Reflexos de la seva glòria

1 de Joan presenta diverses premisses que hem d'analitzar. En primer lloc, afirma que aquell que coneix Crist viu de manera que agrada a Déu. Ho veiem presentat al verset 6 on diu: “Si diem que estem en comunió íntima amb ell, però seguim caminant en les tenebres, mentim i no acomplim la veritat.” 1 JOAN 1:6*.
Al verset 5 ja afirmava que Déu és llum. Com que Déu personifica la llum, és impossible que hi hagi tenebres en ell. Al moment en què un raig de llum entra a una cambra fosca, les tenebres donen lloc a la llum. En el moment en què Déu entra en una vida hauria de ser igual. Déu no entra tan sols com una llum tènue, sinó que la seva llum és capaç de dissipar les tenebres de manera indiscutible.
A 2 Pere 1:19* llegiem: “D’aquesta manera ens és confirmada la paraula profètica a la qual feu molt bé d’atendre com un llum que fa claror en un lloc fosc, fins que no apunti el dia i neixi en els vostres cors l’estel del mat.” Proverbis 4:18* ens diu “Però el camí dels justos és com l’aurora, que va pujant de resplendor fins a ple dia”.
Sigui que la teva vida canviï immediatament o que la llum de Crist vagi il·luminant la teva vida de manera creixent, no hi ha cap dubte que una vida amb Crist és una vida de llum. Per aquesta lògica, una vida de tenebres, argumenta Joan, demostra l'absència de Crist. El qui diu que passa temps amb Déu i va a les tenebres, menteix, diu Joan. Al capítol 2 reitera: “Aquell qui diu: “Jo el conec”, però no observa els seus manaments, és un men-tider, i la veritat és lluny d’ell.” 1 JOAN 2:4*.
“El qui diu que està en ell” diu 1 Joan 2:6* “s’ha de comportar igual com ell es comportava.” Qui no guarda les normes de Déu no pot presumir de la seva relació amb Déu. Si diu que coneix Déu i viu en pecat, menteix, diu Joan.
L'apòstol especifica que això no vol dir que una vegada que coneixem Déu ja mai no pequem. El qui diu que mai no peca, diu Joan, no només s'enganya a si mateix, sinó que està dient a Déu mentider, perquè Déu ha declarat que tots som pecadors (1 Joan 1:10, Romans 3:10). Tot i això, quan reconeixem el nostre pecat, podem trobar una resolució, perquè Crist ja ha proveït el perdó de pecats. 1 Joan 1:9* diu, “Si reconeixem els nostres pecats, és prou fidel i equitatiu per a perdonar-nos els pecats i deixar-nos nets de qualsevol iniquitat.”
La realitat és que pequem, moltes vegades sense pensar-ho fins i tot, però tenim la certesa que quan confessem el nostre pecat de cor, Déu és fidel a la seva Paraula i és just per perdonar-nos i netejar-nos, perquè la nostra llum vagi en augment, fins que el dia del Senyor aclareixi. Al capítol 2 llegim que Crist mateix és el nostre advocat defensor. Ell a més és el que ja ha proveït el perdó, no només pels nostres pecats, diu el verset 2:2, sinó també pels de tot el món.
Joan declara que la llum a la nostra vida i al nostre caminar diari en Crist és evidència de la nostra relació amb Déu, i a més està directament relacionat amb la nostra relació amb els altres. Joan insisteix al capítol 2:9-11*, “El qui assegura que està en la llum però odia el seu germà, encara està en la fosca. El qui estima el seu germà es manté en la llum i resta a cobert de caure en falta. Però el qui odia el seu germà està en la fosca i camina en tenebres sense saber on va, perquè les tenebres li han encegat els ulls.” És clar; si vivim en llum, es notarà a les nostres relacions amb els que ens envolten.
Compte amb les nostres afirmacions. Com vam veure a les cartes de Pere, el nostre parlar ha d'anar recolzat del nostre caminar. Si diem conèixer Déu, hem de viure una vida en què la llum de Déu brilli, caminar com Crist va caminar, i reflectir la llum que Déu ens ha donat per al bé dels qui ens envolten. Si no vivim així, som mentiders, i els primers enganyats serem nosaltres mateixos.
Com va declarar el Senyor Jesús al sermó de la muntanya: “Que la vostra llum resplendeixi igualment davant la gent, de manera que vegin les vostres bones accions i donin glòria al vostre Pare del Cel.” MATEU 5:16*.
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana

Cap al final del Nou Testament trobem entre les cartes generals, tres cartes de l'apòstol Joan, el qual s'anomena a si mateix “l'estimat” i “l'ancià”. Joan era el més jove del grup íntim del Senyor Jesús, i ara, molts anys més tard, ja ancià, escrivia a diverses congregacions petites a la zona d'Àsia Menor. La primera carta és la més llarga i també la més general, probablement amb la intenció que es passés entre les diferents congregacions de creients. Les altres dues cartes especifiquen a qui anaven dirigides; la segona va adreçada a un grup de cristians que es reunia en una casa. Joan els parla de l'amor de Déu, però els adverteix d'alguns que parlarien de Déu encara que viurien en contradicció amb la Paraula de Déu; a aquests no havien de rebre obertament, sinó que havien de comprovar els qui eren en realitat seguidors de la fe cristiana. La tercera carta va adreçada a Gaius, un home d'un altre grup de creients que es congregaven a una altra casa. Joan li demana que en l'amor de Déu estigui preparat per rebre aquells que sincerament prediquen l'evangeli. Aquests grups havien d'observar i comprovar així que parlar i caminar dels qui arribaven a les seves congregacions fos digne del Salvador.
La primera carta de Joan és una mena de sermó que repassa les ensenyances de Crist. Tant el contingut com la forma s'assemblen a l'Evangeli de Joan. L'apòstol, en aquesta carta circular presenta Crist com a Déu, vingut al món a portar llum i amor. Joan vol amb els seus escrits animar-nos a viure segons el Mestre va ensenyar, reflectint la seva llum i el seu amor al món on vivim.
El llibre comença amb el següent Missatge: “Allò que existia des de sempre, allò que hem sentit, allò que hem vist amb els nostres ulls, allò que hem contemplat, allò que hem palpat amb les mans, referent al Verb de la Vida, perquè la Vida s’ha fet patent i l’hem vista, i ho testifiquem i us anunciem la Vida eterna, la que estava amb el Pare i que se’ns ha manifestat, això que hem vist i sentit, us ho anunciem també a vosaltres, a fi que també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres. I la nostra comunió és amb el Pare i el seu Fill Jesucrist. I us escrivim això perquè la nostra alegria sigui completa.” 1 JOAN 1:1-4*.
L'apòstol ens diu des del principi que ens anunciarà allò que havia passat i que ells havien vist amb els seus ulls i palpat amb les mans. El protagonista principal seria el Verb de Vida, Jesucrist, la vida eterna que havent estat amb el Pare havia estat manifestada al món per a salvació.
L'apòstol també ens dona específicament tres raons per les quals estava escrivint aquestes coses: En primer lloc, diu que era perquè poguéssim tenir comunió amb ells, els que havien caminat i viscut amb Jesús. En segon lloc, diu que escrivia perquè la nostra alegria fos completa. Més tard, al capítol 5 ens diu que escrivia perquè creguéssim en el nom del Fill de Déu i puguem tenir la certesa que tenim vida eterna. (5:13; Joan 20:31)
Sens dubte, les cartes de Joan són de gran valor per conèixer el Déu de la Bíblia. Ens presenta el contrast entre la llum i les tenebres, ens mostra l'amor de Déu i ens repta a viure aquest amor amb aquells que ens envolten. En essència, ens mostra el Veritable, el Verb de Vida, l'únic camí a la vida eterna (5:20).
A través de l'estudi del contingut d'aquest escrit curt, veurem l'essència del Verb, l'únic que ens pot donar el perdó de pecats i ens ofereix una nova vida en Ell.

* BEC: Bíblia Evangélica Catalana

Alguna vegada us han fet una pregunta sobre Déu o la Bíblia que no sabies contestar? És clar que ni tu ni jo ens considerem teòlegs en el sentit més estricte de la paraula, però basats en l'etimologia de la paraula, si “teo” significa Déu i “logo” parla de coneixement, hem de concloure que tots els que coneixem Déu i estem creixent en el coneixement de Déu podem considerar-nos teòlegs en creixement, i hauríem d'aprendre per poder contestar aquestes preguntes, algunes sinceres, i d'altres, fins i tot malintencionades.
Pere vivia una època difícil a Roma. L'emperador romà odiava els cristians i volia desfer-se'n. Molts ciutadans no els veien amb bons ulls, i veiem que gran nombre de cristians havien hagut de sortir de Roma per protegir-ne les vides.
En aquest clima, llegim que Pere els anima a predicar l'evangeli amb les seves vides i a estar preparats per defensar la fe quan algú els preguntés. En primer lloc, Pere els demana que visquin per a Déu, caminant dignament, abstenint-se de tot allò que contradiu la santedat de Déu i “mantenint  un comportament correcte” (1 Pere 2:11-12).
Pere, al capítol tres, descriu l'actitud que a Déu li agrada, perquè cada persona que confessi el nom de Déu pugui viure amb una consciència neta, sabent que el seu caminar i el seu parlar estan en concordança amb les Escriptures.
A 1 Pere 3:15 Pere els  diu “reverencieu el Crist dintre el vostre cor, disposats sempre a respondre a tothom que s’interessi per l’esperança que hi ha en vosaltres;” 1 PERE 3:15*.
Fins i tot en el clima hostil en què vivia Pere i aquests creients als quals les cartes anaven dirigides en primer lloc, podien recórrer a les Escriptures i pregar a l'Esperit Sant que els mostrés allò que Déu ja els havia donat a Sa Paraula, per poder defensar la fe amb una consciència tranquil·la.
Aquests cristians podien suportar persecució injusta sense renunciar a la fe en Déu, perquè la Paraula que Déu ha donat és digna de tota confiança. Com llegim a 2 Pere 1:19-21* “D’aquesta manera ens és confirmada la paraula profètica a la qual feu molt bé d’atendre com un llum que fa claror en un lloc fosc, fins que no apunti el dia i neixi en els vostres cors l’estel del mati. Abans de tot, heu de saber que cap profecia de l’Escriptura no pot ser objecte d’interpretació privada, perquè no hi ha hagut mai cap profecia que hagi vingut per iniciativa humana. De fet, els homes que han parlat de part de Déu han estat guiats per l’Esperit Sant”.
El Senyor mateix descriu a Sa Paraula que aquests sants homes de Déu van ser directament guiats per l'Esperit Sant de Déu, de manera que el que van escriure és Paraula de Déu.
Nosaltres podem confiar en la veracitat de la Bíblia, igual que els creients que van rebre aquesta carta de Pere. Podem veure com les profecies de l'Antic Testament sobre la primera vinguda del Messies es van complir perfectament amb Jesús. Això ens hauria de donar encara més confiança en la resta de les promeses de la Paraula de Déu. Quan llegim de la segona vinguda de Crist i la seva victòria final sobre Satanàs i l'anticrist, podem tenir la certesa que es complirà tot allò que Déu ha dit a la seva Paraula. Per tant, com diu l'apòstol, hem de tenir tota confiança en la Bíblia i preparar-nos per fer-la servir per donar una contestació a les persones que ens pregunten sobre la raó de l'esperança que hi ha en nosaltres.
Aquests creients tenien l'Antic Testament i estaven rebent porcions del Nou. Si ells al seu dia tenien tot el necessari per presentar la seva fe en Crist, molt més nosaltres que tenim la Paraula de Déu completa al nostre abast i podem recórrer a aquesta cada vegada que vulguem.
Que el nostre caminar i el nostre parlar donin fe de la nostra relació personal amb Crist.
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana

Som propensos a oblidar-nos de moments claus a les nostres vides, prenent a la lleugera favors rebuts, grans èxits personals o moments memorables. En definitiva, noves experiències ens bombardegen i la nostra ment acaba centrada només en el que ens està passant en el moment.
Per aquesta tendència humana, el Senyor ens escriu a través de Pere per dir-nos que el qui no està creixent en el coneixement de Crist, si és creient, ha oblidat el regal que Déu li ha donat. Diu 2 Pere 1:9 “Ara bé, aquell qui no té aquestes qualitats, no hi veu, és curt de vista, s’ha oblidat que fou netejat dels seus antics pecats.” 2 PERE 1:9*.
De quines coses està parlant? Fe, virtut, discerniment, serenitat, paciència, pietat, afecte fraternal, amor. El qui no viu creixent en la fe donada per l'Esperit Sant, no pot veure més enllà de si mateix, ha oblidat allò que ha rebut de dalt i que ha d'haver transformat la seva vida. És per això que ens demana que “fem ferma la nostra vocació.” És a dir, que confirmem dia a dia la crida de Déu.
Als versets 12 i 13 veiem que Pere els vol ajudar a recordar allò que han adquirit. Diu així: “Per aquesta raó procuraré sempre recordar-vos aquestes coses, encara que les sapigueu i estigueu afermats en la veritat que teniu present. Em sembla que tinc l’obligació d’animar-vos amb les meves advertències, mentre visqui en aquesta tenda de campanya”.
Pere estimava els seus germans i mostrava aquest amor recordant-los les veritats de l'evangeli. L'apòstol havia dedicat la seva vida a compartir allò que havia viscut i après als peus de Jesús. Els havia donat a conèixer el poder de Crist i la seva promesa vinguda, anunciada des d'abans per la profecia més segura, inspirada pel mateix Esperit Sant. Ara Pere sabia que li quedaven pocs dies de vida, però mentre tingués alè, amonestaria els creients, despertant els que s'estaven dormint, portant a la memòria el gran regal de Déu al món i tot el necessari que Déu ens ha donat per triomfar a la nostra vida cristiana. Als versets 3-4 afirma: “També la seva divina potència ens ha proveït de tot el que cal a la vida i a la pietat, per mitjà del coneixement d’aquell qui ens ha cridat per la seva pròpia glòria i la seva virtut. Per aquestes ens ha regalat els preciosos i sublims béns promesos, de manera que pel seu mitjà esdevingueu participants de la naturalesa divina” 2 PERE 1:3-4*.
Participants de la naturalesa divina; com podem oblidar això i viure com els que no han tastat la gràcia de Déu? Però és no sols possible, sinó fàcil oblidar-nos, amb tot el soroll que tenim a la nostra ment i amb totes les distraccions que la vida ens presenta. És per això que Pere diu que hem de posar tota diligència per mantenir-nos ferms i endavant.
Pere ens adverteix sobre aquells que menyspreen Déu per seguir allò que la seva pròpia carn els dicta, i caminen en concupiscència i immundícia. 2 Pere 2:10* els anomena “temeraris, arrogants,” tossuts, rebels i sense por a parlar malament de les potestats superiors. Aquests són, segons el verset 17: “fonts eixutes i núvols que la torbonada s’enduu, i els espera la fosquedat de les tenebres".I la Paraula diu que rebran “la paga de la seva injustícia, la perdició.” No voldríem ser nosaltres els que rebem aquest “premi de maldat” (2 Pere 2:13-15). Aquests que van en contra de les veritats de la Bíblia, ens diu el capítol 3, verset 5, ignoren la veritat voluntàriament, però nosaltres no hem de ser ignorants.
Contemplant aquest perill i la segura vinguda del nostre Senyor, Pere escriu aquestes dues cartes, perquè sabent la veritat per endavant puguem romandre ferms. Ens diu al 3:2*  “a fi que recordeu les paraules que els sants profetes van dir temps abans, i el manament del Senyor i Salvador que us han transmès els vostres apòstols”.No oblidem les paraules de Crist mateix quan va dir a Joan 8:32: “coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures.” Tenim tot el necessari per créixer. No oblidem aquestes veritats.
Afirmem la nostra fe a la veritat de l'evangeli, i com llegim a l'últim verset de les cartes de Pere, “creixeu en la gràcia i el coneixement de nostre Senyor i Salvador Jesucrist. A ell la glòria, ara i fins al dia de l’eternitat. Amén.” 2 PERE 3:18*.
* BEC Bíblia Evangèlica Catalana

De vegades cal conformar-se, però és trist veure que sovint som capaços de conformar-nos massa. Ens conformem amb el que som i com estem, perquè és més fàcil deixar les coses com estan que intentar millorar-les. El canvi requereix esforç, però el canvi, si és per bé, val la pena l’esforç.
El Senyor ens demana que romanguem en Ell, qui mai no canvia, però és la seva voluntat que hi hagi canvi en nosaltres. Ens demana que ens anem transformant de glòria en glòria, fins a arribar a la mateixa imatge de nostre Senyor. Això és una tasca difícil, per no dir que és impossible sense l'obra de l'Esperit Sant a les nostres vides. 1 Pere 1:16* declara: “Sigueu sants, perquè jo sóc sant”.
Aquesta és una meta a la qual no crec que puguem dir que hem arribat, oi? Per posar-nos mans a l'obra ens demana Pere al verset 13 que “ben faixat el vostre enteniment”.Els romans utilitzaven túniques que es mantenien subjectes pel cinyell, i quan un feia alguna feina, havien d'assegurar bé la túnica perquè no els molestés. Pere demana això perquè igual que per a qualsevol feina, la feina al nostre interior demana que ens estrenyem el cinturó.
L'apòstol continua demanant que siguem sobris, mantenint-nos centrats i seriosos pel que fa a la nostra tasca, i esperant del tot en la promesa de la gràcia que Crist portarà quan sigui manifestat, diu el text.
Per què hem de fer això? Amb quin propòsit? Pere explica que qui ens ha cridat a una vida santa és ell mateix sant. “sinó que, així com és sant aquell qui us va cridar, també vosaltres aconseguiu de ser sants en tota la vostra conducta,”1 PERE 1:15*. És per aquesta crida que no ens podem conformar als nostres desitjos naturals, acomodant-nos al que som, i sense mirar endavant.
Anem endavant cap a aquesta vida santa perquè Crist ens ha rescatat per la seva sang, ens ha destinat per a salvació, ha purificat les nostres ànimes, i vol continuar fent-ho per mitjà de la Seva Paraula viva i eterna. Al capítol 2 ens diu als que hem tastat de la gràcia de Déu: “Rebutjada ja tota malícia, tot engany, falsedat, enveja, i tota maledicència, com uns nadons, deliu-vos per la llet espiritual, pura, a fi d’anar creixent per ella en la salvació,” 1 PERE 2:1-2*. Aquest aliment és Sa Paraula.
Pere descriu situacions en què en lloc de conformar-nos al que és natural, podem permetre que Déu faci un canvi en nosaltres per bé. En el tracte amb els altres, Déu demana que mostrem respecte i honora fins i tot aquells que no són agradables, mostrant-los així l'amor de Déu. Llegim a 1 Pere 3:8-9*: “Finalment, tingueu tots els mateixos sentiments, sigueu compassius, fraternals, bondadosos, humils, no torneu mal per mal ni injúria per injúria, al contrari, responeu beneint, ja que heu estat cridats a tal fi, a tenir la benedicció com una herència”.Del que hem rebut, donem, confiant que Déu ens protegirà de tot mal, “perquè els ulls del Senyor guaiten els justos, i les seves orelles escolten les seves pregàries, però el Senyor s’encara amb els qui fan el mal.” (1 Pere 3:12*)
Cada persona que s’anomena cristiana ha de buscar la pau i seguir-la i ha de mostrar respecte al proïsme, ja sigui des d'una posició d'autoritat o no.
A cadascun, al capítol 1 de la segona carta, diu l'apòstol: “Per això mateix, vosaltres, procureu diligentment afegir a la vostra fe la virtut; a la virtut, el discerniment; al discerniment, la serenitat; a la serenitat, la paciència; a la paciència, la pietat; a la pietat, l’afecte fraternal; a l’afecte fratemal, l’amor. Perquè si teniu aquestes qualitats i van creixent en vosaltres, no us deixaran que estigueu inactius ni que sigueu inútils, tocant al coneixement de nostre Senyor Jesucrist.” 2 PERE 1:5-8*.
Així no s’aconsegueix conformant-nos al que ja som, sinó buscant Déu dia a dia. Començant per la fe, anem rebent les virtuts que són fruit de l'Esperit Sant de Déu a través de la Paraula viva de Déu. I així, en comptes de ser ganduls, preocupats per la nostra pròpia agenda personal, anirem creixent en el coneixement del nostre Senyor alhora que som transformats a la seva imatge. Heus aquí el bonic pla de Déu per a la teva vida; heus aquí la bellesa de la salvació i la santificació.
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana

Pere, a la seva carta als cristians els demana que per la seva conducta portin honra Déu. A l'imperi romà el clima social era hostil cap als creients. Hi havia gent que intentava trobar en els cristians raó per destruir-los, per la qual cosa els acusaven falsament. Però Pere, amb el desig que el nom de Déu es mantingués pur els escriu dient: “Estimats, com a forasters i pelegrins que sou, us prego que defugiu les apetències carnals que lluiten contra l’ànima; manteniu entre els gentils un comportament correcte, a fi que en allò que us calumnien, com de malfactors, quan vegin les vostres bones obres glorifiquin Déu el dia de la visitació.” 1 PERE 2:11-12*.
Hi havia molt al que no podrien sotmetre's en bona consciència, però en tot allò que no taqués el nom del Senyor, Pere els exhorta: “Subordineu-vos a tota autoritat temporal a causa del Senyor” Això incloïa aquells que feien les lleis, i de manera molt més pràctica, els que venien a vetllar pel seu compliment, és a dir, com les nostres forces policials. 
I Déu els demana que se sotmetin, no perquè les institucions sempre tinguessin raó o perquè Déu aprovés el que estaven fent, sinó perquè no poguessin trobar res de què acusar-los. Això no era una petició als creients que aprovessin tot el que els governadors estaven defensant. Els cristians havien de mantenir la conducta casta i defensar les lleis morals de Déu. Tot i això, la seva conducta no havia de destacar per la defensa de certes posicions polítiques, ni tan sols per la defensa dels seus drets socials, sinó més aviat per la defensa de la llei moral de Déu. Això era dur per a molts.
Pere els recorda: “Perquè el que Déu vol és que, amb la vostra exemplaritat, feu callar la niciesa dels insensats, com a persones lliures i no com si tinguéssiu la llibertat com a cobertora de la malícia, sinó ben bé com a servents de Déu que sou.” 1 PERE 2:15-16*.
A Gàlates Pau afirmava que al fruit de l'Esperit no hi ha condemnació. Els cristians perseguits podien viure lliurement en el fruit de l'Esperit, i Déu s'encarregaria de la seva estada en aquesta vida i mantenir ferma l'herència eterna que els esperava en passar a la propera. 
Per això Pere podia dir-los sense por aquestes paraules que segur sonaven perilloses per a alguns: “Honoreu tothom, estimeu els germans, temeu Déu, respecteu el rei.” 1 PERE 2:17*.
Aquestes veritats me les recordo a mi mateixa al mateix temps que les comparteixo amb tu, perquè sabem que els que ens dirigeixen en aquest món, no sempre faran les coses per al nostre bé, però recordem les paraules de Josep als seus germans a Gènesi (50:20): “Vosaltres vau pensar malament contra mi, però Déu ho va encaminar a bé.” Podem honrar les autoritats, sempre que estiguem confiant que Déu és Sobirà sobre tota autoritat humana. El nostre respecte a les autoritats no vol dir que estem d'acord amb allò que aquesta persona està fent. Al contrari, és la nostra obligació com a creients anar a Déu, portant-li totes les nostres càrregues, incloses aquelles que ens pugui imposar un governant injust. 
Pere, quan escrivia aquesta carta, ja temia per la seva vida. Sabem per la tradició secular que Pere va morir a les mans del govern romà. Crec que podem dir que Pere no estava conforme amb les autoritats romanes. Però va viure tement a Déu, honrant tothom, estimant els seus germans, i honrant el rei. Això ho va poder fer perquè entenia que sobre qualsevol autoritat humana regna el Senyor, i per causa del seu nom, podia viure i morir mantenint el bon nom de Crist.
Examinem la nostra actitud envers els que ens envolten. Si temem Déu correctament, Ell ens donarà el que necessitem per honrar com Déu vol, estimar com Ell vol, i en definitiva, viure com Ell vol.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Si haguessis hagut de sortir del lloc on vivies perquè hi havia inestabilitat política i social, i haguessis fugit d'un clima de persecució per les teves creences, segur que rebries amb gratitud una carta d'ànim. 
Les cartes de Pere anaven dirigides en primera instància als cristians que havien estat dispersats per les diferents regions del que ara és Turquia. Roma estava en revolta i moralment corrupta. Havia arribat fins al punt que els jueus s'hi referien amb el nom de Babilònia, fent memòria de la ciutat corrupta de l’antiguitat.
Pere els escrivia amb l'ajuda de Silvà, com llegim a 1 Pere 5:12. Aquest era possiblement el mateix Siles que va acompanyar l'apòstol Pau en els seus viatges missioners i que hauria ajudat a establir algunes d'aquestes congregacions formades per gentils i jueus.
El ministeri de Pere havia estat majoritàriament als d'ètnia jueva, però veiem que Pere s'adreça aquí, a través de Silvà, un germà que s’havia dedicat juntament amb Pau a presentar l'evangeli als gentils, i anima tant a jueus com a gentils que havien reconegut Jesucrist com a Senyor a viure la fe cristiana malgrat les dificultats que aquests  vivient, i a no seguir la conducta dels “gentils”, referint-se a aquells que vivien la seva vida independentment de la llei moral de Déu. 
Pere els recorda als destinataris des de la primera salutació de la seva carta, que havien estat “elegits segons la presciència de Déu Pare en la consagració de l'Esperit, per obeir i rebre l’aspersió de la sang de Jesucrist.” No eren pròfugs que no tenien qui els defensés. Déu estava al corrent de la seva situació i estaven coberts en Crist. 
A Roma, els cristians ja estaven patint obertament a les mans d'un govern corrupte que s'havia declarat obertament en contra del veritable Déu. La persecució ja havia començat a notar-se a les regions romanes d'Àsia Menor, i els cristians ja eren perseguits. Pere els recorda que encara que durant una mica de temps serien afligits, en Crist els esperava una herència incorruptible que duraria eternament. Aquesta esperança viva havia estat promesa al poble de Déu pels profetes, i Déu l'havia estès a tothom que cregués en Crist com a Senyor.
A la 2 carta de Pere els confirma que el Senyor vindria, com havia promès. L'esperança de què parlava al començament de la primera carta es mantenia a la segona carta, i es manté fins avui dia. No podem ignorar el que llegim al capítol 3 verset 8, “Que per al Senyor un dia és com mil anys, i mil anys, com un sol dia.” El Senyor no ha vingut, però Ell complirà la seva promesa.
Descansant en aquesta herència que ens espera, podem, com els cristians del primer segle, viure segons la voluntat de Déu, i no seguir els corrents que van i venen. Sí, en els moments de frustració ens podem preguntar, per què no ve ja? a què espera? Ens contesta el verset 9: “El Senyor no retarda el que va prometre, com alguns pensen, sinó que és pacient amb vosaltres i no vol que ningú es perdi, sinó que tots arribin a penedir-se.” 2 PERE 3:9*.
La raó per la qual Crist encara no ha vingut és perquè encara hi ha gent que no ha cregut, però que creurà; es penedirà del seu error, i s’acostarà al Salvador. Potser ets tu a qui espera, o potser és un ésser estimat teu. Però no esperarà per sempre. Sabem que un dia vindrà, i aquells que confien en Crist aniran a habitar amb Ell en glòria.
Pere acaba la seva segona carta animant els seus lectors a examinar-se i guardar-se, no fos cas que siguin “arrossegats per l’error dels malvats” i els exhorta dient: “Tot al contrari, creixeu en la gràcia i el coneixement de nostre Senyor i Salvador Jesucrist. A ell la glòria, ara i fins al dia de l’eternitat. Amén”.

* BEC: Bíblia Evangélica Catalana

La carta de Jaume presenta dos tipus de persones, els complidors i els jutges. Jaume 4:11* diu: “Germans, no malparleu els uns dels altres. Qui diu mal d’un germà o judica el seu germà, diu mal de la llei i judica la llei; i si tu judiques la llei, no ets un complidor de la llei, sinó el jutge”.
A Jaume 1:22* ens instava a ser practica’ns de la Paraula, i no tan sols ens limitem a escoltar-la. Després, al 3:13* ens desafia dient: “Entre vosaltres, ¿hi ha qui sigui savi i docte? Que demostri pel bon comportament que obra amb la modèstia que dona la saviesa”.
Aquell que és un complidor, es fa notar, no per la xerrameca, sinó per la conducta justa, que reflecteix el caràcter de Déu. 
Però tots correm el risc de convertir-nos en jutges, més que en complidors. Pensem que som dignes d'analitzar la conducta dels altres i decidir si estan complint les lleis de Déu. Amb això no em refereixo a l'avaluació continuada del nostre caminar amb Déu amb ànim d'avançar i ajudar els altres en el camí, sinó a l'actitud que dicta sentències contra altres alhora que s'enorgulleix de la pròpia conducta pietosa.
Aquesta actitud ens porta a murmurar contra altres cristians, sigui en veu alta o internament. Jaume ens adverteix que quan fem això, no som complidors, sinó que ens hem ascendit a nosaltres mateixos al lloc de jutge. I ens reprèn el verset 12 del capítol 4 dient: “Només n’hi ha un, de legislador i jutge: aquell qui pot salvar i perdre; però tu, qui ets, per jutjar el teu proïsme?” JAUME 4:12*.
Aquesta actitud de jutges ens porta a pensar que nosaltres som més savis, comparant-nos amb els altres. Produeix gelosia i rivalitat que ens porten a pecar. 
Les nostres passions, els nostres judicis, la nostra pròpia saviesa personal ens porta a crear conflictes interpersonals en lloc de cercar la pau i portar els altres que coneguin Déu, l'únic que els pot salvar.  Al capítol 3 se'ns adverteix: “Però si dintre vostre us amarga la gelosia i hi coveu la rivalitat, no presumiu ni vulgueu enganyar la veritat. No és pas aquesta la saviesa que baixa de dalt, ans és de la terra, irracional, demoníaca. Perquè on hi ha gelosia i rivalitat hi ha desordre i tota mena d’accions perverses. En canvi, la saviesa que ve de dalt és, en primer lloc pura, i després pacífica, comprensiva, raonable, plena de compassió i de bons fruits, imparcial i sincera. La collita de la justícia ha de ser sembrada en pau pels pacífics.” JAUME 3:14-18*.
Jaume 4:1* ens explica l’origen dels conflictes: “D’on vénen les guerres i les baralles entre vosaltres? ¿No vénen de les vostres cobejances violentes que dueu al cos? Cobegeu sense resultat; odieu a mort, sou envejosos, i no en traieu res; us baralleu i lluiteu, i tot i aixó no aconseguiu res, perquè no demaneu; i si demaneu, no rebeu, perquè demaneu malament, per malgastar en els vostres plaers.” JAUME 4:1-3*.
En comptes de mantenir-nos nets de la suposada saviesa d'aquest món, caiem en el joc del maligne i deixem que ens sedueixi. Tot i això, la sortida d'aquesta actitud la tenim en el mateix text. Diuen els versets 6-8: “No obstant, ell concedeix un favor encara més gran. Per això diu: “Déu s’oposa als arrogants i concedeix gràcia als humils.” Per tant, sotmeteu-vos a Déu; resistiu al diable i fugirà de vosaltres. Apropeu-vos a Déu i ell s’aproparà a vosaltres. Renteu-vos les mans, pecadors; i vosaltres, els irresoluts, purifiqueu-vos el cor!” JAUME 4:6-8*.
Amb aquesta actitud d'humilitat, resistint la supèrbia diabòlica que vol apoderar-se de nosaltres, ens podem acostar a Déu per sentir i fer la seva voluntat.
Quan ens declarem complidors, deixem de jutjar i posem tot el nostre esforç a tenir bona conducta i ajudar els altres a seguir el camí de la fe. 
El llibre de Jaume acaba amb una preciosa veritat que ens anima a viure així.  “Germans meus, si algun de vosaltres s’ha desviat de la veritat i un altre el fa retornar, sapigueu que el qui faci retornar un pecador del camí equivocat salvarà la seva vida de la mort i cobrirà una multitud de pecats.” JAUME 5:19-20*.
Això ho podem fer quan som complidors i no jutges. Visquem així, tinguem paciència i afirmem els nostres cors, ens diu Jaume 5:8*; "perquè la vinguda del Senyor s’atansa”.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Jaume- 161 Com en un mirall
Si al verset 19 del primer capítol l'apòstol ens demanava que fóssim amatents a escoltar, al 22 ens deixa clar que primerament hem d’estar atents i disposats al que Déu ens ha de dir.
Jaume ens repta a rebutjar immundícia i rebre la paraula donada per Déu, és a dir, la Bíblia. Però no ens desafia només a sentir-la, sinó a posar-la en pràctica. Diu: “Però cal que sigueu practicants de la paraula i no us limiteu només a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos.” JAUME 1:22*.
Un cop més, Jaume ens recorda com és de fàcil enganyar-nos a nosaltres mateixos, creient que estem bé, quan en realitat, tenim un problema. No només no atenem el missatge, sinó que ens fem mestres a nosaltres mateixos, proclamant la nostra pròpia teoria i ensenyament. Això no és de savis, i Déu adverteix que només porta condemnació.
Jaume compara el qui escolta la Paraula i no la fa, amb algú que es mira en un mirall, veu que està despentinat i brut, i considerant la crua realitat, es gira i marxa sense arreglar-se.
Tanmateix, el verset 25 ens mostra la millor opció, és a dir, mirar-se, veure què cal canviar, i arreglar aquestes coses que hem percebut en atendre la Paraula.
Diu “En canvi, el qui s’emmiralla en la llei perfecta, la de la llibertat, i és perseverant en ella, no com un oient oblidadís, sinó que la posa per obra, aquest serà feliç practicant-la.” JAUME 1:25*. Benaurat, afortunat o feliç; el qui escolta atentament la veu de Déu, i no amaga els seus problemes darrere de discursos oberts serà feliç, perquè estarà deixant que Déu actuï en ell i a través d'ell.
Vam veure en la reflexió anterior que desacreditem Déu quan obrim la boca per maleir Déu o altres. El capítol 3 ens adverteix del perill de fer servir la nostra llengua inconstantment, repartint benedicció ara i un minut més tard vessant immundícia.
De la mateixa manera, ens diu el capítol 2 que desacreditem Déu quan fem accepció de persones, preferint uns quan ens convé i rebutjant altres que ens incomoden. Jaume 2:8-9 diu: “Si veritablement compliu el manament regi segons les Escriptures: “Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix”, fareu el que és correcte; però si teníeu favoritismes personals, cometríeu un pecat, i la llei us acusaria com a transgressors.” JAUME 2:8-9*.
Com podem dir que som bons oïdors, si en sentir de Déu que hem d'estimar el proïsme i compartir amb ells Crist, decidim qui mereix la nostra atenció i qui no n'és digne?
No val a dir que som bons oïdors quan no estem disposats a obeir allò que Déu ha dit a la seva Paraula. Si diem que som cristians, però no vivim segons la seva voluntat, estem donant missatges contradictoris. "La fe sense obres és morta" ens diu Jaume, perquè "la fe es perfecciona per les obres". Entenem bé que les bones obres no ens “cancel·len” el pecat, però hem de dubtar d'una fe que no es demostra en la conducta personal. La nostra vida ha de reflectir la imatge de Déu.

La Paraula de Déu és com un mirall que Déu ens ha deixat. Quan ens posem davant de la seva Paraula Déu ens mostra la nostra condició real, tal com ens veu. Tenim llavors dues opcions; o anem a Ell i deixem que ens transformi a la seva imatge, dia a dia, a poc a poc, o ens capgirem, ignorant el que ens està mostrant, i anem pel nostre propi camí, endurint els nostres cors i allunyant-nos d'aquell que pot donar-nos la salvació de l´ànima.
El mirall en si no ens canvia, però sí que ens mostra la perfecta imatge del Salvador i les nostres imperfeccions. Ens presenta també el procés de transformació. Cal que ens mirem cada dia al mirall que Déu ha proveït, perquè l'Esperit de Déu ens vagi transformant. 
A la segona carta als Corintis l'apòstol Pau ho expressava així:“I tots nosaltres, com que no portem cap vel a la cara, anem reflectint, com un mirall, la glòria del Senyor, i anem incorporant, d’igual manera, la mateixa imatge amb perfeccionament progressiu, per l’Esperit del Senyor.” 2 CORINTIS 3:18*.
Continuem endavant, amb una glòria cada vegada més gran, cap a la imatge mateixa del nostre Senyor. Gràcies a Déu per la seva Paraula i per l'obra del seu Esperit a les nostres vides.
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana

Algú ha dit que Déu ens ha donat dues orelles, però només una boca, perquè escoltem més del que parlem.
Jaume, com a bon llibre de saviesa, ens diu al primer capítol “Ja ho sabeu, estimats germans meus: que tothom sigui amatent a escoltar, lent a parlar i tardívol a irritar-se, perquè la ira de l’home no s’ajusta a l’equitat que Déu vol.” JAUME 1:19-20*.
En el context del primer capítol, Jaume està parlant de la nostra reacció davant de Déu quan no entenem els seus propòsits. Ens és fàcil queixar-nos de les proves que experimentem en aquesta vida. Però fem bé de frenar la nostra llengua i aprendre a escoltar Déu. Aquest principi també serveix en les nostres relacions interpersonals, com ens mostra Jaume especialment al capítol 3.
Tots hem experimentat aquesta sensació que queda després d'haver dit allò que no devíem en un moment de distracció o frustració. Tenim tendència a ser ràpids a l'hora de defensar-nos o excusar-nos. Al mateix temps som capaços de condemnar els altres amb les nostres paraules. Però com hem llegit al text, la nostra ira mai no obra la justícia de Déu. Com a regla general, som savis quan triguem a respondre, quan escoltem atentament i amb paciència, i després considerem la nostra reacció abans d'obrir la boca. Per això Jaume ens diu “Si algú es té per religiós però no refrena la llengua, s’enganya ell mateix, i la seva religió és buida.”JAUME 1:26*.
Podem caure en l'error de professar fe en Déu i, en obrir la boca, desacreditar el Déu just i amorós que professem.  
El capítol 3 de Jaume ens mostra que podem deshonrar Déu quan fem servir la nostra llengua per maleir o ferir els altres. La manera més fàcil d'ofendre és la nostra llengua.
Diu el text: “ja que tots fallem en moltes coses. Si algú no falla mai quan parla, aquest és un home perfecte, capaç de dominar també tot el cos.” JAUME 3:2*.
És massa fàcil obrir la boca i deixar que surtin paraules que fan mal. Com diu el text, si existís algú que mai ofengués amb la seva llengua, seria una persona perfecta. Tanmateix, trobem que aquesta llengua amb què lloem algú en un moment donat, és capaç de ferir fins i tot aquells que més estimem.  Jaume 3:9-10* declara “Amb la llengua beneïm el Senyor i Pare, i amb la llengua maleïm els homes que Déu ha creat a imatge seva. De la mateixa boca en surt benedicció i maledicció. Germans meus, això no pot ser”.
Jaume ens dona exemples del poder de la llengua. La compara al fre que posem a la boca del cavall, i que ens permet controlar tot el cos. També ens posa l'exemple del timó en un vaixell, un petit instrument que controla tota l'embarcació. Així, de la mateixa manera, aquest membre tan petit del nostre cos pot condicionar com ens conduïm i com som vistos pels que ens envolten.
Jaume compara la influència de la llengua amb una petita flama. Hem vist els grans focs que pot ocasionar una cigarreta mal apagada. I de la mateixa manera, una llengua que no està sota el control de l'Esperit Sant, pot causar incendis que destrueixin amistats i fins i tot allunyin la gent de Déu.
Notem la incongruència. Amb ella beneïm, i amb ella maleïm. Imagina que arribes a una font d'aigua dolça, però avui està malament i només dona aigua amarga. Si la font és impredictible, no ens podem refiar de la seva puresa.
La saviesa de Déu es fa evident en el cristià que escolta la Paraula de Déu i la fa. La veritable religió s'evidencia en una vida controlada per l'Esperit Sant. Així que si proclamarem el nom de Déu, cuidem la nostra llengua, per no desacreditar el nostre Salvador. Aprenguem a escoltar més i demanem a Déu que controli la nostra llengua perquè allò que surti de la nostra boca reflecteixi correctament el caràcter de nostre Senyor.

* BEC: Bíblia Evangélica Catalana