Alguns considerem la música del contrabaixista, compositor i director d'orquestra Charles MINGUS com una evolució natural del que va fer Duke Ellington amb la seva Big Band i que com ell tenia la capacitat de fer encara millors els músics que dirigia. Aquest 'Mingus, Mingus, Mingus, Mingus, Mingus' conté part de dues gravacions que va fer el Gener i Setembre de 1963, una magnifica direccio i uns músics magnifics els Jaki Byard piano, bateries Dannie Richmond i Walter Perkins, Charlie Mariano saxo alto, Booker Ervin tenor, Eric Dolphy alto, clarinet baix i flauta, etc etc, ... sense oblidar l'excel.lent contrabaxista que va ser Charles Mingus Un disc IMPRESCINDIBLE, com bastants de la discografia d'aquell genial Charles Mingus... i no cometis l'error d`'anomenar-lo Charlie, l'emprenyava molt i tenia molt males puces....

Joe HARRIOTT va néixer a Kingston (Jamaica) l'any 1928. Com a 'súbdit de sa Majestat' (nascut a un país membre de la Commonwealth) no tenia traves administratives per residir i treballar al Regne Unit, ell i altres músics caribenys en la mateixa situació, es van traslladar al Londres multicultural de la dècada dels 50 on el Jazz tenia ja una certa popularitat. Un Jazz encara molt dependent del BeBop que venía dels Estats Units i no és doncs estrany que la seva primera referència fos el Charlie Parker, una influència que ampliarà posteriorment amb Jackie McLean.

'Hum Dono' és el disc que presentem de Joe Harriott, gravat el 1969 amb el guitarrista hindú Amancio D'Silva, Ian Carr fiscon, Dave Green contrabaix, Brian Spring bateria i Norma Winstone vocalista. Un disc captivador i ple d'inventiva que fusiona la cultura hindú amb el jazz i servit per un músic d'arrels caribenyes, una TROBALLA.

Alguns considerem la música del contrabaixista, compositor i director d'orquestra Charles MINGUS com una evolució natural del que va fer Duke Ellington amb la seva Big Band i que com ell tenia la capacitat de fer encara millors els músics que dirigia. Aquest 'Mingus, Mingus, Mingus, Mingus, Mingus' conté part de dues gravacions que va fer el Gener i Setembre de 1963, una magnifica direccio i uns músics magnifics els Jaki Byard piano, bateries Dannie Richmond i Walter Perkins, Charlie Mariano saxo alto, Booker Ervin tenor, Eric Dolphy alto, clarinet baix i flauta, etc etc, ... sense oblidar l'excel.lent contrabaxista que va ser Charles Mingus Un disc IMPRESCINDIBLE, com bastants de la discografia d'aquell genial Charles Mingus... i no cometis l'error d`'anomenar-lo Charlie, l'emprenyava molt i tenia molt males puces....

Joe HARRIOTT va néixer a Kingston (Jamaica) l'any 1928. Com a 'súbdit de sa Majestat' (nascut a un país membre de la Commonwealth) no tenia traves administratives per residir i treballar al Regne Unit, ell i altres músics caribenys en la mateixa situació, es van traslladar al Londres multicultural de la dècada dels 50 on el Jazz tenia ja una certa popularitat. Un Jazz encara molt dependent del BeBop que venía dels Estats Units i no és doncs estrany que la seva primera referència fos el Charlie Parker, una influència que ampliarà posteriorment amb Jackie McLean.

'Hum Dono' és el disc que presentem de Joe Harriott, gravat el 1969 amb el guitarrista hindú Amancio D'Silva, Ian Carr fiscon, Dave Green contrabaix, Brian Spring bateria i Norma Winstone vocalista. Un disc captivador i ple d'inventiva que fusiona la cultura hindú amb el jazz i servit per un músic d'arrels caribenyes, una TROBALLA.

En el programa d'avui RECORDAREM el pianista, compositor i band lider Abdullah IBRAHIM, Dollar BRAND que ens va deixar el passat 15 de Juny. l'escoltarem en dues gravacions, 'Water from an Ancient Well' de 1985, un disc central a la seva carrera en el que sintetitza bona part del seu treball anterior i projecta la seva posterior evolució. Amb el seu grup EKAYA, músics magnífics els Carlos Ward saxo alto i flauta Charles Davis barítono, Ricky Ford tenor, Dick Griffin trombó, David Williams baix i Ben Riley bateria i algunes de les seves composicions més conegudes. Melodies i ritmes folklòrics africans  amb una concepció orquestral herència d'un Duke Ellington que el va apadrinar en els seus començaments i que com ell sentia una forta atracció per  Africa que va mostrar sovint a la seva música..

Seguirem a la segona part del programa amb el preciós 'Yaronna' de 1995, un disc de caire més intimista en el que fa un ús magistral dels silencis,  Marcus McLaurine al baix i George Johnson bateria son els responsables de l'acompanyament sensible i delicat que plana a tot el disc. En aquest disc i també en el anterior, podrem escoltar un dels seus temes més recurrent, 'Mannenberg' compost el 1974 amb el saxofonista Basil Coetzee, music amb que va treballar sovint. 'Mannenberg' va arribar a ser l' himne oficiós de la resistència Anti-Apartheid i es que .l'Abdullah Ibrahim va ser considerat un símbol de la resistència cultural sudafricana i un pont amb altres cultures. 

Moltes gràcies per la teva música, Abdullah !

En el programa d'avui RECORDAREM el pianista, compositor i band lider Abdullah IBRAHIM, Dollar BRAND que ens va deixar el passat 15 de Juny. l'escoltarem en dues gravacions, 'Water from an Ancient Well' de 1985, un disc central a la seva carrera en el que sintetitza bona part del seu treball anterior i projecta la seva posterior evolució. Amb el seu grup EKAYA, músics magnífics els Carlos Ward saxo alto i flauta Charles Davis barítono, Ricky Ford tenor, Dick Griffin trombó, David Williams baix i Ben Riley bateria i algunes de les seves composicions més conegudes. Melodies i ritmes folklòrics africans  amb una concepció orquestral herència d'un Duke Ellington que el va apadrinar en els seus començaments i que com ell sentia una forta atracció per  Africa que va mostrar sovint a la seva música..

Seguirem a la segona part del programa amb el preciós 'Yaronna' de 1995, un disc de caire més intimista en el que fa un ús magistral dels silencis,  Marcus McLaurine al baix i George Johnson bateria son els responsables de l'acompanyament sensible i delicat que plana a tot el disc. En aquest disc i també en el anterior, podrem escoltar un dels seus temes més recurrent, 'Mannenberg' compost el 1974 amb el saxofonista Basil Coetzee, music amb que va treballar sovint. 'Mannenberg' va arribar a ser l' himne oficiós de la resistència Anti-Apartheid i es que .l'Abdullah Ibrahim va ser considerat un símbol de la resistència cultural sudafricana i un pont amb altres cultures. 

Moltes gràcies per la teva música, Abdullah !

'Natural Essence' va ser el disc debut del saxo tenor Tyrone WASHINGTON, l'any 1967. Un bon músic amb una carrera ben curta, el seu primer treball en el disc 'The Jody Grind' de l' Horace Silver, això era el 1966 i l'últim disc el va gravar el 1974, a partir d'aquí es fa ministre musulmà i desapareix de l'escena musical, tot just 4 discos com a titular i pocs més com a sideman.Natural Essence és un disc en el que participen molt bons músics, Woody Shaw trompeta, James Spaulding saxo alto i flauta, Kenny Barron piano, Reggie Workman contrabaix i Joe Chambers bateria tot i que ens oferirà poques sorpreses, és una època en la que el Hard Bop està ja en franca retirada,  la seva recta final. 

En aquest 'New Monastery (A View Into The Music of Andrew Hill)' gravat el 2006, el guitarrista, compositor i arranjador Nels CLINE revisita la música que el pianista i compositor Andrew Hill va gravar per Blue Note de 1963 al 69, un total de 12 discos amb els que va sacsejar el Hard Bop imperant en aquell perìode,  construint un Nou Hard Bop amb unes possibilitats ritmiques i harmòniques molt ampliades.  Nels Cline és un músic molt camaleònic amb interessos musicals diversos i conegut sobretot com a membre de la banda de rock alternatiu Wilco,  aquí en clau més jazzera amb els Bobby Bradford corneta, Ben Goldberg clarinets,  Dewin Hoff contrabaix, Scott Amendola bateria, Andrea Parkins acordió elèctric i efectes diversos i l'Alex Cline germà bessó dels Nels a la percussió en un parell de temes faran una personal reinterpretació d'alguns dels temes de discos de l' Andrew Hill com Point of Departure, Judgment, Black Fire, Compulsion, etc.. Força interessant.

'Natural Essence' va ser el disc debut del saxo tenor Tyrone WASHINGTON, l'any 1967. Un bon músic amb una carrera ben curta, el seu primer treball en el disc 'The Jody Grind' de l' Horace Silver, això era el 1966 i l'últim disc el va gravar el 1974, a partir d'aquí es fa ministre musulmà i desapareix de l'escena musical, tot just 4 discos com a titular i pocs més com a sideman.Natural Essence és un disc en el que participen molt bons músics, Woody Shaw trompeta, James Spaulding saxo alto i flauta, Kenny Barron piano, Reggie Workman contrabaix i Joe Chambers bateria tot i que ens oferirà poques sorpreses, és una època en la que el Hard Bop està ja en franca retirada,  la seva recta final. 

En aquest 'New Monastery (A View Into The Music of Andrew Hill)' gravat el 2006, el guitarrista, compositor i arranjador Nels CLINE revisita la música que el pianista i compositor Andrew Hill va gravar per Blue Note de 1963 al 69, un total de 12 discos amb els que va sacsejar el Hard Bop imperant en aquell perìode,  construint un Nou Hard Bop amb unes possibilitats ritmiques i harmòniques molt ampliades.  Nels Cline és un músic molt camaleònic amb interessos musicals diversos i conegut sobretot com a membre de la banda de rock alternatiu Wilco,  aquí en clau més jazzera amb els Bobby Bradford corneta, Ben Goldberg clarinets,  Dewin Hoff contrabaix, Scott Amendola bateria, Andrea Parkins acordió elèctric i efectes diversos i l'Alex Cline germà bessó dels Nels a la percussió en un parell de temes faran una personal reinterpretació d'alguns dels temes de discos de l' Andrew Hill com Point of Departure, Judgment, Black Fire, Compulsion, etc.. Força interessant.

Amb aquest programa completem el nostre modest Homenatge a qui va ser el ' Colossus' del Jazz,  Sonny Rollins. 

La seva etapa formativa, van ser en el Bop com a sideman d'alguns dels seus músics més destacats. Ben aviat, a mitjans dels 50's, va començar a liderar els seus grups amb discos ben destacats fins a finals dels 50. Entra en crisi a començaments dels 60, el Jazz ha evolucionat i el Hard Bop en el que més o menys estava emmarcat  va de baixada, noves formes i nous músics, Ornette Coleman, John Coltrane i el seu quartet clàssic, Wayne Shorter, Herbie Hancock, etc... desplacen l'interés dels aficionats i aquells vells standards ja no hi tenen cabuda, una retirada d'un parell d'anys i torna un músic amb un to més endurit, un exemple podria ser el disc 'Our Man in Jazz' en el que incorpora músics de l'òrbita de l' Ornette Coleman, com el Don Cherry o el Henry Grimes. D'aquesta dècada dels 60's tinc bons records del disc que va gravar amb el mestre Coleman Hawkins en el 'Sonny meets Hawks!' i de 'Alfie'.

A les dècades dels 70 i 80  el Jazz va deixar d'interessar a bona part dels antics aficionats i el  públic en general s'interessa per altres músiques, sobretot el Rock, i Sonny Rollins incorporarà a la seva música elements del Funk, del R&B o del Pop. 

A partir dels 80's Sonny Rollins es tornarà un viatger incansable, gires interminables per qualsevol part del mon, concerts multitudinaris recollits parcialment en els seus 'Road Shows', recopilacions seleccionades d'algunes de les actuacions en diferents ciutats del mon. Se n'han publicat 4 volums i en Josep ens presenta el 'Road Shows Vol.1' que selecciona actuacions que van de 1980 al 2007 en les que participen músics com el Bob Cranshaw, Christian McBride, Al Foster, Roy Haynes, Perry Wilson, Mark Soskin, Stephen Scott, Clifton Anderson... i altres.

Acabem programa i homenatge amb una de les seves últimes gravacions d'estudi, el disc 'This is What I Do' del 2000, un Sonny Rollins en plena forma als seus 70 anys, poderós i amb la generositat bonhomia i bon humor que el va acompanyar sempre... Moltes gràcies per la teva música, SONNY !!!!!

Amb aquest programa completem el nostre modest Homenatge a qui va ser el ' Colossus' del Jazz,  Sonny Rollins. 

La seva etapa formativa, van ser en el Bop com a sideman d'alguns dels seus músics més destacats. Ben aviat, a mitjans dels 50's, va començar a liderar els seus grups amb discos ben destacats fins a finals dels 50. Entra en crisi a començaments dels 60, el Jazz ha evolucionat i el Hard Bop en el que més o menys estava emmarcat  va de baixada, noves formes i nous músics, Ornette Coleman, John Coltrane i el seu quartet clàssic, Wayne Shorter, Herbie Hancock, etc... desplacen l'interés dels aficionats i aquells vells standards ja no hi tenen cabuda, una retirada d'un parell d'anys i torna un músic amb un to més endurit, un exemple podria ser el disc 'Our Man in Jazz' en el que incorpora músics de l'òrbita de l' Ornette Coleman, com el Don Cherry o el Henry Grimes. D'aquesta dècada dels 60's tinc bons records del disc que va gravar amb el mestre Coleman Hawkins en el 'Sonny meets Hawks!' i de 'Alfie'.

A les dècades dels 70 i 80  el Jazz va deixar d'interessar a bona part dels antics aficionats i el  públic en general s'interessa per altres músiques, sobretot el Rock, i Sonny Rollins incorporarà a la seva música elements del Funk, del R&B o del Pop. 

A partir dels 80's Sonny Rollins es tornarà un viatger incansable, gires interminables per qualsevol part del mon, concerts multitudinaris recollits parcialment en els seus 'Road Shows', recopilacions seleccionades d'algunes de les actuacions en diferents ciutats del mon. Se n'han publicat 4 volums i en Josep ens presenta el 'Road Shows Vol.1' que selecciona actuacions que van de 1980 al 2007 en les que participen músics com el Bob Cranshaw, Christian McBride, Al Foster, Roy Haynes, Perry Wilson, Mark Soskin, Stephen Scott, Clifton Anderson... i altres.

Acabem programa i homenatge amb una de les seves últimes gravacions d'estudi, el disc 'This is What I Do' del 2000, un Sonny Rollins en plena forma als seus 70 anys, poderós i amb la generositat bonhomia i bon humor que el va acompanyar sempre... Moltes gràcies per la teva música, SONNY !!!!!

Aquest passat 25 de Maig ens va deixar una llegenda del Jazz, el saxofonista Sonny ROLLINS i com no pot ser d'altre manera li farem el nostre homenatge. Dedicarem dos programes complets a recordar la trajectòria d'un dels Grans, Grans, Grans ...de veritat, del Jazz.

Coleman Hawkins seria la seva referència en quant a la SONORITAT, aquesta sonoritat densa i voluminosa que mantindrà al llarg de la seva carrera. ESTILISTICAMENT va créixer amb el Bop i el Bop hi és present en la seva música, però la seva exuberància el va allunyar en anys posteriors del Hard Bop més ortodoxe, ell era ...Sonny Rollins... un exhuberant improvisador que podia afegir Funk o Calipso o qualsevol altre ritme a la seva música. Comencem aquest Homenatge intentant imaginar l'enorme satisfacció dels aficionats que el van poder veure i escoltar aquell 3 de Novembre de 1957 al Village Vanguard. ' A Night at the Village Vanguard' , Sonny Rollins Wilbur Ware i Elvin Jones..Seguirem amb un altre dels seus títols més reconeguts: 'Saxophone Colossus' de 1956 amb ni més ni menys que Tommy Flanagan al piano, Doug Watkins contrabaix i el seu bateria preferit, un impressionant Max Roach.

La propera setmana seguirem amb un 'Homage to Sonny ROLLINS (II)

Aquest passat 25 de Maig ens va deixar una llegenda del Jazz, el saxofonista Sonny ROLLINS i com no pot ser d'altre manera li farem el nostre homenatge. Dedicarem dos programes complets a recordar la trajectòria d'un dels Grans, Grans, Grans ...de veritat, del Jazz.

Coleman Hawkins seria la seva referència en quant a la SONORITAT, aquesta sonoritat densa i voluminosa que mantindrà al llarg de la seva carrera. ESTILISTICAMENT va créixer amb el Bop i el Bop hi és present en la seva música, però la seva exuberància el va allunyar en anys posteriors del Hard Bop més ortodoxe, ell era ...Sonny Rollins... un exhuberant improvisador que podia afegir Funk o Calipso o qualsevol altre ritme a la seva música. Comencem aquest Homenatge intentant imaginar l'enorme satisfacció dels aficionats que el van poder veure i escoltar aquell 3 de Novembre de 1957 al Village Vanguard. ' A Night at the Village Vanguard' , Sonny Rollins Wilbur Ware i Elvin Jones..Seguirem amb un altre dels seus títols més reconeguts: 'Saxophone Colossus' de 1956 amb ni més ni menys que Tommy Flanagan al piano, Doug Watkins contrabaix i el seu bateria preferit, un impressionant Max Roach.

La propera setmana seguirem amb un 'Homage to Sonny ROLLINS (II)