LECTURA:
PATRICK MODIANO
PERQUÈ NO ET PERDIS PEL BARRI
Va demanar al taxista que el deixés a la Madeleine. Feia menys calor que els altres dies i encara es podia caminar, sempre que es passés per la vorera a l’ombra. Seguia el carrer de l’Arcade, desert i silenciós sota el sol.
No trepitjava aquells encontorns des de feia una eternitat. Es va recordar que la seva mare actuava en un teatre d’allà a la vora i que el seu pare ocupava un despatx al final del carrer, a l’esquerra, al bulevard Haussmann, 73. Es va sorprendre de guardar encara a la memòria el número 73. Però tot aquest passat havia esdevingut tan translúcid, amb el temps… un baf que es dissipava sota el sol.
El cafè era a la cantonada del carrer amb el bulevard Haussmann. Un local buit, una barra llarga amb moltes prestatgeries al darrere, com en un self-service o un antic Wimpy. En Daragane es va asseure en una de les taules del fons. Es presentaría a la cita, el desconegut? Totes dues portes –l’una donava al carrer i l’altra al bulevard– eren obertes, perquè feia calor. A l’altra banda del carrer, el gran bloc de pisos del número 73… Es va preguntar si alguna de les finestres del despatx del seu pare devia donar a aquella banda. Quin pis era? Però aquests records se li anaven desdibuixant, com les bombolles de sabó o els retalls d’un somni que es volatilitzen en despertar. La seva memòria segurament seria més vivaç al cafè del carrer des Mathurins, davant del teatre, on esperaba la seva mare, o pels voltants de l’estació Saint-Lazare, una zona que en altres temps freqüentava
molt. Però no. És clar que no. Ja no era la mateixa ciutat.
–Senyor Jean Daragane?
Havia reconegut la veu. Tenia al davant un home que rondava la quarantena, acompanyat d’una noia més jove que ell.
–Em dic Gilles Ottolini.
Era la mateixa veu, tova i amenaçadora. Va assenyalar la noia:
–Una amiga… La Chantal Grippay.
En Daragane es va quedar assegut, immòbil, i ni tan sols els va donar la mà. Tots dos es van asseure, davant seu.
–Faci el favor de disculpar-nos… Hem arribat una mica tard…
Havia adoptat un to irònic, sens dubte per dissimular. Sí, era la mateixa veu, amb un lleuger, quasi imperceptible, accent del Midi que en Daragane no havia notat la nit abans, per telèfon.
Pell de color d’ivori, ulls negres, nas aquilí. Tenia un rostre petit, tan angulós de cara com de perfil.
–Vet aquí el seu tresor –va dir a en Daragane, en el mateix to irònic, que semblava amagar un cert enuig.
I es va treure de la butxaca de la jaqueta la llibreta d’adreces. La va deixar damunt la taula cobrint-la amb el palmell de la mà, amb els dits separats. S’hauria dit que pretenia impedir que en Daragane l’agafés.
AUDICIÓ:
IBRAHIM MAALOUF
ILLUSIONS
