Reflexos de la seva glòria

Benvinguts a una setmana especial on canviarem la nostra programació habitual per enfocar-nos més en els esdeveniments narrats a la Bíblia que són la culminació del ministeri terrenal de Jesús de Natzaret. Tots els dies d’aquesta setmana, farem lectures i parlarem dels esdeveniments importants que porten a la crucifixió i la resurrecció, l'obra salvifica de Jesús. És la nostra pregària que aquestes lectures i meditacions siguin de benedicció i us ajudin a meditar més en la nostra gran salvació.

Especial Setmana Santa. Diumenge de Rams
Per què anomenem a aquest diumenge “Diumenge de Rams? Què és el que celebrem? El Diumenge de Rams inicia la setmana que nosaltres denominem Santa. És Santa perquè durant aquesta setmana Jesucrist va culminar la seva gran missió aquí a la Terra, en morir per la humanitat i ressuscitar en victòria sobre el pecat i la mort. Jesús havia tingut un ministeri de predicació a tota Judea. Havia mostrat que era Déu mateix, fent miracles que uns altres no podien fer. I ara, pujava a Jerusalem per complir amb la tasca que l’havia portat aquí.
El Diumenge de Rams es diu així perquè en assabentar-se els seguidors de Jesús que ell arribava a Jerusalem, van anar a buscar fulles de palmera i el van esperar a l'entrada per rebre’l. Això no va ser un acte de tota la ciutat; seria una barreja d'aquells que havien sentit de les grans coses que feia Jesús i tots els seguidors que habitaven a Jerusalem. Llegim el relat a Lluc sobre aquest diumenge a la història. Recordem que el diumenge era pel poble jueu un dia de treball; el primer dia de la setmana després del Sàbat, el dia de repòs. Però aquesta era la setmana en què se celebraria la pasqua, així que molta gent arribava a la ciutat per assistir a la celebració.
Lluc 19.28-44«anava al davant pujant cap a Jerusalem. Quan fou a prop de Betfagé i Betània, ja tocant a la muntanya anomenada de les Oliveres, va enviar dos dels seus deixebles i els digué: “Aneu al poble que hi ha davant vostre, i, en entrar-hi, trobareu un pollí fermat que cap home no ha muntat mai. Desfermeu-lo i porteu-me’l. Si algú us pregunta per què el desfermeu, contesteu: ‘El Senyor el necessita’.” Van marxar, doncs, els enviats, i ho van trobar tal com els ho havia dit. Mentre desfermaven el pollí, els amos els digueren: “Per què el desfermeu?” Ells contestaren: “El Senyor el necessita.” El van portar a Jesús, van cobrir el pollí amb els seus vestits i hi van fer muntar Jesús. Mentre ell avançava, estenien els seus mantells pel camí. Quan ja s’acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la colla de seguidors van començar alegrement a lloar Déu amb grans crits, per tots els prodigis que havien vist, i deien: “Beneït el Rei, que ve en nom del Senyor! Pau en el cel i glòria en les altures!” Alguns dels fariseus que eren entre la multitud li digueren: “Mestre, renya els teus deixebles.” Ell respongué: “Us asseguro que, si aquest callen, cridaran les pedres.” Quan ja era a prop, veié la ciutat i, plorant per ella, va dir: “Si també tu sabessis trobar en aquest dia el que et pot dur a la pau! Però ara ho desconeixes. Vindran damunt teu dies en què els teus enemics t’envoltaran amb trinxeres, t’assetjaran i t’estrenyeran per tots costats, i t’arrasaran amb els teus habitants a dins, i de tu no deixaran pedra sobre pedra, per no haver reconegut el temps en què se’t visitava.”» LLUC 19:28-44 BEC
Sabies que el profeta Zacaries havia profetitzat la seva entrada a Jerusalem muntat sobre un pollí?
Zacaries 9:9 «Alegra’t amb entusiasme, filla de Sió! Fes crits d’alegria, filla de Jerusalem! Heus aquí que el teu rei ve cap a tu, just i victoriós, humil i muntat sobre un ase, sobre un pollí, un fill de somera.» ZACARIES 9:9 BEC
Déu ja tenia aquesta setmana a la seva agenda. Era necessari que Crist vingués a Jerusalem. Venia a la festa de la Pasqua l’Anyell de Déu, el que treuria el pecat del món.
Hauries estat tu entre les persones que sortien a adorar al Senyor aquell dia? Millor encara, adores tu al Senyor diàriament, a la quietud del teu cor? Perquè el Senyor no demana palmes ni mantells, no demana crits ni sacrificis, Déu vol que els que l'adoren, l'adorin en esperit i en veritat. Ho va dir Jesús a Joan 4.23 «Però s’acosta l’hora, més exactament, és ara mateix, que els qui realment són adoradors adoraran al Pare en esperit i en veritat; perquè aquesta mena d’adoradors és la que el Pare busca.» JOAN 4:23 BEC

Sis dies després que Jesús parlés amb els seus deixebles sobre la seva identitat i el seu propòsit aquí a la Terra, Jesús va prendre Pere, Jacob i Joan el seu germà, i els va portar a part a una muntanya alta; i ens diuen els evangelis que »Allà es va transfigurar davant d’ells: la seva cara es va fer resplendent com el sol, i els seus vestits es van tornar blancs com la llum. Tot d’una se’ls aparegueren Moisès i Elies conversant amb ell.« MATEU 17:2-3*
Podem imaginar-nos l'escena. De sobte, amb Jesús, els deixebles veuen dos personatges. Com podrien saber que eren Elies i Moisès? Suposo que Déu els va donar aquest coneixement, tret que aquests es presentessin a si mateixos o d'alguna manera portessin algun objecte identificatiu. El cas és que com podien comprovar, Jesús no era ni Elies, ni tampoc Moisès, com alguns creien. Pere, amb la seva personalitat extravertida i explosiva, va interrompre l’escena per oferir reverència dient: »Senyor, és força agradable quedar-nos aquí. Si vols hi faré tres tendes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.« MATEU 17:4* Potser sense adonar-se del que deia, Pere estava posant Jesús al mateix nivell que Elies i Moisès. Després de tot, tots dos eren personatges que els jueus respectaven. Però  »Mentre deia això, un núvol lluminós els va cobrir, i des del núvol va sortir una veu que deia: “Aquest és el meu Fill, l’Estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo!”. Així que els deixebles van sentir la veu, s’abocaren de cara a terra, corpresos de temor.« MATEU 17:5-6*
Déu va intervenir en l'escena per mostrar als deixebles que Jesús era l'únic que havien de sentir. Si mai has mostrat reverència a un sant o t'has acostat a demanar favor d'algun personatge del passat, has de veure, com Pere i els altres deixebles van poder entendre en aquesta escena de la transfiguració, que l'únic que mereix la teva reverència i l'únic a qui Déu ha assignat com a mediador és Crist.
Ens diuen els evangelis que els deixebles s’abocaren de cara a terra i van tenir gran temor, però »Jesús s’hi acostà, els va tocar i els digué: “Alceu-vos, no tingueu por.” Ells van alçar els ulls i no van veure ningú més que Jesús, tot sol.« MATEU 17:7-8*
Jesús és el Totpoderós, Creador del cel i de la terra, el Salvador de la humanitat; però en el seu amor es va acostar als deixebles per dir-los que no temessin. Rebutjar-lo hauria de portar por. Però aquest Jesús a qui Déu va identificar com el seu Fill estimat ha vingut a mostrar el seu amor a cadascun de nosaltres. Aixequem-nos i no temem, sinó seguim-lo i gaudim d'una preciosa relació amb Ell.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Durant el ministeri de Jesús a la Terra, hi havia molts rumors sobre la persona de Jesucrist. Qui era aquest que feia miracles i ensenyava allò que no havia estudiat? Era el fill d'un fuster, i tot i això, molts el seguien. Qui era aquest home realment?
Un dia que viatjaven per la regió de Cesarea de Filip, Jesús va preguntar als seus deixebles: “Qui diu la gent que és el Fill de l’Home?” «Ells respongueren: “Uns, Joan Baptista; altres, Elies; i altres, Jeremies o un dels profetes.”» MATEU 16:14*
Joan Baptista havia mort injustament a mans d'Herodes. Per atendre el caprici de la seva neboda, i filla de la seva amant, Herodes havia accedit a matar-lo. El profeta, cosí de Jesús, havia denunciat obertament la immoralitat del tetrarca, i aquest l’havia empresonat. Durant la festa d'aniversari d'Herodes, la filla d'Herodies, cunyada i amant del tetrarca, va dansar per a aquest. A Herodes li va agradar, i li va oferir qualsevol cosa que volgués, però aquesta, instruïda per la seva mare, va demanar que se li lliurés en una safata el cap de Joan.
Quan Herodes, més tard, va començar a escoltar sobre el ministeri de Jesús, va creure que era Joan el Baptista, que havia tornat de la mort. Alguns més, aparentment també creien aquest rumor. Altres deien que era Elies. Si recordem, la Paraula explicava com Elies va ser portat al cel sense passar per la mort i el profeta Malaquies havia profetitzat que Déu tornaria a enviar el profeta Elies abans de l'arribada del gran dia i temible del Senyor (Malaquies 4:5). Així que, es pot entendre que alguns creguessin que Jesús era Elies que havia tornat. Altres el relacionaven amb un dels grans profetes del passat, com Moisès o Jeremies. Veien el seu poder, però no volien entendre que aquest era, com ell estava comunicant, el Messies anunciat.
Així que Jesús va preguntar als seus deixebles: «I vosaltres, qui dieu que sóc jo?Simó Pere va contestar: “Tu ets el Crist, el Fill del Déu Vivent.”» MATEU 16:15-16 *
Pere ho tenia clar. El Mestre que ell seguia era el mateix Déu, el Crist que esperaven. Curiosament, el Senyor Jesús els advertí severament que no diguessin això a ningú. per què faria això? No seria fantàstic que tothom escoltés que aquest era el Messies? Però Jesús havia vingut amb un propòsit. Venia a morir. Si tots creien que era el Messies, no  l’haurien matat. Jesús els va explicar dient: «i afegí: “Cal que el Fill de l’Home pateixi molt i sigui rebutjat pels ancians, pels grans sacerdots i pels mestres de la Llei, que sigui mort i que el tercer dia ressusciti.”» LLUC 9:22*
Quan això succeís, la seva missió s'hauria complert, i tots els qui volguessin podrien comprendre que aquest era realment el Crist profetitzat, el Fill del Déu vivent, el Salvador dels seus pecats.
Aquest és Jesús, de qui la Paraula ens parla pàgina rere pàgina. Has confiat en Ell per a salvació? Romans 10:11 ens diu: «L’Escriptura diu taxativament: “Tothom qui creu en ell no s’haurà d’avergonyir.”» Déu no defrauda el qui confia en ell. Estàs descansant en Ell diàriament?


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Escolteu, i enteneu:  «No és allò que entra per la boca el que embruta l’home, sinó que és allò que surt de la boca el que l’embruta.”» MATEU 15:11*
Amb aquestes paraules, Jesús va contestar a aquells que criticaven que els seus deixebles no es rentessin les mans abans de menjar segons la tradició jueva.
«Llavors, acostant-se-li, els deixebles li diuen: “Saps que els fariseus s’han ofès quan han sentit el que has dit?”» MATEU 15:12*
Els fariseus es van sentir ofesos per la resposta de Jesús. Ells vivien una vida basada en la tradició, i qualsevol que qüestionés els seus costums havia de ser assenyalat. Però Jesús no se sentia amenaçat per les tradicions dels jueus, sent ell mateix jueu.
Quan els fariseus van qüestionar el fet que els deixebles no continuessin la tradició jueva, Jesús els va qüestionar a ells una cosa encara més seriosa. Ells feien servir la tradició per desobeir la llei de Déu.
Llegim a Mateu 15:3-9* que Jesús els va dir: «I vosaltres, per què violeu també el manament de Déu amb la vostra tradició? Perquè Déu digué: Honra el pare i la mare, i el qui maleeixi el pare o la mare, que mori irremissiblement. En canvi, vosaltres dieu: Si algú diu al pare o a la mare: Qualsevol cosa amb la qual et pugui servir la declaro donació sagrada, ja no cal que honri el pare o la mare; i així invalideu la paraula de Déu en nom de la vostra tradició.» MATEU 15:3-6*
La llei demanava que cadascú mantingués els seus pares quan aquests no poguessin proveir més per a si mateixos, però els fariseus, sempre preocupats pels diners, havien ideat una manera de saltar-se aquesta obligació, i estipulaven que podien designar diners per “el Senyor” , i així no complien aquesta llei. Jesús els va acusar de no honrar els seus pares, un dels deu manaments, utilitzant com a pretext la seva tradició. Jesús els anomena Hipòcrites dient: “Bé va profetitzar de vosaltres Isaïes, quan va dir:Aquest poble de llavis m'honra; però el seu cor és lluny de mi. Doncs en va m'honren, Ensenyant com a doctrines, manaments d'homes.”
És en aquest context que Jesús va dir: «No és allò que entra per la boca el que embruta l’home, sinó que és allò que surt de la boca el que l’embruta.» MATEU 15:11* Pere va demanar que els expliqués el que volia dir amb això, encara que sembla força clar, no? Jesús ho explica als versets 17-20* «No compreneu que tot allò que entra per la boca passa al ventre i va a parar a la latrina? En canvi, allò que surt de la boca prové del cor, i això sí que embruta l’home. Perquè del cor surten els mals pensaments, els homicidis, els adulteris, les fornicacions, els robatoris, els falsos testimonis i les injúries. Aquestes són les coses que embruten l’home; però posar-se a menjar sense rentar-se les mans no l’embruten pas.»
Quan estem conscienciats a cuidar la higiene i guardar-nos de contaminació, donem gran importància a actes com ara rentar-nos les mans abans de dinar. Tanmateix, amb la importància que això té per no contaminar-nos, hi ha alguna cosa que contamina més que qualsevol cosa que puguem ingerir, i això és el que surt de la nostra boca, «L’home bo, de la bondat que atresora al cor en treu el bé; i el dolent, de la maldat que atresora en treu el mal; perquè del que sobreabunda al cor en parla la boca.» LLUC 6:45*
Examinem constantment el que surt de la nostra boca. Analitzem el que fem i per què ho fem, per saber si realment estem seguint manaments d'homes, o si estem vivint d'acord amb la llei de Déu. Que de la nostra boca surti només allò que és d'edificació per als altres i que dona la glòria a Déu.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

A l'època de la crisi per la pandèmia vam poder observar que no és difícil que la gent se senti atemorida i reaccioni com si la fi del món hagués arribat. Si un virus pot fer que la gent surti als supermercats i acabi amb tot, encara que han assegurat que hi haurà proveïment, podem imaginar com serà quan tot allò que la Bíblia ha predit es faci realitat. 
La Paraula de Déu ha publicat que Crist vindrà als núvols i s'emportarà amb Ell tot aquell que ha dipositat la seva fe en Ell. Aquest serà un esdeveniment traumàtic per als qui es quedin. A partir d'aquell moment, un període de tribulació portarà el món a una situació d'una unitat mundial aparent seguida d'un caos global que acabarà amb la vinguda de Crist a la terra per derrotar el regne d'aquest món i establir el seu regne.
A Mateu 24 els deixebles preguntaven a Jesús sobre la fi dels temps, i aquest els va contestar: «Sentireu parlar de guerres i de rumor de guerres; ara bé, no us alarmeu, perquè cal que això succeeixi, però no és encara la fi. S’alçarà nació contra nació i regne contra regne; hi haurà fam i terratrèmols en diversos llocs; però tot això només serà el començament dels dolors de part.» MATEU 24:6-8*
A Lluc 17 «Interrogat pels fariseus sobre quan vindria el Regne de Déu, els va contestar: “El Regne de Déu no ve pas advertint la seva vinguda.» LLUC 17:20* va dir també «Perquè igual com quan esclata el llampec, que resplendeix d’un cap a l’altre de l’horitzó, així serà el Fill de l’Home en el seu dia.» LLUC 17:24* «El mateix que va passar en temps de Noè és el que passarà també en els dies del Fill de l’Home: menjaven, bevien i es casaven, fins al dia que Noè va entrar a l’arca; llavors sobrevingué el diluvi i els exterminà tots.» LLUC 17:26-27* 
Recordes què va passar quan el diluvi? Algú hi va fer referència a això, que ens hauríem de fer una arca i ficar-nos-hi, com en la història de Noè. Aquí, però, el que Jesús està dient-los és que com els dies de Noè, la gent no creuria les advertències que alguna cosa grossa s'acostava, les activitats del dia a dia seguirien el seu curs i ningú no s'adonaria del que estaria per venir. En la situació amb el Coronavirus, ha costat que la gent entengués la gravetat de l'assumpte. Només quan se'ns ha imposat l'aïllament és que la gent ha començat a reaccionar, i aleshores de manera incorrecta molts, congregant-se multitudinàriament per proveir-se del que no necessitaven. Una cosa així passarà aquell dia.
Jesús va continuar donant exemples: «Igualment com va passar en temps de Lot: menjaven, bevien, compraven, venien, sembraven i construïen; però el dia que Lot va sortir de Sodoma va ploure foc i sofre del cel i els exterminà tots. Així mateix passarà el dia que el Fill de l’Home es manifesti. »LLUC 17:28-30*
Durant la pandèmia es van tancar col·legis, comerços, llocs d'esbarjo, es van cancel·lar  casaments, concerts i altres activitats. Però fins i tot llavors vam tenir avís previ, encara que fos de només dies o hores. Quan Crist vingui, serà sense avís previ, com va passar en la destrucció de Sodoma.
Jesús va continuar dient: «Aquell dia, qui es trobi al terrat i tingui les seves coses dins la casa, que no baixi pas a recollir-les; i el qui es trobi al camp, igualment, que no torni enrere. Recordeu-vos de la dona de Lot.» LLUC 17:31-32*. Tot això ho pots llegir a Lluc 17 i Mateu 24.
No és la meva intenció transmetre por, sinó tot al contrari. Ja que tot això està escrit des de fa segles, val la pena que ho comuniquem als altres. La Paraula de Déu no ens ha deixat sense informació. Convé llegir-la i estar preparats.
El millor de tot és que per als qui estan en Crist no hi ha cap risc. Com comentàvem al principi de la reflexió, Crist vindrà als núvols a rescatar la seva església, a tothom qui ha posat la seva fe a l'obra de Crist a la creu. Abans del rapte, i fins i tot després, l'evangeli de Crist serà proclamat perquè tot aquell que cregui en Ell sigui salvat. Diu Mateu 24:14* «I aquest evangeli del Regne serà predicat arreu del món com a testimoniatge per a tots els pobles; i llavors vindrà la fi.»
Que això serveixi per alertar aquells que encara no han preparat les seves ànimes per rebre el regne de Déu a la Terra. Recorda: la veritat de l'evangeli salva vides. Crist et vol salvar.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Els evangelis ens relaten algunes de les converses que Jesús i els seus deixebles van mantenir mentre anaven pel camí. Aquells dies, els trajectes es feien a peu, per la qual cosa tenien temps de sobres per parlar i aprendre del Mestre. 
A Lluc 17:1-4** Jesús els va parlar de la importància de ajudar-se els uns als altres, i no fer-los caure. «Jesús digué als seus deixebles: Sempre hi haurà algú que en faci caure d'altres en pecat, però ai del qui els fa caure! Més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí i el llancessin al mar, abans que fes caure un d'aquests petits. Estigueu alerta! Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l. I si t'ofèn set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: "Me'n penedeixo", tu l'has de perdonar.»
No en podem parlar prou. Com diu el text, fracassos n'hi haurà, caigudes vindran, però examinem el nostre caminar, perquè no siguem nosaltres els que provoquem la caiguda dels altres. I mantinguem el nostre pas ferm en Crist. 
El que és preciós és que com llegim al Salm 37:24* «Si mai cau, no quedarà estès a terra, perquè el Senyor li sosté la mà.» Ajudem els altres també perquè caiguem menys i ens mantinguem agafats de la seva mà.
Jesús va ensenyar als seus deixebles que lluny de fer caure altres, havien d'estar atents per facilitar l'accés de tot aquell que buscava Déu, sense importar-ne la situació o l'origen, perquè puguin entrar al seu regne. 
Camí a Jerusalem, passant entre Samaria i Galilea, Jesús va trobar deu leprosos. Aquests no podien presentar-se al temple almenys que fossin curats, però sabien que Jesús era la seva única esperança. «i digueren cridant: "Jesús, Mestre, compadeix-te de nosaltres." En veure'ls els digué: "Aneu a presentar-vos als sacerdots." I succeí que mentre hi anaven van quedar nets. Un d'ells, adonant-se que ja havia quedat net, va tornar enrere lloant Déu amb grans crits, i s'abocà de cara a terra, als peus de Jesús, donant-li gràcies. Precisament aquest era un samarità.» LLUC 17:13-16*
Leprosos, de Galilea alguns, de Samaria uns altres, però només un va tornar a buscar a qui l'havia curat. «Jesús digué: "¿No han quedat nets tots deu? Doncs, on són els altres nou? ¿No hi ha hagut cap altre que hagi tornat per donar gràcies a Déu, sinó només aquest estranger?" I dirigint-se a ell li va dir: "Aixeca't, vés-te'n. La teva fe t'ha salvat."» LLUC 17:17-19*
Deu van veure el poder i la bondat de Jesús a les seves pròpies vides. Però només un va venir a Crist a la recerca de sanació espiritual. I només aquest, per fe, va ser salvat.
Els deixebles van demanar a Jesús "Augmenta'ns la fe," Però Jesús els va assegurar que no era qüestió de tenir molta fe, sinó de tenir fe en Ell.
Diguem que la quantitat de fe no és el que importa, sinó l'objecte de la nostra fe. Enmig de filosofies que suggereixen que creure és poder, el que realment importa és que creguem en l'únic que té poder per donar i llevar la vida, Déu mateix.
Vols la salvació de la teva ànima? Voldries viure agafada de Crist i no caiguda i caient tot el temps? Voldries ser de suport a altres i no fer-los caure? Vols que la glòria de Déu es manifesti a la teva vida? Només has de tenir una mica de fe, però fe en el veritable; en l'únic Déu i Salvador.


 *BEC: Bíblia Evangèlica Catalana
** BCI: Bíblia Interconfessional Catalana

Hi ha només una condició per entrar al regne de Déu, i és fe en el que Crist ja ha completat. Crist va fer tot el necessari per donar-nos salvació. Ell ja va pagar el deute amb la seva sang preciosa, i els nostres pecats són cancel·lats quan confiem en la seva obra redemptora, és a dir, la substitució de la seva vida per la nostra per oferir-nos vida eterna. És per això que fins i tot un nen pot venir en fe a Déu, perquè l'únic que hem de fer és confiar plenament en Déu per a la nostra salvació eterna.
Jesús va explicar la història del ric i Llàtzer per reforçar aquesta veritat. Si recordes que vam dir que les paràboles no solen donar nom als personatges, notaràs que aquesta història crida per nom un pobre captaire que menjava de les engrunes que queien de la taula d'un home ric del qual no se'ns dona el nom. Podria ser que aquest Llàtzer fos un personatge que el poble coneixia, però és més probable que Jesús estigués donant nom a un indigent per donar-li la importància que Déu li dona, deixant el ric anònim. 
Se'ns presenta la història així: «Hi havia un home ric que vestia de porpra i de lli molt fi i que cada dia feia banquets esplèndids, mentre que un captaire, anomenat Llàtzer, jeia al seu portal, tot cobert de nafres, desitjant d’atipar-se amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres.» LLUC 16:19-21*
Els fariseus, com hem vist, veien el món des d'un punt de vista diferent del de Crist. Com que aquests depenien de les donacions de la gent, tractaven els rics amb preferència i els pobres com a abandonats de Déu. Jesús no presenta una visió inversa a aquesta com molts han fet en la història de la humanitat, glorificant els pobres i condemnant els rics. Saps per què? Perquè Jesús veu més enllà de les riqueses. Seria tan injust condemnar un pobre per ser pobre com condemnar un ric per ser ric. Jesús diu a Joan 14:6* «Jo sóc el camí, la veritat i la vida; ningú no arriba al Pare, si no és a través de mi.» L'únic camí al Pare és Jesucrist; ni les riqueses, ni la pobresa. És el que fem pel que fa al regal de salvació de Crist allò que determina el nostre destí.
La història explica que aquest pobre Llàtzer va morir i va anar al si d'Abraham, on els fariseus jueus creien que anaven els “beneïts de Déu”, que per a ells eren aquells pròspers a la Terra. Però també va morir el ric i ens diu el text que sepultat va ser a l'Hades, un lloc de turment.
Això era impensable per als fariseus. Com podria ser que tot estigués al revés? Òbviament, Llàtzer havia escoltat el missatge de Déu revelat a Moisès i els profetes i estava confiant en el promès Messies, mentre el ric vivia al marge d'aquestes veritats. 
Jesús va continuar dient: «Llavors el ric va cridar: Pare Abraham, compadeix-te de mi i envia Llàtzer perquè mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, que pateixo molt en aquesta flama.» LLUC 16:24*
Notem aquí que aquesta història no està basada en allò que la Bíblia ensenya, sinó en allò que els jueus creien. Per descomptat que el lloc etern no és regit per Abraham, com presentava aquesta tradició jueva. Aquest pobre ric patia, i demanava que Llàtzer vingués a ajudar-lo. Com que no era possible, va pregar que aquest anés a la Terra dels mortals a advertir la seva família del patiment que ell estava vivint, perquè no haguessin d'anar-hi. I Abraham en la història els va contestar: »Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin«. Ja tenien la llei escrita, i tot l'evangeli que els profetes havien proclamat. El que volia creure, podia.
El ric «va insistir: No, pare Abraham, que si algú d’entre els morts anés a ells es convertirien. Però Abraham digué: Si no fan cas de Moisès i dels profetes, tampoc no es convenceran si algú ressuscitava d’entre els morts.» LLUC 16:30-31*
Curiosament, el ric va pensar que si algú tornava de la mort a anunciar l'evangeli, que tothom creuria. Però Abraham a la història el corregeix, dient-li que si no creuen el testimoniatge escrit, tampoc creuran si alguna cosa miraculosa passés. El cert és que poc temps després, Crist moriria a la creu, i després de tres dies ressuscitaria. Però aquells que van creure les Escriptures van creure en Ell, i molts que han vist i sentit el que Jesús va fer, encara no creuen.
Aquest cas que Jesús va proposar exposava les fal·làcies de les creences populars i deixava clar que la salvació de l'ànima està basada únicament en allò que hem fet amb Crist en vida. Joan 3:36* ho ratifica: «El qui creu en el Fill té la vida eterna; en canvi, qui es nega a creure en el Fill no veurà la vida, sinó que damunt seu pesa la ira de Déu». No les teves riqueses, ni la teva pobresa; no els teus ritus ni els teus sacrificis; és la teva fe en Crist allò que compta per a l'eternitat.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

A l'evangeli de Lluc llegim dues paràboles sobre la pregària. Ens diu Lluc 18:9 que Jesús,«També a uns d’aquells que es refiaven de si mateixos, ben creguts de ser homes justos, i que feien menyspreu dels altres, els va dirigir aquesta paràbola: “Dos homes van pujar al temple a pregar. L’un era fariseu, i l’altre, recaptador. El fariseu, tot tibat, pregava així en el seu interior: ‘Oh Déu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, estafadors, injustos i adúlters, ni sóc tampoc com aquest recaptador; dejuno dues vegades a la setmana, pago el delme de tot el que guanyo.’ El recaptador, en canvi, dret a distància, no gosava ni alçar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit tot dient: ‘Oh Déu, apiada’t de mi, pecador!’ Us dic que aquest va baixar a casa seva justificat, i aquell altre no. Perquè tot aquell qui s’enlaira serà humiliat, i el qui s’humilia serà enlairat.”» LLUC 18:9-14* No et crida aquesta paràbola l'atenció? Segur que te'ls pots imaginar. El fariseu pregant en veu alta “amb ell mateix”, ens diu el text, no necessàriament perquè Déu l'escolti, sinó perquè tots sàpiguen com n'és de genial i gran, i com cap dels que hi són pot comparar-s'hi. És curiós, perquè entenem la pregària com una conversa amb Déu, però aquest era al temple parlant “amb ell mateix”. A més, per exaltar-se ell, menysprea els altres, com ens diu Filipencs 2:3-5 que no fem. Per defensar la seva honestedat els anomena lladres, per proclamar la seva pròpia justícia els anomena injustos, i per anunciar la seva suposada moralitat els anomena adúlters. Com a resultat de la seva pregària amb si mateix, les seves pregàries no van passar del sostre. Déu sap qui està clamant a Ell realment i a qui importa més el que altres creguin que el que sàpiga Déu.
En contrast, vam trobar el publicà en un racó, mirant cap avall perquè no es considerava digne de mirar el cel, i demanant la misericòrdia de Déu cap a ell. Déu sabia que aquest venia a parlar amb Ell. Es veia necessitat i venia a buscar l'ajuda del Senyor. I com cada vegada que algú s'acosta a Ell, Déu presta tota atenció, atorgant-li la justificació eficaç del cel.
Just abans d'aquesta paràbola llegim la de la vídua i el jutge injust. Ens narra com aquesta senyora demana justícia davant un jutge que no tenia temor de Déu; encara més, era conegut per la seva duresa. Aquesta vídua va anar a ell a demanar ajuda en moltes ocasions, sense rebre la seva atenció. Però després d'un temps, aquest jutge injust, per deixar de sentir-la, ens diu que va atendre el seu cas i la va ajudar.
Amb aquesta història Jesús els va mostrar la necessitat de pregar sense parar. Així com la vídua va insistir a demanar ajuda en allò que l'afligia, hem de tenir fe per anar en pregària a buscar ajuda de dalt. No és que Déu sigui com aquest jutge. Déu atén les pregàries d'aquells que venen a Ell, i no mira cap a una altra banda. Tanmateix, sovint estem disposats a demanar ajuda a persones perquè ens donin un cop de mà amb els nostres problemes i oblidem anar a Déu, el qual està desitjós d'ajudar-nos i és poderós per fer-ho.
La pregària és un regal que hem de gaudir. Si el meu fill tingués una necessitat i anés a altres a demanar ajuda, com em sentiria jo en assabentar-me'n? M'entristiria pensar que confia en altres més que en mi. Si tenim veritable fe en Déu, demostrem-la en pregària. El fariseu feia servir la pregària per proclamar la seva grandesa. El publicà reconeixia la seva condició de necessitat, com la vídua, i estava disposat a deixar el seu orgull per buscar ajuda davant d'aquell que realment se la podia donar.
Deixem de banda l'orgull i busquem l'ajuda de Déu. Vegem que en les nostres pròpies forces no arribem més lluny que el fariseu, i deixem les nostres càrregues sobre Déu, perquè com ens recorda 1 Pere 5:7 “Ell té cura de nosaltres”. Serem així justificats pel Jutge Just que està sempre atent als nostres precs.


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

De vegades podem pensar que les persones espirituals es mantenen completament al marge dels assumptes de la vida quotidiana. Però Jesús no va ensenyar que com a cristians hàgim de viure totalment apartats de la societat en què vivim. Per ser llum i sal a la terra hem de saber relacionar-nos amb els del voltant. La nostra relació vertical amb el Pare és la base perquè les nostres relacions en el pla horitzontal amb els què ens envolten puguin funcionar. I el més curiós és que a través d'aquestes relacions horitzontals podem rebre benediccions verticals. Molts cops els tresors celestials els trobem aquí a la Terra. Veurem què Jesús va ensenyar sobre com actuar sagaçment a les situacions més quotidianes.
A Lluc 16:1-15* «Jesús va dir també als deixebles: “Hi havia un cert hisendat que tenia un administrador, i li van anar amb l’acusació que malversava els seus béns. El va cridar i li digué: Què és això que em diuen de tu? Prepara la liquidació de la teva gestió, perquè ja no pots continuar administrant més.»
Curiosament, se li dona el títol d’“administrador astut” a aquesta paràbola, però el que trobem és una acusació que ha arribat a l’amo que aquest encarregat està dissipant els seus béns. No queda clar si l'acusació era certa o no, i no hi ha cap càrrec legal contra ell, però aquest administratiu sembla que havia de lliurar els llibres i ja no podria continuar treballant a aquella casa. La història continua relatant allò que aquest administrador va decidir fer per salvar la seva situació de la manera més favorable.
«Llavors l’administrador es va dir dintre seu: ‘Què faré ara que el meu amo em treu l’administració? Per anar a ca-var, no m’hi veig amb forces; per anar a captar, me’n dono vergonya. Ja sé què faré perquè hi hagi qui em rebi a casa seva quan m’hagi tret l’administració.’ Va fer venir un per un els deutors del seu amo, i preguntà al primer: ‘Quant deus al meu amo?’ Aquest li digué: ‘Cent garrafes d’oli.’ Ell va dir: ‘Aquí tens el teu albarà: seu i escriu-hi ara mateix cinquanta.’ Després preguntà a un altre: ‘I tu, quant deus?’ Ell li contestà: ‘Cent sacs de blat.’ Li diu: ‘Aquí tens el teu albarà; escriu-hi vuitanta.’» LLUC 16:3-7*
L’administrador  no va criticar el seu amo ni es va justificar a si mateix davant d'aquests deutors. El que va fer va ser idear un pla per tancar els llibres de la manera més sàvia possible. Aquest va tenir una reunió un per un, els va proposar una reducció del deute, aconseguint que paguessin un bon percentatge al seu amo, i va cancel·lar així els deutes.
És probable pel que llegim que aquest senyor ja estigués gran per fer treball físic, i no voldria haver de dependre d'altres per al seu suport, per la qual cosa va fer la seva feina de mediador financer, arribant a una situació que era favorable tant per al seu antic amo com per a cadascun dels seus deutors, els quals podrien contractar-lo quan quedés sense feina.
I ens diu la paràbola que «l’amo va elogiar l’acció de l’administrador deslleial, per l’habilitat que havia tingut.» LLUC 16:8*. L’amo  va haver de reconèixer que la manera de negociar del seu encarregat havia estat sàvia. No ens diu si va decidir acomiadar-lo o no. És possible que no volgués que treballés per a ell perquè havia perdut la confiança a causa de les acusacions que havia rebut, però havia d'admetre que aquest havia actuat astutament.
Jesús va concloure la paràbola amb aquesta afirmació: «Perquè els fills d’aquest món són més astuts amb la pròpia gent que no pas els fills de la llum.» LLUC 16:8*
Alguna vegada has pensat així? Moltes vegades veiem persones que no reconeixen Déu com a Senyor, però saben tractar amb els seus semblants de manera més sàvia que aquells que proclamen el nom de Déu. Hi ha persones que no creuen en Déu que viuen vides mínimament ordenades, que respecten les diferències i opinions dels altres, que admeten crítica i ofereixen suport, que no semblen buscar conflicte sinó que l'amainen. I tanmateix, hi ha cristians que busquen enfrontaments on no n'hi ha, que no poden ignorar ofenses, que barallen guerres innecessàries i no semblen poder viure en pau amb el proïsme. Però això no hauria de ser així.
I va continuar el Senyor dient: «I jo us dic: Guanyeu-vos amics amb la falsa riquesa, a fi que quan s’acabi sigueu rebuts a les mansions eternes. Qui és fidel en coses sense importància, també és fidel en coses de molta vàlua, i qui és infidel en coses sense importància, també és infidel en coses de molta vàlua. Si, doncs, en la falsa riquesa no heu estat fidels, ¿qui us confiarà l’autèntica? Si no heu estat fidels en les coses dels altres, ¿qui us confiarà allò que és vostre?» LLUC 16:9-12*
És difícil entendre tot allò que Jesús pugui estar fent referència aquí, però la idea que ens deixa aquesta història és que si en les coses petites perdem l'oportunitat d'actuar sàviament, com podrem ser savis en els assumptes més seriosos? Extrapolem la situació a qualsevol conflicte interpersonal. Si per qualsevol assumpte quotidià perdem el nostre sabor (al·ludint a la sal) i la nostra llum disminueix (atenent la necessitat de ser llum al nostre entorn), com podrem ser d'edificació als altres?
Aquí a la paràbola Jesús està cridant l'atenció específicament als fariseus, i ens diu al verset 14 que ells es burlaven de Jesús; però aquest els respongué: «Ell els digué: “Vosaltres sou els qui us feu passar per homes justos als ulls de la gent, però Déu coneix els vostres cors; i és que allò que als ulls humans es considera excel·lent, és detestable als ulls de Déu.» LLUC 16:15*. Els fariseus es justificaven davant de tots, però Jesús els va confrontar.
Et trobes a tu mateix defensant-te i justificant-te constantment? L’administrador podria haver-se defensat contra les acusacions que havia rebut. Es podria haver intentat justificar, però el que va fer va ser mostrar per les seves accions que ell sabia administrar les riqueses del seu amo. No va haver de respondre a les acusacions amb paraules acusadores ni burladores, com feien aquests fariseus, sinó que amb els seus fets va proclamar la seva saviesa.
Faríem bé nosaltres a deixar que les nostres accions i no les nostres paraules siguin la mostra de la nostra saviesa. Siguem més astuts que els fills d'aquest segle. No deixem que les “riqueses injustes”, és a dir, aquells assumptes que no són eterns, ens treguin la pau i el goig del Senyor i ens posin en guerra amb el nostre proïsme. Potser podem guanyar amics per mitjà de les riqueses injustes, perquè quan al dia final aquestes ja no comptin, aquells davant els quals hem estat llum i sal ens rebin a l’eternitat. I si per la nostra reacció a situacions que puguem qualificar d'injustes algú arribés a dipositar la seva fe en Crist i un dia ens el trobarem al cel? Que Déu ens ajudi a actuar i reaccionar de manera que portem glòria al seu nom.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Mateu 13:44-46
El Senyor Jesús va compartir dues paràboles que il·lustren el regne del cel. Són molt curtes, però el missatge és preciós. Totes dues ens parlen del valor intrínsec que té l'evangeli. Tant, que com el Senyor diu a Mateu 16:26* «Perquè, quin profit en traurà l’home de guanyar el món sencer si perd la seva vida? Què podrà donar l’home a canvi de la seva vida?»
Sens dubte, el destí de la teva ànima té molta més importància que qualsevol altre assumpte aquí a la Terra i, per tant, l'evangeli de les bones noves de Jesucrist té més valor que qualsevol altra cosa que es pugui desitjar.
Jesús va dir així: «El Regne del cel ve a ser com aquell tresor amagat en un camp, que un home el descobreix i el torna a tapar. Tot content se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.» MATEU 13:44*
El Senyor Jesús presenta un home que va caminant per un camp i troba un tresor, però com que el camp on el va trobar no li pertany, l'enterra on era. Va llavors i busca el propietari del terreny, i li pregunta quant vol pel camp. El preu que el propietari demana és molt, però aquest home sap el tresor que aquest camp amaga. Així que posa a la venda totes les seves possessions per poder recollir els diners suficients per comprar el terreny. I quan el compra, pot gaudir del tresor que ara sí que li pertany. Tot allò de què ha hagut de desprendre's val la pena, perquè el que ha guanyat és molt més valuós que qualsevol cosa que hagués pogut tenir anteriorment.
Per si els oients no havien comprès bé la idea, Jesús també els va explicar una altra paràbola, parlant d'una perla de gran preu. Va dir així: «i quan n’ha trobada una de gran valor, se’n va, ven tot el que té i la compra.» MATEU 13:46*
Aquest mercader a la història és capaç d'identificar el valor d'aquesta perla preciosa, i sap que encara que hagi de canviar tot el que té per aconseguir aquesta perla, qualsevol canvi val la pena, perquè res del que té no supera el valor d'aquesta perla.
Totes dues històries tracten d'un tresor; a la primera, la persona no està buscant; tanmateix, el troba, i canvia la seva vida. A la segona, el protagonista està buscant el tresor fins que el troba. Passa així amb el regne de Déu. Hi ha persones que van pel seu camí, i Déu se'ls presenta a través de circumstàncies o persones, i un cop coneixen Crist, les seves vides canvien. En altres casos, Déu posa un desig d'Ell al cor de la persona i això inicia una recerca de la veritat. Pot ser que passi per diferents llocs on no es trobi la veritat de Crist, però Déu promet que el qui cerca trobarà, i aquell que vol conèixer Déu arribarà a trobar-lo.
En totes dues ocasions, l'evangeli trobat no té preu. La vida de goig i de pau que Crist ofereix per a l'eternitat no es pot comparar amb res, material o immaterial.
És per això que el qui troba Déu troba el tresor més gran. Quina benedicció haver conegut Crist i poder gaudir d'aquest tresor incalculable.
Als versets 51-52 del capítol 13 de Mateu, el Senyor Jesús els va dir «Heu comprès tot això? Li digueren: “Sí.” Ell hi afegí: Per això, quan un mestre de la Llei es fa deixeble del Regne del cel, és com aquell cap de casa que, del que té guardat, va traient coses noves i coses antigues.»
Així és el dia a dia en el camí del Senyor. Podem trobar tresors antics ja descoberts i nous tresors que Déu ens mostra dia a dia.
Com actuem nosaltres? Som com aquest pare de família? Estudiem la seva Paraula per treure tresors nous  i gaudim dels que ja hem descobert amb anterioritat?
Com el salmista diu al Salm 119:162** «La teva promesa em fa tan feliç com a un home que troba un gran tresor.»
Indaguem a la Paraula cada dia per gaudir dels tresors que ens ofereix el Senyor.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana**BCI: Bíblia Catalana Intercofesional