Em resulta curiós veure l'ordre de construcció dels qui van tornar a la seva terra de la captivitat. Ens narren els llibres d'Esdres i Nehemies com es va restaurar Jerusalem al retorn de la captivitat.El capítol 1 d'Esdres ens diu que van anar a Jerusalem aquells que van voler tornar a la seva terra, i el primer que van fer va ser construir un altar. Diu que “van edificar l'altar del Déu d'Israel, per oferir sobre ell holocaustos, com està escrit a la llei de Moisès home de Déu. «I, després d’això, van oferir l’holocaust perpetu, els dels novilunis i els de totes les festes solemnes que havien estat consagrades al Senyor, a més de les ofrenes que cadascú volia oferir voluntàriament tot i que no s’havien posat encara els fonaments del temple del Senyor.» ESDRES 3:5-6 BECUn any i dos mesos després del retorn del poble, es van fer fora els fonaments del temple. Els levites més grans de vint anys van ser assignats per dirigir l'obra del temple, i es va començar l'obra amb tots els materials que havien acumulat.Esdres 3 ens narra sobre la construcció del temple. En primer lloc, s'havien preparat tots els materials. El verset 7 diu que «Van pagar diners als picapedrers i als artesans, i queviures, begudes i oli als de Sidó i als de Tir perquè portessin fusta de cedre del Líban, per mar, fins a Jafa, segons l’autorització que tenien de Cir, rei de Pèrsia.»Recentment vaig estar visitant la ciutat de Jafa, amb els seus carrers antics i el seu port. Puc imaginar el port ple de vaixells procedents de Tir i Sidó, plens de la fusta del Líban per a la construcció del temple, la casa de Déu a Jerusalem.I ens explica el mateix capitol «Quan els obrers anaven a posar els fonaments del temple del Senyor, s’hi va fer assistir els sacerdots amb les seves vestidures i amb les trompetes, i els levites, descendents d’Assaf, amb els címbals, per lloar el Senyor segons les especificacions de David, rei d’Israel.». Fixa't, van seguir les instruccions del rei David, el qual va preparar tot perquè el seu fill després edifiqués el magnífic temple de Salomó. Ara, segles més tard, aquests homes tenien la gran tasca de reconstruir el temple, i veiem que sentien aquesta gran responsabilitat.
«I van cantar amb els cors lloances i accions de gràcies al Senyor: “Ell és bondadós, és etern el seu amor per Israel!” I tot el poble feia grans aclamacions lloant el Senyor, perquè es posaven els fonaments del seu temple. Però molts sacerdots, levites i caps de família, ja ancians, que havien conegut el primer temple, es van posar a plorar a crits quan van veure posar els fonaments d’aquest temple, mentre que molts altres esclataven en crits de joia. I ningú no podia distingir els crits d’alegria dels crits de plor del poble, perquè la gent cridava tan fort que se sentia de molt lluny.» ESDRES 3:11-13 BEC
Puc imaginar-me l'escena. Els ancians que havien servit i lloat Déu al temple de Salomó, ploraven per diversos motius. D'emoció, en adonar-se del significat d'aquest moment, del que havien patit per la rebel·lia col·lectiva del poble, i de veure que aquest temple, encara que fet amb tot el desig i dedicació, no podria reemplaçar aquell temple on ells havien adorat Déu.
Els joves, que mai no havien vist el temple, estaven joiosos i entusiasmats de veure que per fi serien lliures, estarien a la seva pròpia terra, i servirien en aquest temple a Jehovà Déu d'Israel. La construcció del temple era un símbol de la nova llibertat. I així es van ajuntar les llàgrimes agredolces de la gent gran amb l'alegria dels joves en una veu de joia que es podia sentir des de lluny.
Però poc després d'haver iniciat l'obra, va haver-hi un període en què es van paralitzar les obres per l'oposició que van rebre dels governants del lloc, i llegim que durant aquest temps, el poble va començar a acomodar-se i seguir els seus propis camins en lloc de servir Déu. Van utilitzar els materials que havien de ser per al temple per construir-se cases per a si, i van pecar emparentant-se amb els enemics de Déu. Esdres va venir al poble per amonestar-los i exhortar-los a l'obediència, intercedint també a Déu pel poble en pregària, com veiem al capítol 9. I el poble es va tornar per buscar Déu.
En observar aquells que van tornar de la captivitat a Jerusalem, veiem que quan les prioritats són correctes, el primer que es fa és establir un altar. Això forma la base per després tenir una congregació que serveix Déu. I quan establim prioritats correctament ens ocupem de la nostra relació amb Déu abans de mirar pel que ens ve millor. Veiem al llibre d'Esdres que quan el poble canvia les seves prioritats i s'acovardeix per l'oposició dels enemics de Déu, tendeix a acomodar-se i buscar el seu propi bé. Però veurem més endavant que quan confien en Déu, aquest els obre el camí per fer el que és correcte. I quan van edificar el temple, Déu també va permetre que la ciutat fos reconstruïda, com veurem al llibre de Nehemies.L'ordre correcte de prioritats dóna preferència a Déu, i deixa que Ell sigui qui obre camí per al nostre avenç personal. Per a nosaltres avui dia, això significaria establir un altar personal, buscar un lloc on podem anar diàriament a trobar-nos amb Déu. El nostre temps personal amb Déu ha de precedir el nostre temps en públic, fins i tot amb els del poble de Déu. La nostra adoració personal al Déu del cel ens prepara per poder adorar amb els altres, formant part d'una congregació de cristians a la nostra església local. I quan seguim l'ordre de prioritats, Déu proveirà lloc per a nosaltres i suplirà les nostres necessitats.
Quan el poble de Déu es va desviar rere d'altres déus, es van allunyar de Déu en primer lloc en els seus propis cors. Déu va enviar Esdres per ensenyar-los la veritat, i veiem que el poble es va penedir i va buscar agradar a Déu, i Déu els va prosperar. Així també, mantinguem els ulls en les veritats establertes per Déu, i seguim un ordre de prioritats saludable, com llegim en Mateu 6:33, «Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això altre us ho donarà de més a més.»