluernar el món blanc-i-blau dos estius abans d'arribar al mític any 2000.

Recuerda que recién logrado el campeonato del Mundo Sub 20 con la selección de Argentina, el Espanyol llamó a su puerta de manera decidida. Su intuición hizo el resto. No dudó en dejar su Buenos Aires querido y viajar a Barcelona con 20 años, la ilusión de un adolescente y una maleta llena de sueños y deseos. Sin miedo. Plenamente convencido. Nunca se equivocó. Lo sabe, lo reconoce y lo explica. Desde el primer día se enamoró de la ciudad y del Espanyol y en sólo tres temporadas como blanquiazul -“pero ‘mamita’, qué tres años”- dejó una huella permanente en el corazón de los ‘pericos’.

Pablo Zabaleta completó luego una larga y exitosa carrera profesional en la Premier. Un día recogió sus cosas, cerró su casa de Londres y volvió a Barcelona para vivir de forma permanente frente al mar que le hipnotizó. Hoy, años después, agradece que su intuición y la insistencia del Espanyol le marcaran el camino de lo que fue, es y será.

Per a Carlos Latre va ser 'Frikisnais'. Per als més agosarats va ser 'Falete'. Per als més porucs, un esperit indòmit. I per als seus companys d'equip, un capità seriós i rigorós, tot i que mai, mai, mai no li va faltar un somriure o una picada d'ullet de complicitat.

Des del 'Bar Manolo', al Bon Pastor, als millors vestidors. I del carrer, als millors estadis, jugant com ho va fer sempre: un murri, amb improvisació i audàcia. Pur talent. Autèntic Sergio García.