Reflexos de la seva glòria

Entre la fruita variada de l'Esperit en trobem quatre que estan connectades entre si pel propòsit que compleixen. La paciència, la benignitat, la bondat i la mansuetud són elements necessaris a l'hora de viure la nostra fe amb els que ens envolten.
Jaume, a la seva carta repta als creients dient «Demostra’m la teva fe deixant a part les obres i jo et mostraré la meva fe per mitjà de les obres.» JAUME 2:18 BEC.
Podem tenir molta fe, però la manera com aquesta fe es manifesta, diu Jaume, és en la teva manera de viure-la amb els altres. Pau, a Efesis 2:10 (BEC) diu que hem estat «obra seva, creats en Crist Jesús, en vistes a les bones obres.» I a 1Pere 2:15 ho diu així: «Perquè el que Déu vol és que, amb la vostra exemplaritat, feu callar la niciesa dels insensats,»
Quan coneixem Crist com el nostre Salvador, no ens porta al cel immediatament. Ens deixa aquí amb el propòsit de mostrar aquesta fe salvadora, perquè potser altres també volen anar a Crist per a salvació. És per això que no ens podem cansar de fer el bé. I Gàlates 6:9 (BEC) ens anima dient: «Posats, doncs, a fer el bé, no ens desanimem, que al seu temps collirem, si no defallim.»
Les obres de la carn impedeixen que fem aquest bé que volem i hem de fer. Pau descriu aquesta lluita a Romans 7:19 (BEC) «atès que no faig el bé que vull, sinó que faig el mal que no vull.» Però continua dient que gràcies al Senyor Jesucrist podem viure en l'Esperit, on no hi ha condemnació. Llegim a Romans 8:1 (BEC) «Ara ja no queda cap condemnació per als qui estan en Crist Jesús,» els qui no caminen segons la carn, sinó l'Esperit.
Quines són aquestes obres de la carn que volen destrossar el fruit de l'Esperit? Pau esmenta enemistats, baralles, gelosia, rancúnies, rampells d’ira, divisions, sectarismes, enveges i homicidis. En llegir aquesta llista, podem observar una escala, i a mesura que els sentiments d'odi augmenten, les conseqüències arriben a ser més grans. La gelosia, els rampells d’ ira, les enveges porten a enemistats, baralles, divisions, i en una situació desenfrenada, aquests poden arribar a provocar fins i tot delictes d'homicidi. Com a contrast veiem la paciència, la benignitat, la bondat, la mansuetud. Aquests dos grups, diu Pau, s'oposen entre si. El desig de fer el bé, la capacitat d'esperar i moltes vegades aguantar, suportar, la resposta suau de la mansuetud, ens diu la Bíblia apaivaga l'esperit irat. (Prov. 15:1)
Quan Jesús va demanar estimar el proïsme com a nosaltres mateixos, estava demanant la humilitat de Crist descrita a Filipencs 2. Podríem resumir la lluita entre aquestes obres de la carn i el fruit de l'Esperit com una lluita entre l'orgull i la humilitat. L'orgull ens portarà a defensar sempre la nostra pròpia opinió, a lluitar perquè la nostra voluntat es compleixi, mentre que la humilitat ens portarà a estimar el proïsme, i desitjar fer el bé, perquè aquesta és la voluntat de Déu.
Reconeixent que l'orgull és nostre per la natura pecaminosa, i que la paciència, la benignitat, la bondat i la mansuetud són regals de Déu per a nosaltres, Romans 12:21 (BEC) ens deixa un bon repte per fer morir la carn i viure posant en pràctica el fruit de l’Esperit: «No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.»

Avui veurem com la idolatria i els maleficis s'oposen a la fe. Si dubteu a quina fe em refereixo, us convido a buscar l'episodi sobre la fe entre els dons de l'Esperit.
La fe ens porta a confiar plenament, per això vull insistir en la importància que la nostra fe estigui en la persona correcta. Déu s'ha mostrat fidel des del principi, per la qual cosa, quan demana que posem la nostra fe en Ell, ho podem fer confiadament.
A Hebreus 12 som cridats a córrer la carrera de la fe, «amb la mirada fixa en l’autor i perfeccionador de la fe, Jesús..» Ell va dissenyar la fe, i ell és el que perfecciona aquesta fe en nosaltres.
Però si la fe no és posada en Jesús el Messies, serà una fe buida. A 1 Corintis 15:14 Pau, alertant sobre aquells que no creien en la resurrecció per a vida eterna, va dir que si Crist no hagués ressuscitat, sense sentit seria llavors la nostra fe. La fe només és vàlida si allò en què creiem és fidel i veritable. I sabem que fidel és el que ens ha cridat a la salvació, el qual també ens santifica i ens guarda, segons llegim a 1 Tessalonicencs 5.
Quan Déu va donar 10 manaments al seu poble, el primer va ser que havien d'adorar només Déu. Diu Deuteronomi 5:7 (BEC) «No tindràs altres déus davant meu.» Diu a més a més «No et faràs escultura ni cap imatge del que hi ha dalt del cel ni del que hi ha a baix a la terra, ni del que hi ha a les aigües de sota de la terra. No t’inclinaràs davant seu ni els donaràs culte, perquè jo, el Senyor Etern, sóc el teu Déu»
Déu clarament va prohibir que s'honressin imatges, i tot i això, al llarg de la història, persones que diuen tenir fe en Déu veneren imatges, i fins i tot, en comptes de parlar amb Déu, dirigeixen les seves pregàries a aquests ídols que roben l'honra Déu mateix. Això és el que prohibeix el primer manament.
Sé que molts justifiquen pregar a imatges de sants i verges amb l'argument que aquests són més a prop de Déu, i les seves pregàries arriben al Pare. Adonem-nos, tanmateix, com n'és d'ofensiu pensar que Déu, el qual ha dit que està atent a les nostres pregàries, no pugui atendre'ns, i per això hàgim d'anar a través de persones que ja estan mortes, i que per molt que visquessin una vida “santa”, no poden acomplir la tasca mediadora entre els homes i Déu. La Bíblia deixa molt clar a 1 Timoteu 2:5 (BEC) que «Perquè hi ha un sol Déu, també hi ha un sol mitjancer entre Déu i els homes: Crist Jesús, home,» Dona-li a Déu tota l'honra, confiant en Ell, perquè la teva fe no sigui buida i sense sentit.
A les obres de la carn, al costat de la idolatria trobem els maleficis, i és que són molt semblants. El món ocult i el més enllà no és cosa del passat. Avui dia està tenint molta influència a la nostra societat. Un pot lliurement consultar les cartes astrals, visitar medecinaires que exerceixin algun poder guaridor, apel·lar a persones mortes i altres pràctiques fosques com la meditació oriental on et conviden a buidar la teva ment. Però Déu condemna la fetilleria; ho veiem a través de tota la Bíblia. Tornem al primer manament; la nostra fe i lleialtat ha de ser per a l'únic i savi Déu.
Quan intercanviem el pla de Déu per plans humans, estem sent heretges, creant una altra fe que no és la fe veritable. És cosa seriosa, perquè Apocalipsi 21:8 ens diu que els idòlatres i tots els falsaris tindran la seva part al llac de foc.
Però al fruit de l'Esperit no hi ha condemnació. Si posem la nostra fe en Déu, ell és fidel per guardar-nos fins a la fi, i la seva pau i el seu goig ompliran els nostres cors.

Entre els adversaris que s'oposen al fruit de l'esperit veiem primer l'adulteri i la fornicació, juntament amb immoralitat i llibertinatge. Podem dir que l'adulteri i la fornicació són pecats que revelen aquesta immoralitat i llibertinatge que mora a dins. L'adulteri es defineix com a relacions, sexuals o sensuals amb algú que no és el teu marit. La Bíblia deixa clar que el seu pla de matrimoni és entre un home i una dona, per a tota la vida. Ja sé que això ja ha estat qüestionat i rebutjat per la nostra societat, però no deixa de ser el pla sagrat i exclusiu de Déu.
Quan una dona casada, perquè aquest devocional és dirigit a dones, té el desig de tenir una relació, sigui emocional, sensual o sexual amb qualsevol home que no és el seu marit, Déu ho considera adulteri. Hi ha una relació exclusiva i especial que Déu ha dissenyat per al matrimoni. Per a Déu és molt important, perquè aquesta és la relació que Déu fa servir per fer-nos veure la relació íntima entre Crist i la seva Església.
La fornicació, a diferència de l'adulteri, és una relació sensual o sexual inadequada entre dues persones que no estan casades. És a dir, estàs fornicant si tens una relació sexual, o desitjos sexuals cap a algú amb qui no estàs casada, encara que no tinguis un compromís matrimonial amb ningú més. Un cop més, encara que això sigui una cosa normal al món en què vius, no deixa de ser rebel·lia declarada en contra del pla de Déu.
La Paraula de Déu ens ensenya que el pecat neix al cor, i podem dir que les pràctiques de la fornicació o l'adulteri són el resultat d’immoralitat i llibertinatge a l'interior. La immoralitat és sinònim d'impuresa o d'indecència. Aquestes dues estan clarament de moda, ens diu proverbis, els simples cauen, però els avisats ho eviten (Proverbis 22:3). Quan permetem immoralitat a la nostra vida, estem obrint el camí a la fornicació i l'adulteri. El llibertinatge (indecència) va més enllà de la immoralitat; és un desig sexual desenfrenat. Els nostres líders volen alimentar la impuresa i alhora controlar la indecència, però és una realitat inqüestionable que la impuresa porta a la indecència, donant com a resultat actes que van sempre en contra de la llei de Déu, i en algunes ocasions en contra de les lleis establertes. Però els qui són guiats per l'Esperit no han de caure en les obres de la carn; recorda, ja van ser crucificades amb Crist.
Al pla de Déu no hi ha lloc per a la immoralitat i indecència. Un Déu sant ha dissenyat un bon pla per satisfer els nostres desitjos de manera pura.
Càntic dels càntics ens presenta la relació exclusiva del matrimoni, on hi ha amor mutu.«Que el meu estimat entri al seu jardí per menjar els fruits exquisits.»EL CÀNTIC DELS CÀNTICS 4:16 BEC«Jo sóc del meu estimat, i el meu estimat és meu.» EL CÀNTIC DELS CÀNTICS 6:3 BEC«Jo sóc del meu estimat, i cap a mi l’atrau el seu anhel.» EL CÀNTIC DELS CÀNTICS 7:10 BEC
El fruit de l'Esperit és amor, un amor pur que es demostra en relacions pures, i a més comporta goig i pau, com una fruita deliciosa, per gaudir en llibertat d'esperit.

«Perquè la carn té avidesa contra l’Esperit i l’Esperit contra la carn. Són dos principis que lluiten contra sí per no deixar-vos fer el que voldríeu.» GÀLATES 5:17 BEC
Voldria resumir aquest contrast entre les obres de la carn i el fruit de l'Esperit que Pau presenta a Gàlates 5 mostrant com s'hi oposen. Si pots imaginar una taula, posaríem, d’una banda, les obres de la carn, i a l'altra banda el fruit de l'Esperit.
Tenim una llista d'obres naturals a què la carn tendeix, desitjos i passions que, segons el verset 24, els que són de Crist ja les han crucificat. És a dir, si tu has posat la teva fe en Crist Jesús, el teu vell home, amb els seus desitjos i passions, va ser crucificat amb ell a la creu. Llegim a Romans 6:6-7 (BEC) «Tingueu present això: l’home vell que hi ha en nosaltres ha estat crucificat amb ell per tal que el cos del pecat sigui eliminat, i així ja no siguem més esclaus del pecat, ja que quan un ha mort queda lliure del pecat.»
Si hem estat justificats del pecat i deslliurats de la seva esclavitud, com encara vivim en pecat? pregunta l'apòstol al verset 3.
La resposta se sobreentén, però Pau continua explicant perquè entenguem que no podem servir Déu en les obres de la carn. Diu a Romans 6:16 (BEC) «¿No sabeu que quan us poseu com esclaus al servei d’algú per obeir-lo, us feu esclaus del qui obeïu, tant si és del pecat per a la mort com si és de l’obediència per a la justícia?»
Allò que servim és el que ens domina. Els qui practiquen les obres de la carn, diu a Gàlates 5:21 “no heretaran el regne de Déu” perquè no són fills de Déu.
Vegem el contrast que Pau ens presenta entre les obres de la carn i el fruit de l´Esperit. Parlem del fruit de l'Esperit com una unitat perquè així ho presenta Pau a Gàlates. Entenem que no ve l’un sense l'altre, sinó que si l'arbre és sa, s'evidenciaran tots els aspectes esmentats. Potser ajudarà pensar en el fruit de l'Esperit com un raïm, amb fruita diferent.
En primer lloc, tenim fornicació, immoralitat, llibertinatge, que s'oposen a l'amor pur que Crist ofereix.En segon lloc, veiem la idolatria i els maleficis, els quals contrasten amb la fe veritable que salva i preserva.En tercer lloc, llegim d'enemistats, baralles, gelosia, rancúnies, rampells d’ira, divisions, sectarismes, enveges, que destrossen relacions, oposant-se a la paciència, la benignitat, la bondat i la mansuetud necessàries per tenir relacions duradores i edificants.En quart lloc, veiem el contrast entre les embriaguesses, golafreries i coses semblants, que no tenen res a veure amb la temprança que presenta la Bíblia.
El goig i la pau, fruit també de l'Esperit, són presents en els diferents grups, i s'oposen a la falsa satisfacció que porten les obres de la carn i la culpabilitat que aquestes deixen.
Veurem en els episodis següents aquests quatre grups, pregant que el nostre esperit anheli aquest fruit que Crist ofereix, per a la glòria del seu nom.

«Però el fruit de l'esperit és: amor, goig, pau, longanimitat, benignitat, bondat, fe, mansuetud, temprança contra aquestes coses no hi ha llei. Els qui són de Crist han crucificat la carn amb les seves passions i desitjos.» GÀLATES 5:22-24
El darrer aspecte del fruit de l'Esperit és la temprança. Curiosament, aquest terme només apareix segons la traducció una vegada, i en aquesta llista. Però per referir-se a aquesta mateixa virtut, trobem el terme domini propi o continència.
La temprança és la moderació o l'autocontrol, l'antítesi a qualsevol excés. Efesis 5:18 (BEC) diu: «No us embriagueu de vi, que us faria dissoluts; més aviat ompliu-vos de l’Esperit,» Un cristià no hauria d'estar controlat per cap substància en cap moment, sinó que hauríem d'estar controlats contínuament per l'Esperit Sant. Però aquest autocontrol també s'ha de mostrar en altres aspectes de la nostra vida. Diu a proverbis 29:11 (BEC) «El neci desfoga tot el seu despit, però el savi el reté i l’assossega.» I desfogar és la manca de control de les emocions. A proverbis 16:32 (BEC) ensenya: «Més val un home sofert que un heroi, i saber dominar-se que ser un conqueridor.» qui sap dominar-se és qui té control sobre les seves reaccions.
I així trobem a través de la Paraula sobre aquesta virtut que cada cristià hauria d'exhibir.2 Pere 1:5-8 (BEC) ensenya que com Déu ens ha donat tant devem, «procurar diligentment afegir a la vostra fe la virtut; a la virtut, el discerniment; al discerniment, la serenitat; a la serenitat, la paciència; a la paciència, la pietat; a la pietat, l’afecte fraternal; a l’afecte fratemal, l’amor.» I diu «Perquè si teniu aquestes qualitats i van creixent en vosaltres, no us deixaran que estigueu inactius ni que sigueu inútils, tocant al coneixement de nostre Senyor Jesucrist.»
Aquests són fruit de l'Esperit Sant que habita en el cristià, i entre ells hi ha el domini propi. Si aquests abunden en nosaltres, no estarem ociosos. L'oci és un ídol a la nostra societat. Els llocs de lleure abunden, i els excessos, sigui en beguda, menjar o experiències són senyal de diversió. Encara més, el món no sap què pensar dels cristians genuïns, perquè no vivim en els mateixos excessos, i això els incomoda.
Em sembla curiós i trist el que trobem a Fets 24, Pau estava parlant de la seva fe a Fèlix el governador de Judea. Aquest escoltava atentament, però diu que «quan tocava el tema de la rectitud, del domini propi i del judici futur, Fèlix, atemorit, li replicà: Per ara, vés-te’n; ja et faré cridar quan tingui més temps.»
Fèlix es va sentir incomodat davant la crida al domini propi. Roma era coneguda pels excessos, i pensar que un dia podria ser jutjat per aquests no li va semblar un missatge agradable.
Si ens anomenem cristians, hem de mostrar al món la temprança, no sols en els excessos que semblen més obvis, sinó en cada aspecte de la nostra vida.
Que Déu ens ajudi a no abusar de la televisió, de les xarxes socials, de l'oci o de qualsevol cosa que ens distregui de la crida de Déu a la nostra vida.
Pau ho va expressar així: «¿No heu vist com a l’estadi els corredors corren tots, però només un s’emporta el premi? Correu com cal per guanyar-lo. Tots aquells qui volen competir s’han de privar de moltes coses; ells, per aconseguir una corona corruptible, en canvi, nosaltres, per una d’incorruptible.» 1 CORINTIS 9:24-25 BEC.
Abstinguem-nos de qualsevol cosa que ens impedeixi córrer la carrera de la fe, i caminem en l’Esperit. «Perquè Déu no ens ha pas donat un esperit de covardia, sinó de valentia, d’amor i de seny,» 2 TIMOTEU 1:7 BEC

Si les obres de la carn són enemistats, baralles, gelosies, rancúnies, rampells d’ira, divisions, sectarismes entre d'altres, el fruit de l'Esperit que les pot eliminar és la mansuetud. Un esperit mans no és donat a la ira. Hi ha una dita que diu “si un no vol, dos no es barallen” i podríem dir que una persona mansa porta pau a una situació tensa. Proverbis destaca la benedicció d'un esperit de mansuetud i el contrasta a un iracund. I ens recorda el 15:1 (BEC) que «Una resposta amable aplaca el furor»
El Senyor Jesús va predicar a la muntanya dient «Feliços els humils, perquè posseiran la terra.» MATEU 5:5 BEC. I va dir més tard «Carregueu-vos el meu jou i apreneu de mi, que soc de cor benigne i humil, i trobareu descans per a l’ànima,»MATEU 11:29 BEC.
La mansuetud no mostra debilitat, com molts pensarien. Si no que és força i poder sota control. El nostre Senyor Totpoderós era mans i humil. Als evangelis el veiem donant exemple, rentant els peus dels seus deixebles, i suportant el patiment de la creu sense pensar en si mateix. Com profetitzava Isaïes 53:4-7 (BEC) «Tanmateix, ell ha suportat les nostres sofrences, s’ha carregat els nostres dolors i nosaltres el teníem per un castigat, un colpit de Déu i abatut. En canvi, ell fou traspassat per les nostres infidelitats, fou trinxat per les nostres culpes. El càstig que ens dona la pau queia damunt d’ell….Maltractat i humiliat, no obria la boca; com un anyell conduït a l’escorxador, com una ovella davant l’esquilador, callava i ni tan sols obria la boca.»
«Tingueu entre vosaltres els mateixos sentiments que tingué Crist Jesús» demana Pau aFILIPENCS 2:5 BEC. Aquesta mansuetud ha de brillar en el nostre tracte amb altres perquè l'església de Crist sigui edificada. Ha de ser present ja sigui quan ens reprenguin o quan hàgim de reprendre.
Jaume1 diu «que tothom sigui amatent a escoltar, lent a parlar i tardívol a irritar-se, perquè la ira de l’home no s’ajusta a l’equitat que Déu vol.» Jaume està demanant mansuetud a l'hora de rebre la Paraula de Déu. I diu: «Per tant, rebutgeu tota mena de brutícia i els excessos de la maldat, i acolliu dòcilment la paraula inserida en vosaltres, que és prou potent per a salvar les vostres ànimes.» JAUME 1:21 BEC
Aquesta Paraula implantada a les nostres ànimes, rebuda amb la mansuetud del seu Esperit, pot produir en nosaltres la fe per a la salvació i les bones obres que l'evidenciïn, ensenya Jaume 3:13. L'apòstol Pau, quan ha de reprendre els corintis els parla amb “La mansuetud i tendresa de Crist” (2 Corintis 10:1), volent ell comunicar la mateixa actitud de Crist, i d'igual manera ensenya a Gàlates 6:1 (BEC) «Germans, si descobriu que algú ha comès una falta, vosaltres, els espirituals, corregiu-lo amb una predisposició amable, tenint compte d’un mateix, no sigui que caiguis també tu en la mateixa falta.» Quan exercim la nostra obligació cristiana de reprendre'ns i exhortar-nos els uns als altres, hem de recórrer a la mansuetud del nostre Senyor, per no pecar, fent-nos a nosaltres mateixos més del que realment som, pecadors justificats per gràcia, capaços de pecar com qualsevol altre , i dependents de Déu, amb desig de donar-li glòria.
La mansuetud és molt important a l'hora de tractar amb els altres i en compartir l'evangeli. Per això veiem a Titus i Timoteu que el servent de Déu ha de mostrar mansuetud. (Tit 3:2; 1 Timoteu 6:11; 2 Timoteu 2:25) I a 1 Pedro 3:15 (BEC) llegim «reverencieu el Crist dintre el vostre cor, disposats sempre a respondre a tothom que s’interessi per l’esperança que hi ha en vosaltres» «apreneu de mi, que sóc de cor benigne i humil, i diu nostre senyor que trobarem descans per a la nostra ànima» MATEU 11:29 BEC

“Jo soc una persona de fe” o “Ella té molta fe.” Què signifiquen exactament aquestes afirmacions? A quin concepte de fe es refereixen aquestes situacions? Potser és que creu que hi ha alguna cosa més enllà, potser l'anomenen Déu, o potser algun sant o verge als qui acudeixen quan les coses no van com esperaven. Es parla molt de fe, quan en realitat, a la nostra societat, no hi ha una demostració de fe veritable de la qual Déu parla a Sa Paraula.
La veritat és que, com hem fet amb cada aspecte del fruit de l'Esperit, és important definir el concepte de què parla la Bíblia.
En el cas de la fe tenim una definició explícita a Hebreus 11:1 (BEC) «La fe és una garantia segura d’allò que s’espera, una prova de realitats que no es veuen»La fe és la garantia, la convicció. No és una esperança abstracta que vol que tot vagi bé. És una seguretat que alguna cosa que ara no es veu arribarà a ser perquè algú en qui podem confiar ho ha promès.
Aquests dos aspectes, l'alguna cosa i l'algú són clau a l'hora d'entendre la fe bíblica.En primer lloc, examinem l'objecte de la nostra fe, és a dir, en qui tenim fe que alguna cosa serà.
L'objecte de la fe cristiana és Déu: Pare, Fill i Esperit Sant. Per la fe acceptem que aquests tres són una essència, Déu. Quan intentem explicar-ho, la lògica humana se'ns queda curta, però per fe, comprenem la deïtat de Crist, reflectida a través de les Escriptures.
1 Timoteu 3:16 (BEC) ens diu: «Indiscutiblement, és grandiós el misteri que reverenciem: Ell fou manifestat en la carn, autenticat per l’Esperit, presentat als àngels, proclamat a les nacions, cregut en el món, enlairat en glòria.»
I què és el que creiem? Què és allò que esperem?
És per fe en Crist que rebem salvació. Efesis 2:8 (BEC) diu: «Perquè és per gràcia que heu estat salvats, mitjançant la fe, i això no ve de vosaltres mateixos: és un do de Déu.»
Per fe som salvats i per fe vivim la vida confiant en el Déu Fidel. Ens diu Hebreus 11:3 (BEC) que per fe entenem la creació: «Per la fe comprenem que l’univers fou creat per la paraula de Déu, de manera que això que veiem no ha estat fet per una causa visible.»
Per la fe podem resistir la temptació, perquè veiem més enllà del que és al davant. Efesis 6:16 (BEC) ens exhorta a «sobretot prenent l’escut de la fe, amb el qual podreu apagar totes les fletxes incendiàries del Maligne.»
Per la fe podem obeir Déu. Coneixem el capítol de la fe, Hebreus 11, on llegim del núvol de testimonis que van escollir viure amb fe en Déu, suportant dificultats i obeint Déu quan no veien el compliment de la promesa, i de la mateixa manera podem nosaltres caminar com diu Hebreus 12:1-2 (BEC) «desfem-nos de tota impedimenta i del pecat que se’ns arrapa, i correm amb constància la competició que se’ns proposa, amb la mirada fixa en l’autor i perfeccionador de la fe, Jesús, el qual, davant la joia que se li proposava, va acceptar la creu, menyspreant la ignomínia, i està assegut a la dreta del tron de Déu.»
La fe, fruit de l'Esperit, és per salvar i preservar l'ànima fins al dia del Senyor, com llegim a Hebreus 10:37-38. «Ja que: “un moment només, i el qui ha de venir arribarà sense tardança. El meu just viurà per la fe; però si es fa enrere, no s’hi complaurà pas la meva ànima.”» Diu Déu. «Nosaltres, però, no som dels qui es fan enrere cap a la perdició, sinó homes de fe que conserven la vida.» HEBREUS 10:39 BEC
Quan l'Esperit et convenci de pecat, no retrocedeixis, acudeix a Crist. Posa la teva fe en Ell i viu per fe. Perquè qui confia en ell, no serà avergonyit. «Ara bé, sense la fe és impossible d’agradar-li. El qui vulgui acostar-se a Déu cal que cregui que existeix i que recompensa aquells qui el busquen.» HEBREUS 11:6 BEC
Esperem aquest dia gloriós en què rebrem el guardó, Crist mateix. Amb aquesta certesa, correm amb paciència la carrera de la vida, vivint dia a dia el fruit de la fe en Crist.

La bondat és definida com una inclinació a fer el bé, o també com un comportament virtuós. De vegades és sinònim de benignitat, de manera que depenent de la versió de la Bíblia que llegeixis, potser s'utilitza indistintament la paraula benignitat o la paraula bondat. Totes dues paraules parlen d'un desig o una inclinació cap al bé. La Paraula de Déu diu que Déu és benigne (Salm 135) i que Déu és bo (Salm 145:9) Al mateix salm llegim que ell és just. Aquests conceptes, en diferents versions s'intercanvien entre si, i tots descriuen una característica de Déu, i és que Ell és el bé i tot allò que és bo prové d'Ell. Amb aquesta realitat en ment, i després d'haver vist el que el terme benignitat comporta a la Bíblia, podem fer un pas més i veure tot allò que reflecteix bondat a la Paraula de Déu.
La bondat és el substantiu que correspon a l'adjectiu bo. No tenim en català un verb corresponent, per la qual cosa fem servir el verb fer per acompanyar-lo. Fer el que és bo o fer el bé, podríem dir.
Em ve al cap diversos textos del Nou Testament: A 2 Timoteu 3:17 llegim que la Paraula de Déu ens prepara per a “tota bona obra”. L'oració d'Hebreus 13:21 ( BEC) és que Déu «us capaciti amb tota mena de dons per a complir la seva voluntat; que ell realitzi en nosaltres allò que li plau, per mitjà de Jesucrist, a qui sigui la glòria pels segles dels segles. Amén.»
Déu ha mostrat la seva bondat envers nosaltres i com a resultat ens fa aptes per a tota bona obra. Aquesta és la seva voluntat.
Efesis 2 ens recorda que Déu ens va salvar per la seva bondat perquè mostrem la seva bondat. Diu «Però Déu, que és ric en misericòrdia, de tant com ens va estimar en el seu amor, quan nosaltres érem morts per les nostres culpes, ens donà vida amb Crist –que és per gràcia que heu estat salvats–; amb ell ens va ressuscitar i amb ell ens va fer seure dalt del cel, en Crist Jesús, a fi que en els segles que vindran quedi ben demostrada la immensa riquesa de la seva gràcia i la seva bondat envers nosaltres, en Crist Jesús. Perquè és per gràcia que heu estat salvats, mitjançant la fe, i això no ve de vosaltres mateixos: és un do de Déu. No és fruit d’unes obres, per tal que ningú no pugui presumir-ne. Ja que som obra seva, creats en Crist Jesús, en vistes a les bones obres que prèviament Déu tenia preparades perquè les practiquéssim.» EFESIS 2:4-10 BEC.
La salvació és un acte de bondat cap al pecador. És el regal de Déu, ens diu el text. I tot això ho va fer, «a fi que en els segles que vindran quedi ben demostrada la immensa riquesa de la seva gràcia i la seva bondat envers nosaltres, en Crist Jesús.» EFESIS 2:7 BEC.
Has experimentat la seva bondat? Aleshores tens tot el que necessites per estendre aquesta bondat a altres.
2 Corintis 9:8 (BEC) ens diu: «Déu pot omplir-vos de tota mena de favors, de manera que, en tot i sempre, tingueu allò que necessiteu i encara us en sobri per contribuir a qualsevol obra bona.»

A primera vista ens pot semblar que els propers dos fruits de l'Esperit, la benignitat i la bondat, són sinònims o semblants. Però si Déu els ha enumerat separadament és perquè convé distingir-los i donar-los atenció per separat.
La benignitat és una virtut que descriu una disposició cap al bé. Un cop més, veiem que Déu està interessat a transformar el nostre esperit i no merament afegir una sèrie de ritus i costums a la nostra vida. L'obra de l'Esperit Sant en una vida produeix un amor sacrificial, un goig inalterable, una pau que sobrepassa tota entesa, una paciència duradora i una benignitat genuïna.
Un cor que és benigne és un cor que desitja el bé per al proïsme. Déu és bo, i totel que permet a la nostra vida és maligne. A Jeremies 29:11 Déu diu al seu poble que els pensaments que té cap a ells són de bé i no de mal. Romans 8:28 ens diu que als qui estimen Déu, totes les coses els ajuden a bé i Jaume ens ha de recordar que «Tota gràcia excel·lent i tot do perfecta prové de dalt, i davalla del Pare de les llums.» JAUME 1:17 BEC. Els regals del Senyor són bons sempre, tots benignes. Si hem estat salvats, és per la benignitat del Senyor. 1 Pere 2:3 (BEC) parla expressament d’haver «tastat la bonesa del Senyor», referint-se a la salvació. I és que com veiem a Romans 2:4 “La seva benignitat ens guia al penediment”. La salvació, des del desig de penedir-nos fins al perdó de pecats, prové de Déu.
L'amor de Déu és benigne, llegim a 1 Corintis 13:4. El seu amor benigne cap a la humanitat és el que l'ha dut a oferir un pla de salvació per als qui l'havíem rebutjat. En la seva benignitat ha mostrat el seu amor, donant el seu Fill Unigènit. I és ell, a través del seu Esperit, el que convenç el pecador del seu pecat, portant-lo al penediment. És tot obra del Trino Déu, mostrant la benignitat del Senyor.
La benignitat bíblica està relacionada amb la misericòrdia i el perdó, i Déu ens demana a nosaltres que tractem amb el nostre proïsme com Ell ha tractat amb nosaltres. Efesis 4:32 (BEC) «Sigueu amables els uns amb els altres, comprensius, perdonant-vos mútuament, tal com Déu també us va perdonar per mitjà del Crist.»
Veiem a Colossencs 3 que podem i hem de mostrar benignitat perquè Déu l'ha mostrada cap a nosaltres. Ens demana: «Revestiu-vos, doncs, com a escollits de Déu, sants i estimats, de sentiments tendres, de benignitat, d’humilitat, de serenor, de paciència, suportant-vos els uns als altres i perdonant-vos mútuament, si algú té queixa contra un altre; i com el Senyor us perdonà, així també vosaltres.» COLOSSENCS 3:12-13 BEC
I Déu demana benignitat, no només per als amables i agraïts. Salm 135:3 diu que Déu és benigne envers els ingrats i els dolents, per la qual cosa a Lluc 6: 35 (BEC) ens demana: «Més aviat, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar-ne res a canvi»
Un cop més, Déu ens demana una cosa que sembla estar fora de la nostra capacitat. Però recorda, allò que és impossible per a nosaltres, en Crist és possible. Déu ens demana que siguem benignes, però Ell és qui ens dona la benignitat per mitjà de l'Esperit Sant. Aquest desig de bé cap a aquells que no s'ho mereixen o no ho aprecien no prové de nosaltres, sinó de Déu mateix. Deixa que el seu fruit creixi en tu. I si tens manca de saviesa, demana-la a Déu, ens diu Jaume. La saviesa de Déu és benigna ( Jaume 3:17), i Déu la dona abundantment a tothom qui la demana.

Senyor, dona'm paciència! Aquesta expressió, de la manera com se sol dir, està molt lluny del desig de Déu de produir paciència al nostre cor. La paciència es demostra amb la nostra actitud i les nostres accions, però ha de brollar del nostre interior. Aquesta és també fruit de l'Esperit, un esperit de poder, d'amor, de domini propi (2 Timoteu 1:7)
Podem distingir tres aspectes del terme paciència. El primer comporta la idea de saber esperar; El segon es refereix més aviat a la capacitat de fer alguna cosa amb constància fins a obtenir el resultat desitjat i un tercer descriu la capacitat de suportar una càrrega.
En primer lloc, la paciència es manifesta en una actitud correcta quan veiem que encara no es compleix una cosa que esperem. La pacient espera aquí demostra confiança que la cosa promesa arribarà.
El salmista al Salm 40 diu: “Pacientment vaig esperar” I llegim que Déu va escoltar la seva pregària. El Salm 37 diu «Descansa en el Senyor i espera en ell, no t’inquietis» Aquests textos entre altres mostren una actitud correcta davant l'espera.Quan els nostres nens eren petits els vaig donar una definició que ells poguessin entendre. La paciència és esperar SENSE QUEIXAR-SE. Aquest matís de la segona part és important, perquè quan esperem queixant-nos tot el temps, no estem demostrant paciència, sinó impaciència.
Proverbis 14:29 (BEC) ens diu «El tolerant és ric d’enteniment; l’iracund fa evident la seva niciesa.» Que rellevant és demanar a Déu que ens ajudi a no desesperar-nos. Déu és fidel a complir les seves promeses, i ens diu 2 Pere 3:9 (BEC) que Ell és també pacient. «El Senyor no retarda el que va prometre, com alguns pensen, sinó que és pacient amb vosaltres i no vol que ningú es perdi, sinó que tots arribin a penedir-se. Però, el dia del Senyor vindrà» Déu espera pacientment amb el desig que una ànima més arribi al penediment i fe en Crist.
El segon aspecte de la paciència és més actiu. Ho veiem exemplificat a Hebreus 12 com una carrera. Per córrer una marató necessitem resistència i perseverança. Si ens impacientem i accelerem, no podrem resistir fins a arribar a la meta. Déu ens dona també l'exemple del qui planta i rega amb l'esperança de rebre la collita. Déu diu a Gàlates 6:8-9 (BEC) «qui conrea la pròpia carn, de la carn collirà corrupció; però el qui conrea en l’Esperit, de l’Esperit collirà vida eterna. Posats, doncs, a fer el bé, no ens desanimem, que al seu temps collirem, si no defallim.» Hi ha situacions en què nosaltres no simplement hem d'asseure'ns a esperar en silenci, sinó que podem i hem de fer un altre pas, continuar fent el bé, sense desmaiar, sense abandonar, fins a la vinguda del Senyor, diu Jaume 5.
Hi ha un tercer aspecte de la paciència i és el de suportar una càrrega pesada. Em ve al cap la imatge d'un que aixeca pesos. Déu ens diu que la seva càrrega no és feixuga perquè Ell la porta amb nosaltres. (Mateu 11:30).
Una senyora anciana, quan se li va demanar que donés una paraula clau per al seu llarg matrimoni va dir “Aguantar.” És una llàstima, perquè totes esperàvem paraules més positives, i Déu ha dissenyat el matrimoni per a benedicció nostra i glòria seva. Però sí que hi ha un aspecte d‟aquest concepte d‟aguantar o suportar en cada relació humana. Déu ens demana “suporteu-vos els uns als altres en amor” i 1 Corintis 13 presenta un amor sofert, En aquest text, Déu presenta l'amor com a pacient. El verset 7 diu que l’amor: «tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.»Vet aquí aquests tres conceptes de la paciència. L'esperança en confiança, la fermesa a la dificultat, la persistència en continuar fent el be.
Romans 12:12 (BEC) també ho expressa així «Estigueu gojosos en l’esperança, sigueu pacients en la tribulació, sigueu constants en l’oració.»
Deixem que Déu produeixi en nosaltres la seva paciència, perfeccionant-la fins al dia del Senyor.