Reflexos de la seva glòria

Els fariseus, com altres vegades, van anar a Jesús amb una pregunta trampa per veure si aquest deia alguna cosa en contra de la llei jueva. Aquesta vegada, van preguntar a Jesús sobre el divorci, si era o no lícit a un home repudiar la seva dona per qualsevol motiu. Una escola de pensament dins de la tradició jueva permetia a l'home rebutjar la seva dona per qualsevol motiu, des d'un àpat cremat fins a haver trobat una altra dona més jove i voler un canvi. Curiosament, els mateixos drets no es concedien a la dona. Un cop més, la tradició estava molt lluny dels desitjos de Déu per al seu poble.
Jesús va deixar de banda la tradició jueva i va anar directament a l'essència de l’assumpte. «Els va respondre: “¿No heu llegit que el Creador, des del principi, els va fer home i dona? I digué: Per això l’home deixarà el pare i la mare per ajuntar-se amb la seva muller, i la parella esdevindrà una sola carn. De manera que ja no són dues carns, sinó una de sola. Per tant, el que Déu va unir, que no ho separi l’home.”» MATEU 19:4-6*
Jesús presenta el matrimoni com un paquet indivisible. Com pot part del paquet decidir que no vol l'altra part? Quan Déu va dissenyar la unió d'un home i una dona en una sola carn, mostrava l'essència de la Deïtat. I quan aquesta carn unificada s'esquinça en dos, malmet aquesta imatge d'unitat que Déu volia representar.
És clar que aquells que no coneixen Déu no tenen el mínim interès a preservar la imatge mateixa de Déu. Tot i això, hauria de ser diferent amb aquells que han decidit viure les seves vides per a Déu. Per això és que un matrimoni entre una persona que pertany al regne de Déu amb una persona que no ha entrat al seu regne no és el pla de Déu. L'ideal de Déu és que un home i una dona que han posat la seva fe en Crist s'ajuntin en matrimoni per formar una unitat que busqui representar la unió i l'amor de Déu. Però que lluny estem sovint de fer això als matrimonis. Per això la taxa de divorci és tan elevada.
Els fariseus van apel·lar a la llei de Moisès per defensar el seu cas: «Per què, doncs, Moisès va ordenar de donar acta de divorci en repudiar-la? Els respongué: “Moisès us permeté de repudiar les vostres mullers a causa de la vostra duresa de cor; però al principi no era pas així.» MATEU 19:7-8 *
Quan cerquem el nostre propi bé ignorant o assaltant el benestar de l'altre, és quan la idea del divorci sorgeix. Som pecadors, com la Bíblia indica, i això es reflecteix en les nostres relacions interpersonals, començant normalment per aquelles més properes.
El pla de Déu és la unió que hi va haver al principi entre Adam i Eva, però la duresa del nostre cor, havia provocat una esmena en què es permetia el divorci per causes específiques, la infidelitat i la rebel·lia directa contra Déu, en què no es consentia a viure amb la parella creient. (Mateu 19:9; veure Jeremies 3:8)
Més tard, els deixebles van tornar a treure el tema. I Jesús els va explicar que tant l'home com la dona, si repudiaven el cònjuge per unir-se a un altre, estarien adulterant. Ni l'home ni la dona no tenien dret a trencar la unió que havien fet davant Déu simplement perquè n'havien trobat un altre que els agradava més.
Un cop més, Jesús emfatitza que si dues persones que donen fe de pertànyer a Déu estan unides en matrimoni, el pacte d'unitat ha de portar garantit l'amor que Crist té per a la seva església, un amor que cerca el benestar de l'altre. Quan això es fa mútuament, no sorgirà motiu de divorci. Les situacions de divorci arribaran només quan una de les parts del matrimoni deixi de buscar la voluntat de Déu, i per desgràcia, quan això passa, afecta tots dos, i moltes vegades altres fora de la parella, com els fills i altres familiars propers .
La Paraula de Déu parla del matrimoni mixt, en què un ha conegut Déu i l'altre encara no. Això ho trobem a 1 Corintis 7:14. Fins i tot en aquesta situació, Déu no recomana el divorci si hi ha respecte mutu. Aquí el creient ha de mostrar Crist a la seva vida, amb l'esperança que la seva parella vingui al coneixement de Déu.
Sí, és cert que en aquest món hi haurà situacions en què el divorci és inevitable. Déu pot restaurar vides destrossades pel divorci; pot en la seva misericòrdia beneir unions provinents de previs desastres matrimonials; però encara és molt millor, si estem en una unió entre creients o si l'espòs no creient està d'acord a conviure en harmonia, buscar agradar a Déu i no permetre que el pecat destrossi aquesta unió.
Que Déu ens ajudi a veure cada aspecte de la nostra vida com Déu ho veu, i que cada matrimoni cristià pugui reflectir la glòria de Déu al món.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

La primera vegada que Jesús va anunciar als deixebles que calia que anés a Jerusalem, per ser acusat, per patir i per morir, Pere va voler protegir-lo de tal situació. A Mateu 16 llegim com «Llavors, Pere el prengué a part i es posà a fer-li retrets: “De cap manera, Senyor! No et passarà res d’això!”» MATEU 16:22*. Pere va rebre una dura resposta: «Fuig del meu davant, Satanàs! M’ets un entrebanc, perquè no tens al pensament les coses de Déu, sinó les dels homes.”» MATEU 16:23*
El propòsit de la vinguda de Jesús a la Terra era morir, pagant el deute de tots els pecats de la humanitat, i Pere, amb totes les seves bones intencions, estava intentant que això no passés.
Jesús aleshores va explicar als seus deixebles: «Tot seguit, Jesús digué als seus deixebles: “Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i em segueixi. Perquè qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; en canvi, qui perdi la seva vida per causa meva, la trobarà. Perquè, quin profit en traurà l’home de guanyar el món sencer si perd la seva vida? Què podrà donar l’home a canvi de la seva vida?» MATEU 16:24-26*
Els deixebles, com qualsevol de nosaltres, donaven molta importància a aquesta vida. Al cap i a la fi, és l'única que coneixem. Però Jesús els recorda que en aquesta vida estem de pas. Tot i que és bo i necessari vetllar per la nostra salut física, és molt més important analitzar l'estat de la nostra ànima, perquè en depèn la nostra eternitat.
Més endavant, dues vegades més, Jesús els va tornar a parlar de la necessitat de la seva mort. A Mateu 17 i Marc 9 els recorda que després de morir, ressuscitaria el tercer dia. Aquesta esperança els havia de sostenir a través dels moments difícils que s'acostaven, però ens diuen els evangelis que els deixebles no entenien, i es van entristir.
Una tercera vegada, «Tot pujant a Jerusalem, Jesús prengué a part els Dotze, i pel camí els digué: “Mireu, ara pugem a Jerusalem i el Fill de l’Home serà lliurat als grans sacerdots i als mestres de la Llei; el condemnaran a mort i el lliuraran als pagans perquè l’escarneixin, l’assotin i el crucifiquin; però el tercer dia ressuscitarà.”» MATEU 20:17-19*.
Tot i aquesta informació a la seva disposició, i havent conviscut amb el Mestre durant tres anys, els deixebles no van arribar a comprendre els esdeveniments de la passió del Crist. Durant els dies de la celebració de la Setmana Santa ja hem repassat els esdeveniments que van succeir. Recordem que com els deixebles, nosaltres tenim tot allò que necessitem saber per comprendre l'obra de Crist al nostre lloc. Demanem a Déu que ens ajudi a entendre per a què va venir, i que visquem de manera que el seu sacrifici valgui la pena ara i en l'eternitat.


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Als éssers humans ens encanten les classificacions, les taules i els rangs. És per això que triomfen les qualificacions, perquè ens permeten veure com anem en comparació amb altres. Els deixebles també van caure en això, i entre ells “van entrar en discussió sobre qui seria el més gran”. Joan i Jacob, fills de Zebedeu, fins i tot van arribar a preguntar-li al Mestre si podien seure cadascun a un costat de Jesús al cel. Això no va caure gaire bé als altres deixebles, els quals es van enfadar amb els dos germans, com ens narra Mateu 20:24. Jesús, en cada ocasió en què els deixebles van caure en la temptació de buscar rang i posicionar-se sobre altres els va ensenyar que al regne del cel, el més gran és el servent de tots.
A Lluc 9:46-48*, «Jesús, que coneixia les seves cabòries, va agafar un infant, se’l va posar al costat, i els digué: “Qui acull aquest infant en nom meu, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat; perquè qui sigui el més petit d’entre tots vosaltres és el més important.”»
Els deixebles discutien per veure qui era el més important entre ells, i Jesús els va mostrar la neciesa dels seus pensaments. Mateu 18:1-5* ens diu que «Jesús féu venir un infant i el posà dret enmig d’ells, i els va dir: “Us ben asseguro que, si no canvieu i us feu com els infants, no entrareu pas en el Regne del cel. Per tant, aquell qui es farà petit com ara aquest infant, serà el més important en el Regne del cel.» De la mateixa manera que un nen pot veure la grandesa de Déu i meravellar-se per això, hem de nosaltres també humiliar-nos, per veure com n'és de meravellós. Jesús els demanava que no busquessin un lloc acomodat per a si mateixos, i que donessin valor i importància a aquells que altres veien com a menys importants.
Al capítol 19 de Mateu, ens explica que alguns van portar uns nens, perquè posés les mans sobre ells, i pregués; i els deixebles els van reprendre. «Jesús digué: “Deixeu els infants i no els impediu de venir a mi, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells.”» MATEU 19:14*. En aquella ocasió, els deixebles havien cridat l'atenció als que havien portat els nens fins a Jesús, i aquest va deixar ben clar que el regne de Déu és per als humils, i cadascú que vulgui entrar al regne del cel ha de dipositar la seva confiança en Crist. Jesús ens mostra la confiança d'un nen com a exemple a seguir per a tot ésser humà.
Així que qui és el més gran? El regne del cel no consisteix a posicionar-se per estar millor. Però Jesús va deixar ben clar la diferència entre el regne d'aquest món i el regne del cel a Mateu 20 i Marc 10: «però Jesús els reuní i els digué: “Ja sabeu que els dirigents de les nacions se’n fan els amos, i els magnats els sotmeten al seu poder. No ha de ser pas així entre vosaltres, al contrari, el qui de vosaltres pretengui ser important serà el vostre servidor, i el qui de vosaltres vulgui ser el primer, que sigui esclau de tots. De la mateixa manera que el Fill de l’Home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per a molts.”» MATEU 20:25-28*
L'exemple de Crist és evident. Filipencs 2 ens ensenya així: «Tingueu entre vosaltres els mateixos sentiments que tingué Crist Jesús: Ell, tot i que era de condició divina, no va considerar la seva igualtat amb Déu com un dret irrenunciable, sinó que ell mateix es va fer no res i prengué la condició d’esclau. Un cop fet semblant als homes, i externament trobat com humà, s’humilià ell mateix i es féu obedient fins acceptar la mort, però una mort de creu.» FILIPENCS 2:5-8* 
Vols ser gran al regne del cel? Confia en Déu amb tot el teu ésser, pensa en el bé dels altres i mostra l'amor de Déu a través del teu servei.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Al capvespre després del Diumenge de Resurrecció, Lluc ens narra la història de dos deixebles que anaven caminant cap al petit poble d'Emaús. Les notícies dels esdeveniments d’aquell dia els havien arribat i la veritat és que ja no sabien què creure. L'entrada de Jesús a Jerusalem els semblava ja un esdeveniment llunyíssim a la seva memòria. Mentre anaven caminant, no podien evitar conversar sobre Jesús.

Lluc 24 «Aquell mateix dia, dos dels deixebles anaven de camí cap a un vilatge anomenat Emmaús, distant onze quilòmetres de Jerusalem. i parlaven entre ells de tot el que havia passat. Mentre enraonaven i discutien, el mateix Jesús se’ls acostà i es posà a caminar amb ells, però se’ls havia incapacitat els ulls a fi que no el poguessin reconèixer. I els digué: “Quina mena de polèmica és aquesta que manteniu entre vosaltres mentre aneu caminant?” Llavors es van aturar, amb un posat tot trist, i un d’ells, que es deia Cleofàs, li va dir: “¿Ets tu l’únic foraster a Jerusalem que desconeix el que hi ha passat aquests dies?” Els digué: “Què?” Ells li respongueren: “El cas de Jesús de Natzaret, que era un profeta poderós de fets i de paraules davant Déu i davant de tot el poble; com els principals sacerdots i les nostres autoritats el van lliurar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar. Nosaltres, però, confiàvem que ell seria el llibertador d’Israel, però amb tot això, ja som al tercer dia d’ençà que han ocorregut aquests fets. Si bé és cert que algunes dones del nostre grup ens han intranquil·litzat; han anat de bon matí al sepulcre, i, no trobant-hi el seu cos, han tornat dient que fins i tot havien vist una aparició d’àngels que deien que ell és viu. També alguns dels nostres han anat al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l’han vist.”»«Ell els digué: “Oh, curts d’enteniment i indecisos de cor per a creure tot el que van anunciar el profetes! ¿Que potser no havia de patir tot això, el Crist, abans d’entrar a la seva glòria?” Llavors, començant per Moisès i seguint amb tots els profetes, els va anar interpretant el que es referia a ell en tota l’Escriptura.» «Quan ja eren prop del vilatge on anaven, ell va fer veure que anava més lluny, però ells li van insistir dient-li: “Queda’t amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar.” I va entrar per quedar-se amb ells. I quan es va posar amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se’ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell va desaparèixer. I es deien l’un a l’altre: “¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens explicava el sentit de les Escriptures?”»«En aquell mateix moment es van aixecar i se’n tornaren a Jerusalem, i van trobar reunits els Onze i els altres companys, que deien: “Realment, el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó.” També ells contaren tot el que els havia passat pel camí i com l’havien reconegut en partir el pa.»«Mentre parlaven d’això, Jesús es va plantar enmig d’ells i els digué: “La pau sigui amb vosaltres!” Es van espantar, i en la seva torbació es creien veure un esperit. Ell els digué: “Per què us alarmeu? Per què us vénen aquests dubtes al cor? Mireu les meves mans i els meus peus, que sóc jo en persona; palpeu, mireu, que un esperit no té carn ni ossos, com veieu que jo tinc.”»«Dient això els ensenyava les mans i els peus. Però com que encara no s’ho acabaven de creure, atordits per l’alegria, ell els digué: “Teniu aquí res per a menjar?” Ells li donaren un tall de peix a la brasa; el prengué i se’l va menjar davant d’ells. Després els digué: “Quan encara era amb vosaltres, ja us vaig dir que calia que es complís tot el que hi ha escrit referent a mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms.” Tot seguit els obrí la intel·ligència perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures, i els digué: “Així ho diu l’Escriptura, que el Crist patiria i ressuscitaria d’entre els morts el tercer dia, i que en el seu nom es predicaria el penediment per al perdó dels pecats a tots els pobles, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis, de tot això.»«I jo faré venir damunt vostre la promesa del meu Pare. Vosaltres, doncs, quedeu-vos a la ciutat fins que hàgiu estat revestits del poder que ve de dalt.” Després se’ls endugué fins a prop de Betània, i alçant les seves mans els beneí. I, mentre els beneïa, se separà d’ells, portat amunt cap al cel. Ells es van prosternar, adorant-lo. Després se’n tornaren a Jerusalem plens d’alegria. I contínuament eren al temple lloant Déu.» LLUC 24:13-53 BECAmén.
La tristesa dels deixebles divendres havia esdevingut en gran goig i lloança. Si tu has conegut Crist, i estàs confiant en allò que Ell va fer per tu durant aquella santa setmana, el mateix goig que van experimentar els seus deixebles hauria de ser present cada dia de la teva vida.

Abans de l'alba el primer dia de la setmana, trobem guàrdies a la tomba i dones preparant-se per ungir el cos de Jesús. Cap dels dos grups no tenia idea del que estava a punt d'esdevenir. El cos que estaven guardant i que venien a ungir seria ressuscitat en glòria i en sortiria victoriós.
Lluc 24«El diumenge, molt de matí, anaren al sepulcre portant els perfums que havien preparat, i van trobar la pedra apartada de la boca del sepulcre. Hi van entrar, però no van trobar el cos del Senyor Jesús. Mentre estaven desconcertades pel fet aquell, se’ls presentaren dos homes amb vestidures resplendents; elles, esporuguides, abaixaven la cara a terra, i ells els digueren: “Per què busqueu entre els morts el qui és viu? No és aquí: ha ressuscitat. Recordeu-vos de com us parlava quan encara era a Galilea i us deia: ‘És necessari que el Fill de l’Home sigui posat a les mans dels homes pecadors i sigui crucificat, i que ressusciti el tercer dia’.” Llavors es van recordar de les seves paraules. Tornant del sepulcre van anunciar tot això als Onze i a tots els altres. Eren Maria Magdalena, Joana i Maria, la mare de Jaume; també les altres que les havien acompanyades deien les mateixes coses als apòstols. Però a ells aquest relat els va semblar fantasia, i no se les creien. Amb tot, Pere s’aixecà i va anar corrents al sepulcre, es va ajupir i hi veié només les mortalles, i se’n tornà cap a casa desconcertat pel que havia passat.» LLUC 24:1-12 BEC
Veiem que l'apòstol Joan explica com va viure ell, amb Pere, el mateix esdeveniment. Joan 20 «El diumenge, de matinada, quan encara era fosc, Maria Magdalena se’n va al sepulcre i veu la llosa retirada. Se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell qui Jesús estimava, i els diu: “S’han emportat del sepulcre el Senyor i no sabem on l’han posat.” Pere i l’altre deixeble van sortir, i quan arribaven al sepulcre els dos corrien alhora, però l’altre deixeble s’avançà corrent més de pressa que Pere i arribà el primer al sepulcre. S’ajupí per mirar i veié les faixes esteses, però no hi entrà. En això que hi arribà també Simó Pere, que el seguia, i entrà al sepulcre, i veié les faixes esteses i, a més, el sudari que havia estat sobre el seu cap, però no estava estès junt amb les faixes, sinó enrotllat en un lloc a part. Llavors també hi entrà l’altre deixeble, el qui havia arribat primer al sepulcre; ho veié i cregué. Perquè fins llavors no havien entès que, segons l’Escriptura, ell havia de ressuscitar d’entre els morts. Després, els deixebles se’n tornaren a casa. Maria s’estava a fora, prop del sepulcre, plorant. Tot plorant es va ajupir per mirar dins el sepulcre i veié dos àngels, vestits de blanc, asseguts l’un al capçal i l’altre als peus del lloc on el cos de Jesús havia estat ajagut. Ells li digueren: “Dona, per què plores?” Ella els digué: “Perquè s’han emportat el meu Senyor i no sé on l’han posat.” Dit això, donà mitja volta i veié Jesús dret allí; però no s’adonà que fos ell. Li digué Jesús: “Dona, per què plores? Qui busques?” Ella, pensant que era l’hortolà, li digué: “Senyor, si te l’has emportat tu, digues-me on l’has posat i jo me l’enduré.” Jesús li diu: “Maria!” Ella es gira i exclama en hebreu: “Rabuni!”, és a dir, Mestre. Li diu Jesús: “Deixa’m estar, perquè encara no he pujat al Pare, i vés a trobar els meus germans i els dius: Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu.” Maria Magdalena hi va anar i va anunciar als deixebles: “He vist el Senyor!” I els explicà també tot el que havia dit.» JOAN 20:1-18 BEC
El diumenge va començar immers en tristesa, però aquesta tristesa es transformaria en glòria quan Crist va sortir victoriós de la tomba, tal com havia profetitzat de si mateix. En la conquesta de la mort, veiem la seva victòria sobre el pecat. El seu sacrifici va ser acceptat davant Déu per poder oferir-nos perdó de pecats. Avui tenim motiu per celebrar-ho. El nostre Salvador ha ressuscitat. No és mort. Viu per sempre, per intercedir per nosaltres davant de Déu.

Abans que enfosqui’s divendres, quan començava el dia de repòs per als jueus, el cos de Crist havia d'estar a la sepultura. Ens explica la Bíblia el següent a Lluc 23:50-56:
«Hi havia un home que es deia Josep, membre del Consell, home bo i recte, que esperava el Regne de Déu. Era natural d’Arimatea, una població dels jueus; i no havia aprovat el decret ni l’acció d’ells. Aquest home es presentà a Pilat i li va demanar el cos de Jesús; el despenjà i l’amortallà amb un llençol i el va dipositar en un sepulcre cavat a la roca, on no havien posat encara ningú. Era el dia de la preparació, i el dissabte era a punt de començar. Les dones que havien vingut amb Jesús des de la Galilea, l’anaven seguint de prop i van veure el sepulcre, i com hi van posar el seu cos. De tornada van preparar perfums i ungüents, i durant el dissabte van observar el repòs, segons el precepte.»
Josep d'Arimatea no era l'únic que va ser present per acollir el cos de Jesús. També el va acompanyar Nicodem, el líder dels jueus que havia vingut a Jesús de nit tres anys abans. Jesús li havia parlat de la seva necessitat de néixer de nou.
Joan 19:39-42«També hi anà Nicodem, aquell qui una vegada havia visitat Jesús de nit, i portà unes cent lliures de mescla de mirra i àloe. Prengueren, doncs, el cos de Jesús i l’amortallaren amb faixes impregnades del perfum, tal com és costum de sepultar entre els jueus. En aquell indret on havia estat crucificat hi havia un hort, i a l’hort un sepulcre nou on encara no havien enterrat ningú. Com que era el dia dels preparatius de la Pasqua jueva i el sepulcre era allí mateix, van posar-hi Jesús.» JOAN 19:39-42 BEC
Però, on eren els altres deixebles? Què havia passat amb Pere, el que estava disposat a morir per ell, i així ho havia declarat davant dels altres? L'últim cop que havíem llegit de Pere, va ser després que hagués negat Crist tres vegades, i quan va cantar el gall, va sortir plorant amargament. Els deixebles de Jesús estan escampats, tal com havia profetitzat Zacaries quan va dir: «mata al pastor i les ovelles seran dispersades.» ZACARIES 13:7 BEC
Moltes vegades nosaltres ens trobem a la mateixa situació quan estem enmig de la prova. En els moments d'incertesa ens és difícil recordar les promeses de Déu i creure que hi ha esperança. Els pobres deixebles estaven deprimits perquè tots els seus plans semblaven haver fracassat. Però era només dissabte, i aviat seria diumenge!

Aquella mateixa nit del dijous, quan ja havia fosquejat, i just després que Jesús passés el temps de pregària a l’hort, es va sentir un rebombori.
Ens diu Lluc 22 i 23«Encara parlava quan es va presentar una colla de gent, i l’anomenat Judes, un del grup dels Dotze, anava al davant i es va acostar a Jesús per besar-lo. Però Jesús li digué: “Judes, ¿amb un bes traeixes el Fill de l’Home?” Els qui eren al seu voltant, quan es van adonar del que anava a passar, digueren: “Senyor, ¿ataquem amb l’espasa?” Un d’ells va ferir el criat del gran sacerdot i li va escapçar l’orella dreta. Però Jesús intervingué dient: “Deixeu-ho estar!” I, tocant-li l’orella, el va guarir. Llavors Jesús digué als principals sacerdots, als oficials del temple i als ancians que havien vingut a detenir-lo: “¿Heu sortit armats d’espases i garrots com si fos un bandoler? Cada dia em teníeu amb vosaltres en el temple i no em vau posar les mans a sobre, però ara és la vostra hora, quan s’imposen les tenebres.”» LLUC 22:47-53 BEC
«El van agafar, se l’endugueren i el van fer entrar a la casa del gran sacerdot. Pere el seguia de lluny. Van encendre foc al mig del pati, i s’hi assegueren al voltant, i Pere es va asseure amb ells. Una criada que el veié assegut a la vora del foc, després de mirar-se’l bé, va dir: “Aquest també hi era, amb ell.” Però ell ho va negar: “No, dona, no el conec.” Una mica més tard el veié un altre i digué: “Tu també ets un d’ells.” Però Pere replicà: “No, home, no en sóc pas.” Ja havia passat prop d’una hora quan un altre va insistir: “Segur que aquest també era amb ell, perquè és galileu.” Però Pere va replicar: “No, home, no; ni sé de què em parles.” Encara parlava quan, tot d’una, va cantar un gall. El Senyor, girant-se, es va mirar Pere; i Pere es va recordar de les paraules que el Senyor li havia dit: “Abans que canti un gall, avui m’hauràs negat tres vegades.” I, sortint a fora, plorà amargament. Els homes que guardaven Jesús l’escarnien i el maltractaven, li tapaven la cara i li preguntaven: “Profetitza! Qui t’ha pegat?” I proferien contra ell tota mena d’injúries.» LLUC 22:54-65 BEC
«Així que es féu de dia es reuní l’assemblea dels ancians del poble, els principals sacerdots i els mestres de la Llei, i, fent-lo venir davant el seu Consell, li digueren: “Si tu ets el Crist, digues-nos-ho.” Ell els va contestar: “Si us ho dic, no em creureu; i si us faig preguntes no em contestareu. Però d’ara endavant, el Fill de l’Home estarà assegut a la dreta del Poder de Déu.” Llavors tots van dir: “Així, doncs, ¿tu ets el Fill de Déu?” Ell els va respondre: “Vosaltres mateixos ho dieu: Jo el sóc.” Ells van exclamar: “Quina necessitat tenim ja de més testimonis? Nosaltres ho hem sentit directament dels seus llavis.”»LLUC 22:66-71 BEC
Lluc 23«Llavors s’aixecà l’assemblea en ple i el dugueren a Pilat. Van començar a acusar-lo així: “Hem trobat aquest home amotinant la nostra gent, prohibint de pagar el tribut al Cèsar, i diu que ell és el Crist, el rei.” Pilat el va interrogar: “Ets tu el rei dels jueus” Ell li va respondre: “Tu ho dius.” Pilat digué aleshores als principals sacerdots i a la multitud: “No trobo cap delicte en aquest home.” Però ells insistien: “Avalota la gent ensenyant per tota la Judea, des de la Galilea, on va començar, fins aquí mateix.”» LLUC 23:1-5 BEC
«En sentir-ho, Pilat va preguntar si l’home era galileu; en assabentar-se que era de la jurisdicció d’Herodes, l’hi va trametre, aprofitant que es trobava aquells dies a Jerusalem. Quan Herodes va veure Jesús es va posar molt content, perquè des de feia força temps que tenia el desig de veure’l, pel que sentia a dir d’ell i perquè esperava veure-li fer algun miracle. Així que li va fer una colla de preguntes, però ell no li’n va contestar ni una. També hi eren presents els principals sacerdots i els mestres de la Llei, que l’acusaven amb virulència. Herodes, junt amb la seva tropa, el va menysprear, i per burlar-se’n li va fer posar una vestimenta vistosa i el va remetre a Pilat. Aquell dia, Herodes i Pilat es van reconciliar, ja que abans estaven enemistats.» LLUC 23:6-12 BEC
«Pilat va convocar els principals sa-cerdots, les autoritats i el poble, i els digué: “M’heu presentat aquest home com un agitador del poble, però jo, un cop fet l’examen davant vostre, no he trobat en ell cap dels delictes de què l’acuseu. Ni tampoc Herodes, ja que ens l’ha tornat a enviar. Ja veieu que no hi ha res que ell hagi fet que mereixi la mort. Així que el castigaré i el deixaré anar.” [Cada festa pasqual estava obligat a indultar-los un pres.] Però es van posar a cridar tots alhora: “Fora aquest! Deixa’ns anar Barrabàs!” Aquest havia estat empresonat a causa d’una revolta i un homicidi esdevinguts a la ciutat.» LLUC 23:13-19 BEC
«Pilat va tornar a parlar-los amb la intenció de deixar lliure Jesús. Però ells seguien cridant: “Crucifica’l, crucifica’l!” Ell, per tercera vegada, els digué: “Però, quin mal ha fet aquest? No li he trobat cap delicte que mereixi la mort. El castigaré, doncs, i el deixaré anar.” Però ells insistien, demanant amb grans crits que fos crucificat, i la seva cridòria s’anava imposant. Llavors Pilat va resoldre d’accedir al que demanaven. Va deixar anar aquell home que era a la presó per revolta i homicidi, tal com li exigien, i va deixar Jesús a l’arbitri d’ells.» LLUC 23:20-25 BEC
«Mentre se l’enduien van agafar un tal Simó de Cirene, que tornava del camp, i li carregaren la creu perquè la portés darrere Jesús. El seguia una munió de gent del poble i de dones que donaven mostres de dol i el planyien. Jesús es va girar cap a elles i digué: “Filles de Jerusalem, no ploreu pas per mi; mes aviat ploreu per vosaltres i pels vostres fills, perquè vénen dies en què diran: ‘Sortoses les estèrils i els ventres que no han engendrat, i els pits que no han criat.’ Llavors es posaran a cridar a les muntanyes: ‘Caieu damunt nostre!’, i als turons: ‘Colgueu-nos!’ Perquè, si a l’arbre verd li fan això, al sec, què li faran?”» LLUC 23:26-31 BEC
«Juntament amb ell duien, a més, dos malfactors perquè fossin executats. Quan van arribar al lloc anomenat la Calavera, allà el van crucificar juntament amb els malfactors, l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra. Jesús deia: “Pare, perdona’ls, que no saben el que fan.” I per a repartir-se els seus vestits s’ho van fer a la sort. La gent s’estava dreta mirant-s’ho. També les autoritats, que se’n burlaven dient: “N’ha salvat d’altres; que se salvi ell mateix, si és el Crist de Déu, l’elegit!” També l’escarnien els soldats, que se li apropaven per oferir-li vinagre i deien: “Si tu ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix.” Tenia posat al damunt un rètol que deia: AQUEST ÉS EL REI DELS JUEUS.» LLUC 23:32-38 BEC
«Un dels malfactors penjats l’injuriava dient: “No ets el Crist? Salva’t a tu mateix i salva’ns a nosaltres.” Però l’altre va contestar renyant-lo: “¿És que no tens temor de Déu, tot i que estàs en idèntica condemna? En nosaltres és ben justa, ja que rebem el que mereixen les nostres accions, però aquest no ha fet res de mal.” I deia a Jesús: “Recorda’t de mi quan arribis al teu Regne.” Jesús li va contestar: “T’asseguro que avui seràs amb mi al paradís.”» LLUC 23:39-43 BEC
«Era ja cap al migdia quan aparegué una foscor que es va anar estenent sobre tot el país, fins a les tres de la tarda; el sol va quedar tapat i la cortina del temple s’esquinçà pel mig. Jesús va exclamar amb veu potent: “Pare, a les teves mans encomano el meu esperit!” I, dit això, va expirar. El centurió, en veure el que havia passat, donava glòria a Déu i deia: “Realment, aquest home era innocent.” I tota la gent que havia acudit a aquest espectacle, veient el que havia succeït, se’n tornaven donant-se cops al pit. Tots els seus coneguts es mantenien a una certa distància, així com les dones que l’havien seguit des de la Galilea, i des d’allà s’ho miraven.» LLUC 23:44-49 BEC
Jesús va passar tota la nit del dijous i el matí d

Fins aquest punt de la setmana, Jesús havia estat ensenyant al temple cada dia. Ja no tornava a Betania a la nit sinó que acampava amb els seus deixebles a Getsemaní, un hort als vessants de la muntanya de les oliveres. Ara, dijous a la tarda, es preparava per celebrar el sopar pasqual amb els seus deixebles en una estança alta a la ciutat.
Lluc 22:7-46«Va arribar el dia dels Àzims, en què s’havia de sacrificar l’anyell pasqual, i Jesús envià Pere i Joan dient-los: “Aneu a preparar el sopar pasqual que hem de menjar.” Ells li preguntaren: “On vols que el preparem?” Els va dir: “Mireu, entrant a la ciutat us vindrà a trobar un home que porta un càntir d’aigua. Seguiu-lo fins a la casa on entri, i digueu a l’amo de la casa: ‘El Mestre et pregunta: Quina és l’estança on he de fer l’àpat pasqual amb els meus deixebles?’ Aleshores ell us ensenyarà, en el pis de dalt, una sala gran ja preparada. Prepareu-lo allí. Se’n van anar i ho van trobar tot tal com els havia dit, i van preparar-hi el sopar pasqual. Quan va arribar l’hora, Jesús es va posar a taula amb els apòstols, i els digué: “Tenia gran desig de menjar aquest àpat pasqual amb vosaltres, abans del meu patir.» LLUC 22:7-15 BEC
Jesús va fer una cosa inesperada després d'aquest sopar. Utilitzant els elements del sopar, el pa sense llevat i el fruit de la vinya, Jesús va establir una representació del que passaria l'endemà. El seu cos seria trencat i la sang vessada en una creu romana.
«Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que tingui l’acompliment en el Regne de Déu.” Llavors prengué una copa i, després de pronunciar l’acció de gràcies, hi afegí: “Preneu això i repartiu-ho entre vosaltres, perquè us asseguro que des d’ara ja no beuré més del fruit de la vinya fins que el Regne de Déu sigui establert.” Després prengué pa, va pronunciar l’acció de gràcies, el va partir i els el donà tot dient: “Això és el meu cos, que es lliura per vosaltres. Feu això en memòria meva.” Havent sopat va fer el mateix amb la copa, tot dient: “Aquesta és la nova aliança en la meva sang, que es vessa per vosaltres. Però, mireu: la mà del qui em traeix és aquí, amb mi, damunt la taula. El Fill de l’Home certament fa el seu camí tal com havia estat decretat, però ai d’aquell home per mitjà del qual és lliurat!” Llavors es van posar a fer càbales entre ells sobre qui del grup podia ser capaç de fer això.» LLUC 22:16-23 BEC
Sembla difícil que en un moment tan sobri, els deixebles pogueren estar preocupats pel tema de la seva posició al futur regne de Crist, però així va ser. Jesús els havia rentat els peus perquè cap estava disposat a fer la feina d'un servent, però d'alguna manera encara no havien captat el missatge de la humilitat del seu Mestre.
«També es va produir una disputa entre ells sobre qui havia de ser considerat el més gran. Però ell els digué: “Els reis de les nacions les dominen, i els qui les regeixen són anomenats benefactors. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: el més gran de vosaltres s’ha d’igualar al més jove, i el qui mana s’ha d’igualar al qui serveix. Perquè, ¿qui és més gran, el qui seu a taula o el qui serveix? ¿No és el qui seu a taula? Doncs jo estic entre vosaltres com el qui serveix. “Vosaltres sou els qui us heu mantingut al meu costat en les meves proves. Per això jo disposo per a vosaltres un reialme, tal com el meu Pare ha disposat un reialme per a mi, a fi que mengeu i begueu a la meva taula en el meu Regne i seieu en setials regint les dotze tribus d’Israel. Simó, Simó! Mira que Satanàs us ha reclamat per garbellar-vos com el blat; però jo he pregat per tu perquè no flaquegi la teva fe. I tu, un cop penedit, conforta el teus germans.” Ell li va contestar: “Senyor, estic disposat a anar amb tu a la presó, i fins i tot a la mort.” Però Jesús li replicà: “T’asseguro, Pere, que no cantarà avui el gall que tu no hagis negat per tres vegades que em coneixes.” I els va dir: “Quan us vaig enviar sense bossa ni sarró ni calçat, que us va faltar res?” Ells li van contestar: “No res.” Els digué: “Doncs ara, el qui tingui bossa que la prengui, i també el sarró; i el qui no en tingui, que es vengui el mantell i es compri una espasa. Perquè us asseguro que en mi s’ha de complir allò que diu l’Escriptura: Fou comptat entre els delinqüents. Ja que tot el que es refereix a mi es va complint.” Ells li digueren: “Senyor, aquí tenim dues espases.” Ell els respongué: “Ja n’hi ha prou.” Llavors va sortir i es dirigí, com de costum, a la muntanya de les Oliveres. I el van seguir també els deixebles. En arribar al lloc els digué: “Pregueu perquè no entreu en temptació.” Llavors es distancià d’ells com a un tir de pedra, i, posat de genolls, pregava: “Pare, si vols, allunya de mi aquesta copa; però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva.” Llavors se li va aparèixer un àngel del cel que el confortava. Sentint l’angoixa punyent pregava amb més intensitat, i la seva suor se li tornà com gotes de sang que queien a terra. Quan s’aixecà de la pregària, va anar cap a on eren els deixebles i els va trobar adormits, vençuts per la tristesa, i els digué: “Què feu dormint? Alceu-vos i pregueu per no entrar en temptació.”» LLUC 22:24-46 BEC
Molt va passar aquell dia en què menjarien el xai de la pasqua. Els deixebles van buscar el lloc i el xai, el van preparar, i van poder ajuntar-se aquella nit a dinar amb el Senyor el que s'anomena fins avui el darrer sopar. Jesús sabia què seguiria a aquest sopar.
Sabia que arribava la seva hora. Però els seus deixebles no ho anticipaven. Per ells era una altra pasqua més. Tot i que Jesús els estava avisant del que venia, ells no arribaven a entendre-ho.
Potser per això encara discutien sobre qui era el més gran entre ells, qui podria ser qui no seguia el Senyor amb tot el seu cor, o quantes espases tenien en possessió. El fet que s’acostava i que no arribaven a entendre explica que després de sopar, quan van anar a l'hort a pregar, els deixebles es quedessin adormits mentre Jesús agonitzava en pregària. El seu Pare sí que sabia el que venia, i li va enviar un àngel que l'enfortís. Jesús, enfortit i disposat a dur a terme l'obra a què havia vingut aquí a la terra, va despertar els seus deixebles i els va animar a pregar, per no entrar en temptació. Simó Pere, el que pensava estar ferm, el que va prometre seguir Crist fins a la mort no sabia que una gran temptació li vindria.
Estàs tu atent a les temptacions que et puguin venir? Passes temps de pregària per ser enfortit? És fàcil descuidar-nos quan no entenem que la prova s'aproxima. Potser per això el Senyor ens exhorta a vetllar pregant. No que hem de pregar i no dormir, però recordem que la nostra força per superar les proves ve de Déu. No siguem com els deixebles aquella nit a Getsemaní, perquè perdrem l'oportunitat d'enfortir-nos en el poder de la força de Déu.

Jesús s'estava identificant clarament com a Déu. Això molestava els fariseus i els escribes, líders religiosos de l'època.La profecia deia que el Crist, el Messies havia de venir del llinatge del rei David.
“Llavors ell els va dir: Com diuen que el Crist és fill de David?Doncs el mateix David diu al llibre dels Salms: Va dir el Senyor al meu Senyor: Seu a la meva dreta fins que posi els teus enemics per estrada dels teus peus. David, doncs, l'anomena Senyor; com aleshores és el seu fill?”
Jesús està dient. David va anomenar al Messies que havia de venir, Senyor, posant-se sota la seva autoritat. Així, qui seria realment el Messies? No era fill de David en el sentit que David seria superior al Messies, sinó que el Messies, el Crist, era molt superior a David, ja que David mateix el va anomenar Senyor.” Això causava gran regirat entre aquests líders. Però Jesús va continuar acusant els escribes de no creure les Escriptures que ells mateixos copiaven. «Llavors, davant de tot el poble, va dir als seus deixebles: “Guardeu-vos dels mestres de la Llei, que es complauen a passejar-se amb vestidures llargues i busquen les reverències a les places, els seients principals a les sinagogues i els llocs d’honor als convits; que devoren els béns de les viudes sota capa de fer llargues pregàries. Aquests seran condemnats més severament.»LLUC 20:45-47 BEC
Aquest mateix dia, dimecres, alguna cosa estava passant entre els deixebles de Jesús. Judes, el que havia establert amb Jesús durant aquests darrers tres anys, estava tramant un pla que revelava la seva veritable identitat.
Lluc 22:1-6«S’acostava la festa dels Àzims, anomenada també la Pasqua. Els principals sacerdots i els mestres de la Llei buscaven la manera de perdre’l, perquè tenien por del poble. Aleshores Satanàs va entrar dins de Judes, l’anomenat Iscariot, que era del grup dels Dotze. Aquest va anar a tractar amb els principals sacerdots i els oficials la manera com el posaria a les seves mans. Ells se n’alegraren, i van convenir a donar-li diners. S’hi va comprometre, i buscava una ocasió propícia per a entregar-lo sense que la gent se n’adonés.» LLUC 22:1-6 BEC
Com era possible que algú que s'havia assegut als peus de Jesús i havia escoltat l'ensenyament de la boca de Déu mateix el pogués trair així? Quantes persones escolten la Paraula de Déu i rebutgen Crist?
A Jeremies 2:13 Déu diu: «És un doble pecat el que ha comès el meu poble: m’han deixat a mi, font d’aigua viva, i han excavat per a ells cisternes, unes cisternes esquerdades que no podran retenir l’aigua.» JEREMIES 2:13 BEC

La gran aclamació a l'entrada triomfal de Jesús diumenge contrasta amb els esdeveniments de l'endemà. Marc ens explica que diumenge «Va entrar a Jerusalem, es dirigí al temple, i després d’una ràpida mirada pel recinte, com que ja era tard, se n’anà a Betània amb els Dotze.» MARC 11:11 BEC
Diumenge havia entrat Jesús al temple i havia observat el negoci que s'estava fent a la casa de Déu, però es va donar la volta i va marxar perquè ja es feia tard. La neteja del temple seria un assumpte que hauria d'esperar per l’endemà. Dilluns va tornar a entrar Jesús al temple i aquesta vegada no va entrar per observar. Mateu 21:12-14«Després, Jesús va entrar al temple i n’expulsà tots els qui hi venien i compraven, i bolcà les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms, i els deia: “Diu l’escriptura: La meva casa serà anomenada casa d’oració; en canvi, vosaltres l’heu convertida en una cova de lladres.” Llavors se li aproparen cecs i coixos en el temple, i els va guarir.» MATEU 21:12-14 BEC
Jesús no podia ignorar el que va trobar al temple. El lloc que havia de ser sant s'estava fent servir per aprofitar-se dels que venien per adorar. Es canviava monedes i venien animals pel sacrifici de manera injusta. Sabem que la pràctica era inflar els preus, ja que la gent els hauria de comprar al temple si no volien viatjar amb animals i córrer el risc que es fessin malbé pel camí. Jesús amonesta els líders religiosos per la seva mala gestió de la casa del seu Pare i després demostra pel seu exemple la compassió de Déu, rebent cecs i coixos i sanant-los. Així que els fariseus, aquells religiosos encarregats dels assumptes del temple, estaven molestos amb ell.
Mateu 21:15-17«Els principals sacerdots i els mestres de la Llei, en veure els miracles que feia, i els infants que cridaven dins el temple: “Hosanna al Fill de David!”, es van indignar, i li digueren: “¿És que no sents el que criden aquests?” Però Jesús els respongué: “Sí que ho sento. ¿No heu llegit mai: De la boca dels infants i dels nodrissons n’has fet una lloança?” I deixant-los plantats sortí fora de la ciutat cap a Betània, on passà la nit.» MATEU 21:15-17 BEC
La gent va començar a saludar Jesús de la mateixa manera que ho havien fet a l'entrada triomfal. Hosanna, que vol dir, “salva'ns, per favor” i estaven cridant Jesús “el fill de David”, un títol messiànic. Un cop més els fariseus volien que Jesús els fes callar, però ell els va dir que la lloança dels joves era perfecta, citant el Salm 8:2.
Lluc 20:1-8«Un d’aquells dies, mentre ell ensenyava al poble en el temple i anunciava la bona nova, es van presentar els principals sacerdots amb els mestres de la Llei i els ancians, i li preguntaven: “Digues-nos, amb quina autoritat fas això; o, qui és el qui t’ha donat aquesta autoritat?” Ell els va contestar: “Jo també us preguntaré una cosa; digueu-me: el baptisme de Joan, era del cel o era dels homes?” Entre ells anaven cavil·lant i es deien: “Si diem del cel, dirà: “Per què no el vau creure?” I si diem: dels homes, tot el poble ens apedregarà, perquè estan convençuts que Joan era un profeta.” I van contestar que no sabien d’on era. Aleshores Jesús els digué: “Doncs jo tampoc no us dic amb quina autoritat actuo així.”» LLUC 20:1-8 BEC.
Jesús va decidir no contestar-los, perquè sabia que buscaven ocasió per acusar-lo, i la seva hora no havia arribat. Encara tenia assumptes per atendre els dies que seguien.
Pensem un moment avui. Déu ens diu que el nostre cos és temple de l'Esperit Sant, si és que hem cregut en Crist per a salvació. Si el nostre cos és temple, què necessita el Senyor netejar perquè Ell se senti honrat de debò?