Reflexos de la seva glòria

“Per ara subsisteixen aquestes tres coses: la fe, l’esperança i l’amor; però la més gran és l’amor.” 1 CORINTIS 13:13*.“Sigueu perseverants en l’amor, però aspireu als dons espirituals, sobretot el de profecia.” 1 CORINTIS 14:1 *.
Així s'entrellacen els capítols 13 i 14 de la primera carta als Corintis, marcant allò que hauria de definir cada congregació a l'església de Crist. Amb una base comuna del gran amor que Déu ja ha donat a cadascun dels seus fills, i apreciant cada do espiritual, el do que Pau voldria promoure aquí és el de la profecia. El do de profecia es refereix a la capacitat de prendre allò que Déu ha donat a la Seva Paraula i comunicar el missatge de Déu als oients.
Hi havia un altre do que Déu havia donat a Pentecosta i que es mantenia en els temps dels apòstols que cridava l'atenció de molts; el do de parlar llengües que no havien estudiat. Quan això va passar per primera vegada durant el lliurament de l'Esperit Sant, veiem que les llengües de què tracta el text són idiomes reals, parlats a diferents parts del món. Els oients van testificar haver sentit la Paraula en el seu propi idioma de la boca d'estrangers. Molts procuraven aquest do de llengües, i alguns parlaven a la congregació en llengües que altres no entenien; recordem que a Corint hi havia persones de moltes nacionalitats. En aquests casos, encara que la Paraula de Déu fos compartida, no tenia cap profit, com diu Pau en aquest text, perquè allò que un altre no entén no pot edificar.
Diu en el verset 2 “Perquè qui parlar en llengües no parla als homes, sinó a Déu, ja qui ningú no l’entén, puix que les coses misterioses que diu les diu en esperit.” 1 CORINTIS 14:2*. I als versets 21 i 22 explica el propòsit de les llengües i el de la predicació: “A la Llei hi llegim: “Amb altres llengües i amb llavis d’estrangers parlaré a aquest poble, i ni així m’escoltaran, diu el Senyor.” Per tant, les llengües són un senyal per als qui no creuen, i no va dirigit als creients; en canvi, la profecia va dirigida als creients més aviat que als no creients.” Diu Pau. 1 CORINTIS 14:21-22*.
Les llengües i les sanacions miraculoses de Fets havien estat donades per autenticar l'Esperit Sant que Déu havia enviat, i en compliment del profetitzat a l'Antic Testament. Però l'església havia de ser edificada des de dins, creixent en el coneixement de Crist. I per a l'edificació de l'església calia bona doctrina. Per això, parlar idiomes o llengües no era el pla per al benefici dels altres. El missatge havia de ser comprensible per créixer en el Senyor.
Al verset  4 Pau diu: “El qui parla en una llengua desconeguda s’edifica a si mateix, en canvi, el qui profetitza edifica l’església.” 1 CORINTIS 14:4*.
Recordo una amiga molt estimada, que quan ens ajuntàvem a pregar, demanava si ho podia fer en un idioma de Guinea Equatorial, la seva terra natal. Per a ella, parlar amb Déu en castellà resultava estrany, i es comunicava millor amb Déu en el seu prop idioma. Però per descomptat, jo no podia entendre res del que deia a menys que ella ho traduís després.
Per tractar sobre la importància d'entendre el missatge, Pau utilitza un llenguatge musical: “I si la trompeta dóna un toc confús, qui es prepararà per al combat? Doncs, igualment vosaltres, si per mitjà del llenguatge arcà no doneu paraula ben entenedora, com es podrà entendre el que dieu? Serà com si parléssiu al vent. Tan gran varietat de llenguatges com hi ha al món, per exemple, i no n’hi ha cap que no tingui el seu sentit. Si jo, doncs, no conec el sentit que té el llenguatge, seré com un estranger per al meu interlocutor, i ell serà com un estranger per a mi.”1 CORINTIS 14:8-11*.
Si hem de créixer en coneixement, el més important és rebre el missatge de la Paraula en un idioma que coneixem i de manera que comuniqui el significat.
Hi ha profit al missatge de la predicació. Però si només sentim soroll i no s'entén el missatge, poc s'entendrà el que dieu. 
“Tan gran varietat de llenguatges com hi ha al món, diu la paraula, i no n’hi ha cap que no tingui el seu sentit.” No siguem insensats, perquè si parlem en llengua desconeguda, quin profit serà per a mi aquella llengua.
Pau els diu  “Suposem, germans, que quan jo us visito us parlés en llengües: de què us serviria, si no us comunico cap revelació, coneixement, missatge o ensenyament?” 1 CORINTIS 14:6*.
Pau presenta la conclusió de l’assumpte dient: “prefereixo més parlar cinc paraules amb el meu enteniment, que puguin instruir també els altres, que no pas deu mil paraules en una llengua desconeguda.” 1 CORINTIS 14:19*.
Demanem a Déu que ens doni saviesa per discernir entre allò que és bo i el millor per a les nostres vides i que ens doni enteniment per comprendre el que Ell ha compartit amb nosaltres a la seva Paraula. Portem als altres aquest missatge de manera que el puguin entendre i els sigui d'edificació així com ho és per a nosaltres. A Ell sigui tota la glòria.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Si recordem, a la carta als creients de Roma Pau va parlar dels diferents dons espirituals que Déu ha regalat a cadascú, i com poden ser usats per a l'edificació del cos de Crist, és a dir, el conjunt de cristians a cada congregació, i a l'església de Crist repartida pel món.
Un cop més, temes similars per a diferents esglésies, ja que a tot arreu i en tot temps, l'ésser humà pateix de limitacions i temptacions similars. També al capítol 12 de Corintis Pau parla de com els cristians, cadascun amb diferents dons, ens complementem els uns als altres, formant un cos en Crist. Aquí l'apòstol presenta diferents dons espirituals amb què el Senyor permet que ens edifiquem mútuament a la congregació. Pau nomena alguns en el text, i cadascú com bé diu, per a profit del cos que és l’església: “Tenim diversitat de dons, però l’Esperit és el mateix; i encara que els serveis estan repartits, el Senyor és el mateix; les funcions són variades, però és el mateix Déu qui opera totes les coses en tots nosaltres.” 1 CORINTIS 12:4-6*. Alguns dons són de coneixement, pels quals poden ajudar els altres a entendre la Paraula, altres de servei, amb els quals donen un cop de mà en les necessitats físiques de la congregació, altres de generositat, i que noten les necessitats especials per ser de benedicció de tantes formes. Els dons són diferents, els ministeris en què aquests són utilitzats són diferents, però el Déu que dona els regals amb què servim a altres és el mateix, i tots els dons són útils i profitosos.
El desig de Déu és “que tots els membres tinguin igual cura els uns dels altres. Per això, quan un membre pateix, tots els membres pateixen amb ell; quan un membre és honorat, tots els membres s’alegren amb ell.” Conclou l’apòstol dient: “Vosaltres, doncs, sou el cos de Crist, i cadascú per la seva part n’és un membre.” 1 CORINTIS 12:25-27*.
Així que després de donar una llista dels regals que Déu ha repartit a la seva església, Pau els obre les portes a un regal que tots hem rebut de Déu. Acaba així el verset 31: “us vull presentar un camí més excel·lent.” 1 CORINTIS 12:31*.
Al famós capítol 13 sobre l'amor, Pau presenta la importància d'estimar com Déu ens ha estimat. L'apòstol diu que encara que l’home pogués parlar l'idioma dels àngels, el do de llengües no serviria per a res si no es té amor. Seria soroll, no seria més que una campana que retruny o els platerets que dringuen. “I si tingués el do de profecia i comprengués tots els misteris i tota la ciència, i si tingués tota la fe, de tal manera que pogués remoure les muntanyes, si no tinc amor, no sóc res.” 1 CORINTIS 13:2*.
Fixa't; ni el do de profecia, ni el coneixement de la Paraula i ni tan sols la fe capaç de moure muntanyes arriba a ser eficaç si no ve acompanyada d'amor a Déu i al proïsme.
Podries ser tan generós que repartissis tots els teus béns; tan entregat que acabessis a la foguera per les teves conviccions, però si no tens amor, diu la Paraula de Déu que de res et serveix.
Tots hem conegut algú amb creences fermes, o amb un talent increïble, o amb formació que supera la de la majoria, però que no arriba a tenir un impacte positiu en aquest món perquè li falta afecte envers els altres.
Déu diu que l'amor genuí és molt més valuós que qualsevol d'aquests dons. L'apòstol descriu així l'amor que Déu dona: “és sofert, és benigne.” Pau acabava de tractar el tema de l'ofensa, de com alguns ofenien sense pensar-ho, i com alguns se sentien ofesos fàcilment. I aquí afirma que l'amor no s'ofèn fàcilment per les accions dels altres (és sofert). I a l'altra banda de la moneda, és benigne, per la qual cosa procura no ofendre.“l’amor no té enveja, l’amor no és pretensiós ni orgullós; no és insolent ni egoista; no s’irrita ni és venjatiu; no s’alegra de la injustícia, sinó que es complau en la veritat;” 1 CORINTIS 13:4-6*. L'apòstol s'està referint a actituds derivades de l'orgull, que ens fan envejar els altres, desitjar allò que altres tenen, intentar pujar-nos a nosaltres mateixos per sobre de qualsevol, i a qualsevol preu, i permet la injustícia en lloc de desitjar la veritat. L'amor cerca el bé del proïsme i s'alegra de l'èxit dels altres.
Torna a emfatitzar la paciència i la humilitat de l'amor dient: “tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.” 1 CORINTIS 13:7*.
Per si no ha quedat clar, ens recorda que l'amor és sofert i benintencionat. Per això és crucial per a l’èxit interpersonal.
Quan tractem les diferències personals mitjançant el filtre de l'amor, és molt més fàcil entendre i ser entesos correctament.
Els de Corint havien preguntat sobre temes que causaven discussió i divisió. Alguns creien que la dona havia de portar vel a l'església, d'altres no; alguns creien que els que predicaven la Paraula no havien de rebre remuneració, altres que sí. Alguns tenien problemes amb la carn que havia estat prèviament sacrificada als ídols, d'altres no, i així, les diferències d'opinions estaven minant l'eficàcia del cos de Crist a la ciutat. Pau, a la conclusió de la carta, recorda que quan hi ha amor genuí, les diferències es poden superar.
El capítol conclou mostrant la supremacia de l'amor, presentant-lo com el regal més gran que Déu ens ha donat. “L’amor mai no decau; però les profecies s’acabaran i les llengües cessaran, i la ciència finirà. Perquè el nostre coneixement és imperfecte i la profecia és incompleta, però, quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és incomplet.” 1 CORINTIS 13:8-10*.
Pau acaba el capítol de l'amor tot recordant-nos que encara que els dons terrenals s'acabaran al nostre pas a l'eternitat, l'amor perdura.
“Ara hi veiem confusament, com per mitjà d’un mirall, però llavors hi veurem cara a cara. Ara conec parcialment, però llavors arribaré a conèixer d’igual manera com sóc conegut. Per ara subsisteixen aquestes tres coses: la fe, l’esperança i l’amor; però la més gran és l’amor.” 1 CORINTIS 13:12-13*
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Podríem dir que aquesta és una invitació atrevida. Quan diem a un altre que ens imiti, se suposa que la nostra conducta és no només acceptable, sinó admirable. Quan aprens un idioma, intentes imitar algú que tingui bon domini de l'idioma. Si estàs aprenent un esport, vols imitar-ne un que el jugui bé.
Pau diu al capítol 4:16* “Us prego, doncs, que sigueu imitadors meus.” i a l’11:1*  “Sigueu imitadors meus, com jo ho sóc de Crist.” Pau era una persona fiable per imitar, perquè ell mateix imitava el Mestre. Quan nosaltres imitem Déu, altres ens poden imitar amb confiança. Pau repeteix aquest imperatiu en altres cartes. Ho diu als Tessalonicencs, als Filipencs, i als Efesis directament els demana que imitin Déu.
Qualsevol de nosaltres que visquem imitant Déu podríem dir als altres igual que Pau que ens imitin a nosaltres.
Alguna vegada has estat perdut en una ciutat, i baixant la finestreta has demanat direcció al cotxe del costat. La manera més segura d'arribar-hi és quan aquesta persona sap on vas i et diu: “Segueix-me”. De la mateixa manera, si nosaltres sabem allò que Déu desitja i ho estem fent, els que ens segueixin arribaran a port amb nosaltres.
Què havien d'imitar? Per veure-ho hem de llegir el final del capítol 10: “Feu com jo, que procuro de complaure’ls tots en tot, no cercant el meu propi bé, sinó el bé de tots, perquè se salvin.” 1 Corintis 10:33 BCI.
Amb això no volia dir que intentava agradar a tothom, una fita impossible d'assolir, i no allò que Déu demana de nosaltres. Més aviat els estava dient que havien de glorificar Déu amb les seves vides, intentant no ser d'entrebanc a ningú,
Pau, al capítol 10 els havia advertit contra la idolatria. Curiosament, l'exemple que dona al poble ens pot sorprendre, perquè no els recrimina aquí que adoressin altres déus, cosa que el Senyor condemna, sinó que els acusa de rendir culte a un mateix. Diu el verset 7: “I no sigueu idòlatres, com alguns d’ells ho van ser, tal com diu l’Escriptura: El poble es va asseure a menjar i beure, i acabat s’aixecaren per divertir-se.”
Podríem pensar, què hi ha de dolent? No hi ha res de dolent en el sol fet de menjar o beure, o jugar, però el text denunciava que alguns vivien per a ells mateixos, posicionant-se ells com el centre del seu univers, i donant-se culte a ells mateixos. En lloc de viure per agradar a Déu, vivien per agradar-se a si mateixos.
Pau mostrava amb la seva vida una cosa molt diferent, procurant el bé dels altres i desitjant per a ells la salvació de l'ànima.
Així hem de viure, conscients que encara desitjant fer el que és correcte, el que és natural per a nosaltres és la idolatria, i fàcilment ens queixem i temptem Déu amb el nostre egoisme. “Així, doncs, qui pensi que està ferm, que miri de no caure.”Així, anima l'apòstol a estar alerta si no volem caure. Però el més bonic és que les situacions que se'ns presenten les podem enfrontar amb èxit si seguim l'exemple de Crist, el mestre suprem. Aquest ens diu:
“No ha caigut damunt vostre cap temptació sobrehumana: Déu és lleial, i no permetrà que sigueu provats més enllà del que podeu suportar; al contrari, amb la prova us donarà també mitjans per a poder-la superar.”1 CORINTIS 10:13*.
Fins i tot Jesús va ser temptat, i va resistir fent bon ús de la Paraula de Déu. La sortida sempre hi és, al nostre abast. Només l'hem de prendre, confiant en qui ens l'ha proveïda. Pau resistia la temptació de mirar pel seu benestar perquè valorava més la salvació d'ànimes, i Déu li va permetre mantenir-se fidel a l'evangeli pel seu bé i el nostre.
Fidel és Déu, que no ens deixarà sols a la temptació. Si el seguim, no ens perdrem; arribarem al nostre destí; si l'imitem, serem més i més com Ell és.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

A la segona part de la primera carta als Corintis, Pau tracta una sèrie de temes pels quals l'església de Corint havia preguntat. Havien preguntat sobre si era millor servir el Senyor casat o solter, o si era lícit menjar el que era sacrificat als ídols. Pau contestaria aquests temes, però abans, al capítol 6, els amonesta sobre alguna cosa que havia arribat a les orelles. Alguns de la congregació, havent tingut algun desacord amb un altre creient, havia denunciat el cas perquè un jutge decidís sobre l'assumpte. Pau considerava això com a desencertat, ja que dos cristians que estan en desacord haurien de poder arribar a un acord sense necessitat que un jutge hagi de mediar. Diu Pau en els primers dos versets: “Com és que, quan algú de vosaltres té diferències amb un altre germà, s’atreveix a fer-se jutjar pels no-creients, en lloc de recórrer a l’arbitratge dels creients? ¿No sabeu que els creients jutjaran el món? I si el món ha d’ésser judicat per vosaltres, no sereu aptes per a solucionar les qüestions banals?” 1 CORINTIS 6:1-2*.
Si Déu ha anunciat que al judici final, nosaltres jutjarem la Terra amb Ell, diu Pau, com no podrem jutjar les petiteses que ens divideixen? “Tanmateix, (diu Pau) ja és prou fracàs que hi hagi plets entre vosaltres. Per què, més aviat, no deixeu que us defraudin? Però no, sou vosaltres els qui ofeneu i defraudeu, i això ho feu a germans vostres!”1 CORINTIS 6:7-8*.
Té sentit que dos creients hagin d'anar a judici? L'ideal seria que entre cristians, primerament, no hi hagués plets; que com diu el text intentéssim per una banda no defraudar el germà, i quan ens sentim defraudats, suportéssim el greuge sense causar plets. Però quan aquests sorgeixin, busquem ajuda entre germans, per arribar a un acord sense haver de portar les discussions a les institucions públiques.
Els aclariments de Pau sobre diversos temes es troben a diferents capítols. Els corintis havien preguntat sobre què era millor, si servir el Senyor estant casat (com ho estava Pere), o si era millor estar solter, com era el cas de Pau. Específicament sembla que la seva pregunta tractava la situació de vidus i vídues. Hi ha fins i tot bons motius per creure que Pau havia perdut la seva dona en la seva joventut abans de conèixer Crist. Pau és molt proper i sincer en la resposta, donant tant els beneficis com els inconvenients de cada situació. Expressa que seria millor si un vidu o una vídua no es tornés a casar, perquè així tindria més llibertat per servir el Senyor, sense haver de repartir el temps entre les coses de Déu i de la família, però assegura emfatitzar que això era la seva opinió personal, i que la relació íntima pertanyia exclusivament a l'àmbit matrimonial. Pau emfatitza que si un estava casat, havia de romandre amb la seva dona, i atendre la seva família fidelment. És probable que alguns, després de rebre l'evangeli, haguessin sentit el desig de sortir com Pau a compartir i ajudar els altres, però Pau volia deixar clar que els que estan casats tenen una obligació personal a la seva família, i no és correcte desatendre'ls per "fer l'obra de Déu."
Un altre tema que va tractar amb ells va ser el de no ser d’ensopec als altres. Així com va haver de parlar als de Roma sobre el principi del respecte per sobre dels drets personals, Pau adverteix els corintis al capítol 8:8-9*: “És clar que la carn no és pas el que ens fa acceptables davant Déu; de fet, no tindrem res de més si en mengem, ni tindrem res de menys si no en mengem. Mireu, però, que aquest dret vostre no es torni un entrebanc per als febles.”

Pau diu, que no pequem per menjar carn que algú ha sacrificat els ídols, però podríem pecar contra el nostre germà per ser desconsiderats. Seria millor abstenir-se de “menjar el que és sacrificat als ídols” per tal de respectar la consciència del qui està amb nosaltres que gaudir de les llibertats que ens permeti la nostra consciència. Per això diu l'apòstol al capítol 8:13* “Per tant, si un menjar és ocasió d’escàndol al meu germà, no tastaré carn mai més, per no esgarriar el meu germà.”
El capítol 10 conclou: “Certament, quan mengeu, beveu o feu qualsevol altra cosa, feu-ho tot a lloança de Déu, però no sigueu entrebanc a jueus ni a pagans, ni a l’Església de Déu. Feu com jo, que miro de complaure tothom amb tot el que faig, no cercant el meu profit, sinó el de molts altres, a fi que se salvin.” 1 CORINTIS 10:31-33*
L'apòstol tenia com a prioritat el benestar espiritual del proïsme.
Durant les instruccions a l'observança de la taula del Senyor, Pau adverteix: “Si, doncs, ens examinéssim nosaltres mateixos, evitaríem el judici” 1 CORINTIS 11:31*
Aquesta és una pràctica que podem fer sovint i no només els dies que planegem prendre el sant sopar del Senyor; fem-ho cada dia, tantes vegades sigui necessari. Examinem-nos, no a la llum del que altres fan o no fan, sinó a la llum de la Paraula que Déu ens ha revelat.
Examinem-nos perquè no siguem jutjats. Seria millor que suportéssim l'oprobi quan es tracti de qüestions personals reconeixent que Déu ens pot lliurar si vol, o donar-nos el que necessitem durant la prova. Escollim respectar el proïsme per animar-lo en el Senyor, i demanem a Déu que ens ajudi a viure segons la seva justícia i el seu amor.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

A la segona part del capítol 6 de Corintis, Pau continua responent aquelles qüestions que els creients a Corint no semblaven tenir clares encara. Pau parla aquí de la importància de donar glòria a Déu amb els nostres cossos. Comenta el verset 12 dient “Tot m’és permès, però no tot és convenient. Tot m’és permès, però jo no em deixaré dominar per res. El menjar és per al ventre, i el ventre per al menjar, però tant l’un com l’altre han de ser extingits per Déu. I el cos no és per a la passió sexual, sinó per al Senyor, i el Senyor per al cos. I Déu, que va ressuscitar el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb el seu poder.” 1 CORINTIS 6:12-14*.
Al mateix temps que som lliures en Crist i no depenem d'una obediència a lleis sobre coses com el menjar, hem de recordar que no hauríem de deixar que res terrenal prengui el domini de la nostra vida. Pau està dient que hem de recordar que les coses d'aquesta vida són passatgeres, i per tant seran destruïdes, però allò que fem amb el nostre cos té efectes duradors. El cos és per al Senyor, i el Senyor per al cos. I un dia el mateix que va aixecar el cos de nostre Senyor aixecarà el nostre amb el seu poder.
“No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist?” pregunta Pau per si no se n'han assabentat. Així que, si el meu cos és un membre de Crist, pregunta Pau:
“Haig de prendre els membres a Crist per fer-los membres d’una prostituta? Ben cert que no! No sabeu que el qui s’uneix a una prostituta es fa un sol cos amb ella? Perquè l’Escriptura diu: “Seran els dos una sola carn.” En canvi, el qui s’uneix al Senyor forma un sol esperit amb ell.” 1 CORINTIS 6:15-17*.
Aquest text és una mica explícit. Parla de la unió sexual, i com quan dues persones s'uneixen físicament arriben a ser-ne un. No és una cosa que cal prendre a la lleugera. El sexe no és una activitat de lleure per practicar-la amb qui vingui de gust en el moment. Déu deixa clar a la seva Paraula que Ell va dissenyar el sexe per al matrimoni. Per això quan parla de la unió matrimonial, diu “i seran una sola carn”. Això, encara que no es limita a la relació sexual, sens dubte deixa clar que el matrimoni és l’àmbit per a la culminació de la intimitat en parella.
Pau va més enllà, i compara aquesta unió íntima amb la nostra unió al Senyor. "El qui s'uneix al Senyor, un esperit és amb ell" I és que aquest no és l'únic lloc a la Bíblia on la unió matrimonial és utilitzada per presentar la unió espiritual entre Crist i la seva església.
Pau diu, compte a qui dones el teu cos, perquè en donar el teu cos,  ho estàs donant  tot. Així com la nostra unió a Déu ha de ser exclusiva, cal reservar la unió física més íntima per al matrimoni, i no compartir-la amb qualsevol.
El fet que la unió física representi l’íntima unió espiritual existent entre Déu i el qui s'entrega a Ell és suficient argument per demanar que aquesta mantingui la seva exclusivitat, però Pau ofereix encara una altra raó en els versets següents: “Fugiu de les passions sexuals. Qualsevol altre pecat que l’home cometi es queda fora del cos, però el qui fornica peca contra el propi cos. ¿Que no sabeu que el vostre cos és temple de l’Esperit Sant, que heu rebut de Déu i habita en vosaltres, i que no sou vostres? Ja que heu estat adquirits per un cost tan alt, glorifiqueu Déu en el vostre cos.”1 CORINTIS 6:18-20*.

El nostre cos no és el nostre; pertany a Déu. Si has rebut Crist a la teva vida, l'Esperit Sant de Déu habita en tu, i el teu cos és el seu temple.
Ja ho havia dit Pau al capítol 3:16-17* “¿No sabeu que sou santuari de Déu, i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú destrueix el santuari de Déu, Déu el destruirà a ell; perquè el temple de Déu és sant, i aquest temple sou vosaltres.”
Crist ha pagat un alt preu per tu; la seva vida. Té sentit que tot el nostre ésser, cos i ànima, portin glòria a Déu. Si al capítol 3 tractava la importància de cuidar el cos, perquè era propietat divina, ara està tractant la importància de preservar la puresa sexual per a l'àmbit que Déu ha marcat.
Mostrem la nostra dedicació a Déu en com tractem el nostre cos. Podríem dir que és impossible separar el cos de la nostra ànima interior. Si no li ho donem tot, estem sent infidels. Amb això com a base, Pau continua al capítol 7 parlant del matrimoni, establert per Déu perquè sigui una unió indivisible, en què un pertany a l'altre, i cadascú tracta l'altre com a part del seu propi ésser.
Recordem que Pau era solter. En el pla de Déu, ell no tindria aquesta unió amb la seva esposa, però deixa clar que aquells que no estan casats poden donar glòria a Déu a la seva solteria, dedicant el seu cos i ànima al Senyor.
Aquells que Déu dirigeix ​​al matrimoni hem de romandre fidels a la nostra parella, gaudint d'una relació exclusiva, perquè aquest és el pla de Déu.
Pau parla sobre el divorci en aquest text, però només per a situacions tristes, en què un home o una dona que ha pactat amor i respecte, ha trencat el pacte i no consenteixen a viure junts. Però és el desig de Déu que l'home i la dona gaudeixin de la seva relació i glorifiquin Déu al matrimoni. Que Déu ens ajudi a estimar i respectar, de manera que en la nostra unió i convivència en santedat, puguem mostrar Crist davant d'altres. Recordem que no som nostres, que som del Rei de Reis, i que Ell té un pla per a la nostra vida. En la situació en què ens trobem avui, lliurem-nos a Ell en cos i ànima i deixem que dirigeixi el nostre camí.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Com vèiem a la reflexió anterior, la ciutat de Corint no era un exemple de moralitat.Ser un cristià a Corint no era més fàcil que ser un cristià avui dia. La immoralitat era tan gran que havia calat fins a l'interior de l'església de Crist.
En els primers tres versets del capítol 3, Pau els parla sincerament, de com els havia de tractar com a nadons, perquè encara no podien mastegar: Els diu: “Per tant, jo, germans, no us vaig poder parlar com a espirituals, sinó com a carnals, com a cristians infantils. Us he nodrit amb llet i no amb menjar sòlid, perquè llavors no estàveu prou capacitats; i tampoc no n’esteu ara, perquè encara sou carnals. En efecte, mentre hi ha entre vosaltres enveges i dissensions, no demostreu que sou carnals amb el comportament propi de l’home natural?” 1 CORINTIS 3:1-3*.
Pau els crida l'atenció perquè sembla que no han madurat en la fe. Era normal que al principi, quan va compartir amb ells la Paraula i van creure, tinguessin la maduresa d'un nadó, necessitant ser alimentats amb llet espiritual i no amb carn. Però havent passat el temps, aquests creients encara necessitaven la llet, i no semblaven haver avançat. Mostraven senyals de carnalitat, quan havien d'anar transformant-se per l'Esperit, de glòria a glòria, arribant a ser més com Crist. La seva immaduresa i carnalitat eren evidents per la gelosia i dissensions que hi havia entre ells.
A més de les dissensions i divisions, l'església de Corint també pecava d'una tolerància que no agradava a Déu. Segurament a Corint, com avui dia, la tolerància es veia com una cosa positiva, però els creients no havien de tolerar allò que Déu havia qualificat d'immoral.
Hem de respectar cada ésser humà, encara que no estiguem d'acord amb les seves opinions o estils de vida, però no hem de tolerar, o acceptar, les seves accions, i encara menys apropiar-les a les nostres vides.
Al capítol 5 Pau ha de tractar el tema de la immoralitat personal que igualava i sobrepassava el que practicaven al poble: “Per tot arreu se sent parlar d’un cas d’immoralitat que hi ha en la vostra comunitat, d’una tal immoralitat que no es troba ni entre els pagans; fins al punt que un fa vida amb la muller del seu pare.” 1 CORINTIS 5:1*L'església de Corint estava permetent les pràctiques immorals d'alguns a la congregació i fins i tot se sentien orgullosos de com eren de tolerants. És en aquest context que Pau pronuncia “No és pas bona aquesta suficiència vostra. ¿No sabeu que un bocí de llevat fermenta tota la pasta? Netegeu-vos del llevat del passat, per tal que sigueu una pasta nova, perquè també vosaltres sou sense llevat, atès que el Crist, la nostra pasqua, ja ha estat immolat.” 1 CORINTIS 5:6-7*.
Amb aquest text els adverteix que una vida de pecat evident que es permet a la congregació pot arribar a contagiar-ne d'altres, que poden pecar excusant-se per l'exemple dels qui estan en desobediència a Déu. Una mica de llevat podia afectar tota la massa. És per això que els diu que no han de consentir el pecat, sinó confrontar-lo perquè hi hagi penediment i reconciliació. I si la persona insisteix en el seu pecat, han de separar-se del qui insisteix a viure una vida de pecat.
Curiosament, quan els diu al text que no s'ajuntin amb els pecadors, no els està parlant de persones del seu barri o familiars, sinó que els diu: “En la meva carta us deia que no tinguéssiu tractes amb la gent llicenciosa; no em referia a tots els llicenciosos d’aquest món en general, ni als usurers, lladres o idòlatres, altrament us caldria sortir del món. Ara bé, jo us advertia que no tinguéssiu tractes amb ningú, tot i que tingui el tractament de germà, si és llibertí, usurer, idòlatra, difamador, embriac o lladre; amb homes d’aquesta mena no heu de compartir-hi ni la taula.” 1 CORINTIS 5:9-11*
Pau deixa clar que qui jutja cadascú és Déu, però quan ens ajuntem en congregació per adorar Déu, hem d'esperar dels qui professen Déu que actuïn d'acord amb les lleis de Déu.
Tot es contagia, per tant, cerca la comunió cristiana amb aquells que volen agradar a Déu. No esperis que siguin perfectes, perquè només Déu ho és. Però com a creients hem d'anar mostrant una maduresa creixent i un desig d'agradar a qui ens va donar la vida.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Les següents dues cartes que trobem al Nou Testament van dirigides als creients de Corint. Pau els va escriure amb estima i confiança, desitjant que ells poguessin, igual que els creients de Roma, viure la vida cristiana en santedat, agradant a Déu.
A Fets 18 llegíem com Pau va arribar a Corint per compartir l'evangeli de Crist, i va estar treballant amb Aquila i Priscil·la fabricant tendes al mateix temps que predicava l'evangeli a la sinagoga. La llavor de l'evangeli a Corint va brollar i va créixer, de manera que Pau va escriure aquesta carta des d'Efes a l'església que era a Corint per encoratjar-los i guiar-los en la seva vida cristiana. A les referències i salutacions de la carta veiem que saluda als qui va conèixer a Corint mentre era allà, i envia salutacions d'alguns que Pau havia conegut a Corint i estaven ara amb ell a Efes, com és el cas d'Aquila, Priscil.la i un tal Sòstenes. Pau comença la carta dient que té al seu costat el “germà Sòstenes.” En diu germà perquè aquest havia arribat a creure en Crist com el seu Salvador personal, i havia arribat a formar part de la família de la fe. Sembla que quan Crisp, principal de la sinagoga de Corint s'havia convertit a l'evangeli de Jesucrist, Sòstenes va prendre el seu lloc com a principal de la sinagoga, i pel que sembla, poc temps després, Sòstenes també havia cregut en Crist. Per aquest motiu, hauria hagut de deixar el seu lloc com a principal de la sinagoga, i ara era a Efes amb Pau.
Qui eren els creients a qui Pau dirigeix ​​aquesta carta? L'apòstol els saluda amb aquestes paraules precioses: “a l’església de Déu que és a Corint, als santificats en Crist Jesús, cridats a ser sants, juntament amb tots els qui en qualsevol lloc invoquen el nom de Jesucrist, Senyor d’ells i nostre. Us desitjo la gràcia i la pau de part de Déu, nostre Pare, i del Senyor Jesucrist.” 1 CORINTIS 1:2-3*.
Corint era una ciutat costanera, cosmopolita, i amb molta activitat comercial. Era també coneguda pel culte a moltes divinitats, entre elles la deessa Afrodita, a la qual oferien culte per mitjà de pràctiques obscenes.
La veritat és que els creients que vivien a Corint no eren gaire diferents de qualsevol creient en una ciutat de les d'ara, i Pau ho diu en aquest text, “cridats a ser sants, amb tots els que en qualsevol lloc invoquen el nom de Crist.” No era fàcil brillar en un lloc de foscor moral; tanmateix, la llum a la foscor pot ser fins i tot més evident que a la penombra o que a la llum del dia.
Pau havia anat a Corint a compartir la Paraula de Déu. Diu en els primers versets del capítol 2: “Jo, germans, quan vaig venir a vosaltres a anunciar-vos el testimoniatge de Déu, no vaig venir amb llenguatge de superioritat o de saviesa. Em vaig proposar no saber altra cosa entre vosaltres sinó Jesucrist, i aquest, crucificat.”1 CORINTIS 2:1-2*.
Pau no va arribar a Corint com a guerrer ni com a erudit, sinó que va venir a ells compartint el missatge de l'evangeli: Crist va ser crucificat per salvar el món del seu pecat i va ressuscitar el tercer dia segellant la victòria sobre la mort. Ell va compartir la Paraula, i va deixar que Déu actués a través del seu Esperit. Aquest és el que ens mostra la veritat, ensenyant-nos el caràcter de Déu. Aquells que hem convidat l'Esperit Sant a habitar en les nostres vides, com diu el verset 16 “tenim la ment de Crist”.
Com ja vam veure a Romans, quan veiem el món com Déu el veu, i veiem el proïsme com Déu el veu, les discussions sobren. Pau tracta en aquesta carta amb els que discutien amb altres sobre la base de la persona que els havia predicat l'evangeli i de qui seguien. Alguns s'identificaven amb Pau, altres amb Apol·los, i altres amb Cefes, que és Pere. Però havien de fixar els seus ulls a l'autor de la salvació i no a qui portava el missatge. Veiem al capítol 4 que Pau i Apol·los havien parlat d'aquest problema, entenent tots dos que d’ells no provenia la salvació, sinó que tota honra i glòria ha d'anar a Crist. Al capítol 3:6-7* diu:“Jo vaig plantar, Apol·ló va regar, però Déu ha donat la creixença. Per tant, no compten ni el qui planta ni el qui rega, sinó Déu, que fa créixer.” I al 1:13* pregunta: “¿És que el Crist està repartit? ¿Tal volta fou crucificat Pau per vosaltres? ¿O fóreu batejats en el nom de Pau?” Pau deixa clar que el fonament de la fe és Crist. I al verset 9 afirma: “Déu és fidel, per ell heu estat cridats a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist, el nostre Senyor.” 1 CORINTIS 1:9*.
Pau s'identifica al capítol 4 com a servidor de Crist, i cadascú que porta la Paraula a altres som servidors de Crist, simplement administradors, i els administradors, afirma l'apòstol, s'han de mantenir fidels, perquè Crist ve, “i manifestarà les intencions de cada cor,” com llegim al verset 5.
Si ets un creient en un entorn de penombra o de plena foscor, demana-li a Déu que la llum de l'evangeli brilli a través teu, perquè altres vegin Crist.
Cal que ens examinem a nosaltres mateixos, per assegurar-nos que som fidels administradors de la gràcia de Déu. Potser ens hem de preguntar: Visc la meva vida per a Déu, o estic seguint una persona, una associació, o una religió? Hem d'estar agraïts per aquells que ens han presentat Crist i ens ensenyen el camí de Déu. Gràcies a Déu per administradors fidels que pateixen perquè altres coneguin Crist. Però no ens hem de despistar; Crist és qui dona la salvació, i no una afiliació a qualsevol entitat humana. L'evangeli és la veritat de Déu per a salvació a tothom que creu, i aquesta salvació no la pot donar ni Pau, ni Apol·lo, ni Pere, ni cap altre. Només Crist salva.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

La carta als Romans comparteix un missatge pràctic per als creients de Roma i molt actual per als creients del nostre dia. Començant per mostrar-nos la cara més lletja de l'ésser humà, ens mostra també la bella faç del nostre Senyor, Creador, Sustentador i Salvador. La redempció de Déu s'ha fet possible tant per als jueus com per als gentils, de manera que qualsevol persona a qualsevol lloc del món i en qualsevol època històrica pot rebre el regal preciós de salvació. I amb la salvació no s'acaba tot; al contrari, amb la salvació comença una vida en companyia de l'Esperit Sant de Déu, el qual ens defensa, ens guia i ens encoratja a viure una vida aquí a la Terra que realment val la pena, mentre esperem amb paciència la vida eterna que ens espera en Crist. Tot això ens ha de portar esperança i goig.
L'apòstol, conscient que la nostra naturalesa humana ens continua donant problemes fins i tot després de conèixer Crist, tracta temes que poden fer que sigui difícil viure segons Déu ha establert. Personalment, batallem internament amb els nostres desitjos i les nostres limitacions. Encara que siguem creients, patim els mateixos problemes que la resta de la humanitat, vivint en un món espatllat pel pecat, que gemega i espera la redempció final. En el que és interpersonal, trobem sentiments d'orgull, renyines, i males intencions fins i tot entre els que tenim la determinació de viure dignes de nostre Senyor. Però tot això no enxampa el nostre Senyor per sorpresa. I per tant Pau ens recorda amb les paraules que va enviar als de Roma, que tot el que està escrit a la Paraula de Déu se'ns ha donat perquè puguem viure en esperança. (Romans 15:4-6)
I com conservem aquesta esperança? Pau continua dient: “Que el Déu de la constància i el consol us concedeixin la mútua harmonia, segons l’exemple de Crist Jesús, a fi que, unànimement, a una sola veu, glorifiqueu el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist.” ROMANS 15:5-6*
La vida cristiana no està dissenyada per viure-la sols, en aïllament. Déu ens ha donat un mateix Esperit, i vol que el glorifiquem junts, a una veu. Això només s'aconsegueix quan cada creient glorifica Déu a la seva vida i està disposat a conviure amb altres en la mateixa fe en Crist Jesús.
Pau va dedicar la seva vida a compartir l'evangeli d'esperança amb aquells que no l'havien sentit, però també el veiem animant aquells que ja l'havien rebut perquè poguessin créixer en esperança. Aquesta convivència no només es podia apreciar en l'àmbit espiritual o emocional sinó també en el físic. Al verset 27 elogia els gentils que estaven ajudant econòmicament els jueus de Jerusalem que patien necessitat, perquè així com els gentils havien estat fets participants dels seus béns espirituals, aquests també sentien l'obligació de ministrar-los dels materials” (variació pròpia) . Els dona també instruccions sobre com protegir-se de falses doctrines, i d'aquells que utilitzarien l'evangeli per aprofitar-se'n. Això ho veiem als versets 17-20. I tot això amb els ulls posats a l'esperança que tenim en Crist, que un dia el mal serà denunciat i condemnat, i el bé prevaldrà. És amb aquesta veritat en ment que Pau pot deixar-los aquesta preciosa promesa al verset 20: “I el Déu de la pau aixafarà Satanàs sota els vostres peus ben aviat. Que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb vosaltres.” ROMANS 16:20*
És en aquesta esperança real i segura que l'apòstol expressa el seu desig per als creients de Roma i per a cadascun de nosaltres: “Que el Déu de l’esperança us ompli completament de joia i pau en l’exercici de la vostra fe, per tal que amb la força de l’Esperit Sant desbordeu d’esperança”.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Romans 14 parla de com podem mostrar amor i respecte al proïsme en qüestions quotidianes. L'apòstol presenta aquí les dificultats que sorgeixen quan fins i tot entre cristians hi ha diferència d'opinions sobre certs temes. A la Roma de l'època, es feien rituals i sacrificaven animals a déus. La carn d'aquests animals es venia al mercat, i per les seves característiques era carn de bona qualitat. Hi havia cristians que no tenien cap problema a comprar i menjar aquesta carn, ja que per a ells era tan sols bona carn. Tot i això, altres creients no podien acceptar el fet que aquesta carn hagués estat sacrificada a ídols, i ells no només no la consumien, sinó que veien malament que altres la consumissin. Pau presenta una altra situació per la qual hi havia divisió; els jueus celebraven dies tradicionalment solemnes per a la seva religió, però els creients gentils que vivien a Roma no celebraven les festes jueves, i molts, com diu el text, consideraven que tots els dies eren iguals. Alguns jueus els jutjaven per això i els pressionaven perquè observessin aquestes festes.
Així que veiem que el problema és que alguns pensaven que els que no actuaven com ells eren molt dogmàtics i altres jutjaven els que no respectaven les seves tradicions, considerant-los liberals. Pau es dirigeix ​​a tots dos extrems per mostrar-los com ha de funcionar l'amor i el respecte bíblic en situacions com aquestes.
És important que notem que aquestes qüestions eren extrabíbliques; és a dir, la Paraula de Déu no especificava el que havien de fer en aquestes situacions. Per exemple,  aquells que menjaven la carn no estaven participant en l'adoració o ofrena a déus, cosa que hauria estat desobediència directa al mandat de Déu d'adorar només Déu. Tampoc no es discutien diferències d'opinió sobre si es podia robar o no, si cal mentir o si està permès desobeir de qualsevol manera Déu. No hi ha lloc per a la nostra opinió quan Déu ha donat un manament. Aquestes qüestions estaven tractant diferències de preferències.
M'agrada com contesta Pau a banda i banda, deixant clar que Déu és el que ha de jutjar, i no nosaltres als servents de Déu.
Diu a  Romans 14:4-5*: “Qui ets tu per jutjar el criat d’altre? Que segueixi ferm o que s’enfonsi, és cosa del seu amo. Tanmateix, es mantindrà ferm, que el Senyor té la força que cal per a sostenir-lo.”
Déu està deixant clar que cadascú de nosaltres hem de donar comptes a Déu, nostre Senyor. Així que qui és un altre per jutjar el servent del Senyor? Quan jutges un altre per una qüestió o altra que Déu no ha manat o prohibit, estàs jutjant “el criat d'un altre” diu el text; o sigui, estàs jutjant com aquest servent serveix el seu Senyor, Déu mateix. Si cau, diu, el seu Senyor se n'encarregarà, però ens diu el text que no caurà, sinó que es mantindrà ferm perquè “el Senyor té la força que cal per a sostenir-lo.”
Així que no donem gaires voltes a temes de preferències. Com diu el verset 5, “Uns diferencien l’un dia de l’altre, uns altres els consideren tots iguals. Que cadascú mantingui el seu parer personal.” Demanem a Déu que la nostra ment estigui totalment sincronitzada amb la seva, perquè servim a aquell a qui devem tota honra i obediència.
Si veus algun germà que peca, ajuda'l, comunicant el que Déu ha dictat a Sa Paraula. Però si el que et molesta és un tema personal, no menyspreïs el teu germà pels seus principis personals; porta el cas davant el Senyor teu i seu en amor, i viu tu per a Déu, perquè Crist va morir per tu i per ell, i tots dos haureu de donar comptes davant Déu, ens diu el text.
Jutges algú perquè fa coses que tu no faries? Menysprees algú perquè li molesten coses que tu creus que no tenen importància?
Pau acaba el capítol prescrivint una solució per a aquestes situacions en què regna el respecte i l'amor al proïsme. Diu al verset 15: “Ara bé, si pel que tu menges fereixes el teu germà, ja no actues amb l’amor degut. No permetis que una cosa com el teu menjar arruïni aquell pel qual Crist va morir. Que el regne de Déu no ha de consistir en menjars i begudes, sinó en honradesa, pau i joia en l’Esperit Sant”
Recordem allò que és important; si podem evitar ofendre un germà, estarem mostrant amor, i si podem aprendre a no ofendre'ns fàcilment, estarem respectant i estimant el proïsme.
“Així que, seguim allò que contribueix a la pau i a la mútua edificació” diu el verset 19. Fent això, estarem agradant a Déu i creixent en gràcia amb el nostre proïsme.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

La primera part del capítol 13 de Romans ens recordava el nostre deure davant de les autoritats de ser ciutadans responsables.
Déu ens demana que respectem aquells a qui devem respecte, però la pregunta que pot sorgir és… a qui devem respecte? En primer lloc, hem vist que hi ha persones a qui hem de respectar per la seva posició, encara que no sigui pel seu caràcter. A través de les Escriptures trobem molts personatges que jutjant segons les seves accions i actituds, diríem que no mereixien el respecte que van rebre. David respectava Saül, encara que aquest era un insensat i procurava matar-lo. Josep respectava la dona de Potifar per ser qui era, encara que aquesta procurava seduir-lo per ficar-se al llit amb ell. Potser ens venen al cap molts més casos de persones que pensaríem que no mereixerien honra i respecte. Llegim de reis que mataven nens innocents, governants que maltractaven els seus súbdits, homes que col·leccionaven dones per a si, i dones que aprofitaven els seus encants per manipular.
Cal notar que el respecte i l'honor no són sinònims de l'obediència cega. David respectava Saül per ser el seu rei, al punt de no matar-lo quan va tenir l'oportunitat, però no es va quedar al seu costat per deixar que aquest el matés a ell, sinó que se'n va anar lluny de la seva presència. Ens diu el text que Josep es va oposar a les proposicions de la dona de Potifar, encara que això li va costar la presó. Joan el Baptista va denunciar el pecat del rei Herodes, perdent la seva llibertat i més tard la seva vida, i Daniel va continuar pregant a Déu malgrat la prohibició que així es fes, perquè havia d'obeir Déu abans que els homes. Però podem dir que aquests van mantenir una actitud de respecte per les seves autoritats.
Al capítol 13 de Romans se'ns demana que mostrem aquest respecte i amor no només als que estan en posicions d'autoritat, sinó també al nostre proïsme, als que tenim al voltant. Segur que et venen al cap persones difícils de respectar, amb les que has de conviure, amb les que tractes diàriament per un motiu o un altre, i es fa difícil, si no impossible, de respectar pel seu tracte  amb tu o amb els altres.
Els darrers versets del capítol ens demanen estimar el proïsme, i resumeix que la llei de Déu es pot dividir en l'amor a Déu, i l'amor al proïsme: “De fet, allò de “no adulteraràs, no mataràs, no robaràs, no envejaràs”, i qualsevol altre manament, queda resumit en aquesta sentència: “Estimaràs el proïsme com a tu mateix.” ROMANS 13:9*
Però estimar o respectar el proïsme no sempre és fàcil. És natural donar respecte i amor a aquells que als nostres ulls l’han guanyat, i denegar-ho als que no s’ho mereixen segons el nostre judici.
Com mostrem respecte (o amor) cap a persones que no s'ho mereixen? Potser trobem una resposta en les darreres paraules del verset 9: “Estimaràs el teu proïsme, com a tu mateix”
Nosaltres volem que ens estimin i ens respectin com a persones, però si som honestos, admetrem que no sempre actuem de manera que mereixi amor i respecte. Avaluem-nos: quan els del nostre voltant ens miren objectivament, considerarien que la nostra vida és digna de respecte, que som fàcils d'estimar? o és possible que de vegades actuem de manera que perdem el respecte dels altres? Hi ha moltes maneres de perdre el respecte, una actitud egoista o abusiva, accions irracionals o una resposta descontrolada. Eclesiastès 10:1* diu que “Una mosca morta malmet l’ungüent del perfumista; una petita insensatesa compta més que un tresor de saviesa.” Són fins i tot les coses petites les que fan malbé el caràcter d'una persona, fent difícil l'amor i el respecte.
Romans 13:11-14* ens recorda que hem de conviure amb altres, incloent-hi aquells que estan en autoritat i als que tenim al nostre costat, no fent mal al proïsme, sinó complint la llei de l'amor, com diu el text, “sigueu conscients del temps que vivim, que ja és hora de desvetllar-vos, perquè ara tenim l’alliberament més a prop nostre que al moment de creure. La nit és avançada i el dia ja s’acosta. Desfem-nos, doncs, de les obres de la fosca i equipem-nos amb les armes de la llum. Comportem-nos com quan és de dia, amb decència; res d’orgies ni disbauxes; res de luxúries ni impureses; res de renyines ni enveges. Al contrari, revestiu-vos del Senyor Jesucrist, i no tingueu una atenció per a la carn que us faci satisfer les seves exigències.”
Si tots actuéssim així, que fàcil seria respectar-nos i estimar-nos, oi? Però podem començar el repte actuant de manera que altres ens puguin respectar i estimar fàcilment, perquè estem mostrant Crist a les nostres vides. I als que són difícils d'estimar i respectar, els podem mostrar l'amor que una criatura creada a la imatge de Déu mereix, el mateix amor que Déu ens ha mostrat a nosaltres. Recordem que Déu ens ha atorgat valor oferint-nos la salvació; amb Crist a les nostres vides podem mirar el proïsme, fins i tot aquell que no s'ha guanyat el nostre respecte, com una ànima que té valor davant Déu. Això ens pot ajudar a pregar i demanar que Déu tingui la mateixa misericòrdia que ha tingut amb nosaltres, i li doni l'oportunitat de penedir-se i canviar. Recorda, el respecte no implica insensatesa ni pensar com ells pensen, però com veiem en David, Josep o Daniel, és mantenir-se ferm als principis de Déu sense menysprear l'ànima necessitada que tenim davant nostre.
Quan Crist es manifesti, volem que ens trobi estimant i respectant els altres, veient el nostre proïsme com Déu el veu, com Déu ens veu.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana