Reflexos de la seva glòria

Pau va escriure la carta a l'església de Coloses des de presó. Epafràs, pastor de l'església, havia compartit amb Pau el que el Senyor estava fent entre els colossencs. L'església creixia malgrat la pressió que els creients rebien de judaïtzants i de la influència de les creences paganes de la cultura que els envoltava. Llegim al primer verset que Timoteu estava amb Pau quan va escriure la carta que anava dirigida a aquells que havien confiat en Crist i es congregaven a l'església de Coloses. Tanmateix, al capítol 4 Pau els diu que havien de compartir la carta amb els creients de Laodicea, i llegir ells la carta que Pau els havia enviat. Alguns creuen que la carta que Pau va enviar als Laodicencs era una còpia de la mateixa carta que va enviar als Efesis. Hi ha una còpia antiga de la carta que no té el títol, indicant possiblement que altres esglésies també van rebre la carta.
Pau no havia estat a Coloses i no coneixia l'església. N'havia sentit, i en les seves pregàries donava gràcies a Déu pels creients allà, per la fe que tenien i per l'amor amb què la demostraven. Al capítol 2 Pau els diu: 'Perquè vull que sapigueu com és de forta la lluita que sostinc per vosaltres i pels de Laodicea, i per tants d’altres que no em coneixen personalment, a fi que els seus cors siguin confortats, units íntimament en l’amor, i enriquits de la plena seguretat que els faci conèixer el misteri de Déu, que és Crist, en qui es troben continguts tots els tresors de la saviesa i de la ciència.'COLOSSENCS 2:1-3*.
La carta als colossencs i la carta als Efesis tenen molt en comú. En totes dues trobem Pau donant gràcies pels germans i pregant per ells perquè poguessin créixer en el coneixement de Déu i així viure una vida digna de l'evangeli.
L'apòstol entenia bé que per viure com Déu vol, primer hem de conèixer bé Déu. Com a la carta als efesis, la primera part presenta la doctrina, o el que anomenaríem la teoria, i la segona part ens mostra l'aplicació d'aquesta doctrina.
Al capítol 1, llegim com el Pare ens va fer aptes per participar de l'herència dels sants en llum; i 'que ens ha deslliurat del poder de les tenebres i ens ha traslladat al Regne del Fill del seu amor, en qui tenim la redempció, la remissió dels pecats.'COLOSSENCS 1:13-14*.
En Crist, estem complets. Hem estat perdonats, el nostre deute anul·lat; i ara la nostra vida i esperança descansen en la plenitud de Crist, i Ell ens completa. A Colossencs 3:4* llegim que 'Quan Crist, que és la vostra vida, es manifesti, llavors també vosaltres sereu manifestats amb ell en glòria’.
Basat en aquesta veritat, Pau els diu: 'Ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu les coses de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu.'COLOSSENCS 3:1*.
Aquesta plenitud que tenim en Crist es manifesta en una vida nova, caracteritzada pel fruit de l'Esperit Sant i demostrada en la nostra relació amb els altres, començant pels de casa nostra i estenent-se a aquells amb qui tenim contacte. 
Amb la imatge d'un canvi de roba, l'apòstol ensenya: 'Revestiu-vos, doncs, com a escollits de Déu, sants i estimats, de sentiments tendres, de benignitat, d’humilitat, de serenor, de paciència, suportant-vos els uns als altres i perdonant-vos mútuament, si algú té queixa contra un altre; i com el Senyor us perdonà, així també vosaltres. I, com a culminació de tot això, cenyiu-vos d’amor, que és el vincle de la perfecció. I la pau de Crist regeixi els vostres sentiments, ja que precisament heu estat cridats per a formar un sol cos; i estigueu-ne agraïts. 'COLOSSENCS 3:12-15*.
Déu, el qual ens ha ofert el seu perdó, pau i amor, és el que ens capacita per estimar el nostre proïsme. Gràcies a Déu per estimar-nos i completar-nos en Crist.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

La carta als Filipencs presenta una vida joiosa, fonamentada en Crist, i desenvolupada en pregària contínua i compromís ferm.
Pau dona al capítol 4 pautes per poder gaudir del dia a dia, sense afany, sense dissensions ni baralles. La vida del cristià s'hauria de caracteritzar per una actitud de gratitud i de confiança. Diu Pau als versets 6-7*: 'no us inquieteu per res, ans en qualsevol ocasió acudiu a l’oració i a la súplica, presentant a Déu les vostres peticions amb accions de gràcies. I la pau de Déu, que supera tot enteniment, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Crist Jesús’.
No t'agradaria que la teva vida fos com Pau la descriu en aquests versets? Crec que el desig de pau és comú a l'ésser humà. I Déu ens ofereix la seva pau, que supera tot enteniment. És impossible arribar a comprendre la pau que Déu dona, perquè la dona fins i tot quan al nostre voltant no hi ha assossec. És un misteri, però el cristià que confia en Déu, en els moments més turbulents, pot gaudir d'un sentiment de pau interior que no és possible explicar.
Això es fa possible quan Déu guarda el nostre cor i la nostra ment, com diu el text. Una ment controlada per l'Esperit de Déu és capaç de meditar en la grandesa del Senyor quan tot al seu voltant trontolla. Per això l'apòstol exhorta els creients de Filips a portar les preocupacions al Senyor en pregària, i al verset 8 a deixar que sigui Déu mateix qui guardi els nostres pensaments: 'En resum, germans, tot allò que sigui autèntic, respectable, just, net, estimable, de bon nom, qualsevol virtut, tot el que és digne d’elogi: en això poseu-hi el vostre interès’.
Quan els nostres pensaments són com diu el text, podem ser conscients que estem sintonitzats amb Déu. I quan ens sortim de la freqüència de Déu, els nostres pensaments acaben desviant-se cap a allò que no és cert, preocupant-nos per coses que no són reals i imaginant situacions que ens treuen la pau. Acabem perdent el temps pensant en coses deshonestes que algú ens ha fet o encara pitjor, que nosaltres podríem fer. Ens permetem pensar en aquells que tenen mala fama, encara que pensar-hi ens posa de mal humor. Deixem que la nostra ment doni voltes sobre coses que no tenen cap virtut, i acabem criticant en lloc de donar gràcies. Quan donem lloc als nostres propis pensaments, en lloc de pau, patim ansietat, por, i desànim.
En comptes d'això, prenguem el repte que Déu ens ofereix. Si deixem que Déu prengui el comandament de la nostra ment podrem gaudir de la pau de Déu i dels bons pensaments que Ell vol produir en nosaltres. Pau havia après a tenir pau i goig en qualsevol situació. Diu als versets 12 i 13*: 'i sé viure amb estretor, i també sé viure en l’abundor. En qualsevol situació i en qualsevol lloc, estic avesat a anar tip i a passar fam, a tenir de sobres i a fer curt. Tot ho puc en aquell qui em dóna forces’.
Així com Pau vivia, podem viure nosaltres. En fer això, no només podrem gaudir de pau i veure la vida de manera més positiva, sinó que serem sal i llum enmig d'aquells que no han experimentat la pau de Déu.
Pau acaba la carta donant gràcies a Déu per totes les seves bondats, desitjant que la gràcia de Déu sigui abundant a la vida de cada cristià, i afirmant a Filipencs 4:19* que Déu sempre cuida els seus. Descansem segurs en aquesta promesa:'El meu Déu, per la seva part, cobrirà totes les vostres necessitats segons la seva esplendidesa, gloriosament en Crist Jesús’.
A ell sigui la glòria

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Encara que molts no busquen Déu, crec que podríem dir que la majoria de les persones no es considerarien a si mateixos com a enemics de la creu. Aquesta terminologia sona molt forta. Es podria aplicar a aquells que persegueixen els cristians per destruir-los, o aquells que els fan la vida impossible, però no per al ciutadà d’avui dia.  La majoria dirien que els sembla bé la religió, si és que li fa bé, però no consideren que ells la necessitin.
Però què diu la bíblia pel que fa a això? Qui són els enemics de la creu? Filipencs 3:18-21* adverteix: 'Perquè en corren molts, com ja us he dit força vegades, i ara us ho repeteixo amb llàgrimes als ulls, que no volen saber res de la creu de Crist, i la seva fi és la perdició. Situen el seu déu en el ventre i l’honra en les vergonyes íntimes, perquè tenen mentalitat terrenal. Nosaltres, en canvi, som ciutadans del cel, d’on també esperem com a Salvador el Senyor Jesucrist; ell transformarà la baixesa del nostre cos configurant-lo al seu cos glorificat, amb aquella energia que li permetrà fins de sotmetre tot l’univers a si mateix.'
Pau presenta un contrast entre els enemics de la creu i els seguidors de Crist, i no sembla deixar marge per a aquells que no són ni l’un ni l'altre. Aquest contrast ja ho ha fet abans, quan parlava de les obres de la carn i de les obres de l'Esperit. També ha parlat del terrenal i del celestial a 1 Corintis 15, i parlarà també als Colossencs del cos terrenal i l'espiritual. Jaume també contrasta la saviesa terrenal amb la celestial, no donant lloc a cap altre tipus de saviesa.
Seguint aquesta dicotomia hem de concloure que aquells que no tenen la ciutadania al cel, que no viuen esperant el Salvador, es troben en aquest primer grup que Pau descriu com a enemics de la creu. Sé que hi ha persones que són amics del cristianisme, perquè reconeixen que amb la filosofia cristiana el món funciona més ordenadament. Però Pau descriu els enemics de la creu com aquells que adoren el ventre, i la glòria dels quals és la seva vergonya. Està descrivint els qui només pensen a satisfer els desitjos del cos, vivint per menjar i beure, i per gaudir fins i tot d'aquells plaers que Déu considera vergonyosos. Són aquelles persones que només pensen en el que és terrenal, i no tenen temps per pensar en les coses celestials. No volen perdre ni un minut del seu temps aquí a la Terra per considerar l'estat de la seva ànima ni el que els espera després de la mort. Només tenen temps per a les coses d’aquesta terra. A aquests els anomena l'apòstol enemics de la creu, i ens diu que el seu destí final és la perdició. Ells no rebran la crida de Déu en Crist Jesús al final de la carrera de la vida. Hauran corregut, però cap a la perdició.
En lloc de viure per a Crist, hauran viscut per a ells mateixos, i l'arribada a la meta serà trista, perquè tot pel que han viscut es quedarà a aquest costat, i l'únic que trobaran a l'arribada serà perdició, lluny de la presència de Crist.
No voldria sonar pessimista ni catastròfica, però voldria comunicar aquest sentiment d'urgència que he sentit en llegir el text a Filipencs 3. Pau volia protegir aquests cristians dels enemics de la creu, però moltes vegades nosaltres mateixos podem mostrar característiques que ens identificarien amb aquests. Si diem com  Pau “Perquè Crist és la raó de la meva vida”, no podem viure el dia a dia pensant en les coses materials només, el que menjarem, allò que farem, el que aconseguirem. Si de veritat vivim en Crist, la resta ha d'ocupar menys importància a les nostres vides. Jo hauria de tenir cura de la meva ànima més, i no donar tanta importància a les coses terrenals. M'hauria de preparar per reaccionar millor a les decepcions diàries, i hauria de passar més temps amb Déu, i no esperar arribar a la glòria. 
Al final de la cursa m'espera el Salvador, però puc córrer de la seva mà. No vull que se'm confongui amb un enemic de la creu.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

L'apòstol Pau a la carta als Filipencs utilitza una imatge d'una carrera per explicar la vida cristiana. Quan un comença una carrera, té clar on és la meta. Corre en direcció a aquesta meta, i intenta no fer res que li faci difícil córrer amb facilitat i determinació. La seva vestimenta, de cap a peus està dissenyada per fer la carrera més eficaç i agradable. El calçat és còmode, els mitjons transpirables, els pantalons frescos i la camisa suau. Pot ser que porteu una gorra i que s'hagi aplicat crema solar, depenent de com sigui el recorregut cap a la meta. No sé si Pau havia estat atleta, però al text ens dona idees de com s'ha de córrer la carrera de la fe per arribar a la meta amb satisfacció.
Filipencs 2:16 *diu que ens cal córrer 'mantenint enlaire la Paraula de Vida, honorant-me a mi de cara al dia de Crist, perquè no hauré fracassat en la meva carrera ni haurà estat inútil el meu esforç’. Tot l'esforç que la carrera comporta no hauria de ser inútil, i per això hem d'entendre bé la paraula de vida que Déu ens ha donat.
A Filipencs 3:12-14*, Pau, parlant de com córrer la carrera cristiana per arribar a assolir el premi, ens diu: 'No dic que ja hagi assolit el premi o que ja hagi arribat al terme, però segueixo corrent a veure si el puc abastar, ja que Crist Jesús m’ha abastat a mi. Germans, no és que jo pensi haver-lo aconseguit personalment, encara; el meu interès se centra a oblidar-me de tot el que he deixat enrere i llençar-me de dret cap endavant, a córrer cap a la meta, per tal de recollir el premi de l’alta vocació de Déu en Crist Jesús’.
Aquí veiem definida la meta del cristià: és “el premi de l’alta vocació de Déu en Crist Jesús” el qual és suprem, la crida més alta. Això descriu el moment de la glorificació, quan en el judici final el Senyor cridi el nostre nom i ens doni pas a la vida eterna amb Crist. Aquesta és la meta de cada persona que a través de la història ha confiat en l'obra redemptora de Crist a la creu. Quan allà es passi llista, tot aquell que ha iniciat la carrera de la fe en Crist haurà seguit a la cursa gràcies al do del Salvador i arribarà a la meta esperada. Pau adverteix a aquells que no senten que són a la carrera, dient-los: 'Tots, doncs, els qui som madurs, tinguem aquests sentiments; i, si en algun punt penseu altrament, Déu també farà que ho entengueu. 'FILIPENCS 3:15*.
Demana-li a Déu que et mostri si ets o no a la carrera, i inscriu-te per fe en Crist, perquè el premi t'espera a la meta, i podràs gaudir de la perfecta comunió en Crist.
És per aquest suprem premi que ens espera que l'apòstol pot dir al 1:21* 'Perquè Crist és la raó de la meva vida, i la mort, per tant, em resulta un guany’.
Pau vivia la seva vida per a Crist, per la qual cosa sense importar les circumstàncies, la vivia joiós i amb ganes, i sabia que si moria, assoliria la meta per la qual vivia, que era Crist mateix. Quan vivim per a qualsevol cosa en aquesta vida, sigui fama, diners o diversió, en el moment de la mort ho perdem, perquè res no podem portar amb nosaltres a la tomba. Però quan vivim per al Crist, la mort és l'obtenció plena d'allò per què hem viscut.
Per aquest motiu Pau proclama sense titubejar al capítol 3:7-9* 'Però, tot el que per a mi era un guany ho he considerat una pèrdua per causa de Crist. Més encara, totes les coses les considero una pèrdua al costat de l’eminent coneixement de Jesucrist, el meu Senyor. Per ell ho he donat tot per perdut, i ho tinc com a deixalles a canvi de guanyar el Crist i unir-me a ell, no pas per la meva justícia adquirida per la Llei, sinó en virtut de la fe en Crist, la justícia que Déu concedeix basada en la fe’.
Al capítol quatre, Pau anima els filipencs a romandre units, ferms en el Senyor, i joiosos, perquè el Senyor és a prop. 
Mantinguem la vista a la meta, al premi que Crist ja ha guanyat per nosaltres. Prosseguim amb confiança, perquè a l'arribada el nostre Salvador està esperant amb els braços oberts, i pel camí, el seu Esperit ens sosté i ens guia. Sens dubte, no tenim res a témer, perquè vivint per al Senyor, tot és un guany.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Si haguéssim d'escollir un passatge com a nucli del llibre de Filipencs, seria el text del capítol 2 on l'apòstol presenta el caràcter i l'obra de Crist a favor nostre. 
Pau estableix el seu argument de la manera següent en els versets 1 i 2: 'Ara, doncs, si té alguna força una amonestació en Crist, si hi ha algun estímul en l’amor mutu, si existeix alguna comunicació espiritual, si sentiu algun afecte entranyable i compassiu, ompliu-me de goig mantenint la concòrdia, tenint-vos un amor recíproc, unànimes, en harmonia. 'FILIPENCS 2:1-2*
Això ho podríem dir en altres paraules, ja que les seves premisses són correctes:
Com que hi ha consolació en Crist, pel fet que tenim consol en el seu amor,  gaudim de la comunió de l'Esperit, del seu afecte entranyable i de tota misericòrdia, podem tenir un mateix esperit, sentir el mateix i tenir el mateix amor. Podem viure unànimes en Crist gràcies a l'evangeli. Per tant, els versets següents es fan possible. Pau ens repta a viure d'acord amb aquestes premisses, dient: 'No feu res per rivalitat ni per presumpció. Més aviat sigueu humils i considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no miri solament pels propis interessos, sinó que cadascú també miri pels dels altres. 'FILIPENCS 2:3-4*.
Quan vivim d'acord amb l'exemple de Jesucrist, no busquem la nostra glòria, sinó que donem de nosaltres mateixos pel bé dels qui ens envolten. I el text ens exhorta amb aquestes paraules: 'Tingueu entre vosaltres els mateixos sentiments que tingué Crist Jesús: Ell, tot i que era de condició divina, no va considerar la seva igualtat amb Déu com un dret irrenunciable, sinó que ell mateix es va fer no res i prengué la condició d’esclau. Un cop fet semblant als homes, i externament trobat com humà, s’humilià ell mateix i es féu obedient fins acceptar la mort, però una mort de creu. 'FILIPENCS 2:5-8*.
L'essència de l'evangeli és que Crist, sent Déu mateix, va baixar a si mateix al nostre nivell, per donar-nos el regal de la salvació. Això li va costar la vida, patint una mort no sols dolorosa, sinó també humiliant; i tot per la nostra redempció. Però Déu no el va deixar humiliat, sinó que 'Per aquest motiu, precisament, Déu l’exalçà eminentment i li donà el Nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el Nom de Jesús tots els éssers del cel, la terra i l’abisme dobleguin els genolls, i tots els llavis proclamin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare. 'FILIPENCS 2:9-11*.
El nostre Salvador és vencedor, i mitjançant Ell podrem gaudir de la victòria eterna sobre el mal. 
Per la Seva obra a la creu podem viure una vida que dona glòria al Seu nom, unànimes, en amor, i amb goig; Feu-ho tot sense rondinar ni discutir (2:14), 'mantenint enlaire la Paraula de Vida (2:16).
Molts han seguit l'exemple de Crist, donant del que és seu per al bé d'altres, servint els qui necessiten ajuda, parant atenció a aquells que necessiten un amic. Fent això els uns amb els altres, complim el consell de l'apòstol, gaudint-nos en el Senyor, joiosos els uns amb els altres, per a glòria de Déu Pare.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Filips, ciutat que rep el seu nom del rei Filip II, pare d'Alexandre el Gran, va arribar a ser una colònia de l'imperi romà. Situada a la regió de Macedònia, Filips era una ciutat de gran importància els dies de l'apòstol, i va ser en aquesta ciutat que es va fundar la primera església a terres europees. A Fets 16 llegim que quan Pau, Siles i Timoteu van intentar anar a Bitínia, a Àsia, l'Esperit no els ho va permetre, i “els va ser prohibit parlar la paraula a Àsia” ens diu el text; llavors van veure en visió un home macedoni que els pregava que passessin fins a Macedònia. I així va ser com van arribar fins a Filips, on Lidia, venedora de porpra va escoltar l'evangeli i el va rebre, i on el carceller i la seva família van arribar a conèixer Crist també.
A la carta als Filipencs trobem Pau escrivint des de presó i pregant pels filipencs de la mateixa manera que havia pregat pels creients d'Efes i de la zona. L'apòstol donava gràcies per ells, perquè havien arribat a compartir la gràcia de Déu a través de l'evangeli, confiant que Déu, que hi havia començat l'obra donant-los la salvació, la continuaria fins a la perfecció en el moment de la glorificació. Pau, sentia que aquests cristians compartien amb ell la gràcia de Déu sense importar on es trobés cadascú. Pau estava en aquell moment a la presó per predicar l'evangeli, però sentia goig en meditar en totes les benediccions de l'evangeli, incloent-hi la companyia espiritual dels altres i la seguretat d'una herència en Crist.
L'església de Filips estaria formada per persones que havien sortit del paganisme i havien arribat a conèixer Crist, per la qual cosa no trobem comentaris sobre jueus i gentils, serien majoritàriament gentils. Pau escriu als filipencs una carta força personal, tocant temes pràctics de la vida cristiana.
Pau agraeix als filipencs que l'hagin sostingut amb les pregàries i els regals d'amor. La seva petició pels filipencs la veiem als versets 8-11*: 'I això demano en la meva oració: que el vostre amor s’enriqueixi encara més i més en ple coneixement i en el sentit de les coses,'
Pau pregava perquè aquests cristians poguessin viure una vida sincera i sense retrets fins al dia que estiguessin en la presència de Crist, que poguessin tenir a les seves vides  els fruits de justícia per mitjà de Jesucrist, i així donessin glòria i lloança a Déu diariament. A l'últim capítol de la carta, Pau una vegada més agraeix als filipencs per l'afecte que li havien mostrat, recordant-los al verset 19*, el conegut principi que Déu té cura dels seus fills, per la qual cosa podem donar lliurement de tot allò que Déu ens dona, perquè: 'El meu Déu, per la seva part, cobrirà totes les vostres necessitats segons la seva esplendidesa, gloriosament en Crist Jesús.'
Aquesta veritat ens permet estar joiosos sense importar la situació, confiant que Déu cuida els seus. No sempre entenem per què Déu permet que els seus fills siguin perseguits per aquells que persegueixen l'evangeli de Crist. Entenem que quan això passa, estem participant dels patiments, com comenta a Filipencs 1:19 i 3:10. Pau entenia que Déu podia fer que fins i tot en la persecució, el nom de Déu pogués ser proclamat i glorificat, i això ho considerava un honor.
Al segon capítol de Filipencs, Pau presenta el cor del llibre en mostrar el caràcter i l'obra de Crist. Amb Crist com a exemple, l'apòstol ens mostra centelleigs del que és una vida digna de l'evangeli de Crist. El contingut del llibre està directament connectat al nucli, que és la persona de Jesucrist. Aquells que hem tastat la gràcia i l'amor de Déu podem viure una vida de goig i confiança, intercedint en pregària els uns pels altres i recolzant-nos en la fe fins al dia de Jesucrist.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

A la segona part de la carta als Efesis, Pau passa a mostrar-nos com l'evangeli s'evidencia a la vida del cristià. 
Al capítol 4, Pau comença amb aquesta petició als cristians d’Efes: 'Ara us exhorto, que visqueu d’una manera digna la vocació a què heu estat cridats'
Com que Déu ens ha cridat a la salvació i santificació, i ens ha donat el seu poder per ser enfortits internament, hem de viure diàriament com correspon a aquesta vocació.
I com és aquesta manera de viure? En primer lloc Pau dona una llista d'actituds que descriuen el cristià als versets 2-5*: 'amb tota humilitat i senzillesa, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, disposats a conservar la unitat de l’Esperit amb els lligams de la pau. '
Les característiques que esmenta són part del fruit de l'Esperit: humilitat, mansuetud, paciència, amor, pau, tot això necessari per preservar la unitat en l'Esperit. La unitat en la fe i el coneixement de Déu ens permet no només anar creixent en el Senyor, sinó també ajudant els altres a créixer. Déu, en la seva saviesa, fa servir individus per perfeccionar-nos els uns als altres. En les paraules de Pau, 'sinó que, vivint sincerament en amor, creixem en tots sentits vers aquell qui és el cap, el Crist. Per ell tot el cos, ben conjuntat i unit per mitjà de totes les articulacions que el nodreixen, segons l’activitat proporcionada de cadascun dels membres, efectua el seu creixement corporal per a la pròpia edificació en l’amor.' EFESIS 4:15-16*.
Així com vèiem en el capítol 3 que Déu utilitza els creients per mostrar la seva saviesa als principats i potestats a l'univers, Déu utilitza la seva església per a la mútua edificació, cadascun amb el seu do personal,  en mansuetud per a la glòria de Déu.
En els darrers tres capítols veiem com l'anterior manera de viure és substituïda per una manera de viure d'acord amb la nova vida en Crist. Pau presenta un canvi interior que es reflecteix en una nova forma de vida. Les converses nècies i buides passen a ser converses de gratitud i lloança. En lloc d’agradar-nos a nosaltres mateixos, busquem agradar a Déu, evitant actituds i accions que Déu condemna i fent aquelles coses que Déu aprova.
Aquest canvi de cor es reflecteix també en la nostra relació amb els altres. En primer lloc, es mostra a la nostra relació amb els més propers. L'última secció d'Efesis 5 descriu una relació d'amor i de respecte mutu entre el matrimoni. I els primers versets del capítol 6 tracten la relació entre pares i fills, així com les relacions laborals.
Totes aquestes relacions interpersonals tenen en comú el respecte que Déu dona a cada ésser humà i que espera de nosaltres. La manca de respecte interpersonal és símptoma d’una pobra relació amb Déu que necessita atenció. Quan tractem amb altres, ho hem de fer per agradar a Déu, i no als homes, 'Recordeu que cadascú rebrà del Senyor la recompensa segons el bé que hagi fet, tant si és esclau com si és lliure.' EFESIS 6:8*.
Quan actuem amb aquest principi al cap, la relació en el matrimoni mostrarà l'amor de Déu a l'església, i el respecte de l'església a Crist, i això es reflectirà en l'administració i el funcionament de la llar. Els fills que entenen la benedicció de Déu a aquells que l'obeeixen, mostraran respecte als seus pares, i els pares que comprenen que la seva autoritat com a pares és una responsabilitat donada per Déu, al qual hauran de donar compte, tractaran els seus fills amb la cura i la dedicació que Déu espera d'ells. En l'àmbit laboral, el treballador tractarà el seu superior amb respecte i l'empresari no s'aprofitarà dels seus empleats, sinó que els tractarà correctament.
Tot això, una vegada més, és impossible mantenir diàriament sense els recursos que Déu ens ha donat en el moment de la salvació. Quan rebem la salvació de Crist, obtenim també l'armadura de Déu, 'Per això, preneu l’armadura completa de Déu, perquè pugueu resistir en els moments difícils i, després de vèncer-ho tot, restar dempeus.' EFESIS 6:13*.
El casc de la salvació ens capacita per portar l'armadura, el cinturó de la veritat ens guia, la cuirassa de justícia ens dona la capacitat per prendre les decisions correctes a la batalla, l'escut de la fe ens protegeix del dubte i el desànim, i podem fer servir l'espasa de la Paraula quan ens enfrontem a les temptacions diàries.
Recordem en les situacions diàries que el nostre veritable enemic no és la persona que tenim al davant. No oblidem que la nostra lluita és contra forces espirituals, 'perquè no hem de lluitar contra adversaris de carn i ossos, sinó contra sobiranies, contra poders, contra els dominadors d’aquest món de tenebres, contra les forces espirituals del mal, que habiten l’espai.' EFESIS 6:12*.
Prenguem, per tant, els recursos que Déu ens ha donat, i visquem una vida segons el cor de Déu. Comprovarem que aquesta forma de viure no només agrada a Déu, sinó que és una vida molt més joiosa i plena de pau al nostre interior i amb els que ens envolten.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Acostumen a donar del que tenim, per això és segur dir que si no tens alguna cosa, no ho pots compartir amb ningú.
Quan Déu dona gràcia, és perquè Ell és ric en gràcia i misericòrdia. La gràcia és un favor immerescut. Déu és capaç de donar gràcia, perquè Ell és el mateix concepte de gràcia. És compassiu i misericordiós. Déu ens pot donar vida, perquè Ell és la vida, com va confessar Jesús a Joan 14:6. A Efesis 2 llegim que quan estàvem morts en els nostres propis delictes i pecats, Déu ens va donar vida.  Al verset 3 llegim: 'entre els quals també tots nosaltres abans ens comptàvem, vivint en les passions de la nostra carn, satisfent els desigs i les inclinacions carnals, i érem per naturalesa mereixedors del càstig, igual que els altres. ‘ Com vèiem a Gàlates, en la reflexió sobre la carn i l'Esperit, en la nostra condició natural, vivim pels desitjos de la carn. Hi ha qui creu que viu segons els seus propis desitjos, però si som sincers, com Pau expressava a 2 Corintis, aquestes coses que volem fer no arribem a fer-les, i allò que determinem no fer, acabem fent-ho en repetides ocasions. I és que a les nostres pròpies forces, tendim a practicar les obres de la carn. Però afortunadament per a nosaltres, no hem de romandre esclavitzats a la carn. Efesis 2:4-7* ens anuncia:'Però Déu, que és ric en misericòrdia, de tant com ens va estimar en el seu amor, quan nosaltres érem morts per les nostres culpes, ens donà vida amb Crist –que és per gràcia que heu estat salvats–; amb ell ens va ressuscitar i amb ell ens va fer seure dalt del cel, en Crist Jesús, a fi que en els segles que vindran quedi ben demostrada la immensa riquesa de la seva gràcia i la seva bondat envers nosaltres, en Crist Jesús.'
Déu ens ha donat una vida nova en Crist per mostrar al llarg dels segles la riquesa de la seva gràcia. Ha estat bondadós cap a aquells que el rebutjàvem. Això és ser ric en gràcia; això és ser ric en misericòrdia.
Com diu el capítol 2, quan érem lluny de Déu i aliens a la seva voluntat, sense esperança i sense Déu, hem 'esdevingut propers per la sang de Crist.'
'De manera que’ diu Pau als versets 19-22* 'ja no sou estrangers ni forasters, sinó que sou conciutadans dels sants i família de Déu, edificats sobre els fonaments dels apòstols i profetes, amb Crist Jesús com a pedra angular, i en ell reposa tota la construcció que, ajustada harmoniosament, formarà un temple sant en el Senyor, en qui també vosaltres hi heu estat integrats per a constituir per l’obra de l’Esperit la mansió de Déu.'
Ara som família de Déu gràcies a la seva gràcia salvadora. Ara, els cristians formem un cos, un edifici fundat en Crist, la pedra angular, i ara, per la gràcia de Déu, som temple de l'Esperit Sant.
No oblidem mai d'on Déu ens ha rescatat, i quin és el nostre destí, gràcies a la seva rica misericòrdia. Meditem sovint en la riquesa de la gràcia de Déu.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Pau, al capítol 3 d'Efesis, explica com Déu, en el seu pla perfecte, havia obert la porta de la salvació als gentils, presentant l'evangeli de Jesucrist. M'agrada el missatge del verset 10, on llegim del pla perfecte de Déu: 'Per tal que ara, les nombroses manifestacions de la saviesa de Déu puguin ser conegudes dels principats i de les potestats dalt del cel per mitjà de l’Església, 'EFESIS 3:10*.
El propòsit etern de Déu és donar a conèixer la seva saviesa, i ho pot fer de qualsevol manera, ha triat fer-ho a través de nosaltres, la seva església, aquells que hem confiat en Ell per a salvació.
Pau, confiant en la seguretat de l'esperança eterna que tenim en Crist, anima als cristians d'Efes a no preocupar-se per les tribulacions que ell mateix passava durant el seu empresonament. Pau no era a la presó per delictes que havia comès. El seu únic delicte era predicar la paraula de Déu.
Pau aprofitava bé el temps a la presó, pregat pels cristians que eren fora, i animant-los en el seu camí diari amb Déu.
Els diu al capítol 3: 'Per aquest motiu, m’agenollo davant el pare, a fi que, segons l’abundància de la seva glòria, us enforteixi vigorosament en l’home interior, mitjançant el seu Esperit; que Crist habiti per la fe dins els vostres cors, ben arrelats i fonamentats en l’amor, a fi que pugueu comprendre, amb tots els cristians, quina és l’amplària i la llargària, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist, que sobrepassa tot coneixement, per tal que sigueu plens totalment de la plenitud de Déu. 'EFESIS 3:14,16-19*.
Quan Pau aquí prega pels creients, demana que aquests siguin enfortits internament. Moltes vegades preguem per les necessitats físiques de les persones, cosa que és bona i necessària, però de vegades oblidem la importància de ser enfortits en Crist, de romandre ferms, arrelats i fonamentats en amor, i que arribem a entendre i gaudir l'essència de Déu i la benedicció de ser els seus fills.
Així com Pau pregava, hem de demanar nosaltres pels qui desitgen caminar en els camins del Senyor, encoratjant-nos els uns als altres, i portant les necessitats espirituals  'Al qui és sobiranament poderós per actuar més abundosament del que demanem o podem pensar, a través de la força que ens comunica, 'EFESIS 3:20* el poder de Déu mateix.
Al Totpoderós, el nostre creador, salvador i sustentador 'a ell sigui la glòria en l’Església i en Crist Jesús, per totes les generacions, per sempre més. Amén.' EFESIS 3:21*.
Així acaba l'apòstol la seva pregària en aquest capítol. Seguim l'exemple de l'apòstol. Seguim aquest exemple d’intercessió. Portem als nostres germans en pregària davant Déu, perquè siguem enfortits en el Senyor, per a la glòria de Déu.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

La Bíblia ens anima a pregar els uns pels altres. Però de vegades és difícil saber com podem pregar pels nostres familiars i amics. A la carta als Efesis, Pau ens deixa constància de la seva pregària, la qual podem seguir com a exemple de la nostra intercessió per aquells que estan en el camí amb nosaltres.
Al primer capítol, Pau comença amb una lloança a Déu mateix, recordant el Seu perfecte amor i la Seva gràcia que ha vessat sobre cadascun de nosaltres.
Efesis 1:3-4* 'Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït per mitjà del Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ja que ens escollí en ell abans de la creació del món perquè li estiguéssim consagrats i fóssim sense defecte davant els seus ulls. '
Déu, de la seva pròpia voluntat, com ja hem vist en altres textos, ens va escollir abans de la creació del món. El Déu etern en la seva omnisciència va predeterminar que nosaltres al segle XXI creuríem en l'obra de Crist a la creu i en seríem els fills. El seu coneixement i el seu poder supera el nostre enteniment, però podem gaudir del fet que en el seu amor, ens va predestinar, ens va adoptar, ens va redimir, ens va perdonar i ens ha omplert de favors en Crist l'Estimat.
No es va limitar a salvar-nos perquè no moríssim en la nostra iniquitat, sinó que a més, ens diuen els versets 7-9*,'en ell hem rebut la redempció, el perdó de les culpes, al preu de la seva sang, en virtut de la gran abundància de la seva gràcia, la qual ens ha prodigat abundosament omplint-nos de saviesa i coneixement. Perquè ens ha fet conèixer el seu designi secret,'Déu ens ha donat la seva Paraula, perquè el puguem conèixer a Ell i la seva voluntat.
Déu ens ha declarat hereus de la gràcia, per lloança de la seva glòria, i ens ha donat  l'Esperit Sant com les arres de l'herència que rebrem en glòria. Déu no se n'ha deixat cap detall. No hi ha res que ens falti en Ell. Tot allò que necessitem per a la vida cristiana aquí i a l'eternitat en glòria ja ens ha estat donat. Per tot això, podem estar agraïts.
Pau pregava pels Efesis, primerament donant gràcies per la salvació que podien gaudir. Als versets 15-17* els diu: 'Per això, també jo, d’ençà que he sentit parlar de la vostra fe en el Senyor Jesús, i del vostre amor envers tots els creients, no paro de donar gràcies per vosaltres, recordant-vos en les meves oracions, a fi que el Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, us faci el do d’un esperit de saviesa que us reveli el ple coneixement d’ell, '
Podem posar en pràctica aquesta pregària de gratitud a Déu per nosaltres i per aquells que ens envolten. Que puguem reconèixer i apreciar allò que Déu ja ha fet per nosaltres, i que cadascú de nosaltres puguem créixer en saviesa i coneixement de Déu.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana