Reflexos de la seva glòria

Quan ens enfrontem a una catàstrofe, el primer que fa molta gent és llançar una acusació a Déu. Si existeix, per què permet això? És una pregunta una mica lògica, i no obstant injustificable. Per què dic això? En primer lloc, perquè molts dels que la fan professen ser ateus. Si no creuen en Déu com a origen de l'univers, de la humanitat, i de tot el bo que gaudim, per què apunten el dit a Déu quan veuen alguna cosa negativa? Aquesta mentalitat i actuació és allò que l'apòstol Pau denuncia a Romans 1:25* “Ells han canviat la veritat de Déu per la mentida i han reverenciat i adorat la criatura en lloc del Creador.” ROMANS 1:25*.  Ells són els seus propis déus, i quan el seu món va malament, busquen un culpable que ells mateixos han donat per inexistent. Quin sentit té això?
Per què hi ha mal en aquesta terra? Just per això, perquè al principi, a l'hort de l'Edèn, quan Adam va poder haver triat comunió perfecta amb Déu, va triar l'altre camí, la qual cosa li permetria fer el que ell considerava més savi i agradable que els plans de Déu. Després d'Adam, tots hem seguit el camí que ens marca la nostra pròpia voluntat. I fins la Terra mateixa gemega, ens diu Romans 8:22, patint els desastres naturals que observem de tant en tant.
D'on ve el mal? De la nostra pròpia elecció. Comparem-ho amb les tenebres. Com es produeixen les tenebres? Eliminant la llum, oi? Hem eliminat la llum de les nostres vides, des del començament de la creació. Hem triat viure en un món de tenebres sense aquell que és la Llum del Món. Vivim en un món caigut, controlat pel mal, que pateix els resultats d'haver rebutjat el pla de Déu, i allò que ens hauria de sorprendre és la quantitat de coses bones que gaudim en aquesta vida.
Romans 1: 21* Diu  “ja que després d’haver conegut Déu, en comptes de glorificar-lo i donar-li gràcies com a Déu, s’han abandonat als seus fútils raonaments i se’ls ha ofuscat l’enteniment.”
Ofuscat significa “enfosquit” Quan no glorifiquem Déu, sinó que glorifiquem l'home, el nostre enteniment s'envaneix i el nostre cor s'enfosqueix.
Déu s'ha donat a conèixer a través de la seva creació i a través de la Seva Paraula, però l'ésser humà postula teories alternatives a la Creació i intenta desprestigiar la Bíblia. Però Déu diu “no tenen excusa” i “són dignes de mort.” Aquesta és la condició de l’ésser humà lluny de la misericòrdia i l’amor de Déu.
L'ésser humà ignora Déu quan tot va bé perquè volem controlar el nostre món. Pensem que podem controlar el clima, la densitat de població, les malalties, fins i tot la conducta social... i només n'hi ha prou amb un petit virus, una tempesta o un moviment sísmic per poder adonar-nos que n’hi ha molt poc en aquest món que l’ésser humà pugui controlar amb èxit.
La realitat és que abans de mirar Déu per buscar un culpable per al mal del món, ens hem d'examinar a nosaltres mateixos, per si, com estableix Romans, hàgim deixat de banda Déu per triar el nostre propi destí. Els versets 28-32* descriuen els que això han fet així: “Com que no els interessa tenir un coneixement correcte de Déu, Déu els ha deixat a mercè de sentiments depravats que els duen a ser immorals, a omplir-se de tota mena d’injustícia, perversitat, avarícia i dolenteria; carregats d’enveges, de crims, de discòrdies, d’engany, de malignitats i murmuracions; són calumniadors, enemics de Déu, insolents, arrogants i vanitosos; enginyosos per a fer el mal, desobedients als seus pares; sense seny, sense paraula, sense cor i sense pietat. Aquests, tot i coneixent bé la sentència de Déu que condemna a mort tots els qui fan aquestes coses, no solament segueixen fent-les, sinó que encara abonen que els altres les facin”. No és una descripció gaire afalagadora, oi? No obstant això, molts s'enorgulleixen d'aquestes pràctiques esmentades.
Però jo no soc qui per jutjar, com tampoc no ho són ells. Romans 2:1* diu: “Per això tu, siguis qui siguis, quan et poses a fer de jutge, no tens excusa, perquè en allò que sentencies en un altre et condemnes tu mateix, ja que tu, el jutge, fas igual que ell.”
Moltes vegades, nosaltres, els que sí que creiem que Déu existeix, que professem que va crear el món on vivim per la seva gràcia, els que hem acceptat la seva salvació, la promesa de vida eterna en Crist, permetem que aquesta mateixa pregunta ens envaeixi els pensaments. Per què, Senyor, permets que hi hagi tanta maldat en aquest món? Per què hem de patir això?
El verset 4* ens llança aquesta pregunta: ”És que et són indiferents la riquesa de la seva bondat, la seva paciència i la seva generositat? O ignores que la bondat de Déu t’invita al penediment?”
Romans 5 ens diu que així com Adam va pecar i el pecat va entrar al món per un home, per un home, Jesucrist, la salvació ha vingut a la Terra, i tot aquell que penedit rep Crist com a substitut, gaudeix de la benignitat, paciència i longanimitat de Déu. La maldat existirà en aquest món caigut fins al judici de Déu, quan aquest estableixi el seu regne.
Pau ens recorda que el judici just de Déu ve, i que la seva mostra més gran d'amor al món és la crida al penediment; l'entrada a una comunió perfecta amb Déu. Amb la mort de Crist a la creu ens ha mostrat que ens estima; amb la resurrecció de Crist de la mort ens ha mostrat el seu gran poder. El que ens correspon és creure en la seva sobirania i el seu amor, i esperar la Seva vinguda gaudint mentrestant de cada acte de la seva bondat.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

La carta als Romans va ser escrita l'any 57 de l'era cristiana, per l'apòstol Pau, i anava adreçada als cristians que vivien a la ciutat de Roma. Pau escriu aquesta carta, no a una església específica a Roma, sinó que diu “als qui són a Roma.” Aquests eren creients jueus i gentils que havien confiat en Crist i que es reunien a cases, sense haver format encara esglésies. Aquestes congregacions incloïen jueus conversos i gentils cristians que no practicaven ritus tradicionals jueus. A la carta, Pau emfatitza la unió a una família de la fe, i com havien de practicar l'amor cristià per poder servir el Senyor de tot cor.
Sabem pel capítol 15 de Fets que Pau no havia estat a Roma després de la seva conversió, i els creients aquí, encara que haurien sentit a parlar de Pau, no el coneixien. Llegim al començament del llibre una petita introducció de l'apòstol. Als capítols 1 i 15 de Romans Pau expressa el desig de visitar els creients a Roma, “més ben dit, per tenir en companyia vostra un mutu consol en la fe que ens és comuna a vosaltres i a mi.” diu al verset 12 del primer capítol.
Creiem que Pau va escriure la carta mentre era a Corint i Cèncrees, durant el seu tercer viatge missioner. Hi comparteix el seu desig d'anar a Roma, i d’allà estendre el seu ministeri fins a l'altra banda del mar Mediterrani, a Espanya.
Creiem que va enviar la seva carta a Roma de mà de Febe, una dona que activament ajudava els cristians de Cèncrees. En el comiat, Pau mana salutacions a molts que ja coneixia i que ara eren a Roma. Entre ells, saluda Aquila i Priscil.la. Recordem que Pau havia treballat amb aquests a Corint, en el seu primer viatge, i eren molt estimats per a ell. Aquests havien arribat des de Roma quan l'emperador Claudi va fer fora els jueus. Cinc anys després, quan aquest va morir, molts jueus van tornar a Roma. Sembla que per  a quan Pau va escriure aquesta carta, Aquila i Priscil·la ja vivien de nou a Roma. Al capítol 16, entre les seves salutacions personals, Pau envia salutacions a aquesta parella que tant havia fet per ell i per l'avenç de l'evangeli. Inclou també salutacions de part dels seus col·laboradors, parents, i altres de l'església on es trobava, incloent-hi Terci, que va escriure a mà les paraules de l'apòstol.
El missatge de Romans des del principi de la carta emfatitza el regal de salvació de part de Déu. Romans presenta molt clarament l'evangeli, les bones noves de la salvació en Crist, per això és un dels primers llibres recomanats per a aquells que volen conèixer Déu i el seu pla per a la humanitat.
Ja des de la seva salutació al començament de la carta, Pau els fa un repàs de la benedicció de ser cridats i apartats per a l'evangeli, per l'obra del Senyor Jesucrist, “per virtut de l’Esperit santificador constituït Fill poderós de Déu en base a la resurrecció d’entre els morts: Jesucrist, Senyor nostre.” ROMANS 1:4*
Pau diu que ell va ser cridat de Déu per a salvació, i igualment cada creient a Roma, dient en el verset 6* “Entre aquests també hi sou comptats vosaltres, cridats a ser de Jesucrist.”
D'aquesta preciosa veritat en som part cadascun dels que havent estat cridats, hem respost a aquesta crida en fe. I és que al verset 16 Pau els afirma que l'evangeli mai no l'ha defraudat, doncs “és poder de Déu per a salvar tothom qui creu.” ROMANS 1:16*
Aquest regal no és un premi per alguna cosa que ells o nosaltres hàgim fet. En els  següents versets i capítols, Pau deixa això ben clar. L'ésser humà mai no ha buscat Déu. Romans 1 explica clarament com l'home no té excusa. Diu així: “De fet, allò que ell té d’invisible, com ara són el seu poder etern i la seva divinitat, d’ençà que el món és creat esdevé visible a la intel·ligència per mitjà de les seves obres, de manera que no tenen excusa, ja que després d’haver conegut Déu, en comptes de glorificar-lo i donar-li gràcies com a Déu, s’han abandonat als seus fútils raonaments i se’ls ha ofuscat l’enteniment. Pretenien ser savis, però s’han fet necis;” ROMANS 1:20-22*. Aquesta és la condició humana.
En contrast, Pau mostra la justícia de Déu, explicant que estem en enemistat amb el Creador i el Senyor de l'Univers. Però no ens deixa sense esperança, perquè continuarà mostrant el gran amor de Déu en cridar-nos i apartar-nos, donant-nos la possibilitat d'una vida nova en Crist. Una nova vida, una nova família, un nou futur.
Pau conclou la seva carta amb una doxologia, cosa que és una lloança a Déu, tancant el missatge del llibre amb aquestes paraules: “A aquell qui pot enfortir-vos d’acord amb l’evangeli que predico i en la proclamació de Jesucrist, segons la revelació del secret guardat en el silenci des dels temps infinits, però manifestat ara, per disposició del Déu etern, d’acord amb les Escriptures profètiques, que s’ha fet conèixer a tots els pobles perquè acceptin la fe, a Déu, l’únic savi, sigui donada la glòria per mitjà de Jesucrist, pels segles dels segles. Amén.” ROMANS 16:25-27*
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

T'agrada rebre cartes? A la meva filla li encanta rebre cartes a la bústia, de manera que ella escriu cartes en paper quan la majoria de les persones han deixat de fer servir el mètode de correu tradicional per donar pas a missatges digitals. La veritat és que produeix una sensació agradable rebre una carta adreçada a tu, sabent que la persona ha pensat en tu amb antelació i ha gastat el temps i els diners a enviar-la.
La segona part del Nou Testament és una composició de cartes escrites per a diferents esglésies o individus començant en el temps del llibre dels Fets i continuant fins al final del primer segle. Aquestes cartes es van escriure en circumstàncies diverses, algunes des d'una presó i d'altres en territori hostil a l'evangeli. Eren enviades per mitjà de persones particulars que viatjaven travessant mar o terra, i enfrontant perills. Aquestes eren rebudes i compartides oralment perquè els cristians poguessin, no sols sentir el missatge, sinó aprofundir en els ensenyaments que contenien.
De les 21 cartes, o epístoles, com se les denomina tradicionalment, l'apòstol Pau en va escriure 13. Les altres van ser escrites pels apòstols Pere, Jacob (Jaume), Joan i Judes. La carta dels Hebreus, amb moltes característiques similars als escrits de Pau, no ve signada, i per tant, hi ha diferents idees sobre la seva autoria.
Hi ha cartes adreçades a diferents esglésies, com la majoria de les de Pau, les de Joan i la carta de Judes. S'hi tracten temes sobre la nova vida del creient en Crist. Unes són més extenses, com la carta als Romans o les dues cartes als Corintis. Altres són més curtes, com les epístoles als gàlates, els efesis, els filipencs o els tesalonicencs.
Les cartes de Jaume i Pere i l'epístola als Hebreus són dirigides específicament als jueus conversos. Aquests jueus estaven dispersats per l'imperi romà, en alguns casos patint persecució de part dels jueus no cristians, o dels romans.
Altres cartes són dirigides a persones específiques, com les de Timoteu, Titus i Filemó. Pau dona instruccions a Timoteu i Titus sobre com pasturar els cristians a la seva zona. A la carta a Filemó, Pau parla específicament a aquest per demanar-li que restauri al seu servent Onèsim, el qual s'havia escapat, i ara havia conegut Crist.
En estudiar les diferents cartes, podrem notar que més enllà de les salutacions personals que solen aparèixer en una carta, aquestes contenen el missatge etern de Déu per a la seva església. Tant se val que visquem segles després dels primers destinataris d'aquestes cartes. En començar a llegir-les notem que el seu missatge és tan vàlid per a nosaltres com ho era per a ells.
A la segona carta de Pau a Timoteu, aquest li diu que “Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i serveix també per a ensenyar, per a refutar, per a corregir, per a educar en la rectitud, a fi que l’home de Déu estigui ben disposat i preparat per a qualsevol tasca noble.” 2 TIMOTEU 3:16-17*
Com que la humanitat no ha canviat gaire al llarg dels segles, el missatge de les cartes continua vigent i continua sent eficaç. Déu ens ha parlat a través de Sa Paraula, i amb ella ens ofereix instrucció i correcció, exhortant-nos i guiant-nos perquè puguem viure una vida que agradi a Déu, i així puguem estar completament preparats per a tota bona obra.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Durant el temps que Pau va romandre pres a Jerusalem i a Cesarea, va tenir l'oportunitat de parlar a diversos líders romans que sentien curiositat pel que aquest ensenyava. Després de tot, el seus discurs havien aixecat controvèrsia entre els jueus, i alguns fins i tot havien fet vot amb la determinació de no menjar fins que donessin mort Pau. Claudi Lísies, tribú romà a Jerusalem, havent sentit la causa de Pau i havent estat advertit del pla dels jueus, va enviar a Pau amb una gran escorta fins a Cesarea, perquè Fèlix, governador romà, es fes càrrec del seu cas. El governador, després de llegir la carta del tribú i haver escoltat els càrrecs de part dels jueus, va donar la paraula a Pau perquè exposés el seu cas en presència dels seus acusadors. L'apòstol va parlar defensant que el seu únic delicte era haver predicat Crist ressuscitat.
Fèlix els va acomiadar “ordenant al centurió que el tanqués, però que fos indulgent i no impedís a ningú dels seus atendre’l. Al cap d’uns dies es presentà Fèlix amb la seva pròpia esposa Drusil·la, que era jueva, i va fer venir Pau i el va escoltar sobre la fe en Crist Jesús” FETS 24:23-24*
Déu va donar oportunitat a Pau de compartir l'evangeli amb aquests i els qui hi eren presents. Però ens diu Lluc que “quan tocava el tema de la rectitud, del domini propi i del judici futur, Fèlix, atemorit, li replicà: Per ara, ves-te’n; ja et faré cridar quan tingui més temps.” FETS 24:25*
Ens diu Lluc que Fèlix esperava que Pau li oferís diners per deixar-lo anar, i per això el mantenia pres, però Pau estava encantat de poder parlar amb aquest mentre tenia l'oportunitat i llegim que Pau hi va estar molt de temps, ja que “passats dos anys, Fèlix fou substituït per Porci Festus, i com que Fèlix volia congraciar-se amb els jueus, va deixar Pau a la presó.” FETS 24:27*
En arribar Festus al seu lloc, i havent-hi els jueus demanat que els deixessin jutjar Pau, el governador va preparar un tribunal per escoltar-lo, i aquí, davant els seus acusadors, va oferir a Pau anar a Jerusalem a ser jutjat pels jueus. Pau sabia que els jueus no li donarien un just judici, així que va insistir a ser jutjat pel tribunal de Cèsar, per la qual cosa Festus va determinar que portaria la causa davant l'emperador August Cèsar.
Ens narra la segona part del capítol 25 que van venir aquests dies a visitar Festus el rei Agripa i la seva dona Berenice. Festus, exposant el cas de Pau, va demanar que Agripa escoltés aquest per ajudar amb la redacció de l'informe que l'acompanyaria fins a Roma.I així és com Pau va poder compartir el seu testimoni de salvació davant del rei i els que hi eren. Li va explicar com havia pertangut des de la joventut a l'ordre més estricta dels fariseus, com havia perseguit aquells que seguien Jesús de Natzaret, com el Senyor se li havia creuat en el camí i havent transformat la seva vida, el va enviar a predicar, a jueus i gentils, sense fer distinció de persona, l'evangeli de Crist, profetitzat pels profetes de l'Antic Testament i complert íntegrament per Jesús de Natzaret.
Pau va acabar animant Agripa a apropiar-se d’aquestes veritats. Li va dir: “Creus en els profetes, rei Agripa? Sé que hi creus. Agripa respongué a Pau: Per poc em convences de fer-me cristià.” FETS 26:27-28*
Això és el que desitjava Pau, que el rei també pogués gaudir de la nova vida en Crist.Tot i això, es van aixecar i van donar per finalitzada la reunió. Gairebé persuadits, però lluny de la salvació. Aquests tindrien una altra oportunitat d'obrir els seus cors a l'evangeli? No ho sabem.
Agripa y Festus, havent sentit el discurs de Pau, “i mentre es retiraven anaven comentant entre ells: “Aquest home no ha fet res que mereixi la mort o la presó. Agripa digué a Festus: Aquest home podria haver estat alliberat si no hagués apel·lat al Cèsar.” FETS 26:31-32*
Durant anys m'incomodava llegir aquest desenllaç, i pensava….per què va haver d'apel·lar a Cèsar? Podria haver sortit lliure! No obstant això, és evident en la lectura de Fets que si l’haguessin alliberat, els jueus haurien fet el necessari per callar-lo. Pau havia apel·lat a Cèsar en la seva defensa davant dels jueus, i ara travessaria el Mediterrani per anar fins a Roma, amb el passatge pagat per l'imperi romà. Déu li havia anunciat que predicaria a Roma, i ara el portarien davant de l'emperador romà per defensar-ne la causa.
Era la missió de Pau persuadir els altres perquè creguessin en Crist? Pau continuaria anunciant la veritat, però no depenia de qui seria persuadit per l'evangeli. La seva missió no era persuadir, com Agripa havia suggerit. La seva missió era exposar la realitat. 
És igual per a nosaltres. Exposem la Paraula de Déu, compartim la nostra experiència, però l'obra de persuasió al penediment la fa l'Esperit Sant a cada vida. Aquells que obren el cor i la ment a la veritat de l'evangeli són persuadits per l'Esperit mateix de Déu, i transformats per l'obra de l'Esperit.
Sortim animats com Pau, i no deixem de compartir allò que ens dona vida, i en arribar a la presència del Senyor veurem els qui van ser persuadits per l'Esperit, i ens alegrarem eternament.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Al final del seu tercer viatge missioner, Pau va arribar a Efes desitjós de passar un temps de comunió amb els ancians de l'església, amb els quals va compartir la càrrega que tenia al cor per anar fins a Jerusalem. A Fets 20 llegim que els va dir: “I ara, com veieu, em dirigeixo a Jerusalem forçat per l’Esperit, sense saber què m’hi espera, si no és el que en cada ciutat l’Esperit Sant em ve advertint que m’esperen presons i tribulacions.” FETS 20:22-23*
Pau havia estat per molts llocs compartint la Paraula, i ensenyant als qui vetllarien pels cristians a les esglésies. Però ara sabia que era el moment de tornar a Jerusalem, encara que temia que allò que l'esperava no seria agradable. Al verset 25 els diu a la gent gran que estava segur que no tornaria a veure més els seus rostres.
Pau estava preparat per al que Déu tingués per a ell. Ja havia provat el que era la persecució, però el fruit de la transformació de l'evangeli era per a ell de més importància. Els va dir: “Tanmateix, la vida per a mi no té cap valor, mentre acabi la meva carrera i compleixi el servei que he rebut del Senyor Jesús, donant testimoniatge de l’evangeli de la gràcia de Déu.” FETS 20:24*
Aquest era l'esperit de l'apòstol Pau, joiós de patir si calgués per causa de l'evangeli. I ara exhortava aquests homes que pasturessin els creients que havien estat salvats per l'Esperit Sant de Crist. Els va recordar com ell havia treballat amb les mans per no ser una càrrega per a ningú mentre viatjava, i els va demanar que miressin pel bé del ramat, perquè els llops rapinyaires que s'aixecarien contra aquests no els poguessin arrabassar. Aquesta imatge ens recorda el Bon Pastor, el qui dona la seva vida per les seves ovelles. Pau havia après a imitar Crist, el Bon Pastor, i ara demanava a aquests que ells també ho fessin. I havent pregat junts, es van acomiadar amb plors i abraçades i el van acompanyar al vaixell.
Pau va passar per diversos ports, i els deixebles amb les seves famílies van poder pregar amb ell i acomiadar-se. Hi va haver els que plorant li van pregar que no anés d'allà a Jerusalem, però “Llavors Pau replicà: Què feu plorant i trencant-me el cor? Jo, pel nom del Senyor Jesús, estic disposat no tan sols a ser lligat, sinó fins i tot a morir a Jerusalem.” FETS 21:13*. I ens diu Lluc que “Veient que no el convencíem, vam desistir i diguérem: Que es faci la voluntat del Senyor.” FETS 21:14*
Quan Pau va arribar a Jerusalem, els deixebles, advertint-lo de les xerrameques d'alguns jueus que l'acusaven d'incomplir i animar l'incompliment de les lleis de Moisès, el van animar a anar al temple per complir les tradicions jueves. Així que Pau, prenent quatre homes que havien de complir el vot jueu, van entrar al temple, i havent complert els set dies de la purificació van tornar a entrar; però alguns jueus d'Àsia es van esvalotar acusant Pau d'ensenyar en contra de la llei, i també el van acusar falsament d'haver introduït grecs al temple, ja que a aquests no se'ls permetia entrar. Si no hagués estat per la intervenció de les autoritats romanes del lloc, els jueus haurien mort a Pau aquell dia.
Els soldats romans el van encadenar i el van portar cap a la fortalesa sense saber exactament qui era ni de què se li acusava, per la qual cosa Pau va demanar permís per parlar als que hi eren. Tots van escoltar atentament el relat de la conversió de Pau, de com quan va reconèixer Jesús de Natzaret com el Salvador del món, la seva vida va canviar. A partir d'aquell dia ja no perseguia els cristians, sinó que compartia l'evangeli amb els jueus i també amb els gentils. Però quan va esmentar els gentils, els jueus allà presents van alçar la veu en contra dient: “Esborra de la terra aquest subjecte, que no té dret a viure!” FETS 22:22*
Els soldats, per protegir-lo, el van ingressar a la fortalesa on va romandre pres. El concili romà va qüestionar Pau, i no trobava res de què acusar-lo, però com que els jueus amenaçaven de matar-lo, Pau va romandre tancat. A Fets 23:11* Déu va donar a Pau una pinzellada del que tenia planejat per a ell, quan “La nit següent se li presentà el Senyor i li digué: Coratge! De la mateixa manera que has donat testimoniatge fidel de mi a Jerusalem, l’hauràs de donar a Roma.”
Hi va haver diversos intents de part d'alguns jueus de matar Pau, incloent-hi un complot fallit, però Déu va protegir la vida de l'apòstol, donant-li oportunitats de compartir la Paraula durant el seu arrest a Jerusalem i a Cesarea.
Que bonic veure que malgrat els enemics que un pugui tenir o els perills que pugui enfrontar, la nostra vida està en mans de Déu, i aquí n'estem segurs. La voluntat de Pau no estava en mans dels jueus, o la seva vida hauria acabat aquí a Jerusalem. Déu havia donat a Pau la missió de compartir l'evangeli, i després de compartir-lo a Jerusalem, Déu li va confirmar que el compartiria fins a l'altra banda del mar, a Roma.
Et trobes dubtant del que faràs en un futur pròxim? Tens situacions incertes a la teva vida? Descansa en la veritat de la sobirania i de l'amor de Déu. Ens promet que ens porta al palmell de la mà i res ni ningú ens podrà separar del seu amor.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Quan Pau va arribar a Corint, veiem que va anar a treballar amb Aquila i Priscil.la, la seva dona, i s'allotjava amb ells. Aquests eren del mateix ofici que Pau; fabricaven tendes. Ens diu Fets 18 que durant aquest temps Pau treballava tota la setmana amb ells i anava a la sinagoga el dia de repòs a compartir les Escriptures. No obstant això, és curiós llegir que  “Quan Siles i Timoteu van baixar de Macedònia, Pau es va dedicar enterament a la predicació, testificant als jueus que Jesús era el Crist.” FETS 18:5*
Pau hauria rebaixat la seva jornada laboral a poc a poc per poder ensenyar a aquells que buscaven saber de Crist, i segons la demanda va créixer, va acabar dedicat completament a la predicació. Sens dubte això diu molt d'Aquila i Priscil.la, els seus socis al negoci. Estaven disposats a ser flexibles perquè Pau se sentís lliure d'anar a ensenyar els qui volien aprendre. Veiem que aquests tampoc no se sentien lligats al seu negoci quan hi havia necessitat per al ministeri. Aquests s'havien mudat de Roma a Corint, no pas per promoure el seu negoci, sinó per causa de l'evangeli. I quan Pau va sortir de Corint per anar a Efes, veiem que Aquila i Priscil·la, havent fet vot davant Déu, van salpar amb ell.
Diu el text que ells es van instal·lar a Efes, entenem que treballant en el seu negoci de fer botigues, mentre Pau anava a la sinagoga a ensenyar.
Pau va seguir la seva ruta d'esperança per les diferents ciutats, i Aquila i Priscil.la es van quedar a la ciutat d'Efes. Ens explica Lluc que “Va arribar a Efes un jueu anomenat Apol·lo, natural d’Alexandria, home eloqüent i versat en les Escriptures. Havia estat instruït en el camí del Senyor i, fervent en esperit, parlava i ensenyava correctament pel que fa a Jesús, tot i que només coneixia el baptisme de Joan. Aquest va començar a parlar obertament a la sinagoga. Quan Priscil·la i Aquila el van sentir, el van agafar a part i li van explicar més exactament el camí de Déu.” FETS 18:24-26*
Aquest home eloqüent va arribar predicant, però no havia conegut Crist, sinó que predicava el missatge de Joan Baptista. Sens dubte esperava el Messies, però veiem que quan Priscil·la el va escoltar, es va adonar que Apol·los necessitava que algú compartís amb ell el missatge de Crist perquè conegués millor Déu. I així va ser com aquesta, amb Aquila el seu marit, van anar a parlar amb ell en privat. No el van difamar, jutjant-lo sense parlar amb ell del que ensenyava, sinó que ens diu que “el van agafar a part”. I aquest va escoltar i va creure, i volia continuar compartint la Paraula, aquesta vegada proclamant exactament el camí de Déu.
Llegim que “Com que ell duia la intenció de passar a l’Acaia, els germans el van animar i van escriure als deixebles perquè l’acollissin. La seva estada allí va fer molt de bé als qui per la gràcia ja eren creients, perquè públicament refutava amb energia els jueus, demostrant per les Escriptures que Jesús és el Crist.” FETS 18:27-28*. Apol·los, una altra ànima salvada i amb desig de proclamar el missatge, gràcies al discerniment i l'amor cristià de Priscil·la i Aquila.
A Romans 16:3-4*, Pau expressa el seu profund agraïment a aquesta parella que va estar sempre donant-li suport i ajudant en cada oportunitat que van tenir: “Saludeu Prisca i Aquila, col·laboradors meus en l’obra de Crist Jesús. Aquests van arribar fins a exposar el coll per la meva vida, i no sóc pas jo sol qui els ho agraeix, sinó també totes les esglésies dels gentils n’estan agraïdes.”
Gràcies a Déu per persones que donen de si, del seu temps i del que és seu per invertir en la vida espiritual dels altres.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

La visita de Pau a Atenes em sembla molt rellevant avui dia. La història bíblica està centrada principalment en el pròxim orient, amb tradicions que poden diferir de les del món occidental. Tanmateix, quan l'evangeli entra a Europa, potser sentiràs com jo, un cert sentiment d'empatia, perquè és la història de com l'evangeli em va arribar a mi.Si heu estudiat la filosofia dels grecs, us resultarà fascinant llegir com Pau va tenir l'oportunitat de portar l'evangeli a filòsofs i pensadors de l’època. Fets 17 ens narra sobre la cultura religiosa grega i com Pau, en arribar-hi, els va parlar del Déu de l'Univers. Diu així: «Mentre Pau els esperava, a Atenes, s’exasperava interiorment veient la ciutat plena d’ídols. De manera que, a la sinagoga discutia amb els jueus i els conversos, i a la plaça, tot el dia amb els qui trobava. Fins i tot alguns filòsofs epicuris i estoics discutien amb ell, i alguns deien: “Què deu voler dir aquest xerraire?” I altres: “Sembla que és propagandista de divinitats forasteres.” Perquè anunciava Jesús i la resurrecció. Llavors, se’l van endur a l’Areòpag i li digueren: “¿Es pot saber quina és aquesta nova doctrina que prediques? Perquè ens fas sentir coses estranyes i volem saber de què es tracta.” I és que a tots els atenesos i als residents estrangers res no els entretenia més que dialogar i escoltar sobre coses noves. Llavors Pau, dret al mig de l’Areòpag, digué: “Atenesos, en tots els aspectes veig que sou extremadament religiosos, ja que, quan passejava i contemplava els vostres monuments sagrats, he trobat un altar amb aquesta inscripció: AL DÉU DESCONEGUT. Doncs bé, això que venereu sense conèixer és el que jo us anuncio. El Déu que va fer el món i tot el que hi ha, per tal com és Senyor del cel i de la terra, no habita en temples fets a mà, ni és servit per mans humanes, com si necessités res; ell dóna a tots vida i alè i totes les coses. D’un de sol ha fet totes les races d’homes perquè habitessin sobre tota la superfície de la terra, determinant les èpoques concretes i els límits dels seus llocs d’habitatge, a fi que busquin Déu i el puguin trobar, ni que sigui a les palpentes, tot i que no és pas lluny de cadascun de nosaltres. De fet, en ell vivim i ens movem i som, tal com han dit alguns dels vostres poetes: «Perquè som també del seu llinatge.» Per tant, si som llinatge de Déu, no podem pas pensar que la divinitat s’assembli a l’or, la plata o la pedra, esculpits artísticament per la imaginació humana. Ara bé, Déu, passant per alt les èpoques d’ignorància, exhorta ara tots els homes d’arreu del món a convertir-se, ja que ha fixat un dia en què ha de jutjar el món amb justícia per mitjà de l’home que ha designat i acreditat davant de tothom, ressuscitant-lo d’entre els morts.” En sentir això de la resurrecció dels morts, uns se’n reien i uns altres van dir: “Sobre això ja t’escoltarem un altre dia.” Així Pau va sortir d’entre ells. Però hi hagué alguns homes que el van seguir i van creure, entre ells Dionisi, l’areopagita; i una dona que es deia Dàmaris; i uns quants més.» FETS 17:16-34 *
El missatge de Pau va ser clar i connectat a allò que els oients podien entendre.Pau diu a la primera carta a Timoteu: «Perquè hi ha un sol Déu, també hi ha un sol mitjancer entre Déu i els homes: Crist Jesús, home» 1 TIMOTEU 2:5*
Els d'Atenes no havien sentit mai res així abans. Pau els estava presentant a un sol Déu quan ells tenien una àmplia carta de déus. Presentava un Déu Creador que era Senyor sobre el cel i la terra. Un Déu que no havia estat creat per mà humana, sinó que transcendia la humanitat i l'Univers. Un Déu autosuficient que no necessitava adoradors, perquè Ell és el que dona alè i vida. I tot i això, ha establert aquest món perquè les seves criatures creades puguin buscar-lo. El Déu etern ens ha marcat límit de temps a la nostra vida; l'omnipresent ens ha posat límit d'espai. I tot perquè veient les nostres limitacions sentim la necessitat de buscar el qui no té límits. Ell no és lluny, perquè es manté proper als qui el busquen (Salms 145:18). Fins aquí mantenia l'atenció dels atenesos, però Pau no va parar-hi, sinó que els va presentar al mediador entre Déu i els homes, Jesucrist home, el qual ha proveït el perdó de pecats per la seva mort i la vida eterna per la seva resurrecció.
Ens diu Lluc al text que quan van sentir de la resurrecció, alguns es van burlar i altres el van començar a evadir dient-li que ja l'escoltarien un altre dia. Pau va deixar el seu discurs allà, però llegim que alguns van creure, i es van ajuntar amb ell. D'aquí se'n va anar a Corint, Efes i Cesarea, viatjant per les regions de Macedònia, Galàcia i Grècia i molts dels que van escoltar van creure. I com llegim a Joan 1:12* «Però a tots els qui l’acolliren, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit el poder esdevenir fills de Déu.»
M'emociona pensar que el mateix evangeli que els va salvar a ells, és el que ens ofereix Déu avui dia, a la regió on ens trobem.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Quan a una església local el Senyor permet que hi hagi diverses persones totalment dedicades, una cosa molt preciosa pot passar. El capítol 13 de Fets comença explicant-nos com «A l’església que hi havia a Antioquia, eren profetes i mestres: Bernabé, Simeó, anomenat Negre, Lluci, el cireneu, Manaèn, que fou company d’infantesa del tetrarca Herodes, i Saule.» FETS 13:1* Tots aquests eren homes que havent conegut Crist, estaven preparats per ensenyar als altres. Ens diu el text que l'Esperit Sant va apartar Bernabé i Saule perquè sortint d'Antioquia, anessin a diferents llocs a ensenyar la Paraula. I així va ser com van començar els viatges missioners de l'apòstol Pau, a qui fins ara se li havia anomenat Saule, sí, el de Tars.
En un primer viatge van anar Bernabé i Pau cap a la costa i es van embarcar rumb a Xipre on van predicar a les sinagogues i van presentar l'evangeli al procònsol a Pafos. D'allà creuant el que avui és Turquia, van passar per Perga i van arribar a Antioquia de Pisídia, on els principals de la sinagoga van convidar Pau a compartir unes paraules. Pau va aprofitar aquesta ocasió per presentar l'evangeli començant des de l'Antic Testament i anant fins al compliment de la promesa en Crist, acabant amb una invitació a la justificació i el perdó de pecats per a tots els jueus que hi eren. Ens diu el verset 42 que «quan ells anaven per sortir, els pregaven que el dissabte vinent els parlessin del mateix tema.» I així va ser com gairebé tota la ciutat va poder escoltar el missatge i molts van creure. Van haver de sortir-ne perquè hi va haver oposició de part d'alguns jueus, però Bernabé i Pau van sortir joiosos pel que Déu havia fet. Van trobar la mateixa varietat de resposta en predicar als llocs que van poder visitar; des de voler adorar Bernabé i Pau com si aquests fossin déus, fins a voler matar-los. A Listra Pau va ser apedregat per causa d'alguns jueus que van aixecar falses acusacions, però Déu el va sanar i van poder tornar pels llocs on havien predicat, animant els nous creients a romandre en la fe; i així van arribar de tornada a Antioquia.
Déu va portar fins a Antioquia a Silas un creient de Jerusalem, i quan va arribar el moment d'iniciar un segon viatge missioner, mentre Bernabé va anar cap a Xipre amb Joan Marc, el qual havia acompanyat Pau i Bernabé durant part del primer viatge, Pau va anar amb Silas per confirmar les esglésies que s'havien format als llocs on abans havia predicat. És bonic veure que quan van passar per aquestes ciutats, els que havien rebut l'evangeli anteriorment havien crescut en la seva fe i altres havien cregut per la seva paraula. A Listra, un jove creient anomenat Timoteu, el qual era fill d'una dona jueva creient en Crist i de pare grec es va unir a Pau i Siles.
Encara que Pau i els seus companys van pensar que seria bo anar cap a Àsia a predicar, aquesta va resultar no ser la voluntat de Déu per a ells en aquell moment, sinó que Déu els va guiar a la zona de Macedònia, arribant a la ciutat de Filips. Allí van conèixer la Lidia, una dona que venia teles; aquesta, en escoltar l'evangeli va creure, i va ser d'ajuda per als servents de Déu. Déu havia portat els seus servents fins a aquest lloc per portar el missatge a aquesta dona i la seva família, i als Filipencs que creurien la Paraula. Allà a Filips, Pau i Siles van acabar a la presó per predicar l'evangeli. Però a mitjanit hi va haver una gran tremolor que va obrir les portes de la presó. El carceller, veient que la seva vida perillava perquè els seus presos podien escapar-se, va empunyar la seva espasa per matar-se, però Pau el va parar, assegurant-li que tots eren allà i que no fugirien. A través d'aquest testimoni, el carceller i la seva família van rebre Crist a les seves vides.
Llegim a Fets com aquests homes van anar predicant a Tessalònica i Berea on moltes dones i homes van rebre Crist. I arribant a Atenes, Pau va presentar l'evangeli de Crist enmig de l'areòpag grec. Aquí Pau va basar la seva ensenyança en allò que aquests grecs ja coneixien, per poder presentar-los al Déu veritable que no coneixien, i mostrar-los el camí a la relació personal amb Ell.
D'aquí va partir Pau a Corint, on va estar treballant amb Aquila i la seva dona Priscila, procedents de Roma, alhora que predicava la Paraula els dies de repòs fins que s'hi van reunir Siles i Timoteu. Pau llavors va haver de sortir cap a Efes, i se’n va anar acompanyat d'Aquila i Priscila, els quals van romandre a Efes mentre Pau va continuar el seu viatge missioner per les esglésies de camí a Antioquia.
Al tercer viatge, ens diu Fets 18, que Pau va ser «va marxar i recorregué successivament la regió de Galàcia i la de Frígia, confortant tots els deixebles.»
L'apòstol va tenir bons moments d'evangelització a les diferents regions que va visitar, però també va tenir problemes en moltes d'elles a causa de l'oposició a l'evangeli. 
Pau sabia des del principi que hauria de patir per la causa de Crist, però tot i això va anar als jueus i als gentils per donar-los el missatge d'esperança, desitjant que tots arribessin al penediment i al coneixement de Crist.
Quin canvi havia fet Déu a la vida d'aquest home! I si ho va poder fer en ell, Déu ho pot fer en qualsevol que trobant-se amb Crist,  l’accepti amb plena confiança.


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

«Mentrestant l’Església tenia pau per tot Judea, Galilea i Samaria, edificant-se i avançant en fidelitat al Senyor, i anava creixent confortada per l’Esperit Sant.» FETS 9:31*
Durant aquest temps de pau i edificació a les esglésies de Judea, Galilea i Samaria, els creients estaven en el temor, no pas d'homes, sinó de Déu, i estaven sent enfortides per l'Esperit Sant.
Pere va sortir de Jerusalem per anar a visitar-les, compartint i mostrant el poder de Déu. Els de Lida i Saron van veure caminar Enees, el que havia estat paralític durant vuit anys, i els de Java van veure la jove Dorques recobrar la vida quan ja l'havien donat per morta.
Molts van veure i van creure, no pels beneficis físics dels miracles, sinó perquè reconeixien el poder que havia obrat a Jesús per resurrecció. Aquest mateix poder estava entre ells, obrant allò que cap home no podia fer. Els homes que els perseguien podrien llevar la vida. Però l'únic que pot donar la vida s'havia ofert per donar vida a cadascú que confia en Ell. Quin gran missatge! Pere es va quedar a Java un temps, a casa de Simó el pellaire. I llegim al capítol 10 de Fets que a la ciutat de Cesarea hi havia un centurió que tenia temor de Déu. No sabem si havia seguit la trajectòria de Jesús o si havia après sobre el poder de Déu Pare durant el temps que havia estat treballant per a l'exèrcit a la regió jueva. Però Corneli pregava Déu, cosa que els romans no feien, i ajudava amb almoines els pobres de la zona, mentre que els romans solien aprofitar-se dels jueus.
Déu, que no descuida a qui el busca, va preparar una trobada entre Pere i Corneli que transformaria la vida de tots dos.
D'una banda, estant Pere al terrat de la casa de Simó el pellaire, mentre esperava l'hora de baixar a dinar, va veure una visió del cel com un llençol que baixava lligat de les quatre puntes, plen d'animals, quadrúpedes terrestres, rèptils i aus del cel. Però més estrany que la visió en si va ser la veu que va sentir del cel que deia: “Aixeca't, Pere, mata i menja.”
No!, mai! Pere no menjaria d'aquests animals, per molta gana que tingués! Aquests eren animals que la llei jueva classificava com a immunds, i Pere, com a bon jueu, no en menjaria. Però Déu li va dir aquestes paraules: «Allò que Déu ha purificat, no ho tinguis tu per impur.» Tres vegades la veu de Déu li va oferir aquests animals per menjar, i tres vegades van tenir aquest intercanvi de paraules Déu i Pere. I el llençol va desaparèixer. Pere estava perplex amb el que això significava per a ell. Però aviat ho va poder descobrir. Déu havia donat instruccions a Corneli, un centurió romà, d'anar fins a Java a buscar Pere. Corneli va enviar als seus homes dient: «“Corneli, el centurió, home just i temorós de Déu, molt apreciat per tot el poble jueu, ha rebut un avís d’un àngel sant per a fer-te venir a casa seva i que escolti el que tu li has de dir.” » FETS 10:22*
Aquest home que no era jueu estava buscant Déu, i Déu volia que Pere el guiés als peus de Crist. Corneli havia enviat tres dels seus homes fins a Java perquè Pere anés amb ells a casa seva. Ja havia costat als cristians jueus acceptar que Pau el perseguidor hagués estat transformat per l'obra de Déu, però almenys Pau era jueu. Ara venia un romà volent conèixer Déu, però no pertanyia al poble escollit de Déu. Podia aquest gaudir del regal de Crist?
Pere, recordant la visió que havia tingut al terrat, els va allotjar, recordem que Pere havia estat esperant amb gana l'hora de dinar. L'endemà, havent preparat les seves coses va anar amb aquests tres homes fins a Cesarea.
Quan Pere va entrar a casa de Corneli, aquest, emocionat, es va postrar davant Pere, però Pere immediatament li va demanar que s'aixequés dient: Alça't, doncs jo mateix també soc home.” Hi havia a la casa molts reunits, que volien escoltar el missatge de Pere. Aquest va començar amb allò que Déu li havia ensenyat a Ell: «i els digué: “Vosaltres sabeu que un home jueu té prohibit de fer-se amb estrangers o d’entrar a casa seva, però a mi Déu m’ha ensenyat que no he de considerar comuna o impura cap persona. Per això, tan bon punt m’heu cridat, he vingut. Ara, doncs, pregunto: Per quina raó m’heu fet venir?” » FETS 10:28-29
A Pere Déu li havia mostrat que ningú s’havia de considerar “immund” o no digne de l'evangeli. I ara estava disposat a atendre les necessitats d'aquests que hi eren reunits. El missatge era l'evangeli de Jesucrist. Va dir Pere: «Ell ha enviat la paraula als fills d’Israel anunciant la bona nova de la pau mitjançant Jesucrist, que és Senyor de tots.» FETS 10:36 . Els va parlar de la seva mort i resurrecció, del lliurament de l'Esperit Sant, i de la missió als cristians, tot dient: «Ell ens ha manat que prediquéssim al poble i testifiquéssim solemnement que és aquest el qui Déu ha constituït per jutge de vius i morts. El testimoni de tots els profetes corrobora que per mitjà del seu nom, tot aquell qui creu en ell rep el perdó dels pecats.”» FETS 10:42-43*. I els que allà estaven van creure i van ser batejats.
I així va ser com els cristians jueus, havent sentit de Pere el que havia passat “van glorificar Déu, dient: «“De manera que també als gentils els ha atorgat el penediment que duu a la vida.” » FETS 11:18
I molts jueus, romans, grecs i altres pobles van sentir i van creure, afegint-se a l'església de Crist. Gràcies a Déu perquè no fa cap distinció de persones. Em va oferir salvació a mi, i a tu, i a tot aquell que creu en Ell.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Mentre apedregaven Esteve per anunciar l'evangeli, notem que un jove anomenat Saule, natural de Tars, aguantava les robes dels qui l'apedregaven i consentia en la seva mort. Aquest era un perseguidor de cristians, i ens diu el verset 3 del capítol 8 a Fets «Saule, per la seva part, devastava l’església entrant per les cases i arrossegant tant homes com dones i ficant-los a la presó.» FETS 8:3*
El capítol 9 ens narra com «Saule, però, encara respirava amenaces de mort contra els deixebles del Senyor, i va anar a trobar el gran sacerdot i li demanà que li concedís credencials per a les sinagogues de Damasc, a fi que si trobava algun seguidor del Camí, tant si era home com dona, els pogués dur lligats a Jerusalem.» FETS 9:1-2*
I va ser així com Saule va sortir camí a Damasc, amb la determinació de trobar i arrestar aquests cristians. «Però mentre feia camí s’esdevingué que, en ser prop de Damasc, de sobte esclatà al seu entorn un fulgor celestial, i caient per terra va sentir una veu que li deia: “Saule, Saule, per què em persegueixes?” Ell respongué: “Qui ets, Senyor?” Li digué: “Jo sóc Jesús, el qui tu persegueixes. Aixeca’t, fes cap a la ciutat, i allà et diran el que et cal fer.” Els homes que l’acompanyaven pel camí s’havien aturat estupefactes, perquè, si bé sentien la veu, no veien, però, ningú. Saule s’alçà de terra i, tot i tenint els ulls ben oberts, no veia res. El dugueren de la mà i el van fer entrar a Damasc. Allà s’estigué tres dies sense veure-hi, i sense menjar ni beure.» FETS 9:3-9*
Què passaria ara que aquest perseguidor de Crist havia experimentat una trobada personal amb el Senyor? Com canviaria la seva vida?
Déu ho tenia tot planejat. Ananies, un seguidor de Jesús, va rebre instrucció d'anar a trobar a Saule el perseguidor. Aquest al principi es va mostrar preocupat per la missió que se li assignava, ja que la fama de Saule era coneguda per tots. Déu li estava dient que Saule pregava i havia vist en visió que un home anomenat Ananies vindria a ell, i que posaria les mans sobre ell per tornar-li la vista. «Però el Senyor li digué: “Vés-hi, perquè aquest és l’instrument escollit per mi per portar el meu nom davant les nacions, els reis i els fills d’Israel. I jo li faré veure el que haurà de patir pel meu nom.” Llavors Ananies se n’hi anà i va entrar a la casa i, imposant-li les mans, digué: “Germà Saule, Jesús, el Senyor, el qui se t’ha aparegut quan venies pel camí, m’envia perquè recobris la vista i t’omplis de l’Esperit Sant.” A l’instant li caigueren dels ulls com unes escates i recobrà la vista. Llavors es va aixecar i fou batejat. Després de prendre aliment va recobrar les forces. I s’estigué amb els deixebles de Damasc uns quants dies.» FETS 9:15-19*
Ananies va confiar en Déu malgrat l'amenaça que Saule suposava i va participar en el pla de Déu per a l'expansió de l'evangeli.
Imagino que durant aquells dies que Pau va romandre a Damasc, va estar rebent ensenyament intensiu de part dels deixebles de Crist, els quals li van mostrar a la llei que ell coneixia tot el fet anunciat sobre el Messies i com Jesús va complir la llei i va venir a salvar el món del seu pecat. I llegim a continuació com passats molts dies, Pau, el que havia perseguit a l'església de Crist, era perseguit pels líders religiosos que l'havien enviat a Damasc, ja que aquest va començar a predicar Crist a les sinagogues, proclamant que Jesús era sens dubte Crist, el Fill de Déu.
Pau va arribar a trobar-se en una situació difícil; els creients en Crist en dubtaven perquè feia res els havia estat perseguint, i els jueus i els grecs volien matar-lo perquè s'havia convertit a l'evangeli.
Va ser en aquest moment que Bernabé, confiant en Déu, va intercedir per Pau davant els apòstols a Jerusalem, explicant-los com Saule havia tingut una trobada personal amb Jesús camí a Damasc, i com havia “predicat amb valentia en el nom de Jesús.”
Els apòstols van rebre Saule entre ells, i en veure que la seva vida perillava a Jerusalem, el van enviar a Cesarea i d'aquí a la seva terra natal, Tars.
Quin goig fa llegir que després d'aquesta intervenció divina, «l’Església tenia pau per tot Judea, Galilea i Samaria, edificant-se i avançant en fidelitat al Senyor, i anava creixent confortada per l’Esperit Sant. » FETS 9:31*. Déu els va donar un respir, concedint-los un temps de pau després de la persecució que havien estat patint.
Saule va arribar a ser el que Déu faria servir per portar l'evangeli als gentils, com Déu havia revelat a Ananies quan aquest va anar a trobar-lo.
Ananies i Bernabé són exemple per a nosaltres. Aquests dos cristians van confiar en l'obra redemptora de Déu quan hagués estat més fàcil dubtar de la veritable conversió de Saule. Jesús va ensenyar que havíem de ser astuts com a serps i senzills com a coloms. En una situació de perill, és fàcil posar la barrera de l'astúcia i desconfiar de qualsevol que ens pugui fer mal. Però Déu va posar en el cor d'aquests homes la confiança, no pas en l'home en si, sinó en l'obra transformadora de l'Esperit Sant en una vida. I Déu els va fer servir per portar alè a un nou cristià que havia estat rescatat igual que ells. Si Saule no hagués cregut genuïnament, aquests haurien estat posant les seves vides i les dels altres en perill. Si no haguessin seguit la direcció de Déu, haurien perdut l'oportunitat de ser usats per Déu en la propagació de l'evangeli. Potser va ser la seva íntima relació amb el Senyor allò que els va ajudar a discernir i seguir la direcció que Déu els estava marcant.
Gràcies a Déu per la seva obra transformadora a la vida de cada creient. Que Déu ens doni saviesa i direcció per fer allò que ens estigui demanant a cada moment de la nostra vida.


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana