Reflexos de la seva glòria

Com que som temple de l'Esperit Sant, hem de sortir d’en mig d’“ells” i no tocar “res d’impur”, diu 2 Corintis 6:16-18*. Qui són “ells”? I a què es refereix quan diu que no toquem res d’impur? Això inclou aquelles coses que ens poden embrutar els pensaments, així com qualsevol persona que ens pot portar cap a accions o actituds que són perjudicials per a nosaltres.
El text exposa que si som el temple de l'Esperit Sant de Déu, hem de mantenir el temple pur, lliure d'immundícia. Tot i que la promesa de la presència de Déu a les nostres vides hauria de ser suficient incentiu per mantenir-nos purs, també gaudim en el dia a dia els beneficis d'un cos net i una ment pura.
Per això el primer verset del capítol 7 conclou amb la següent exhortació: 'Ja que tenim aquestes promeses, estimats germans, netegem-nos de tota brutícia corporal i espiritual, i completem la nostra consagració en el temor de Déu. '
Aquest procés de perfeccionament de la santedat no és ni lineal ni constant, però sí que ha de ser dinàmic. Un creixement lineal implicaria un augment de santedat sense passos enrere, però la realitat és que hi ha moments a les nostres vides en què fem passos en fals, i retrocedim en el nostre benestar espiritual. Però com veiem al capítol 7 de 2 Corintis, quan això succeeix, podem rebre la correcció directa de la Paraula de Déu,  o a través d'un germà en la fe que ens para en el nostre descens i ens ajuda a enfocar de nou la nostra mirada. Pau els diu al 7:8-9*: 'Perquè, tot i que us vaig contristar amb la meva carta, ara no em sap greu; hi hagué un moment que em va doldre, quan vaig adonar-me que amb aquella carta us havia donat un disgust, si bé no us va durar gaire. Dic que ara me n’alegro, no del fet que us disgustéssiu, sinó del fet que aquest disgust hagi servit perquè canviéssiu d’actitud. I com que fou una pena volguda per Déu, de part nostra no heu rebut cap mal. '
Recorda que Pau els havia escrit per cridar-los l’atenció sobre alguns assumptes. Ells podien haver contestat amb mala actitud i a la defensiva. Però no havia estat així. Pau diu que encara que els va entristir la crida d'atenció, ells havien reaccionat amb penediment, per la qual cosa la tristesa d'haver rebut la reprimenda havia resultat en goig.
Al verset 10 Pau contrasta dues possibles reaccions que podem tenir davant de la reprimenda; diu així: 'Perquè la tristesa que ve per voluntat de Déu produeix penediment salvador, que mai no sap greu, que no dol; en canvi, la tristesa del món produeix la mort.'
Així que, quan ens desviem del camí, i rebem correcció sigui directament de la Paraula o mitjançant algú que ve a nosaltres amb la veritat de la Bíblia, podem reaccionar amb una tristesa que ens porta al canvi genuí, i que produeix salvació i goig, o podem respondre amb una tristesa que no produeix canvi de direcció, sinó que ens accelera en amargor cap a la destrucció. Els de Corint havien escollit la primera, i havien atès la reprensió de Pau i la direcció de Titus. Això els havia portat en la direcció correcta envers la perfecció de la santedat en Déu.
Així com el procés de perfeccionament no és lineal, tampoc no és constant. Hi haurà moments de més creixement, i moments en què el canvi sembla més lent. Hi haurà moments en què experimentem una estirada en el creixement espiritual, i altres temporades en què ens anirem afirmant en el que hem après. Cada creient va al seu ritme i passa per diferents etapes en diferents moments de la seva vida. Alguns acaben de rebre la llavor, altres estan regats, altres ja mostren el fruit d'aquesta temporada de la seva vida i alguns estan en procés de maduració. Cada etapa és necessària i cada etapa es repeteix en diferents moments de vida.  Aquest creixement, sempre ha de ser dinàmic. Què vol dir això? Que no s'atura, que no s'estanca. Quan no hi ha activitat a la nostra vida espiritual, quan no hi ha ni creixement, ni enfortiment, aquí és quan hi ha perill que en realitat no hi hagi vida. La vida cristiana ha d'evidenciar un procés de perfeccionament de santedat. Demanem a Déu que ens ajudi a identificar l'estat en què estem i amb la Seva ajuda, a començar a avançar en el procés.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Em resulta interessant connectar els darrers versets d'un capítol amb el primer del següent, perquè sovint el pensament continua d'un a l'altre, i ens perdem una benedicció en separar-los. Llegim la transició entre el capítol 5 i el 6 de 2 Corintis*: 'Al qui desconeixia per complet el pecat, li carregà el pecat per nosaltres, per tal que nosaltres obtinguéssim la rehabilitació de Déu per mitjà d’ell.''Com a col·laboradors seus, doncs, us exhortem a no malversar la gràcia de Déu; '
Hi ha una cançó cristiana titulada “El seu mantell pel meu” en què es canta com Crist es va treure la seva capa de justícia per donar-me-la a mi, i va portar sobre Ell el meu mantell d'injustícia. A la creu hi va haver un intercanvi no equitatiu, en què el meu pecat va ser vessat sobre l'innocent, i la seva santa justícia es va vessar per cobrir el meu mal. Havent rebut aquesta gràcia, la primera frase del capítol 6 m'exhorta a viure de manera que aquesta gràcia de Déu vessada a favor meu no sigui malversada. Si havent rebut aquest intercanvi decideixo viure com si res no hagués passat, estaria menyspreant el sacrifici de Crist a la creu.
Déu va anunciar que el dia de salvació venia, i Pau declara “ara és el dia de salvació” (6:2). Crist va venir i ens ha ofert la gràcia immerescuda de Déu. Ara nosaltres podem gaudir de la justícia de Déu en Crist. És per això que Pau pot dir que viu per sobre dels atacs diaris de la nostra pròpia carn o de les injustes valoracions que qualsevol pogués fer. Als versets 8-10* presenta els contrastos següents: 'Com a col·laboradors seus, doncs, us exhortem a no malversar la gràcia de Déu; a través d’honra i deshonra, de calúmnia i bona fama. Ens tenen per mentiders, i diem la veritat; ens tracten com a desconeguts, tot i que som ben coneguts; ens donen per morts, i ja veieu que som ben vius; ens han sentenciat, però no som executats. Som uns afligits que sempre estan alegres; uns arruïnats que n’enriqueixen molts; uns necessitats que són amos de tot. '
Eren col·laboradors de Déu, fins i tot quan alguns els veiessin de manera errònia. Podrien veure'ls com a persones sense honra, podrien tenir mala fama per seguir Crist, podrien pensar que el que anunciaven era fals, podrien patir ignomínia, podrien patir a les seves carns i passar per moments molt tristos, podrien patir escassetat material, però ells sabien que ho posseïen tot, doncs tenien Crist del seu costat. En ell podien gaudir d'honra, bona fama davant Déu, coneguts per Déu, vius i joiosos, enriquint els altres per la gràcia de Déu. Era per això que podien viure, com diu al verset 4 i fins al 7*: 'amb gran resignació; en afliccions, en necessitats, en angoixes, en pallisses, en presons, en tumults, en fatigues, en nits sense dormir, en dies sense menjar; en honestedat, en coneixement, en comprensió, en tolerància, en l’Esperit Sant, en amor sincer, en paraula de veritat, en força de Déu; brandant les armes de la justícia, tant les d’atac com les de defensa'
De la mateixa manera, aquesta invitació a col·laborar se'ns ha estès a nosaltres. El mantell de Jesús ha esdevingut el nostre si la justícia de Crist ha esdevingut nostra per la fe. Havent estat fets justícia de Déu en Ell, acceptem ser col·laboradors de Déu, vivint una vida digna de l'obra de Crist al nostre lloc.
Com? Apartant-nos dels mantells d'immundícia que ja hem dipositat als peus de la creu, i vivint a la justícia rebuda al seu lloc. Per això l'apòstol cita les paraules de l'Antic Testament: “nosaltres som temple del Déu vivent tal com Déu va dir: “Habitaré enmig d’ells i m’hi passejaré, seré el seu Déu i ells seran el meu poble.” I segueix: “Sortiu d’enmig d’aquesta gent i separeu-vos-en, diu el Senyor, i no toqueu res d’impur; i jo us acolliré i us seré pare, i vosaltres em sereu fills i filles, diu el Senyor Totpoderós.”” 2 CORINTIS 6:16-18*
Quina meravella de pla de vida! Fills del Totpoderós, col·laboradors de la gràcia de Déu a la humanitat. Aquesta és la vida que Déu ens ha donat aquí a la Terra, mentre esperem la glorificació i l'entrada a la vida eterna amb Crist.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

'Així que, qualsevol que està unit a Crist, és una nova creació; tot allò antic ja ha passat, i una nova realitat s’ha fet present. ‘ 2 CORINTIS 5:17*.
En Crist, som una nova creació. Els beneficis finals i complets els veurem en el moment de glorificació, quan els nostres cossos mortals donin pas als eterns, però ja hem estat declarants noves criatures.
Com sabem que som una nova creació, que hem nascut de nou, que la gràcia i el do de la justificació són reals a la nostra vida?
 2ª carta als Corintis 5:15-18* diu així: 'Així que, qualsevol que està unit a Crist, és una nova creació; tot el que és antic ja ha passat, i una nova realitat s’ha fet present. i va morir per tots, per tal que els qui viuen ja no visquin per a ells mateixos, sinó per a aquell qui ha mort i ha ressuscitat per tots. De manera que nosaltres, des d’ara ja no valorem ningú humanament, i si vam valorar el Crist humanament, ara ja no ho fem. I tot és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell per mitjà de Crist i ens ha confiat el ministeri de la reconciliació; '2 CORINTIS 5:15-18*. 
Aquest text parla d'una obra de Déu, no pas d'èxits humans. Fixa't en els verbs: ens va reconciliar, ens va donar, ens va confiar. I diu el verset 18, “tot és obra de Déu”. Es a dir, som noves criatures, havent confessat a Déu el nostre pecat i rebut l'obra de Crist, i es fa evident que hi ha un canvi a la nostra vida. El que és antic ha passat, i el que ara hi ha a la nostra vida és nou, i és de Déu i no nostre.
Molts pensen que som salvats  de la passada manera de viure per intentar cada dia fer bones obres. No obstant això, és més la idea que en ser reconciliades amb Crist (versets 18 i 19), ens sorprenem nosaltres mateixos que allò que abans ens dominava ja no ens domina. No que siguem perfectes, però veiem que el pecat que abans ens atreia, ara ens desagrada. El que semblava que no aconseguíem fer en les nostres forces sense Crist, ara en Crist és possible. Les coses són fetes noves, “i tot això prové de Déu.”
L’apòstol ho expressa així a Gàlates 2:20*: 'per tant, ja no visc jo, sinó que és el Crist que viu en mi, i la vida humana actual la visc en la fe del Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha donat ell mateix per mi. '
Qui viu, tu o Crist? Qui mana a la teva vida, tu mateix, o ets una nova criació? 
Si ets una nova creació, si has confessat els teus pecats i la gràcia i el do de la justificació t'han fet una nova criatura, aleshores ens ensenya la Paraula que allò que vius ara a la carn ho vius en la fe del Fill de Déu. No estàs davant la temptació; no estàs sol a la prova.
Avui mateix examina la teva vida per veure si has estat reconciliat amb Crist. Si és així, ets una nova creació; ara és el moment que Crist sigui reflectit en el teu camí diari.
Potser fa temps que vas confessar el teu pecat i vas abraçar la salvació de Crist, però lluites de deixar-li a Crist portar les regnes de la teva vida. Compte! Això no és el pla de Déu. Segons aquests versets, rendim la nostra vida en el moment de la salvació, però l'hem de seguir rendint cada dia.
Llegim als evangelis que Jesús 'Dirigint-se a tots deia: “Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu cada dia i em segueixi. ‘ LLUC 9:23*.
Nova creació en el Senyor, pren la teva creu cada dia, dona-li les regnes de la teva vida al Senyor, “el qual et va estimar i es va donar a si mateix per tu,” i segueix-lo.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Si haguessis de guardar algun tresor, on el guardaries? 
Al capítol 4 de 2 Corintis llegim que el tresor de la glòria de Déu, la mateixa imatge de Déu, no es troba guardada en preciosos gerros de vidre, ni atuells de metalls preciosos, sinó en gots de fang. No és la primera vegada que Déu utilitza la imatge del terrisser per il·lustrar que som creació seva. Gots de fang, fràgils, de més valor sentimental que material; això som nosaltres. El nostre valor el portem a l'interior, al valor que Déu mateix ens ha donat en bufar la seva imatge en nosaltres, en lliurar-nos el seu Esperit en el moment de la salvació.
Aquests gots de fang, els nostres cossos, pateixen les xacres de la vida, mentre l'Esperit ens continua donant alè. Pau ho expressa en aquestes paraules: “Som atacats per totes bandes, però no esclafats; estem en dificultats, però no desesperats; acorralats, però no abandonats; abatuts, però no exterminats; pertot arreu portem en el cos l’agonia de Jesús, a fi que també la vida de Jesús es manifesti en el nostre cos.”2 CORINTIS 4:8-10*.
Si ja vam veure que en el patiment podem experimentar consolació, ara veiem com el patiment ens recorda que tenim una esperança futura que val la pena.
Tots estem disposats a patir una mica quan els resultats del nostre patiment valen la pena. Podem passar una mica de gana o suar la gota grossa, sempre que al final notem els resultats. Podem estudiar amb esforç, si sabem que al final de l'esforç ens espera una titulació o una feina segura. Amb l’objectiu desitjat a l'horitzó, podem esforçar-nos i patir sense defallir, anticipant amb esperança allò que desitgem.
Així podem resistir als moments de prova “sabent que aquell qui ressuscità Jesús, el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús, i ens presentarà davant seu juntament amb vosaltres. Precisament tot això és per al vostre bé, de manera que, multiplicant-se la gràcia a través de més i més persones, sobreabundarà l’acció de gràcies per a la glòria de Déu.”2 CORINTIS 4:14-15*.
Pau ho expressa així en 2 Corintis 4 i 5: “Per això, no ens acovardim; al contrari, malgrat que la nostra humanitat externa va decaient, dins nostre ens anem renovant dia a dia. Perquè els nostres actuals sofriments són lleugers i duren poc, però produeixen en nosaltres un pes de glòria immens que no tindrà fi. El nostre objectiu no és pas el món que es veu, sinó el món que no es veu, perquè el món que veiem dura poc, i el món que no es veu dura per sempre.”2 CORINTIS 4:16-18*.“Sabem que si la tenda de la nostra estada terrenal s’enfonsa tenim un edifici proveït per Déu, una casa que no l’han construïda mans humanes, eterna, al cel.”2 CORINTIS 5:1*.
Gots de fang que amb el temps i l'ús es van desgastant. Ens esquerdem; la vida ens dona cops i ens fem malbé. Però un dia passarem a tenir cossos nous i eterns.  Habitacles terrestres, tendes peribles on habitem temporalment, però que es transformaran un dia en un edifici etern, no fet de mans. Aquesta esperança certa ens permet suportar els moments difícils que enfrontem a la vida. 
Quan passis per moments difícils, recorda tres coses que Déu vol: 

1. Déu vol que renovem el nostre ésser interior dia a dia a la llum de la Paraula. 
2. Déu vol que tinguem una visió correcta d'aquest món, recordant que això que aquí ens sembla tan important, és tan sols l'avantsala del que ha de venir.
3. Déu vol que mantinguem una visió correcta de la glòria que vindrà.

Tenim el consol que Déu ofereix en el moment de la prova, i a més tenim l'esperança de l'estada eterna amb el nostre Salvador. Ens encantaria no haver de patir el desgast. Com Pau expressa al capítol 5 verset 4, no haver de desvestir-nos d'aquest cos per vestir-nos del nou.
Però el procés natural no és aquest; llevat que Crist vingui als núvols per rescatar els seus durant la nostra vida terrenal, aquest cos es desgastarà, haurà de ser despullat, haurem d'experimentar la mort física, però tenim la seguretat que un dia compareixerem davant del tribunal de Crist, i aleshores els que hem confiat en la justificació de Crist, serem revestits, aquesta vegada amb un cos etern i indestructible, És estrany imaginar-ho, però no oblidem que és cert. Déu ho ha dit, i així serà.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Al capítol 3 de 2 Corintis, quan Pau està defensant el seu apostolat, comenta que no necessitava cartes de recomanació, perquè els mateixos cristians de Corint eren les seves cartes. Diu als versets 2 i 3*: “La carta nostra sou vosaltres, escrita en els nostres cors; una carta oberta, llegida per tothom. Prou que es nota que sou una carta de Crist redactada per nosaltres, que no és escrita amb tinta, sinó amb l’Esperit del Déu vivent; no és gravada en plaques de pedra, sinó en plaques de carn dins els cors.”
Com som nosaltres, els creients, cartes davant d'altres?
Pau fa referència a la glòria que Déu va mostrar a la muntanya del Sinaí, quan va lliurar les taules de la llei per mitjà de Moisès. Quan Déu se'l va manifestar a la muntanya Sinaí, Moisès va tornar amb tal resplendor a la cara que el poble no podia mirar-lo.  Aquest es va col·locar un vel que el cobria fins que el reflex de la glòria de Déu s'esvaís. Aquest reflex de glòria era passatger, ens diu Pau al verset 7.
Aquesta glòria passatgera de la qual llegim als llibres de Moisès és un simple centelleig de la glòria que produeix la transformació de l'Esperit Sant a les nostres vides. El lliurament de la llei mostrava al poble la condemnació, deixant clar que ningú no podria assolir la glòria pel compliment de la llei, ja que cap pot complir la llei al complet. Així que Déu en la seva bondat ha proveït accés a Déu pel ministeri de la justificació, dut a terme pel nostre Salvador Jesucrist. Aquest produeix una glòria eterna, a diferència d’aquella primera glòria que el poble de Déu va poder contemplar. Diu així Pau: “Si el ministeri de la condemnació fou gloriós, molt més gran serà la glòria del ministeri de la justícia. De fet, ni tan sols es pot considerar gloriosa aquella glorificació parcial, si es compara amb l’excelsitud de la glòria actual. Perquè si allò que era transitori va tenir el seu moment de glòria, molt més esplendorosa serà la glòria d’allò que és permanent.”2 CORINTIS 3:9-11*.
Moisès cobria el seu rostre fins que la glòria de Déu passés, però Pau diu als seus oients que fins i tot encara el poble seguia amb el vel posat, incapaços de comprendre el misteri de la justificació per fe. Pau es lamenta als versicles 14-16*, “Amb això se’ls va travar l’enteniment, ja que, fins al dia d’avui, quan llegeixen les Escriptures de l’Antic Pacte, aquell mateix vel segueix damunt d’ells, i no se’ls descobreix que en Crist caduca la seva vigència. Així, fins al dia d’avui, cada vegada que llegeixen Moisès, un vel els cobreix el cor; només si algú retorna al Senyor, desapareix el vel.” Diu Pau.
Passa fins i tot avui dia. Hi ha un vel que fa que molts jueus no vegin la justificació en Crist. I això no només passa als jueus. Aquest mateix vel fa que molts no entenguin que la justificació de Crist només és accessible a través de la fe, i no per obres. Crist és l'únic accés a la glòria de Déu.
Els mateixos creients de Corint eren davant del poble cartes de Déu, que mostraven aquest ministeri de justificació, predicat pels apòstols, però fet possible únicament per Crist. Les vides de cadascun dels cristians havien de ser cartes que qualsevol pogués llegir i tornar-se al Senyor. En la conversió al Senyor, el vel és tret, permetent al creient veure la glòria de Déu fins i tot en aquesta vida. L'apòstol acaba el capítol donant-nos la preciosa imatge d'aquest procés a les nostres vides: “I tots nosaltres, com que no portem cap vel a la cara, anem reflectint, com un mirall, la glòria del Senyor, i anem incorporant, d’igual manera, la mateixa imatge amb perfeccionament progressiu, per l’Esperit del Senyor.”2 CORINTIS 3:18*.
Cartes obertes, que porten el lector a desitjar i gaudir la glòria de Déu.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Al segon capítol de la segona epístola, Pau parla d'una visita a Corint que no havia estat gaire agradable. No estem segurs de quan va ser exactament, però sabem pel text que després d'enviar la primera carta, en Pau els havia visitat, ja que la reacció d'alguns no havia estat com es podia haver esperat. Per passatges a la carta entenem que alguns havien tractat de manera punitiva persones que havien pecat, sense intentar fer-ho com Déu desitja, buscant la restauració.
N'hi havia alguns que havien parlat malament de Pau, menyspreant-lo i acusant-lo de voler tenir el protagonisme per a ell. Pau respon a això al capítol 3, assegurant-los que entenia bé que l'única autoritat que ell tenia sobre l'església era l'establerta per Déu. Quan ensenyem el que Déu diu, l'autoritat del nostre missatge no és nostra, sinó que és l'autoritat de l'emissor original del missatge.
En resposta a les acusacions, Pau reacciona amb una disposició a perdonar. Li havien causat tristesa, com diu al verset 5, però Pau demana que es perdoni al qui li havia ofès. M'agrada veure la bondat de l'apòstol reflectida al verset 7 quan els diu: “val més que el perdoneu i li aixequeu l’ànim, no fos cas que el consumeixi l’excés de tristor.” El seu desig era que mostressin perdó i amor cap al qui l'havia atacat. Aquest perdó i amor seria prova de l'obra de Déu a les seves vides. Pau els recorda que ell ja els havia perdonat, i curiosament els diu que ho ha fet “a fi d’evitar que Satanàs s’aprofiti de nosaltres; que prou coneixem les seves intencions.”2 CORINTIS 2:11*.
És important notar que quan no perdonem, estem donant peu a Satanàs per fer malbé la nostra existència. Ell desitjaria veure'ns amargats, guardant rancúnies per danys passats, arribant a amargar-nos. Però qui voldria viure així quan podem escollir el perdó?
Pau podia perdonar perquè tenia la vista posada en Crist. El que altres li poguessin fer no era tan important. El seu desig era que el nom de Crist fos manifestat.  Al capítol 2:14* Pau diu: “Amb tot, dono gràcies a Déu, que sempre ens porta en el seguici triomfal del Crist i per mitjà nostre escampa a tot arreu l’aroma del seu coneixement.”
Si practiquem el perdó, desprendrem una grata olor, l'olor del seu coneixement. La manca de perdó també desprèn una olor, però és una olor amarga, desagradable. Demanem a Déu que ens doni la capacitat de perdonar, perquè de la nostra vida es desprengui una fragància que altres puguin notar, i els portin a desitjar Crist, el que produeix la dolça fragància del perdó.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Avui comencem el llibre dels salms. Aquest llibre és un conjunt de 150 cançons i pregàries en poesia hebrea, escrites a través de la història del poble jueu. Setanta-tres salms són atribuïts al rei David, i la resta pertanyen a diversos autors, entre ells Asaf, els fills de Corè, Moisès I Salomó.
El llibre té dos salms introductoris que presenten dos temes recurrents al llibre i acaba amb cinc salms de lloança a Déu.
El llibre dels Salms està dividit en cinc llibres, i cadascun acaba amb una afirmació similar: «Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, des de sempre i per sempre. Amén, amén!.» (41:13; 72:18-19; 89:51; 106:18)
Els Salms 1 i 2 presenten dos temes que són presents a cadascun dels cinc llibres.El Salm 1 parla de com és beneïda la persona que medita en la llei de Déu (la Torà) i segueix el que Déu ha establert. Curiosament, esmenta el vídeo del Projecte Bíblia com els cinc llibres dels Salms són com els cinc llibres de Moisès, i donen la idea d'una Torà sobre la pregària.
El salm 2 presenta una reflexió sobre la promesa que Déu va donar sobre el Messies que havia de venir a redimir i salvar el seu poble de la maldat.
Avui voldria tractar el salm 1: La benaurança de la persona que segueix el Senyor contrastat amb el destí d'aquells que segueixen el seu propi camí.Aquesta reflexió avui la vull dedicar a la meva àvia Mercedes. Aquest és el dia que ella ha vist Déu cara a cara. 1 Corintis 13:12 diu «Ara hi veiem confusament, com per mitjà d’un mirall, però llavors hi veurem cara a cara. Ara conec parcialment, però llavors arribaré a conèixer d’igual manera com sóc conegut.» 1 CORINTIS 13:12 BEC
Puc afirmar que ella sí coneix Déu ara. El coneixia abans a través de Sa Paraula. Des del moment en què va tenir la seva primera trobada personal amb Déu, ja fa més de quaranta anys, la meva àvia ha posat la seva fe en Crist, ha llegit la Paraula de Déu diàriament, ha seguit Crist, ha memoritzat la seva Paraula, i ha compartit amb cada persona amb qui ha tingut contacte, perquè estimava el seu Senyor sobre totes les coses. La seva vida no ha estat fàcil. Ha hagut de treballar molts. Va perdre el seu pare per culpa de la guerra a una edat molt primerenca, va deixar de banda el seu somni de ser mestra per criar vuit fills i treballar amb el seu marit a la botiga que tenien. Ha patit penes, pèrdues i dificultats. Però es pot dir de la meva àvia que ella ha estat fidel a Déu. La Paraula de Déu ha estat un llum als seus peus, com diu el Salm 119:105. I crec que ella també afirmaria que ha estat benaurada. Vegem-ne el secret a través d'uns dels salms que ella solia repetir; Salm 1.«Feliç l’home que no es deixa portar pel consell dels dolents, ni posa el peu en el camí dels pecadors, ni s’asseu en companyia dels burletes; més es complau en la llei del Senyor i la medita de nit i de dia. Serà com un arbre arrelat entre recs d’aigua, que dóna fruit quan n’és el temps i el seu fullatge mai no s’emmusteeix: tot el que emprengui anirà per bé. No pas així els dolents, no pas així; seran com la palla que el vent dispersa. Els dolents no podran reeixir en el judici, ni els pecadors en la congregació dels justos, perquè el Senyor vetlla el camí dels justos, però el dels impius duu a la perdició.» SALMS 1:1-6 BEC
Ella és ara a la congregació dels justos; és a la presència del seu Senyor. El Senyor ha conegut el camí de la meva àvia, no perquè ella fos perfecta, sinó perquè ella va rebre la justícia de Crist en rebre el regal de salvació de Crist a la creu.Com a arbre plantat al costat de les aigües, tenia les arrels ben arrelades, de manera que els corrents no podien arrencar aquelles veritats de la Paraula.
I, per tant, Déu ha donat fruit i ho continuarà donant, en el seu temps. Per això encara que ja ha mort, la seva fulla no cau; per això ha prosperat, no en què tot li ha sortit a la perfecció, sinó que la seva fi ha estat la casa eterna amb el seu Salvador, el Messies.Els dolents vénen i van, però els qui estimen Jehovà perduren a l'eternitat.
Per això estic confiada; per això estic tranquil·la, perquè conec aquell en qui la meva àvia ha confiat la seva ànima; i sé que les seves promeses són fidels i són eternes.
Amb goig m'endinso al llibre dels salms, perquè en llegir-los recordaré les vegades que els llegíem per a la meva àvia i ella els recitava amb nosaltres.
A la llei de Jehovà hi havia la seva delícia, i a la seva llei ha meditat, de dia i de nit. Benaurada sigui, benaurada és. Beneït sigui el nom del Senyor, des de sempre i per sempre.

Quan Pau escriu la segona carta a l'església de Corint, veiem que Timoteu, el jove predicador, era amb ell. Es creu que aquesta segona carta va ser escrita des de Macedònia durant el tercer viatge missioner de l'apòstol. Titus va portar la carta a l'església a Corint i després va tornar amb bones notícies del bon esperit que havia trobat a l'església (7:5-16).
En aquesta carta, Pau dedica diversos capítols a la defensa del seu ministeri d'apostolat, explicant com Déu el va cridar perquè compartís el missatge de l'evangeli a jueus i gentils. Això ho llegim en 2 Corintis 4:5, on diu: “Perquè no ens prediquem a nosaltres mateixos, sinó que presentem Crist Jesús com a Senyor, i a nosaltres mateixos com a servents vostres per Jesús.”2 CORINTIS 4:5*.
Pau declara que encara que hi ha moments difícils a la vida del cristià, per la gràcia de Déu, podem romandre ferms, confiant en l'esperança que vindrà. Pau fins i tot comparteix la seva pròpia experiència personal, com ell patia amb alguna cosa que Déu havia permès a la seva vida, i com va poder glorificar Déu fins i tot a través d'aquest fibló, com ell mateix l’anomena.
Als capítols 8 i 9, Pau anima els cristians de Corint a ajudar els de Jerusalem que estaven passant dificultat, perquè si Crist va donar fins a la seva pròpia vida per nosaltres, nosaltres podem almenys donar del que tenim per atendre les necessitats especials d’altres.
Pau demana a la darrera part de la carta que cadascú s'examini a si mateix, per comprovar que en veritat estem en la fe.
Veurem amb una mica més de detall alguns dels temes que ens presenta aquesta carta, però per ara, t'animo a prendre una estoneta per llegir els 13 capítols desitjant que Déu et parli a través de la Seva Paraula.
Finalitzo aquesta reflexió amb el darrer verset de la carta, desitjant que “La gràcia del Senyor Jesucrist, l’amor de Déu i la comunió de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres.”2 CORINTIS 13:13*.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

L'apòstol Pau finalitza la seva primera carta als Corintis lligant els temes que ha tractat, animant els creients a buscar el suport dels que hi són per ajudar-los. Entre aquests, trobem Timoteu, un jove predicador, Estèfanes, Fortunat i Acaic. D'aquests tres darrers, Pau diu: “i han dissipat la meva preocupació i la vostra. Les persones així mereixen tot elogi.”1 CORINTIS 16:18*.
Aquests, igual que Pau, hi eren per ajudar-los a comprendre el missatge de l'evangeli i créixer en ensenyament i doctrina. Pau tanca la carta amb l'exhortació dels versets 13 i 14: “Vetlleu, estigueu ferms en la fe, tingueu valor i sigueu forts. Que totes les vostres coses siguin fetes amb amor.”1 CORINTIS 16:13-14*.
Des del començament de la seva carta, Pau els havia parlat de la paraula de la creu, la qual va dir l’apòstol, “De fet, el llenguatge de la creu és una bogeria per als qui es perden, però per a nosaltres, que som salvats, és poder de Déu.”1 CORINTIS 1:18*“Atès que en la saviesa de Déu, el món no ha conegut Déu per la saviesa, Déu ha volgut salvar els creients per la bogeria de la predicació.”1 CORINTIS 1:21*diu l’apòstol.
És increïble com un mateix missatge pot resultar ofensiu (o de bogeria) per a uns, més per als que el reben, esdevenir una font de poder.
I és que el poder de l'evangeli no resideix en aquells que l'hem rebut, sinó el qui l'ha donat. Perquè Déu no tria cap de nosaltres segons les nostres capacitats, sinó que som salvats per la nostra fe en l'obra de Crist. I ens diu el text al  verset 29 que això ho fa per “a fi que cap mortal no pugui gloriar-se davant Déu. perquè, tal com diu l’Escriptura: “Si algú s’enorgulleix, que s’enorgulleixi en el Senyor.”1 CORINTIS 1:29, 31*.
Aquest missatge és el que la Bíblia proclama de principi a fi. Hem vist que Pau en parla com un misteri, perquè és increïble que un Déu Sant i Just hagi ideat la manera de proveir una salvació tan gran i immerescuda a nosaltres els humans, els quals ho hem rebutjat des del principi. Al capítol 2 ens diu: “Parlem d’una misteriosa saviesa de Déu, que era amagada, la que Déu tenia destinada des d’abans dels segles per a la nostra glòria. Aquella que cap dels dirigents d’aquest món no ha conegut, ja que, si l’haguessin coneguda, no haurien crucificat el Senyor de la glòria. Però, tal com diu l’Escriptura: “Coses que l’ull no ha vist mai, ni l’orella no ha sentit, ni cap home s’ha pogut imaginar mai; així són les coses que Déu ha preparat per als qui l’estimen.”1 CORINTIS 2:7-9*.
Quin missatge pot ser més fascinant que aquest? Déu diu: Si haguessin entès el missatge de l'evangeli, no haurien crucificat el Crist, però aquest havia de morir perquè nosaltres poguéssim gaudir de la salvació. Així que aquest fascinant misteri, inimaginable per a la ment humana, ha estat preparat des d'abans de la fundació del món.
I Déu ens ho ha revelat a nosaltres per l'Esperit (continua Pau); “l’Esperit ho sondeja tot, fins les profunditats de Déu. Perquè, ¿qui d’entre els humans coneix les coses de l’home, sinó l’esperit de l’home que hi ha dintre d’ell? Així, tampoc ningú no coneix les coses de Déu, sinó l’Esperit de Déu. I nosaltres no hem rebut l’esperit del món, sinó l’Esperit que ve de Déu, per tal que coneguem els dons que Déu graciosament ens ha concedit.”1 CORINTIS 2:10-12*.
Ets capaç d'apreciar el sacrifici de Crist a la creu? Entens allò que la seva mort i resurrecció impliquen? Si heu arribat a comprendre això, és gràcies a l'Esperit Sant de Déu. La vida espiritual només és possible gràcies a l'obra de l'Esperit Sant en el nostre ésser, i per això hem d'estar agraïts.
Aquesta saviesa que ve de dalt ens permet apropiar-nos del missatge de l'evangeli i compartir-lo amb els altres. Per a aquells que rebent el missatge no atenen la crida de l'Esperit de Déu, com diu l'apòstol, el missatge els resultarà bogeria. Pau ho posa en aquestes paraules al verset 14: “L’home natural no admet les coses de l’Esperit de Déu, perquè li semblen absurdes i no les pot comprendre, perquè s’han de comprendre espiritualment. En canvi, el qui és espiritual pot jutjar-ho tot, mentre que a ell ningú no el pot jutjar. Endemés, ¿qui ha conegut la mentalitat del Senyor, perquè pugui donar-li lliçons? Però nosaltres tenim la mentalitat de Crist.”1 CORINTIS 2:14-16*.
La saviesa que Déu dona ens permet veure el món com Déu el veu. Aquest és el meu objectiu aquest any; això és el que continuo demanant a Déu diàriament, perquè el més normal, el que és carnal en mi, és veure les coses des del meu propi punt de vista, o com el món les veu, perquè és el que ens ve naturalment. Diu així l'apòstol al capítol 3:18-19*: “Que ningú no s’enganyi a si mateix: si algun d’entre vosaltres es creu savi a la manera d’aquest món, que es faci ignorant per esdevenir savi de debò. Perquè la saviesa d’aquest món és fatuïtat davant de Déu, ja que diu l’Escriptura: “Ell atrapa els savis en la seva pròpia astúcia.” I en un altre lloc: “El Senyor coneix els raonaments dels savis, i sap que són fútils.”
Vull ser sàvia, per a salvació primerament, rebent el missatge per l'Esperit de Déu; però vull continuar en la saviesa que és de Déu, tenint la ment de Crist, i veient cada situació com Ell la veu.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

A la conclusió de la carta als Corintis, Pau repassa l'evangeli pel qual confiem que un dia serem amb Déu. Aquest evangeli de salvació proclama que tothom qui creu en Jesucrist com a Salvador dels pecats és salvat, i passarà l'eternitat amb Déu. Aquesta esperança es basa en un fet històric molt important, la resurrecció de Crist dels morts.
“En primer lloc us he ensenyat allò mateix que jo vaig rebre ( diu Pau): que el Crist va morir pels nostres pecats, d’acord amb el que diuen les Escriptures. Que fou sepultat i que ressuscità el tercer dia, d’acord amb el que diuen les Escriptures.”1 CORINTIS 15:3-4*.
Les dades històriques ens confirmen que això va passar i no es pot refutar. Hi va haver una gran quantitat de testimonis oculars que van veure Jesús ressuscitat. El tercer dia el van veure els seus deixebles, i centenars el van veure abans de la seva ascensió al cel.
Déu ha promès que un dia tots els humans de tot arreu i tot temps compareixeran davant del tron ​​de Déu. Aquells els noms dels quals estiguin escrits al llibre de la vida passaran a una eternitat amb Crist, i aquells que van refusar creure en Crist en aquesta vida, passaran una eternitat de desoladora separació de Déu. Això pot semblar dràstic per a alguns, però Déu dona l'oportunitat de creure i gaudir d'Ell a cada persona durant el seu temps aquí a la Terra. 
Alguns de Corint no creien en la resurrecció dels morts. Pau exposa clarament el problema de no creure en la resurrecció, als versets 13 al 19:
“Aleshores, si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat, i si Crist no ha ressuscitat, en aquest cas, la nostra predicació és buida, i ho és també la vostra fe. A més esdevenim falsos testimonis de Déu, ja que hem testificat de part de Déu que ell va ressuscitar el Crist, el qui, de fet, no hauria ressuscitat si de veritat els morts no ressusciten. Perquè si els morts no ressusciten, tampoc Crist no ha ressuscitat; i, si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe no té cap efecte, i encara esteu en els vostres pecats. Per consegüent, també els morts en Crist són perduts. Si l’esperança que tenim en Crist se centra només en aquesta vida, som els més desventurats de tots els homes.” 1 CORINTIS 15:13-19*.
Pau presenta un argument lògic que va així: si no hi ha resurrecció dels morts, Crist llavors no va ressuscitar. Si Crist no va ressuscitar, la nostra fe llavors no té sentit, i estem encara en els nostres pecats i condemnació perquè la nostra fe estaria basada en una mentida. Si fos així, llavors tots haurien de sentir pena de nosaltres. Entens aquest  raonament? Tot i això, aquest raonament no és real, perquè els fets són diferents. 
Crist va ressuscitar, i en tenim evidència. La segona part del capítol Pau exposa el següent argument oposat:
Crist va ressuscitar, i Ell va ser el primer dels que ressuscitarem. Així com Adam va morir i després tots tenim una cita amb la mort, com Crist va ressuscitar, tenim una cita per a la resurrecció.
“Cadascú, però, al seu torn: Crist com a primícia, després els qui són de Crist, el dia de la seva vinguda.”1 CORINTIS 15:23*. Aixó és el que passarà a la vinguda de Crist
“Tot seguit vindrà la fi, quan ell haurà lliurat el Regne a Déu, el Pare, i haurà destruït tota mena de sobirania, autoritat i poder. Perquè caldrà que ell regeixi fins que tots els enemics siguin posats sota els seus peus. El darrer enemic a ser destruït serà la mort,” 1 CORINTIS 15:24-26*.
Aquesta és la gran esperança del creient. Així com Crist va ressuscitar, ressuscitarem per a glòria quan el Senyor vingui. I quan això hagi passat, arribarà la fi del que ara es coneix i el començament d'una gloriosa eternitat per a aquells que hem confiat en Ell. I aleshores ja no hi haurà més mort, perquè el darrer enemic de Déu en ser destruït serà la mateixa mort. 
En un món on veiem la mort com una cosa trista i final, ens queda aquest consol. Per a aquells que viuen confiant en Crist, la mort és el pas a la glòria eterna amb Déu. A la darrera resurrecció, tots els que hi han confiat estrenaran un cos nou per gaudir durant tota una eternitat la presència del Salvador. Aquest cos no patirà cap malaltia, no s'envellirà, no agafarà pes ni caldrà suar per mantenir-lo en forma. Aquest cos que Pau anomena espiritual estarà lliure de corrupció. Estem segurs d'això:
“En un instant, en un batre d’ulls, quan toqui la trompeta final; perquè sonarà la trompeta i els morts ressuscitaran incorruptibles, i nosaltres serem transformats. Perquè és necessari que aquest cos corruptible es revesteixi d’incorruptibilitat, i que aquest cos mortal es revesteixi d’immortalitat. I quan aquest cos corruptible s’hagi revestit d’incorruptibilitat i aquest cos mortal s’hagi revestit d’immortalitat, aleshores es complirà la paraula escrita: “La victòria s’ha engolit la mort. On és, oh mort, la teva victòria? On és, oh mort, el teu fibló?”1 CORINTIS 15:52-55*. La victòria final serà de Crist: “donem gràcies a Déu, que ens dóna la victòria per mitjà de nostre Senyor Jesucrist.”1 CORINTIS 15:57*.
Beneïda esperança de glòria, en què podem basar tota la nostra confiança en Jesús. Viure aquesta vida per a Ell no és ni serà en va. És una esperança que ens portarà fins a la nostra salvació eterna.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana