Miguel Lorente diu que la violència de gènere des del punt de vista de construcció de la identitat de les dones, de forma general, seguint els conceptes de la filosofia i psicologia social, ha de ser entesa com “un menyspreu o denegació de reconeixement”.

La violència del menyspreu porta a la falta de reconeixement. Implica un atac, suposa l’autopercepció negativa de la dona respecte a la seva identitat i la seva situació, fet que es veu agreujat per la manca de resposta proporcional per part de la societat.

La submissió històrica de les dones mai s’hauria aconseguit sense l’ús continuat de la violència, especialment sobre les que aixequen la veu. 

La violència és la resposta o el mecanisme de resposta a un conflicte concret.  I pel que fa al patriarcat no hi ha més conflicte que la pretensió d’autonomia de les dones. 

No puc evitar que en voler escriure sobre 8M em vinguin al cap tants temes en què les dones són un col·lectiu desafavorit, vulnerable i en situació de clar desavantatge…

En quina posició de la llista de prioritats o objectius a aconseguir com a societat tenen els partits polítics, els equips de govern i les seves “polítiques públiques”. La resposta la tenim sobre la taula amb les partides pressupostàries, amb les mesures que s’aproven i amb la complexitat burocràtica i la dessincronització o descoordinació o lentitud amb què funciona l’engranatge –per no afegir-hi la mirada. 

Quines institucions són les que exerceixen de xarxa real per a les dones? Són suficients? Són operatives? Estan infradotades? De vegades, la xarxa de dones és el recurs proper real. No es tracta d’exclusivitats -ni d’opcions excloents, no- es tracta de sumar recursos i compromís.

XARXA és l’única sortida. 

El dret a vot és una manera molt objectivable, molt visible, de la consideració de la dona com a una igual. Hi ha una correlació entre la velocitat amb què s’incorpora el dret de la dona a votar i el respecte als drets humans. La resistència a l’acceptació de la dona com a igual diu tant del passat, com del present, com del futur que tenim al davant. Diu molt de la cultura i –deixeu-m’ho dir– de la qualitat humana d’un país.

El dret de vot de les dones és avui en dia una realitat política i jurídica sobre el paper, però la participació real de la dona, en massa ocasions, és més teòrica que pràctica.

#nototselshomes (#notallmen) és la resposta etiquetada davant de l’alçada de vol del #metoo i del #cuéntalo. Davant la veu de dones que no callaven la violència patida pels homes del seu entorn professional i personal, aparegué “no tots els homes”.

“No tots els homes” remet a una defensa col·lectiva que demana a les dones que no atribueixin comportaments violents, sexistes, masclistes, etc., als homes de manera generalitzada. Dit en altres paraules, seria “no ens poseu tots al mateix sac!”

Un pòdcast que posa en qüestió la implicació i el paper més o menys actiu dels homes davant els comportaments que no respecten la dignitat de tota persona. Una ocasió per a fer una llista o quelcom per l’estil… Perquè necessitem la suma d’homes i dones per erradicar la violència al món.

Iria Marañón fa una ferma defensa del poder de l’educació per a transformar el món, i que el primer que ha d’aprendre un nen és la solidaritat. Solidaritat que implica ajudar, col·laborar, fer costat i unir-se a causes alienes sense rebre res a canvi. I per aconseguir-ho cal empatia. 

Estem davant un llibre que posa en evidència com els tentacles del patriarcat, el sexisme i la misogínia, arriben a totes les parts de la societat i no ens en deslliurem –amb paraules de l’autora– ni aquelles persones que creiem que estem educant de manera diferent. 

Parlem d’“Educar un niño en el feminismo”, d’Iria Marañón, publicat el 2020.

Totalment recomanable, també, amb el mateix convenciment que ho fèiem la setmana passada amb “Mujeres invisibles para la medicina” de Carme Valls, també publicat el 2020. 

Carme Valls en el seu llibre “Mujeres invisibles para la medicina” fa un repàs al biaix de gènere que ha tingut i encara manté les dones invisibilitzades, perquè el cos d’estudi, el referent, la norma ha estat el cos de l’home. Fa escassos deu anys que s’ha incorporat el cos de la dona en els estudis i assajos… D’això se’n diu estar les beceroles…

Com pot ser que un món que es creu científic hagi pogut oblidar els problemes de la meitat de la població?

Influeix tan encara avui dia la societat androcèntrica i patriarcal en les ments dels nostres professionals?

És un llibre totalment recomanable, de veritat! L’hauríem de llegir totes les dones, sí! Així com l’haurien de llegir tots els homes que s’omplen la boca de la paraula ciència, mètode científic… Perquè és un llibre ple de llum i força, un llibre que posa de manifest les omissions i el pes dels estereotips culturals… I és -com diu a la introducció –un llibre per ajudar-nos a renéixer nosaltres mateixes, per acompanyar-nos en aquest procés de retrobament i domini de la salut. 

Tanquem el mes de novembre, som a l’efemèride 25N - Dia Internacional per a l’erradicació de la violència envers les dones, i seguim sense canvis. Permeteu que ho matisi: sense canvis de tendència, sense senyals que la violència reverteixi. Tenim la percepció que la violència no disminueix i tenim les dades que ho corroboren. Davant aquesta suma podem caure en la negativitat i desesperança, cert. 

Bé, no podem ser optimistes, ens toca ser realistes i acceptar que com a societat hem de canviar moltes coses, que com a humans ens hem d’aturar a revisar com ens relacionem, com mirem la persona o les persones que tenim al nostre costat. 

Des d’on ens relacionem? Des de l’amor o des del control?

Com tractem els altres reflecteix com som… Tot i que potser no ens agrada sentir aquesta frase. Res… Per pensar-hi. 

25N de 2025 i hem de seguir lluitant perquè la igualtat de drets i oportunitats sigui efectiva. Queda molt trajecte per fer, encara!

Per si sentiu alguna veu que diu que s’està anant massa lluny amb temes d’igualtat i que ja fa temps que aquesta ja s’ha assolit, els podeu compartir aquest pòdcast i remetre a aquest programa. La igualtat efectiva, a escala pràctica, real, efectiva… Encara queda lluny. 

Les dades recollides posen de manifest que del total de contractació a temps parcial, les dones n’ocupen un 74% del total; o que del total d’excedències concedides per a cura de menors o familiars el 84% és per a dones; o que del total de càrrecs en l’àmbit mèdic les dones ocupen el 30%; o que del total de la propietat mundial les dones tenen un 1%. 

Podríem seguir…

Des de la infància l’entorn ens va enviant missatges del mereixement d’espai públic segons siguis nen o nena; del que se suposa que espera que facis en funció de si ets nen o nena, de la quota de temps que et pots permetre segons siguis nen o nena…

La presència i quota de veu en mitjans audiovisuals destinats a infants, a joves i adults té –en termes arrodonits– una distribució de 30%-70% o un terç i dos terços. No és representativa de la població mundial. No hi ha proporcionalitat.

Feminisme és, també, reivindicar aquestes desigualtats. I quan diem això no estem ni limitant ni condicionant, ni discriminant. 

Evidentment que si estem reivindicant que les quotes de temps, de presència, de visibilitat s’acostin al 50% és una qüestió matemàtica –si voleu–. És una qüestió de representar de manera matemàtica, proporcional i justa, també, la població. 

Novembre, un mes particular perquè el 25N és l’efemèride del Dia Internacional per a l’erradicació de la violència sobre les dones. 

Encara fa falta a 2025 donar arguments que donin suport a aquesta efemèride.

Encara hi ha qui diu que ja n’hi ha prou, que n’estem fent un gra massa.

Encara hi ha qui diu que sempre hi ha hagut violència al llarg de la història de la humanitat i que mirem massa prim!

Encara hi ha qui diu que les persones que reivindiquem una igualtat efectiva, de drets i oportunitats per a totes les persones… estem posant els homes en una situació incòmoda, que els desorientem perquè no saben com han d’actuar, què han de fer o no per no ser acusats… 

Encara hi ha homes que diuen que el feminisme els discrimina. 

Però aturem-nos amb les xifres. Al llarg d’aquest novembre, quatre pòdcasts al voltant d’aquesta efemèride.