Reflexos de la seva glòria

El llibre d'Hebreus presenta la importància de la salvació, el regal de Déu a la humanitat. Potser et preguntes: salvació? De què? Per què? Per a què?
Des del principi, Déu ha presentat la necessitat que l'ésser humà té d'un Salvador. Tot i que Déu va crear un món perfecte per a gent perfecta, Déu va donar a l'ésser humà llibertat de pensament i elecció. I com és sabut, tot grau de llibertat ve sempre acompanyat de responsabilitat. Quan Adam –i darrere seu, cada ésser humà– va triar rebutjar el camí de Déu per seguir el seu propi camí, la humanitat va entrar en una espiral de decepció i dolor que sempre acaba en la mort. Això és el que Déu havia advertit a Adam quan li va marcar una única restricció a Edèn, no menjar un dels arbres de l'hort. La desobediència a aquesta norma senzilla marcaria la caiguda de l'home i obriria la porta al Messies; Déu encarnat vindria a la Terra per salvar cada pecador que penedit acceptés Crist com a salvador. Aquest missatge ha estat predicat a través de la història, i n'ha salvat molts de l'abisme del mal, donant la promesa de la vida eterna i la pau amb Déu.
L'autor d'Hebreus avisa de la importància d'atendre el missatge que han anunciat els profetes i que ha estat proclamat en la persona de Jesucrist, el mateix autor de la salvació. I si no atenem el missatge de l'evangeli per apropiar-lo al nostre ésser, correm el risc de lliscar-nos, com adverteix Hebreus 2. Què trist seria que havent sentit, algú no assolís la salvació per descuidar el missatge de salvació de Crist.
La salvació eterna ha estat anunciada pel Senyor, proclamada pels qui ja han sentit i atès, i com vam veure al llibre dels Fets, evidenciada a través de senyals, prodigis i miracles, així com del repartiment inicial de l'Esperit Sant. La veracitat del missatge i el poder de Déu ens donen la seguretat del nostre destí etern.
Aquesta salvació no és ni gratuïta ni capritxosa. Déu, com indica Hebreus 2:2, ens ensenya que tota transgressió rep la seva justa retribució. Això vol dir que el Déu Just dona la retribució merescuda a cadascú. A Romans llegíem que la paga del pecat és mort. Només una de les nostres transgressions és suficient per condemnar-nos, però la veritat és que no podem viure un dia sencer sense pecar contra Déu i el nostre proïsme. La nostra merescuda retribució és mort eterna, però Crist va morir perquè nosaltres no hàgim de morir. Així és com Déu ha proveït la salvació per a cadascú de nosaltres. Crist ha pagat la nostra salvació. Està disponible per a qualsevol persona, sense importar allò que aquesta hagi fet. Ni les obres bones ni les obres dolentes ens poden ajudar a assolir aquesta salvació, ja que Déu ho ha dissenyat perquè no sigui pel nostre propi mèrit, sinó pel mèrit de Crist. A través d'Ell, i amb l'única condició de plena confiança en Ell, qualsevol persona pot anar a Déu i gaudir del perdó i la vida eterna. Aquesta és la salvació que l'autor d'Hebreus ens prega que no descuidem, pel nostre propi bé, perquè “Com escaparem nosaltres si descuidem una salvació tan gran?” Anem al Salvador, com ens diu Hebreus 4:16*, “Per tant, apropem-nos amb confiança al tron de la gràcia per rebre misericòrdia i poder trobar la gràcia que en el moment oportú ens ajudi.”

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

En passar les fulles de les cartes paulines, trobem al nou testament un grup de cartes a creients jueus repartits per la zona de Judea. Entre aquestes hi ha les cartes de Jaume i Judes, germans de Jesús, i les dels apòstols Joan i Pere. I d'aquestes, tenim una carta més extensa que va dirigida “als Hebreus”.
El llibre als Hebreus, encara que sovint classificat com una carta, no manté l’estructura de carta. No especifica l'autor ni el destinatari, i no pren gaire temps per enviar les salutacions típiques de les cartes. 
El llibre conté una alta dosi doctrinal, presentant importants veritats per a creients a qualsevol lloc i qualsevol moment de la història, però inclou també ensenyament pràctic per a la vida cristiana.
Hebreus és una exposició teològica de la persona i obra de Jesucrist, l'autor i el consumador de la nostra salvació, i relaciona Crist amb l'Antic pacte.
Pel contingut del llibre, sabem que l'autor coneixia bé les Escriptures de l'Antic Testament. El llibre analitza l'ensenyament de l'Antic Testament a la llum de la persona i l'obra de Jesucrist. 
A l'Antic Testament Déu havia parlat a través dels profetes, però ara parlava directament pel seu Fill. A l'Antic Testament s'havien realitzat contínuament sacrificis d'animals purs per a perdó de pecats. Però ara Crist havia vingut i s'havia lliurat a la creu com el sacrifici perfecte, que podia treure eternament el pecat de tot aquell que el rebés com el seu Salvador. 
Hebreus presenta el Crist, el gran sacerdot i el sacrifici perfecte alhora, obrint el camí al Pare. L'autor fa referència al tabernacle que els jueus havien fabricat seguint les instruccions directes de Déu, i ara, segles més tard, el lloc santíssim, al qual només tenia accés el gran sacerdot una vegada a l'any, s'havia obert a tothom. Quan Crist va morir a la creu, el vel del temple es va esquinçar des de dalt i cap avall, mostrant que la presència del Senyor s'estenia per a tot aquell que vingués al Pare a través del Fill.
En contrast amb l'Antic Testament que presentava el pacte de Déu amb el seu poble i la llei de Moisès que tothom havia de complir, ara Déu havia establert un nou pacte en Crist. L'ésser humà, en intentar complir la llei, descobriria que ningú no és capaç de guanyar la salvació pels seus propis mèrits. Però Crist, amb la seva preciosa sang, ha pagat el deute que el pecador tenia amb Déu, i ara a través d'Ell pot accedir a Déu sense reserves. Gràcies a Crist les ofrenes i sacrificis antics ja no són necessaris, ja que Crist, l'Anyell de Déu, ha conclòs el deute. Crist és suficient, i en Ell per l'Esperit Sant podem fer allò que Déu havia demanat des del principi: estimar-lo amb tot l'ésser i obeir-lo de cor.
Tot i que el missatge d'Hebreus és universal, els destinataris d'aquesta carta, com el seu nom indica, eren cristians jueus que havien posat confiança en Crist. Aquests creients patien oposició i podien caure en el desànim, per això l'autor els anima i els exhorta a continuar en la fe, fugint dels falsos ensenyaments i mantenint un estil de vida digne de Crist.
Hebreus ens ensenya que podem mantenir-nos ferms en el Senyor fins i tot quan les circumstàncies són adverses, perquè Crist va venir a salvar-nos del nostre pecat i a mostrar-nos la nova vida en la fe. No estem sols, sinó que com ens indica Hebreus 11 i 12, tenim a més molts testimonis que abans de nosaltres han caminat en la fe i han aconseguit el repòs en Crist. 
Per tot això, amb la vista posada a l'autor de la fe i el qui l'ha completat, visquem les nostres vides per agradar a l'autor del nou pacte de la fe.

“Després d’haver parlat Déu antigament, en diverses ocasions i de moltes maneres, als avantpassats per mitjà dels profetes, en aquests darrers temps ens ha parlat per mitjà del Fill, a qui ha establert com a hereu universal i pel qual també ha creat tot el que existeix. Ell és resplendor de la seva glòria i empremta de la seva essència, ell sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, i després d’haver acabat la purificació dels pecats ha pres lloc a la dreta de la Majestat a les altures” HEBREUS 1:1-3*.
Així comença la carta als Hebreus, afirmant que Jesucrist, el Fill, ens ha parlat.
La Paraula inspirada per Déu ens ha estat revelada. Hem vist com Déu ha parlat a través dels profetes, tot donant-nos els escrits de l'antic testament. Tot i això, el Creador de l'univers, l'hereu, el qui sustenta totes les coses amb la paraula mateixa del seu poder, és el que ens ha parlat en aquests darrers dies. 
El nostre calendari judeocristià està marcat per la manifestació de nostre Senyor Jesucrist aquí a la Terra. Crist, del qual els profetes van parlar, el qual és el protagonista de la completa Paraula de Déu des de principi a fi, havent-nos purificat dels nostres pecats per la seva pròpia mort i resurrecció, està ara assegut a les altures, exercint Sa Majestat.
El llibre d'Hebreus ens mostra la preeminència. Veurem a Hebreus que Crist no és comparable als profetes, als àngels, als sacerdots de l'antic pacte, o a qualsevol cosa creada.  La carta als Hebreus ens mostra el caràcter únic de Jesús. Aquest Jesús ens va salvar amb el seu propi poder, perquè ell és Déu. No se'l pot comparar a res creat.
Veurem a Hebreus que la creació l’honra, i fins i tot els àngels li rendeixen adoració. Crist és al tron, i a la mà porta el ceptre, dirigint i sustentant la creació de la seva pròpia mà.
Prenem uns dies per llegir amb deteniment i atenció aquest tractat que tant té per ensenyar-nos. Demanem a Déu que obri els ulls del nostre enteniment per notar i anotar aquelles veritats que ens han estat revelades, Déu et beneeixi a través de la Seva Paraula.

Alguna vegada t'has sentit decebut per algú? Seria estrany que en cap moment no hagis tingut una situació en què una persona ha actuat contra tu sense que tu li hagis donat motius. Quan ens fan mal, pot ser difícil tornar a confiar en aquesta persona. Però hi ha situacions en què aquesta persona es penedeix de les seves accions i canvia la seva conducta de manera que hi ha possibilitat de tornar a intentar mantenir una relació amigable. La Bíblia ens ensenya que si el que ha pecat contra nosaltres se'n penedeix i torna demanant perdó, tenim la responsabilitat cristiana de perdonar-lo. Això requereix per part de l'ofensor penediment i canvi, i per part de l'ofès, perdó i confiança per deixar l'ofensa en mans de Déu.
A la carta a Filemó, Pau exposa una situació que havia passat feia un temps i que ara podia arribar a resoldre's. Filemó era un home de bona posició econòmica que confiava en Crist per a salvació. Tenia persones al seu servei, i suposem que no era un amo abusiu, sinó que tractava els seus criats com Déu volia, amb respecte i consideració. Onèsim, un dels seus criats, en algun moment en el passat s'havia tornat contra el seu senyor, i havia fugit de la hisenda, deixant Filemó de banda. Havia trencat un contracte, descuidat les seves obligacions i abandonat a qui mirava pel benestar. Filemó, d'acord amb les lleis del lloc i l'època, tenia dret a castigar aquest servent i fins a enviar-lo a la presó, però Pau escrivia demanant-li tot el contrari.
I és que Onèsim havia fugit de casa seva, i Déu, en la seva misericòrdia, havia orquestrat la seva situació perquè es trobés amb l'apòstol Pau i el jove Timoteu. Si Filemó li havia parlat de Crist a casa seva, en escapar-se d'aquí, Onèsim s'havia trobat amb altres que compartien la mateixa fe que el seu senyor, i havia confiat en Crist per salvar la seva ànima. Així és la gràcia del nostre Déu. Tot i que fugim, Ell ens busca per oferir-nos perdó i vida en Crist.
Després de conèixer Crist, Onèsim havia estat a prop de Pau i Timoteu, aprenent de la Paraula i ajudant en l'obra de l'evangeli. Quan Pau escriu a Filemó, li diu que Onèsim, el que anteriorment havia estat rebel i pràcticament inútil al seu servei, ara era una altra persona, fidel i servicial.
Pau ja estava gran, vivia presoner en una casa, i Timoteu i altres l'ajudaven amb les necessitats que pogués tenir. I veiem pel text que Onèsim havia estat de gran ajuda, atenent Pau en aquesta situació. Ara Pau demanava a Onèsim que tornés a casa d'on havia fugit per viure en llibertat, i que se subjectés de nou a Filemó. Onèsim havia de saber que el que havia fet no mereixia la reconciliació, però ara tenia l'oportunitat de tornar amb humilitat al lloc on havia sortit.
Al mateix temps, Filemó rep paraules força fortes de Pau, comprometent-lo a acceptar Onèsim, no com un esclau, sinó més aviat com un germà en la fe. Ara la relació entre Filemó i Onèsim seria diferent. Déu ja s'havia declarat pel que fa a aquest tema. Pau, en diverses cartes, a causa de l'existència d'un sistema d'esclavatge generalitzat, parlava als amos, donant clares instruccions de com havien de tractar els seus esclaus. Als qui no coneixien Crist, els havien de mostrar l'amor de Déu; els que sí,  els havien de tractar com a germans en la fe. Podem comparar-ho a una situació de treball. Quan l’amo i l'empleat són creients, hi hauria d'haver un tracte de respecte mutu i apreciació entre tots dos, mostrant així l'amor de Déu.
No sabem com va acabar la història, però sí que veiem que Pau li va deixar ben clar a Filemó. La seva fe en Déu es mostraria en la seva reacció a la tornada d'Onèssim. Tots dos s'havien d'humiliar i confiar per resoldre la situació. A cap ens agrada fer això, però per resoldre conflictes interpersonals les dues coses són necessàries; la humilitat i la confiança són aspectes bàsics del perdó i la restauració.
Que Déu ens ajudi a actuar com a veritables cristians. Si hem estat perdonats i transformats per Crist, que es noti en el nostre tracte amb els altres.

Si algú et preguntés per què actues com actues, pot ser que t'agafi desprevingut i no sàpigues què contestar. Moltes vegades la resposta acaba sent ”perquè així m'han ensenyat” o “perquè sóc així”.
Quan Pau escriu a Titus enumerant les característiques que els cristians han de demostrar, li explica el motiu de viure dignament.  Als versets 11-13* Pau ens recorda que la raó per la qual podem viure així és “Perquè s’ha manifestat la bondat de Déu que porta salvació a tots els homes, i ens instrueix perquè, renunciant a la vida impia i als desigs mundans, portem una vida assenyada, justa i pietosa, en aquest temps, mentre esperem el feliç acompliment del nostre anhel, que és la manifestació gloriosa del gran Déu i Salvador nostre, Jesucrist”.
Ningú no pot viure una vida de total dedicació als altres. Com a humans, volem fer el bé als altres sempre que no trastorni la nostra manera de vida. Donem quan ens sobra, del nostre temps i els nostres diners, mostrem empatia per als que són com nosaltres, i estimem els que ens mostren respecte i amistat. Però si pensem que això és amor cristià, ens equivoquem. Això es podria qualificar de reciprocitat. Ho pot fer qualsevol persona, fins i tot sense tenir l'Esperit de Déu.
Tot i això, l'amor cristià és impossible sense el poder de l'Esperit Sant. Donar més enllà del que et sobra no és lògic, però llegim als evangelis que la vídua va donar gran percentatge dels seus diners i Jesús la va lloar. El rei David va dir que no donaria a Déu del que no li costa res, reconeixent tot allò que Déu mereixia. Quan Jesús va ensenyar que havíem d'estimar els nostres enemics, no compartia idees lògiques de com mostrar empatia, sinó que estava ensenyant allò que ell va demostrar amb la seva vida i fins i tot amb la seva mort. Crist va morir per tots, no volent que cap mori. Al capítol 3 de Titus llegim de la bondat i l'amor de Déu. Quan reconeixem l'obra de Crist a la creu i la seva gràcia salvadora, només podem renunciar a la impietat i a qualsevol desig mundà, portant una vida assenyada, justa i pietosa el desig de viure sòbria, justa i pietosament  per l'obra de l'Esperit Sant.
No hi ha manera de viure així per la nostra pròpia determinació; és sobrenatural. El més natural és fer allò que ens fa sentir bé, per la llei del mínim esforç. Però al verset 16* del primer capítol, Pau denuncia aquells que “Manifesten conèixer Déu, però amb les seves obres el neguen, ja que tenen un comportament abominable i rebel, i són incapaços de fer cap bona acció”.
El Senyor ens ha estimat tant que ens ha netejat, regenerat, renovat, i ens ha donat el poder per viure com a Ell li agrada. Hem de professar Déu amb la nostra boca, però encara més important, els nostres fets han de corroborar la nostra professió.
Que siguem el millor anunci de la gràcia de Déu. Que en el nostre entorn portem el missatge de Crist, proclamant-lo amb la nostra vida, perquè vegin i creguin en aquell que els va estimar.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Després de les cartes a Timoteu, trobem la carta que l'apòstol Pau va escriure a Titus, col·laborador també amb Pau en la propagació de l'evangeli de Crist. Pau li havia enviat a l'illa de Creta a establir esglésies locals entre els qui havien rebut el missatge de salvació de Crist.
Creta era una illa amb molta mala fama, on s'adorava el déu Zeus. A la seva carta, Pau utilitza una cita del poeta grec Epimènides per descriure'ls, dient: “Els cretencs, sempre mentiders, males bèsties, golafres ociosos.”  Era un poble on regnava el lleure, però encara el Senyor tenia seguidors. Titus havia anat a l'illa per ensenyar als nous creients com havien de viure una vida cristiana ordenada en una societat desordenada. Com Timoteu, Titus havia de marcar l'exemple que els cristians de Creta necessitaven per lluitar el noble combat de la fe allà on Déu els havia posat. Titus havia de presentar el caràcter sant de Déu, molt diferent del déu que aquest poble coneixia. La seva tasca incloïa assenyalar aquells que volien despistar els cristians amb les mateixes faules i la mateixa corrupció que els creients a qui Timoteu ensenyava. Entre aquests hi havia els incrèduls pagans i també els judaïtzants que pretenien imposar les normes de tradició jueva.
Enmig d'aquesta societat, els cristians de Creta havien de viure vides que mostressin el caràcter de Crist al poble cretenc. Aquesta carta establia temes importants perquè els grups de cristians a l'illa poguessin compartir l'evangeli a tothom que volgués conèixer Crist.
És probable que la comunitat on tu vius sigui molt semblant a la de la Creta dels temps de Titus. Segurament els teus veïns no serveixen Zeus, però és possible que tinguin una idea de Déu similar a la que aquests cretencs tenien. És probable que els teus amics i veïns hagin optat per dir que no hi ha Déu, ja que ells han arribat a ser el seu propi déu. A aquests, pots mostrar-li pel teu caràcter i per la teva vida, el veritable caràcter del veritable Déu.
A la carta a Titus llegim les característiques que els cristians havien de posseir si havien de ser llum en un lloc de foscor. Parla a homes i dones, joves i ancians. També parla als  esclaus, aquells que treballaven per als altres. Podríem fer una llista d'aquestes característiques, i no faríem malament a desitjar que aquests trets fossin comuns a cada cristià: diu el text que havien de ser sobris, dignes, prudents, forts en la fe, a l'amor, a la paciència. Específicament diu a les dones  “que tinguin un comportament sant, que no siguin murmuradores, que no tinguin el vici de beure; han de ser mestres de bondat. Així podran aconsellar les joves a estimar el marit i els fills, a ser prudents, castes, bones mestresses de casa seva, bondadoses, obedients al seu marit, per tal que la paraula de Déu no sigui desacreditada.” I als joves: que siguin assenyats. Ja que Titus tenia la responsabilitat de liderar la congregació, rep el següent missatge d'ànim i repte:  Que en tu vegin sempre un model de bona conducta. En l’ensenyament sigues sincer, seriós en el comportament, dóna paraula justa, irrebatible, a fi que els adversaris quedin avergonyits en veure que no tenen cap argument contra nosaltres.” TITUS 2:6-8*.Pau dona instruccions als esclaus dient: “Que els esclaus siguin obedients en tot als seus amos, que procurin tenir-los contents. Que no els repliquin, que no els estafin, al contrari, que es mostrin dignes de tota confiança, de manera que en tot facin honor a l’ensenyament de Déu, el nostre Salvador.” TITUS 2:9-10*.
La Paraula de Déu transcendeix els temps, per la qual cosa aquest comportament de part dels cristians no és per mostrar com som de fantàstics i especials, sinó per complir la voluntat de Déu, amb una finalitat, que el nom de Déu sigui adornat, honrat, lloat, i que ningú tingui res a retreure a Déu per culpa nostra.
Si posem en pràctica les instruccions de Déu donades a través de Pau en aquesta carta, i vivim així, tindríem una comunitat de creients que impactarà de manera positiva la població on habitem.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Pau, a la seva carta a Timoteu l'exhorta dient: “Lliura el noble combat de la fe, agafa’t fort a la vida eterna, a la qual has estat cridat i de la qual ens vas fer tan noble confessió davant de molts testimonis.”1 TIMOTEU 6:12*.
Timoteu havia rebut Crist per fe. Era un home de Déu, i havia dedicat la vida per agradar al seu Creador i Salvador. Pau l'instrueix a les seves cartes sobre la necessitat de posar la seva atenció en la promesa de la vida eterna; Li prega que en lloc de centrar la seva vista en el que aquest món ofereix, se centri en el que ha de venir. Al capítol 6 Pau el repta a lluitar el noble combat de la fe. En lloc de preocupar-se pels detalls de la vida, s'havia d'ocupar en “la lectura (de la Paraula), l'exhortació i l'ensenyament” (1 Timoteu 4:13), cuidant-se ell mateix, i la doctrina de Crist.
Com ho havia de fer? A 1 Timoteu 6:11* li diu: “Però tu, home de Déu, fuig de tot això i segueix la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la constància, la bondat”.
Havia de fugir dels llaços de la cobdícia i seguir la justícia, perseguir la pietat, insistir en la fe, persistir en amor i en paciència, i tot això sense altivesa, sinó amb mansuetud. Això seria un exercici de determinació i constància, lluitant el combat de la fe amb una ment enfocada a Crist.
Fa uns dies un noi que conec va córrer una ultramarató de 200 milles de distància, 322 quilòmetres. No és una carrera que et prepares a la lleugera. Has de planejar, preparar-te, mentalitzar-te, i després has de córrer cada tram amb paciència. No és una cursa en què corres amb força, sinó sabent que la meta està més enllà. Descanses quan ho necessites, et nodreixes sàviament, i no perds temps ni energia en assumptes innecessaris. La meta t'espera, i has de continuar amb determinació i fermesa. És també una cursa on necessites l'ajuda dels altres. Si la fas en companyia és molt més agradable, perquè quan arriben els moments difícils, tens algú al teu costat que t'animi i pateixi amb tu. Tens altres que hi són per aportar allò que tu no tens, i ajudar-te amb el que tu no pots carregar. Aquests corredors tenien algú que els esperava per donar-los descans. Pregaven per ells i preparaven menjar i el que calgués perquè poguessin continuar la seva carrera. Sense ells, és probable que no haguessin pogut completar la cursa. Aquesta carrera de llarga durada requereix preparació, concentració i cooperació; requereix mansuetud per acceptar ajuda i fortalesa per arribar a la meta.
Podríem dir que el noble combat de la fe és com una ultramarató. Per córrer-la dignament, necessitem tota l'ajuda de l'Esperit Sant, per mitjà del qual tenim tot allò necessari per a la carrera (2 Pere 1:3). Llegim a 2 Timoteu 1:7* 'Perquè Déu no ens ha pas donat un esperit de covardia, sinó de valentia, d’amor i de seny ‘.
La cursa la duem a terme resistint en la fe, guardant els seus manaments (14) fins que arribem a la meta, “la plena manifestació de nostre Senyor Jesucrist, la qual farà aparèixer, quan sigui l’hora, el benaurat i únic Sobirà, el Rei de reis i el Senyor de senyors, l’únic que posseeix la immortalitat, que habita en la llum inaccessible, a qui cap home no ha vist mai ni tampoc no el pot veure. A ell honor i domini etern. Amén!” 1 TIMOTEU 6:14-16*.
Aquesta és la meta cap a la qual correm, i com llegim a la segona carta a Timoteu, capítol 2, correm “en la Gràcia que és en Crist Jesús” amb esforç i determinació, legítimament (6), sense dreceres ni distraccions (4,18), corrent diligentment amb les forces que Déu dóna, persistint en allò que hem après de la Paraula (2 Timoteu 3:14-15), perquè “Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i serveix també per a ensenyar, per a refutar, per a corregir, per a educar en la rectitud, a fi que l’home de Déu estigui ben disposat i preparat per a qualsevol tasca noble.” 2 TIMOTEU 3:16-17*.
Pau emfatitza a Timoteu al capítol 4 d'ambdues cartes a cuidar-se a si mateix, a persistir, a ser sobri en tot, i a suportar les afliccions com a bon soldat, com a bon atleta. No correm sols, sinó que volem fer-ho acompanyats d'altres que corren al nostre costat. A tots els que correm, als que lluitem el noble combat de la fe, a aquells que estimem la seva vinguda, Crist ens espera a la meta amb la corona de justícia. Que quan arribem al final puguem dir amb Pau: 'He lluitat el noble combat, he acabat la carrera, he guardat la fe'.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Que n'és de fàcil caure en l'error d'intentar seguir una rutina pietosa sense viure en el goig del Senyor! Però Pau va dir a Timoteu: “Certament, la pietat és un gran negoci si un s’acontenta amb el que té.” 1 TIMOTEU 6:6*.
Encara que aquesta afirmació la va fer a l'àmbit dels diners, es pot aplicar a qualsevol àmbit de la vida. Com a cristians volem viure segons els principis que Déu ha establert, però sense oblidar-nos que part del fruit de l'Esperit és el goig. Si no podem viure gaudint el goig del Senyor, hem d'examinar el nostre cor i la nostra actitud, ja que el gran guany de què parla Pau no ve només de viure pietosament, d'acord amb els preceptes del Senyor, sinó fent-ho amb veritable goig. El contentament és un sentiment de satisfacció i felicitat amb el que tens al moment. No vol dir que la situació no podria millorar, o que no has d'aspirar a més, però gràcies a Déu pots experimentar goig en la situació específica en què et trobes.
En l'àmbit econòmic, Pau comunicava a Timoteu el que havia d'ensenyar als creients.  Hi havia persones que servien a la congregació per al seu propi guany personal. No eren rics, però vivien amb ànsia de tenir-ne més. No se sentien contents amb allò que tenien. I Pau els recorda als versets 7 i 8*: “Perquè res no hem dut al món i tampoc no podrem endur-nos-en res. Tanmateix, ens acontentarem amb tenir menjar i vestit”.
Quantes persones critiquen els rics, citant Jesús quan va dir que era difícil que els rics entressin al regne de Déu? Aquests pensen que per ser pobres són naturalment més pietosos, però, no estan gaudint del goig del Senyor, i no estan contents amb la seva situació actual.
Pau avisa del perill de viure la vida cristiana sense el goig que porta la confiança en el Senyor. I diu advertint aquells que busquen enriquir-se tant sí com no: “Però els qui volen fer-se rics, cauen en temptacions i paranys, en un munt d’ambicions insanes i funestes, que fan que la gent s’enfonsi en la ruïna i la perdició. Perquè l’afany de diner és l’arrel de tots els mals. Per aquest afany alguns s’han apartat de la fe, i ara, una munió de remordiments els rosega per dins.” 1 TIMOTEU 6:9-10*.
I diu Pau al jove Timoteu: “Però tu, home de Déu, fuig de tot això i segueix la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la constància, la bondat. Lliura el noble combat de la fe, agafa’t fort a la vida eterna, a la qual has estat cridat i de la qual ens vas fer tan noble confessió davant de molts testimonis.” 1 TIMOTEU 6:11-12*.
A la situació en què estigueu, busqueu el goig del Senyor en el Senyor mateix, l'únic que us pot donar l'acontentament. Si en tens poc, dona gràcies pel que tens. Si en tens molt, assegura't de posseir amb les mans obertes, disposat a ajudar els altres, i amb el goig ancorat en Crist, el que et dona la millor raó per somriure sempre.
Segueix Déu, compleix els seus preceptes, però no oblidis que l'acontentament que Ell dona és un gran guany.
* BEC: Bíblica Evangèlica Catalana

Vivim en una societat on qualsevol afirmació pot ser percebuda com un atac i provocar reaccions defensives. Confio que aquesta reflexió sobre el que la Bíblia ensenya sobre les dones i el paper que desenvolupem a la congregació dels creients no resulti gens semblant.
Quan el Senyor va crear la raça humana, ens va crear a imatge seva. Déu en diversos textos afirma que per ell no hi ha jueu ni grec, ni home ni dona. Això ho diu afirmant que davant de Déu tots tenim el mateix valor. La igualtat no es basa en la manca de varietat sinó en l'absència de vanaglòria.
'No feu res per rivalitat ni per presumpció'  deia l’apòstol a Filipencs 2. 'Més aviat sigueu humils i considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no miri solament pels propis interessos, sinó que cadascú també miri pels dels altres'.
Si algú creu que és més que un altre, per raó de pell, nacionalitat o sexe, s'equivoca, i no pensa com Déu pensa. Déu vol que assignem a altres el valor que Déu ens ha donat, i Déu no fa accepció de persones (Fets 10:34, Romans 2:11, Gàlates 2:6, Efesis 6:9).
Ara bé, com he comentat abans, la igualtat no consisteix en l'absència de diferències. Som tots diferents i únics. Déu ens ha fet amb una creativitat meravellosa, i ens ha donat dons i limitacions perquè en tot i per tot el reconeguem a Ell i li portem glòria.
No és incorrecte ni sexista admetre que els homes i les dones tenim diferents característiques generals, però no som més o menys valuosos davant Déu. Tampoc no podem negar que hi ha varietat dins de cada sexe, i que no hi ha qualitats de caràcter que ens facin més home o més dona. Coneixem dones que poden exercir un ferm lideratge i homes que atenen individus amb tendresa. I això és bo; no és estrany. Quan Déu salva persones i les ajunta en una església, el seu pla és que cadascú, amb els seus dons i limitacions, edifiqui i sigui edificat. I per això ha establert rols i límits per al servei.
A Timoteu 3, per exemple, Pau repassa les característiques de les diferents posicions de lideratge a l'església. En primer lloc, parla dels bisbes, referint-se als líders encarregats de l'església, els quals tenien la responsabilitat d'ensenyar i dirigir. D'aquests clarament llegim que han de ser marit d'una sola dona. No hi ha referència a les característiques de la dona bisbe, per la qual cosa hem d'entendre que els bisbes havien de ser homes adults, líder de la pròpia unitat familiar. Això no ha de frustrar cap dona, ja que ningú hauria de desitjar el bisbat per al seu propi benefici. Al capítol 1:7 Pau parla  d'aquells que utilitzen molta xerrameca per obtenir un càrrec important.
És curiós que al capítol 1 Pau ha de donar instruccions específiques sobre unes dones que pel que sembla estaven intentant cridar l'atenció cap a elles mateixes per la manera com vestien i com es comportaven. Per què sinó l'apòstol demanaria que les dones no vinguessin a l'església per lluir els nous modelets sinó més aviat per mostrar les seves bones obres? Els ha de demanar que la dona no busqui ensenyar els homes, dient: “perquè no trobo bé que la dona ensenyi en la congregació ni que es posi per davant del marit; és millor que es mantingui al seu lloc.”1 TIMOTEU 2:12 *. Això ens pot semblar masclista, però si som prudents, ho hauríem d'entendre amb l'esperit amb què es va donar. Hi ha moltes formesd'aportar a la congregació sense la necessitat de qüestionar el caràcter de Déu i l'autoritat de les Escriptures.
Si realment volem servir el Senyor a l'església, el càrrec que exercim no ha de ser el que ens porti satisfacció, sinó més aviat l'oportunitat d'ajudar els altres i servir Déu.
Al mateix capítol, sota la secció de diaques, sí que es refereix a homes i dones (encara que alguns entendrien que es podria referir a les dones dels diaques). Els diaques, del terme grec que significa servent, tenien l'oportunitat de servir en formes específiques ajudant a servir les taules. Aquests visitaven els malalts, organitzaven menjars i ajudaven amb serveis socials per atendre les vídues i els orfes. Havien de ser persones “honestes, no calumniadores, sinó sòbries, fidels en tot.” La paraula “honestedat” es repeteix en diverses ocasions al text, ja que aquestes persones estarien encarregades d'administrar les ajudes que anirien a una activitat i l'altra a l'església.
Veiem a Fets que Felip, el qual era un diaca, estava preparat per presentar l'evangeli a l'eunuc, i suposem que cada diaca, així com cada creient madur, hauria de poder explicar les Escriptures a qui ho necessités.
Podem concloure per aquesta definició de diaca que cada congregació té els seus diaques i les seves “diaconisses”, sigui de caràcter oficial o pragmàtic. Un cop més, no hauríem de desitjar per a nosaltres mateixos un càrrec ni esperar que ens el concedeixin per servir els altres. Si no ajudes els altres, no aprofites les oportunitats que Déu et dona per compartir l'evangeli, i no t'ofereixes per ajudar a la teva església tal com ets, no t'hauries de queixar de la possibilitat o no de tenir un càrrec a l'església.
En llegir aquest capítol, em fa pensar fins i tot que aquestes dones que es dedicaven a ajudar serien moltes vegades solteres o vídues, pel text a 1 Corintis 7 on l'apòstol explica que la dona casada s'ocupa d'atendre la seva família primer, però la soltera pot dedicar el temps a l'obra de Déu. Deixa clar que cadascuna hem d'atendre les nostres responsabilitats personals primerament, i si Déu ens dona l'oportunitat, servir aquells que tenim al nostre abast.
No caiguem a les filosofies buides dels nostres dies, i no perdem el temps desitjant càrrecs i títols, visquem cada instant lliurement, amb l'únic propòsit d'agradar a Déu i edificar-nos els uns als altres.
* BEC: Bíblia evangèlica Catalana

Timoteu era jove quan va començar el seu ministeri. La seva responsabilitat incloïa la predicació de la Paraula, ensenyant i exhortant als cristians. 
Al capítol 3 de la primera carta, Pau ja havia donat els requisits per al mestre líder d'una congregació. Devia ser un home 'irreprotxable, casat una sola vegada, sobri, assenyat, educat, hospitalari, ben dotat per a ensenyar, que no sigui bevedor ni violent, sinó comprensiu, pacífic i generós. Que sàpiga dirigir bé la seva pròpia casa i fer-se obeir pels fills amb tota dignitat. Si un no sap dirigir la seva casa, com podrà tenir cura de l’Església de Déu? Que no sigui un neòfit, per evitar, si se n’enorgullia, que caigués en la mateixa condemnació que el diable. '1 TIMOTEU 3:2-6*.
Podem deduir que Timoteu complia aquests requisits i ensenyava a altres que també podrien exercir com a bisbes i diaques. Pau li diu als versets 14-15*: 'Tot i que espero venir a veure’t aviat, t’escric això per si trigava a venir; així tindràs una orientació de com és convenient fer les coses en la casa de Déu, que és l’Església del Déu viu, columna i base de la veritat’.
Timoteu era un exemple per als creients, i Pau l’anima en la tasca: 'Que ningú no et menystingui perquè ets jove, al contrari, procura ser un model per als creients, en la conversa, en el comportament, en l’amor, en la fe i en la decència.'1 TIMOTEU 4:12*.
A 1 Timoteu 3:7* li recorda com ha de ser el que lidera: 'I cal, també, que tingui un bon testimoni entre els de fora, a fi d’evitar el descrèdit i els paranys del diable'.
Déu parla a Timoteu i a cada persona que vol servir d'exemple a altres creients, donant instruccions sobre com hem de viure.
Al capítol 4 verset 7 li diu: 'Però, de les contalles irreverents, pròpies de velles, no en vulguis saber res. Practica la pietat'.
Timoteu s'havia d'entrenar per a la pietat com un s'entrena per a una competició física. Pau sovint compara l'exercici físic amb l'exercici espiritual, valorant encara més aquest darrer i anima Timoteu a exercitar-se a la pietat.
Aquest entrenament el duria a terme estudiant i posant en pràctica la Paraula de Déu.
'Fins que jo vingui dedica’t a la lectura pública, a exhortar i a instruir. No desatenguis el do que posseeixes, aquell que et fou concedit per mitjà de les prediccions i amb la imposició de mans per part del presbiteri. Medita-ho i dedica-t’hi, perquè tothom vegi com progresses. Tingues compte amb tu mateix i amb allò que ensenyes; sigues constant en això, perquè, si ho fas, et salvaràs tu i els qui t’escolten.'1 TIMOTEU 4:13-16*.
Sent fidel a la Paraula de Déu podria mantenir-se ferm i ajudar als altres a fer el mateix. 
Al capítol 5 Pau li dona instruccions sobre com tractar amb les vídues i els ancians, i com reprendre aquells que insistien a pecar. Sens dubte, la seva tasca com a responsable de la congregació no era fàcil. És per això que hem de pregar pels líders a les esglésies. No és senzill ser exemple a aquells que volen seguir al Senyor, i haver de corregir aquells que no estan seguint els preceptes de Crist.
Timoteu havia de viure marcant un sa exemple per a aquells que l'envoltaven. Pau inclou en la seva carta instruccions detallades sobre diferents situacions, i tot ho tenim documentat a la Paraula de Déu.
Jaume ens recorda que si tenim manca de saviesa, la podem demanar a Déu. Timoteu tenia l'Esperit Sant i la Paraula de Déu, i amb aquests recursos podia ser l'exemple que els seus germans necessitaven en la fe.
Que Déu ens ajudi a ser exemple a aquells que volen agradar a Déu, i que ens exercitem, ajudant-nos els uns als altres a créixer en la Seva Paraula.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana