Hem estat veient com desenvolupar una rutina de gratitud i lloança personal envers Déu. Ara podem fer un pas més perquè aquesta gratitud i lloança s'estengui cap a aquells que tenim al nostre voltant.
De la mateixa manera que és fàcil fixar-se en el fet desagradable i ignorar tot el que tenim de bo per agrair, acostumem a donar per fet les característiques positives dels que ens envolten i treure a la llum aquelles que ens molesten.
Aquest mal costum de notar allò que no ens agrada el transmetem a les persones del nostre entorn. Soc mestre de professió i he treballat com a editora, i totes dues feines requereixen que noti les errades per poder corregir-les, i crec que aquest “do” de trobar errades em porta a notar amb facilitat el que es pot millorar en lloc de què ja està bé. I així acostuma a passar, que el que és correcte passa desapercebut i només es nota allò que no ha anat tan bé, oi? Això ho veiem especialment amb els de casa, on acostumem a notar i verbalitzar totes les coses que han de millorar i no notem els esforços i els èxits.
Si estas casada, pregunta't: Quan va ser l'última vegada que li vas donar les gràcies al teu marit per treballar aquell dia, o treure les escombraries, o desparar la taula, o el que sigui que faci? Segur que pots trobar alguna cosa per lloar-lo. Potser estàs pensat: “però això no ho fa per mi”; o “jo també ho faig”, o “és la seva obligació”. Sí, i què? No t'agradaria a tu que altres notessin que compleixes amb les teves obligacions a la feina, que prens el temps per arreglar la casa, o que ajudes amb les tasques de l'escola? Jesús va dir a Mateu 7:12 (BEC) «De manera que, tot allò que voldríeu que els altres fessin per vosaltres, feu-ho també vosaltres per ells.»
Si ets mare, practica aquesta rutina amb els teus fills. Dona'ls les gràcies quan t'ajudin amb alguna cosa a casa. Digues que n'estàs orgullosa quan fan la seva tasca de l'escola. Els psicòlegs emfatitzen com és de bo i eficaç el reforç positiu en la vida del nen, i nosaltres com a cristians hauríem de ser els primers a desenvolupar l'hàbit de lloar els nostres petits, verbalitzant la nostra gratitud per tot el que fan bé. A això potser penses: “Si els lloo els malcriaré” o “es tornaran orgullosos”. Tot al contrari. Estaràs modelant la gratitud, perquè aprenguin ells a tractar els altres així.
Filipencs 2 ensenya, «No feu res per rivalitat ni per presumpció. Més aviat sigueu humils i considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no miri solament pels propis interessos, sinó que cadascú també miri pels dels altres.» FILIPENCS 2:3-4 BEC.
La persona que agraeix poc i lloa poc dona un missatge d'orgull, com si l'altra persona no fes res digne de lloança. Comunica per la seva falta de lloança que no valora altres tant com es valora a si mateix. Crist ens mostra com tractar amb el proïsme de manera que se sentin valuosos a la nostra presència, i no utilitzats per a la nostra pròpia glòria. Això ha de començar a casa i projectar-se cap als de fora.
Déu Pare, a Mateu 3:17 (BEC), lloa Jesucrist davant dels que estaven a les ribes del riu Jordà aquell dia: “Aquest és el meu Fill, l’Estimat, en qui m’he complagut.”» I a Lluc 10 i Mateu 11 i 13 trobem a Jesús lloant al pare. A la mateixa Trinitat veiem aquesta pràctica. I 1 Tessalonicencs 5:11 (BEC) ens exhorta a fer el mateix: «Per això, animeu-vos mútuament i edifiqueu-vos els uns als altres, tal com ja feu.»
“Tal com ja feu” els anima Pau. Quan ho estan fent bé, verbalitzem la nostra satisfacció, i quan es necessiti reprensió, fem-ho de manera que se sentin estimats i valorats, animant i edificant-nos els uns als altres, per a la glòria de Déu.

Vaig prometre que veuríem la pràctica de la gratitud i la pràctica de la lloança. Com podem practicar la lloança en el nostre dia a dia?
La lloança és la verbalització de la gratitud. El salmista diu a Salm 28:7 (BEC) «El Senyor és la meva força i el meu escut; en ell confia el meu cor i he estat emparat. Se m’enlaira el cor, i amb cançons el lloaré.»
La lloança comença amb la gratitud de cor. Primerament, el salmista reconeix que Déu és fort i protector i que en la necessitat Déu el va ajudar. Això va produir goig en el seu cor, i va lloar el Senyor amb cançó.
Si practiquem la lloança, en primer lloc, hem de reconèixer les benediccions de Déu a la nostra vida. Això és el que estem exercitant quan practiquem la gratitud. Podem dir que la lloança comença amb la gratitud d’esperit. Al parlar amb Déu de totes les coses bones que veiem al nostre voltant, estem lloant Déu, sigui amb cançó o sense.
Algunes persones pensen que la lloança té lloc quan ens reunim a l'església a cantar. Sens dubte, hem de lloar Déu a la congregació, però la lloança comença diumenge a la nit, i ha de continuar dilluns al matí i fins al diumenge següent. Doneu gràcies en tot, pregueu sense parar, i estareu sempre joiosos, recordes? Si seguim aquesta rutina, el goig del Senyor es mostrarà constantment a les nostres vides.
El llibre dels salms està ple de lloances. El salmista, fins i tot en els salms de pregària, quan posa tota la seva ansietat sobre el Senyor, sempre acaba donant gràcies a Déu per Déu. Aquesta és la lloança de cor per fe.
A què em refereixo? Tornem al salm 28. David comença clamant a Déu, pregant-li que si us plau no el deixi, o defallirà com els que baixen al sepulcre. David reconeix la seva condició i necessitat. Continua parlant amb Déu de com és de dura la seva situació, pregant-li que l'alliberi d'aquells impius que desitgen el seu mal. I al mig del salm reafirma que el Senyor sens dubte actuarà. Per fe, la resta del salm David es dedica a lloar Déu per Déu. Parlaré més d'aquesta pràctica una altra vegada, però en resum, David enumera incomparables característiques de Déu. «Beneït sigui el Senyor, que escolta la meva veu suplicant.» Com sabia David que Déu l’havia escoltat? Perquè Déu sempre escolta. Jeremies 29:12 (BEC) «Llavors m’invocareu, vindreu a pregar-me i jo us escoltaré.»I David continua lloant Déu en la seva pregària: Déu és la meva fortalesa. El meu escut, la fortalesa del seu poble, el refugi salvador del seu ungit. Veus com David lloa allò que coneix de Déu? I quan acaba el salm amb petició, encara el lloa, perquè en venir a Déu en pregària reconeix que només Déu pot fer allò que li està demanant: «Salva el teu poble! Beneeix el teu heretatge! Sigues el seu pastor, i sustenta’ls per sempre!» SALMS 28:9 BEC. Veiem que David lloa Déu, reconeixent-lo com el seu Salvador i el seu Pastor, qui pot beneir-lo i sustentar-lo per sempre.
Vols veure el goig de Déu a la teva vida? Practica la lloança personal. Reconeix Déu a la teva vida i dona-li gràcies Per qui Ell és. Expressa-li la teva gratitud pel que ha fet, i pel que està fent ja, i per fe, dona gràcies per allò que li estàs demanant. Reconeix el Senyor a la teva vida, perquè aquesta és la millor lloança.

Una mare el fill de la qual acabava de tenir un accident de motocicleta molt greu em deia després d'una difícil intervenció i mentre el seu fill estava encara ingressat que estava molt agraïda a Déu per tot el que estava fent en la seva família. No importava que el seu fill estigués amb els òrgans interns danyats, que el seu marit malalt estava enllitat mentre ella anava d'una banda a l'altra atenent la seva família. La seva gratitud genuïna enmig de la prova em va commocionar, perquè aquell mateix dia, quan la meva batedora semblava fallar-me, el meu goig havia defallit. I vaig pensar...la meva carabassera… .
Si coneixes la història de Jonàs, potser has notat que el profeta no era un home gaire agraït, almenys en el període que ens revela el llibre. El que veiem a primera vista és la seva crítica i judici envers els ninivites als quals Déu havia enviat a evangelitzar. Jonàs havia intentat fins i tot fugir per no haver de tractar amb ells. Potser recordes que després que Déu li hagués de tornar a la costa per mitjà del gran peix, Jonàs, penedit, va reconèixer la bondat de Déu cap a ell i va obeir. Però després de predicar, se'n va anar a observar el judici de Déu que ell esperava sobre la gent de Nínive. Ens diu el text que es va preparar un petit refugi amb les plantes que va trobar al voltant, i es va posar a reposar. I Déu va fer que brotés una carabassera que li feia ombra durant el dia. Jonàs es va alegrar, però quan l'endemà Déu li va treure la carabassera, aquest es va enutjar de tal manera que Déu li va haver de cridar l'atenció. No va poder dir com Job: el Senyor va donar, el Senyor va treure, beneït el nom del Senyor.” Job 1:21
He de confessar que de vegades jo soc com Jonàs. Poso el meu goig en un dels regals de Déu, i quan aquesta cosa em falla, el meu cor defalleix. En meditar a la meva vida i la meva rutina de gratitud, m'adono de la manca d'agraïment a la meva vida. Si ets com jo, gaudeixes dels regals que Déu et dona, però no dones gràcies per això de forma específica, i només els trobes a faltar si et fallen. És com si donéssim per fet allò que Déu ens regala cada dia.
Què passaria si donéssim fi a aquest costum de notar el que és negatiu a la nostra vida i comencéssim a anotar tot el que és bo del dia?
Si t'examines uns dies, i veus que el que és bo, digne de lloança passa desapercebut a la teva vida i penses més en tot el que és injust i irritant, potser has de desenvolupar una rutina de gratitud. Podem començar per donar gràcies detalladament per les bondats de Déu, intentant veure tot allò que Déu ens ha donat i no pensar en tot allò que ens pugui irritar.
Quan facis això, potser descobreixes que com Jonàs, tens més queixes que agraïments. Potser trobes que tens més d'una carabassera a la teva vida, la qual ni vas plantar tu ni la vas treballar, però te'n beneficies, i no has donat gràcies. I quan algú et toca la teva carabassera, allò que brolla del teu interior és enuig en lloc d'agraïment.
Demana-li a Déu que et mostri les teves carabasseres, i una per una, comença a donar gràcies per tot el que Déu et dona. I quan aquestes coses et fallin, no oblidis donar gràcies perquè t'ha permès gaudir-ne en la Seva voluntat. En tot doneu gràcies.

Com he comentat anteriorment, el goig i la pau semblen trobar-se units a la resta del fruit de l'Esperit, com si es tractessin de fruits que brollen quan l'amor, la bondat, la mansuetud o la temprança estan florint a la nostra vida. I és que tot el fruit de l'Esperit creix simultàniament.
Vaig comentar a l'episodi anterior que Déu, a través de la història, ha omplert individus de goig, però veurem també que Déu ens omple de tot el necessari per acomplir la tasca que té per a nosaltres. Però abans voldria que meditéssim en aquelles pràctiques diàries que serveixen dos propòsits molt importants. En primer lloc, ens ajudaran que el goig que el Senyor ens dona es manifesti en les nostres vides, i en segon lloc, ens ajudaran també que el goig que ens és donat es multipliqui.
Aquestes pràctiques són la gratitud i la lloança. Meditem avui sobre la gratitud.
A 1 Tessalonicencs 5 ens exhorta Pau no només a estar joiosos, sinó que continua dient, pregueu sense parar, doneu gràcies en tot, perquè aquesta és la voluntat de Déu envers vosaltres en Crist Jesús.
Pau presenta tres imperatius: esteu joiosos, pregueu, i doneu gràcies. Si fas la volta a aquests tres imperatius, començaràs donant gràcies. Això et portarà a parlar amb Déu, expressant la teva gratitud en forma de lloança, i en fer això descobriràs com el goig del Senyor creix a la teva vida. Dona gràcies en tot, prega sense parar, i estaràs sempre joiosa.
Enmig del que és quotidià, si mirem la nostra estada aquí a la Terra de la manera com Déu l'ha previst, podem veure milers de coses per les quals estar agraïdes.
Respires? Dona gràcies. Pots veure o olorar o escoltar la bella creació de Déu? Dona gràcies pels sentits. Algunes persones no en tenen tots, però tots en tenim algun sentit. Gràcies a Déu pel que podem gaudir. Vols saber quina és la voluntat de Déu per a la teva vida? 1 Tessalonicencs 5 diu “Dona gràcies en tot”. Comença per donar gràcies a Déu en tot. Quan comencis a notar totes les coses per les quals pots donar gràcies en lloc de les coses que podrien ser diferents, començaràs l'hàbit de donar-li gràcies a Déu en pregària, per la qual cosa et trobaràs pregant en qualsevol moment del dia, tal com vius el teu dia a dia. I aleshores tu mateixa et sorprendràs del goig que estaràs experimentant, així com qui no vol la cosa.
I altres ho veuran, i veuran el goig del Senyor manifestat en tu. Et convido al repte de la gratitud.

«Estigueu sempre contents, pregueu constantment, en tota avinentesa doneu gràcies, que això és el que Déu espera de vosaltres en Crist Jesús.» 1 TESSALONICENCS 5:16-18 BEC
En algun moment del dia, en algun dia de la teva setmana o en alguns dies del mes, potser pots pensar que és difícil tenir goig. No necessàriament perquè les circumstàncies en si siguin dolentes. La veritat és que de manera miraculosa, en les circumstàncies difícils, Déu fa brollar un goig inexplicable, potser perquè ens adonem, més que mai, de la nostra dependència de Déu. Quan veiem com Déu actua a la nostra vida, podem somriure, de dins cap a fora, perquè Déu ens omple de joia.
I quan no veiem Déu actuar, no és que no estigui actuant, és simplement que no som capaços de veure'l, o que estem mirant en la direcció errònia.
Quan mirem horitzontalment, allò que tenim al voltant, és fàcil desanimar-se. Al cap i a la fi, som persones caigudes en un món caigut. Però Déu vol omplir-nos del seu goig. Veiem a les Escriptures que quan el poble de Déu perdia el goig, eren enfortits en el goig del Senyor quan anaven a la llei de Déu.
A Nehemies llegim un d'aquests instants. Un cop edificat el mur de la ciutat, Nehemies va ajuntar els dirigents i el poble, i va demanar al profeta Esdres que llegís la llei de Déu. El poble plorava en sentir les paraules de la llei, potser per tot el que havien perdut a causa de la seva rebel·lia, potser per tot el que els quedava per fer perquè Jerusalem tornés a la seva antiga glòria, però Nehemies diu al poble que deixin de lamentar-se i comencin a alegrar-se. «No us afligiu, perquè el goig del nostre Senyor us dona forces.» NEHEMIES 8:10 BEC. I continua fins al verset 12 explicant-nos que «Tot el poble se n’anà a menjar, a beure i a repartir-s’ho tot, fent una gran festa per haver comprès les paraules que els havien ensenyat.» NEHEMIES 8:12 BEC. Aleshores Esdres, confessant el pecat del poble, va fer un repàs de tot el que Déu havia fet per ells.
Eclesiastès 3:13 (BEC) diu que «perquè, si tots els homes mengen, beuen i frueixen del bé, enmig dels seus afanys, és per bondat de Déu.» Déu és el que ens omple de goig i ens dona la capacitat de gaudir de tots els regals de Déu. Nosaltres, com el poble de Déu, podem oblidar les bondats de Déu i perdre el goig, però com veiem a Cròniques, Esdres, i els Salms entre altres que Déu personalment els omplia de goig, (Esdres 6:22) així vol omplir-nos a nosaltres avui del goig del Senyor, en el qual podem trobar la nostra fortalesa cada dia.
Quan no sentis goig a la teva vida, ves a la seva Paraula, confessa els teus pecats i presta atenció a tot el que Déu ha fet i està fent a la teva vida, i el Senyor mateix t'omplirà de goig, com ho ha fet amb el seu poble a través de la història.
«M’ensenyaràs el camí que duu a la vida: la plenitud de goig a la teva presència, per sempre delícies al teu costat.»SALMS 16:11 BEC

En quart lloc, veiem el contrast entre les embriagueses, golafreries i coses semblants, que no tenen res a veure amb la temprança que presenta la Bíblia.
Què és allò que s'oposa a la temprança?I si et digués que l'adversari de la temprança és en realitat el control?
A primer cop d'ull sembla que no tingui sentit. Hem definit la temprança com a domini propi, o també anomenat autocontrol. Com pot ser el control l'enemic de l'autocontrol? Després de tot, embriagueses, golafreries i coses semblants, són resultat del descontrol. Oi?
És més aviat una qüestió de qui té el control de la teva vida a cada moment.
Des del principi de la humanitat l'ésser humà vol tenir control sobre totes les coses. Per aquest motiu, ens resistim a deixar que sigui Déu qui prengui el control de la nostra vida.
Quan un s’entrega a Crist, li entrega la voluntat pròpia, les opinions, els desitjos, els somnis, els plans. Sabem que en mans de Déu estem fora de perill, i no obstant lluitem contra la idea de deixar que Ell controli la nostra vida. Aquí és on comença el problema; quan decidim tenir el control.
Unes més i unes menys, totes tendim a ser controladores. Volem controlar el que passa a les nostres vides i el que passa a les vides dels nostres proïsmes. Si som una mica organitzades, controlem la nostra dieta, el nostre horari, la manera de fer les coses, i fins i tot la manera com els altres han de fer-les. Prenem la responsabilitat d’encarregar-nos de tot i arribem a voler controlar els nostres marits, els nostres fills, i qualsevol que se situï a la nostra esfera d'influència. Però això no és el domini propi de què parla la Bíblia.
Perquè la realitat és que no vam ser creats per controlar-ho tot. I per això, hi ha tanta frustració en aquesta societat de controladors ambulants. A Eclesiastès 8:8 (BEC), l'home més savi de la història ens diu que «No hi ha ningú que tingui poder sobre el seu esperit i que pugui retenir-lo, ni poder sobre el dia de la mort.» No ho podem controlar tot. No som capaços de controlar l'univers i ni tan sols la nostra vida, però Déu sí. Sense Déu, tard o d'hora deixem de controlar i arribem als excessos. Fàcilment, passem d´estar en control a ser controlats per qualsevol cosa.Podem experimentar excés de control, causant trastorns emocionals i mentals, excessos en el temps de lleure, causant problemes d'addicció a activitats lúdiques (lícites o il·lícites) o al sedentarisme; excés de consum d'aliments no saludables, que ens porten a la golafreria i el malestar físic; o excés a substàncies tòxiques com l'alcohol o altres drogues, que porten a la destrucció. Cadascú d'aquests excessos és exemple d'una vida on l'Esperit Sant no té el control.
Efesis 5:18 (BEC) ens ofereix les dues opcions possibles: «No us embriagueu de vi, que us faria dissoluts; més aviat ompliu-vos de l’Esperit,» A la primera situació, el vi, o aquí pots posar qualsevol excés amb què lluites, està controlant algun aspecte de la teva vida, i per tant, no pots viure una vida plena en Crist. Però tens una segona opció, ser plena de l'Esperit. Quan la teva vida és plena del fruit que dóna l'Esperit, podràs descansar, confiant que Ell té el control de la teva vida, i estaràs lliure per viure una vida de domini propi, en l'Esperit.
Després d'haver donat una ullada el que són les obres de la carn i haver descrit el que són el fruit de l'Esperit i de veure com aquests dos grups s'oposen entre si, voldria que repasséssim com tenir cura d'aquest fruit tan preciós que l'Esperit ens regala.
Voldria deixar clar que aquest fruit és de part de l'Esperit, per a tot aquell que penedit dels seus pecats ha confiat en Crist per a salvació.

Entre la fruita variada de l'Esperit en trobem quatre que estan connectades entre si pel propòsit que compleixen. La paciència, la benignitat, la bondat i la mansuetud són elements necessaris a l'hora de viure la nostra fe amb els que ens envolten.
Jaume, a la seva carta repta als creients dient «Demostra’m la teva fe deixant a part les obres i jo et mostraré la meva fe per mitjà de les obres.» JAUME 2:18 BEC.
Podem tenir molta fe, però la manera com aquesta fe es manifesta, diu Jaume, és en la teva manera de viure-la amb els altres. Pau, a Efesis 2:10 (BEC) diu que hem estat «obra seva, creats en Crist Jesús, en vistes a les bones obres.» I a 1Pere 2:15 ho diu així: «Perquè el que Déu vol és que, amb la vostra exemplaritat, feu callar la niciesa dels insensats,»
Quan coneixem Crist com el nostre Salvador, no ens porta al cel immediatament. Ens deixa aquí amb el propòsit de mostrar aquesta fe salvadora, perquè potser altres també volen anar a Crist per a salvació. És per això que no ens podem cansar de fer el bé. I Gàlates 6:9 (BEC) ens anima dient: «Posats, doncs, a fer el bé, no ens desanimem, que al seu temps collirem, si no defallim.»
Les obres de la carn impedeixen que fem aquest bé que volem i hem de fer. Pau descriu aquesta lluita a Romans 7:19 (BEC) «atès que no faig el bé que vull, sinó que faig el mal que no vull.» Però continua dient que gràcies al Senyor Jesucrist podem viure en l'Esperit, on no hi ha condemnació. Llegim a Romans 8:1 (BEC) «Ara ja no queda cap condemnació per als qui estan en Crist Jesús,» els qui no caminen segons la carn, sinó l'Esperit.
Quines són aquestes obres de la carn que volen destrossar el fruit de l'Esperit? Pau esmenta enemistats, baralles, gelosia, rancúnies, rampells d’ira, divisions, sectarismes, enveges i homicidis. En llegir aquesta llista, podem observar una escala, i a mesura que els sentiments d'odi augmenten, les conseqüències arriben a ser més grans. La gelosia, els rampells d’ ira, les enveges porten a enemistats, baralles, divisions, i en una situació desenfrenada, aquests poden arribar a provocar fins i tot delictes d'homicidi. Com a contrast veiem la paciència, la benignitat, la bondat, la mansuetud. Aquests dos grups, diu Pau, s'oposen entre si. El desig de fer el bé, la capacitat d'esperar i moltes vegades aguantar, suportar, la resposta suau de la mansuetud, ens diu la Bíblia apaivaga l'esperit irat. (Prov. 15:1)
Quan Jesús va demanar estimar el proïsme com a nosaltres mateixos, estava demanant la humilitat de Crist descrita a Filipencs 2. Podríem resumir la lluita entre aquestes obres de la carn i el fruit de l'Esperit com una lluita entre l'orgull i la humilitat. L'orgull ens portarà a defensar sempre la nostra pròpia opinió, a lluitar perquè la nostra voluntat es compleixi, mentre que la humilitat ens portarà a estimar el proïsme, i desitjar fer el bé, perquè aquesta és la voluntat de Déu.
Reconeixent que l'orgull és nostre per la natura pecaminosa, i que la paciència, la benignitat, la bondat i la mansuetud són regals de Déu per a nosaltres, Romans 12:21 (BEC) ens deixa un bon repte per fer morir la carn i viure posant en pràctica el fruit de l’Esperit: «No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.»

Avui veurem com la idolatria i els maleficis s'oposen a la fe. Si dubteu a quina fe em refereixo, us convido a buscar l'episodi sobre la fe entre els dons de l'Esperit.
La fe ens porta a confiar plenament, per això vull insistir en la importància que la nostra fe estigui en la persona correcta. Déu s'ha mostrat fidel des del principi, per la qual cosa, quan demana que posem la nostra fe en Ell, ho podem fer confiadament.
A Hebreus 12 som cridats a córrer la carrera de la fe, «amb la mirada fixa en l’autor i perfeccionador de la fe, Jesús..» Ell va dissenyar la fe, i ell és el que perfecciona aquesta fe en nosaltres.
Però si la fe no és posada en Jesús el Messies, serà una fe buida. A 1 Corintis 15:14 Pau, alertant sobre aquells que no creien en la resurrecció per a vida eterna, va dir que si Crist no hagués ressuscitat, sense sentit seria llavors la nostra fe. La fe només és vàlida si allò en què creiem és fidel i veritable. I sabem que fidel és el que ens ha cridat a la salvació, el qual també ens santifica i ens guarda, segons llegim a 1 Tessalonicencs 5.
Quan Déu va donar 10 manaments al seu poble, el primer va ser que havien d'adorar només Déu. Diu Deuteronomi 5:7 (BEC) «No tindràs altres déus davant meu.» Diu a més a més «No et faràs escultura ni cap imatge del que hi ha dalt del cel ni del que hi ha a baix a la terra, ni del que hi ha a les aigües de sota de la terra. No t’inclinaràs davant seu ni els donaràs culte, perquè jo, el Senyor Etern, sóc el teu Déu»
Déu clarament va prohibir que s'honressin imatges, i tot i això, al llarg de la història, persones que diuen tenir fe en Déu veneren imatges, i fins i tot, en comptes de parlar amb Déu, dirigeixen les seves pregàries a aquests ídols que roben l'honra Déu mateix. Això és el que prohibeix el primer manament.
Sé que molts justifiquen pregar a imatges de sants i verges amb l'argument que aquests són més a prop de Déu, i les seves pregàries arriben al Pare. Adonem-nos, tanmateix, com n'és d'ofensiu pensar que Déu, el qual ha dit que està atent a les nostres pregàries, no pugui atendre'ns, i per això hàgim d'anar a través de persones que ja estan mortes, i que per molt que visquessin una vida “santa”, no poden acomplir la tasca mediadora entre els homes i Déu. La Bíblia deixa molt clar a 1 Timoteu 2:5 (BEC) que «Perquè hi ha un sol Déu, també hi ha un sol mitjancer entre Déu i els homes: Crist Jesús, home,» Dona-li a Déu tota l'honra, confiant en Ell, perquè la teva fe no sigui buida i sense sentit.
A les obres de la carn, al costat de la idolatria trobem els maleficis, i és que són molt semblants. El món ocult i el més enllà no és cosa del passat. Avui dia està tenint molta influència a la nostra societat. Un pot lliurement consultar les cartes astrals, visitar medecinaires que exerceixin algun poder guaridor, apel·lar a persones mortes i altres pràctiques fosques com la meditació oriental on et conviden a buidar la teva ment. Però Déu condemna la fetilleria; ho veiem a través de tota la Bíblia. Tornem al primer manament; la nostra fe i lleialtat ha de ser per a l'únic i savi Déu.
Quan intercanviem el pla de Déu per plans humans, estem sent heretges, creant una altra fe que no és la fe veritable. És cosa seriosa, perquè Apocalipsi 21:8 ens diu que els idòlatres i tots els falsaris tindran la seva part al llac de foc.
Però al fruit de l'Esperit no hi ha condemnació. Si posem la nostra fe en Déu, ell és fidel per guardar-nos fins a la fi, i la seva pau i el seu goig ompliran els nostres cors.

Entre els adversaris que s'oposen al fruit de l'esperit veiem primer l'adulteri i la fornicació, juntament amb immoralitat i llibertinatge. Podem dir que l'adulteri i la fornicació són pecats que revelen aquesta immoralitat i llibertinatge que mora a dins. L'adulteri es defineix com a relacions, sexuals o sensuals amb algú que no és el teu marit. La Bíblia deixa clar que el seu pla de matrimoni és entre un home i una dona, per a tota la vida. Ja sé que això ja ha estat qüestionat i rebutjat per la nostra societat, però no deixa de ser el pla sagrat i exclusiu de Déu.
Quan una dona casada, perquè aquest devocional és dirigit a dones, té el desig de tenir una relació, sigui emocional, sensual o sexual amb qualsevol home que no és el seu marit, Déu ho considera adulteri. Hi ha una relació exclusiva i especial que Déu ha dissenyat per al matrimoni. Per a Déu és molt important, perquè aquesta és la relació que Déu fa servir per fer-nos veure la relació íntima entre Crist i la seva Església.
La fornicació, a diferència de l'adulteri, és una relació sensual o sexual inadequada entre dues persones que no estan casades. És a dir, estàs fornicant si tens una relació sexual, o desitjos sexuals cap a algú amb qui no estàs casada, encara que no tinguis un compromís matrimonial amb ningú més. Un cop més, encara que això sigui una cosa normal al món en què vius, no deixa de ser rebel·lia declarada en contra del pla de Déu.
La Paraula de Déu ens ensenya que el pecat neix al cor, i podem dir que les pràctiques de la fornicació o l'adulteri són el resultat d’immoralitat i llibertinatge a l'interior. La immoralitat és sinònim d'impuresa o d'indecència. Aquestes dues estan clarament de moda, ens diu proverbis, els simples cauen, però els avisats ho eviten (Proverbis 22:3). Quan permetem immoralitat a la nostra vida, estem obrint el camí a la fornicació i l'adulteri. El llibertinatge (indecència) va més enllà de la immoralitat; és un desig sexual desenfrenat. Els nostres líders volen alimentar la impuresa i alhora controlar la indecència, però és una realitat inqüestionable que la impuresa porta a la indecència, donant com a resultat actes que van sempre en contra de la llei de Déu, i en algunes ocasions en contra de les lleis establertes. Però els qui són guiats per l'Esperit no han de caure en les obres de la carn; recorda, ja van ser crucificades amb Crist.
Al pla de Déu no hi ha lloc per a la immoralitat i indecència. Un Déu sant ha dissenyat un bon pla per satisfer els nostres desitjos de manera pura.
Càntic dels càntics ens presenta la relació exclusiva del matrimoni, on hi ha amor mutu.«Que el meu estimat entri al seu jardí per menjar els fruits exquisits.»EL CÀNTIC DELS CÀNTICS 4:16 BEC«Jo sóc del meu estimat, i el meu estimat és meu.» EL CÀNTIC DELS CÀNTICS 6:3 BEC«Jo sóc del meu estimat, i cap a mi l’atrau el seu anhel.» EL CÀNTIC DELS CÀNTICS 7:10 BEC
El fruit de l'Esperit és amor, un amor pur que es demostra en relacions pures, i a més comporta goig i pau, com una fruita deliciosa, per gaudir en llibertat d'esperit.

«Perquè la carn té avidesa contra l’Esperit i l’Esperit contra la carn. Són dos principis que lluiten contra sí per no deixar-vos fer el que voldríeu.» GÀLATES 5:17 BEC
Voldria resumir aquest contrast entre les obres de la carn i el fruit de l'Esperit que Pau presenta a Gàlates 5 mostrant com s'hi oposen. Si pots imaginar una taula, posaríem, d’una banda, les obres de la carn, i a l'altra banda el fruit de l'Esperit.
Tenim una llista d'obres naturals a què la carn tendeix, desitjos i passions que, segons el verset 24, els que són de Crist ja les han crucificat. És a dir, si tu has posat la teva fe en Crist Jesús, el teu vell home, amb els seus desitjos i passions, va ser crucificat amb ell a la creu. Llegim a Romans 6:6-7 (BEC) «Tingueu present això: l’home vell que hi ha en nosaltres ha estat crucificat amb ell per tal que el cos del pecat sigui eliminat, i així ja no siguem més esclaus del pecat, ja que quan un ha mort queda lliure del pecat.»
Si hem estat justificats del pecat i deslliurats de la seva esclavitud, com encara vivim en pecat? pregunta l'apòstol al verset 3.
La resposta se sobreentén, però Pau continua explicant perquè entenguem que no podem servir Déu en les obres de la carn. Diu a Romans 6:16 (BEC) «¿No sabeu que quan us poseu com esclaus al servei d’algú per obeir-lo, us feu esclaus del qui obeïu, tant si és del pecat per a la mort com si és de l’obediència per a la justícia?»
Allò que servim és el que ens domina. Els qui practiquen les obres de la carn, diu a Gàlates 5:21 “no heretaran el regne de Déu” perquè no són fills de Déu.
Vegem el contrast que Pau ens presenta entre les obres de la carn i el fruit de l´Esperit. Parlem del fruit de l'Esperit com una unitat perquè així ho presenta Pau a Gàlates. Entenem que no ve l’un sense l'altre, sinó que si l'arbre és sa, s'evidenciaran tots els aspectes esmentats. Potser ajudarà pensar en el fruit de l'Esperit com un raïm, amb fruita diferent.
En primer lloc, tenim fornicació, immoralitat, llibertinatge, que s'oposen a l'amor pur que Crist ofereix.En segon lloc, veiem la idolatria i els maleficis, els quals contrasten amb la fe veritable que salva i preserva.En tercer lloc, llegim d'enemistats, baralles, gelosia, rancúnies, rampells d’ira, divisions, sectarismes, enveges, que destrossen relacions, oposant-se a la paciència, la benignitat, la bondat i la mansuetud necessàries per tenir relacions duradores i edificants.En quart lloc, veiem el contrast entre les embriaguesses, golafreries i coses semblants, que no tenen res a veure amb la temprança que presenta la Bíblia.
El goig i la pau, fruit també de l'Esperit, són presents en els diferents grups, i s'oposen a la falsa satisfacció que porten les obres de la carn i la culpabilitat que aquestes deixen.
Veurem en els episodis següents aquests quatre grups, pregant que el nostre esperit anheli aquest fruit que Crist ofereix, per a la glòria del seu nom.