Reflexos de la seva glòria

Si poguéssim viure sense ofendre ningú ni ser ofesos, seria fantàstic. Però tots sabem que això és impossible. Per molt bones intencions que tinguem, és inevitable tenir conflictes personals, perquè som humans, i els humans fallem per acció o per omissió.
La Paraula de Déu tracta les relacions interpersonals en diferents textos. Podem intentar evitar els conflictes practicant l'amor al proïsme, però quan passen, i passaran, la Bíblia també ens dona pautes per restaurar. Mateu 18:15-22 ens ensenya com hem d'actuar quan un altre cristià ens ofèn. Per descomptat que els principis es poden aplicar amb qualsevol persona, però el text tracta específicament de conflictes entre germans en la fe, on tots dos han de tenir el desig de viure justament davant de Déu. Comença dient: «Si el teu germà peca contra tu, vés i parleu-ne tu i ell en privat. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el teu germà.»MATEU 18:15*
En primer lloc, instrueix que si t'has sentit ofès per algú, que vagis directament a aquesta persona, i intentis arreglar-ho sense involucrar ningú més a l'assumpte. Si el problema es pot solucionar entre tots dos, la restauració és molt més senzilla i la relació pot sortir enfortida. Nota que no diu que parlis amb altres de com aquesta persona t'ha ofès. Quan això es fa, el problema s'estén, i la reconciliació es fa menys probable.
El text continua amb el supòsit que la persona que havent fet alguna cosa malament t'ha ofès, després que hi has parlat, no accepta la reprensió i no desitja la restauració. Aleshores, i amb la suposició que el que la persona ha fet va en contra dels principis de la Paraula de Déu, hauries de tornar a parlar amb ella, però aquesta vegada en companyia d'algú que pot mediar entre vosaltres dos. Notem aquí que la finalitat és la restauració, involucrant en el problema el mínim de persones necessàries. Els versets 19-20 ens ho aclareixen dient: «Torno a assegurar-vos que si dos de vosaltres, aquí a la terra, es posen d’acord a demanar el que sigui, els serà concedit pel meu Pare celestial. Perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, allí sóc jo, enmig d’ells.”» MATEU 18:19-20*.Allà on ets tu i aquesta persona practicant el perdó i la restauració, Déu és present. No cal portar-ho més enllà si podeu arribar a un acord que agrada a Déu.
Només quan l'ofensor, sent bíblicament responsable, insisteix en els seus camins rebutjant la restauració, s'hauria de portar el cas davant de la congregació, i si la seva actitud no és la d'un seguidor de Crist, hauríem de suposar que realment no és un cristià. És clar, que si hi ha penediment, com hem vist a través de les Escriptures, la nostra única reacció correcta seria el perdó i la restauració. 
Lluc 17:3-4 ho resumeix així: «Tingueu compte de vosaltres mateixos! Si el teu germà peca, reprèn-lo; i si se’n penedeix, perdona’l. I si peca contra tu set vegades al dia i torna set vegades a tu i et diu: ‘Me’n penedeixo’, el perdonaràs.”» LLUC 17:3-4*i a Mateu: «Llavors se li apropà Pere i li va preguntar: “Senyor, quantes vegades he de perdonar el meu germà, si peca contra mi? Fins a set vegades?” Jesús li respongué: “No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set.» MATEU 18:21-22*
L'actitud del cristià ha de ser de constant penediment i perdó, disposat a disculpar-se per allò en què ofèn, i ràpid per perdonar aquells que havent-lo ofès, demanen perdó. Si vivim així, estarem vivint la voluntat del cel aquí a la Terra.


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

La paràbola d’avui és una de les més conegudes; se la coneix com la paràbola del fill pròdig, però voldria emfatitzar que la història tracta de dos fills perduts, als quals el pare estima volent la reconciliació amb tots dos. 
Vegem la història que va explicar Jesús. «El més jove va dir al pare: ‘Pare, dóna’m la part de l’herència que em pertoca.’ Llavors els va repartir la hisenda.» LLUC 15:12*
Curiosament, podem notar que encara que va ser el fill petit qui va demanar la seva part de l'herència, el seu germà gran, el qual s'hauria d'haver aixecat a defensar l'honra del seu pare, va accedir a la proposta amb la condició que ell rebés també la seva part de l'herència. Per això, la història ens diu que “els va repartir (a tots dos) els béns. El jove, que volia marxar, s'enduria efectiu, i el gran es quedaria, imaginem, amb la hisenda familiar.
Jesús va continuar amb la paràbola: «Pocs dies després, el fill petit, aplegant-ho tot, se’n va anar a una terra llunyana, i allà va malversar el seu patrimoni en una vida de disbauxa. Quan ho havia malgastat tot, sobrevingué una fam tremenda en aquella terra, i ell va començar a passar gana. Llavors va anar a llogar-se a un dels propietaris d’aquell indret, que el va enviar als seus camps a guardar porcs.» LLUC 15:13-15*
Recordem que segons la llei moral dels jueus, el porc és un animal immund. Sens dubte, aquest noi havia arribat molt lluny, si havia d'alimentar els porcs a terra aliena per poder treure'n diners. I ens diu el text que «I hauria volgut atipar-se amb les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li donava res.» LLUC 15:16*. Estava disposat a menjar el mateix que menjaven els porcs, però allò que li donaven era estrictament per als seus animals, així que ni això podia menjar. «Llavors, reflexionant, es va dir a si mateix: ‘Quants jornalers del meu pare tenen tot el pa que volen, i en canvi jo aquí em moro de fam! M’aixecaré i aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no sóc digne que em diguin fill teu; tracta’m com un de tants jornalers teus.’» LLUC 15:17-19*
Havia perdut tots els diners de la seva herència. Tornar a casa ara seria per demanar feina, no en condició de fill. Això ho tenia clar. Es va aixecar i se’n va anar a trobar el seu pare. Segurament anava amb temor, preguntant-se què diria el seu pare, com ho veuria la resta de la família. El rebutjarien ells també? Quina humiliació!.
«Encara era ben lluny quan el seu pare el va veure venir, i, commogut, va córrer i se li va tirar al coll i el besà. Llavors el seu fill li digué: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no sóc digne que em diguin fill teu.’» LLUC 15:20-21. I ja no va poder dir res més, perquè el seu pare va prendre la paraula. «Però el pare va manar als seus criats: ‘Porteu de seguida la roba millor i vestiu-lo, i poseu-li un anell a la mà i sandàlies als peus. Agafeu el vedell gras, mateu-lo i festegem-ho amb un banquet, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a viure; s’havia perdut, i ha estat trobat.’ I es van posar a celebrar-ho.» LLUC 15:22-24*
Aquest pare que havia patit humiliació de part dels seus dos fills. Havia passat molt de temps i no en sabia res del petit que havia marxat, però quan torna a veure’l vol restaurar-lo. 
Però ens explica el Senyor que «El fill gran era al camp, i de tornada, mentre s’acostava a la casa, va sentir la música i el ball, i, cridant un dels mossos, li preguntà què era allò. Aquest li digué: ‘El teu germà ha tornat, i el teu pare ha fet matar el vedell gras, perquè l’ha recuperat sa i bo.’ Llavors s’enfurismà i no volia entrar, però el seu pare va sortir a persuadir-lo. Però ell va contestar al seu pare: ‘Mira, tants anys com et serveixo sense haver desobeït mai una ordre teva, i mai no m’has donat ni un cabrit per fer un festí amb els meus amics; en canvi, quan ha vingut aquest fill teu, que s’ha cruspit els teus béns amb males dones, has fet matar per a ell el vedell gras.’» LLUC 15:25-30*
Sembla que aquest pare no havia perdut només un fill. El petit se n'havia anat, però el gran, que també havia rebut la seva part de l'herència, s'havia quedat a casa amb el pare. El fill gran mentia si deia que treballava per al pare, ja que el pare ja li havia cedit la seva herència. Els cabrits eren seus; podia prendre el que volgués, però, tot i això, acusava el seu pare de no deixar-lo celebrar res. La seva manera de veure les coses era negativa i errònia.
«Ell li digué: ‘Fill, tu sempre estàs amb mi, i tot el que jo tinc és per a tu; però ara hem de festejar i celebrar que aquest germà teu, que era mort, ha tornat a viure; s’havia perdut i ha estat trobat’.”» LLUC 15:31-32*El seu germà havia tornat a casa. Havia malgastat els diners del seu pare, però estava disposat a començar una vida nova, tot restaurant la seva relació amb el pare.
Els fariseus que escoltaven la paràbola podrien haver identificat aquest fill amb els publicans, aquells pecadors que per a ells no mereixien perdó. Però Jesús volia que s'adonessin que ells, com el germà petit, estaven igual de perduts; necessitaven una reconciliació amb el pare també. Estant tan propers al Pare, eren realment lluny, separats de Déu pel seu orgull.
Jesús acaba la història deixant-nos sense la conclusió.Es penediria el fill gran de la seva amargor i entraria a la festa a celebrar? o per contra s'allunyaria encara més, donant l'esquena al pare i lamentant la reconciliació del germà penedit?
Aquest era el dilema dels que escoltaven.  Quina seria la resposta a la nova vida que Déu oferia? Quina és la nostra actitud cap a la misericòrdia de Déu per a nosaltres? i per a altres?
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Per si els oients que es reunien a escoltar i els doctors de la llei que hi eren per criticar no havien entès la paràbola de l'ovella perduda, Jesús els va donar una altra història. 
Aquesta vegada va parlar d'una senyora casada que va notar un dia que havia perdut una cosa de gran valor i simbolisme. Va dir així el Senyor: «si una dona té deu dracmes i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa buscant curosament fins que la troba? I quan la troba, fa venir les amigues i les veïnes i els diu: ‘Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat la dracma que ha-via perdut.’ Us dic que així mateix hi ha alegria entre els àngels de Déu per un pecador que es penedeix.» LLUC 15:8-10*
Al costum dels jueus, una dona rebia quan es casava deu dracmes, monedes que eren part del dot i simbolitzaven el seu matrimoni. Perdre una moneda no implicava una gran crisi econòmica, però sí sentimental. Ella no voldria tenir el set incomplet. Així que la veiem netejant per tots els racons de la casa, cercant diligentment fins a trobar la moneda perduda.
Al cap de poc temps d'haver-nos casat, David, el meu marit, va perdre la seva aliança de casament. Havíem estat a diferents botigues comprant roba. En algun moment de la tarda, el meu marit es va adonar que no portava la seva aliança al dit, però pensava que potser se l'havia oblidat a la casa. Aquella tarda va mirar al cotxe i a la casa, i com que no la va trobar enlloc, vam trucar al centre comercial on havíem estat per veure si li havia caigut allà. Gràcies a Déu, algú l'havia trobada al terra de la botiga i l'havia lliurada a la caixa. Sens dubte vam celebrar amb alegria quan la vam poder recuperar. No estàvem preocupats de trobar l'anell simplement pel valor que tenia. La veritat és que no havíem invertit una gran quantitat de diners en aquesta aliança, però per al meu marit i per a mi representava la nostra unió. Estàvem molt contents per haver-la trobat. 
Aquesta senyora de la història, quan va trobar la seva moneda, va trucar a les seves amigues i veïnes per celebrar que havia trobat la dracma que havia perdut.
I així Jesús conclou recordant-nos que de la mateixa manera, hi ha molt de goig al cel per cada pecador penedit. Ho hem llegit anteriorment; els àngels hauran de separar el gran dia de la fi els justos dels pecadors. Per això, cada cop que un pecador és justificat per la seva fe en Crist, els àngels celebren que aquesta ànima gaudirà de vida eterna amb Crist. Gràcies a Déu pel do de la salvació.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Jesús va explicar tres històries diferents per il·lustrar com Déu ens ha estimat tant que ha ofert la restauració d’una relació entre l’home i Déu que havia estat destruïda pel pecat. Joan 3:16* diu que «Ja que Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna.»
Les tres paràboles tracten d'una cosa perduda; la primera ens explica sobre un animal perdut, la segona, un objecte simbòlic perdut, i la tercera d'uns fills perduts. 
Comencem avui amb la paràbola de l'ovella perduda.A Lluc 15, llegim que «Els recaptadors i els pecadors de tota mena se li acostaven per sentir-lo. Els fariseus i els mestres de la Llei rondinaven i deien: “Aquest acull pecadors i menja amb ells.” Llavors els proposà aquesta paràbola: “Si un de vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al despoblat i va a cercar la perduda fins que la troba? I quan la troba, se la carrega a les espatlles, tot content, i quan arriba a casa fa venir els amics i els veïns i els diu: ‘Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat l’ovella que se m’havia perdut.’ Us dic que igualment en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es penedeixi que no pas per noranta-nou justos que no necessiten penedir-se.”» LLUC 15:1-7*
Recordem que els escribes i fariseus es consideraven a si mateixos com a justos, superiors als pecadors comuns que venien al temple. Aquests, en veure Jesús ajuntant-se amb diferents persones per menjar i parlar, s'escandalitzaven i el criticaven. Per això Jesús els explica la història de l'ovella perduda. El pastor tenia 99 ovelles a la cleda. Podria haver assumit la pèrdua en comptes d'anar-la a buscar. Però Jesús dona valor a cadascuna de les seves ovelles. Deixant a les 99 fora de perill a la cleda, el pastor va sortir a buscar la que s'havia allunyat del ramat, i en trobar-la, la va posar a les espatlles i la va carregar fins on estaria fora de perill. Els qui coneixien la llei de Déu havien de saber que Déu és misericordiós i desitja que tots arribem al penediment i la reconciliació. No obstant això, ells no estaven fent la feina de buscar els perduts.
Però Crist és diferent. Gràcies a la seva bondat, cadascun de nosaltres, encara que hàgim fugit en algun moment de la seva presència per cercar el nostre propi rumb, podem estar segurs que el Senyor no ens ha abandonat. Algú em va dir una vegada, havent tornat al Senyor després d'haver-se extraviat: “jo em vaig allunyar de Déu, però Ell mai no es va allunyar de mi.” És així. “Els ulls de Jehovà són a tot arreu”, ens diu Proverbis 15:3 “Mirant els dolents i els bons.” I al Salm 34:15* llegim: «Els ulls del Senyor guaiten els justos, i les seves orelles estan atentes al seu clam.»
Aquests “justos” no són els que es creuen justos, i per tant no es veuen necessitats de Déu, sinó els que hem reconegut la nostra necessitat de Déu i hem estat justificats per la gràcia de Déu. Si has lliurat la teva ànima a Crist, tingues per cert que res ni ningú et pot separar de l'amor de Déu (Romans 8:35).
Quan el pastor va haver trobat la seva ovella perduda, va arribar a casa, va convidar els seus amics i veïns, i van celebrar la tornada d'aquesta ovella trobada. 
Tota reconciliació amb Déu ha de ser motiu de goig, per la qual cosa Jesús els recorda als seus oients que cada vegada que un pecador se'n penedeix, hi ha festa al cel.
Busquem estar a prop d'Ell, perquè no hi ha millor lloc que a la cleda del Bon Pastor. I quan algú ve a Crist havent estat perdut, celebrem amb els que són al cel. És fàcil dubtar, és fàcil jutjar, però Jesús ens anima a celebrar el penediment.


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

El Senyor Jesús va compartir dues paràboles que il·lustren el regne del cel. Són molt curtes, però el missatge és preciós. Totes dues ens parlen del valor intrínsec que té l'evangeli. Tant, que com el Senyor diu a Mateu 16:26* «Perquè, quin profit en traurà l’home de guanyar el món sencer si perd la seva vida? Què podrà donar l’home a canvi de la seva vida?»
Sens dubte, el destí de la teva ànima té molta més importància que qualsevol altre assumpte aquí a la Terra i, per tant, l'evangeli de les bones noves de Jesucrist té més valor que qualsevol altra cosa que es pugui desitjar.
Jesús va dir així: «El Regne del cel ve a ser com aquell tresor amagat en un camp, que un home el descobreix i el torna a tapar. Tot content se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.» MATEU 13:44*
El Senyor Jesús presenta un home que va caminant per un camp i troba un tresor, però com que el camp on el va trobar no li pertany, l'enterra on era. Va llavors i busca el propietari del terreny, i li pregunta quant vol pel camp. El preu que el propietari demana és molt, però aquest home sap el tresor que aquest camp amaga. Així que posa a la venda totes les seves possessions per poder recollir els diners suficients per comprar el terreny. I quan el compra, pot gaudir del tresor que ara sí que li pertany. Tot allò de què ha hagut de desprendre's val la pena, perquè el que ha guanyat és molt més valuós que qualsevol cosa que hagués pogut tenir anteriorment.
Per si els oients no havien comprès bé la idea, Jesús també els va explicar una altra paràbola, parlant d'una perla de gran preu. Va dir així: «i quan n’ha trobada una de gran valor, se’n va, ven tot el que té i la compra.» MATEU 13:46*
Aquest mercader a la història és capaç d'identificar el valor d'aquesta perla preciosa, i sap que encara que hagi de canviar tot el que té per aconseguir aquesta perla, qualsevol canvi val la pena, perquè res del que té no supera el valor d'aquesta perla.
Totes dues històries tracten d'un tresor; a la primera, la persona no està buscant; tanmateix, el troba, i canvia la seva vida. A la segona, el protagonista està buscant el tresor fins que el troba. Passa així amb el regne de Déu. Hi ha persones que van pel seu camí, i Déu se'ls presenta a través de circumstàncies o persones, i un cop coneixen Crist, les seves vides canvien. En altres casos, Déu posa un desig d'Ell al cor de la persona i això inicia una recerca de la veritat. Pot ser que passi per diferents llocs on no es trobi la veritat de Crist, però Déu promet que el qui cerca trobarà, i aquell que vol conèixer Déu arribarà a trobar-lo.
En totes dues ocasions, l'evangeli trobat no té preu. La vida de goig i de pau que Crist ofereix per a l'eternitat no es pot comparar amb res, material o immaterial.
És per això que el qui troba Déu troba el tresor més gran. Quina benedicció haver conegut Crist i poder gaudir d'aquest tresor incalculable.
Als versets 51-52 del capítol 13 de Mateu, el Senyor Jesús els va dir «Heu comprès tot això? Li digueren: “Sí.” Ell hi afegí: Per això, quan un mestre de la Llei es fa deixeble del Regne del cel, és com aquell cap de casa que, del que té guardat, va traient coses noves i coses antigues.»
Així és el dia a dia en el camí del Senyor. Podem trobar tresors antics ja descoberts i nous tresors que Déu ens mostra dia a dia.
Com actuem nosaltres? Som com aquest pare de família? Estudiem la seva Paraula per treure tresors nous i gaudim dels que ja hem descobert amb anterioritat?
Com el salmista diu al Salm 119:162** «La teva promesa em fa tan feliç com a un home que troba un gran tresor.»
Indaguem a la Paraula cada dia per gaudir dels tresors que ens ofereix el Senyor.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana**BCI: Bíblia Catalana Intercofesional

Moltes vegades veiem com una cosa molt petita pot arribar a créixer immensament. Un exemple són les llavors. El que comença com una cosa que podem agafar amb dos dits, plantat en un lloc apropiat i amb bona cura, pot arribar a créixer alt i fort.
Jesús va explicar una paràbola que utilitzava aquesta il·lustració per explicar que Déu pot prendre alguna cosa insignificant i pot transformar-ho en una cosa formidable.
Va utilitzar per il·lustrar-ho l'exemple de la llavor de mostassa, dient:«El Regne del cel és com el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp. Tot i que és la més petita de totes les llavors, quan creix es fa més gran que les hortalisses i es converteix en un arbre, talment que els ocells del cel s’ajoquen a les seves branques.» MATEU 13:31-32*
De totes les hortalisses, aquesta és una que sobresurt per la seva mida, de manera que Jesús va dir que “es fa arbre”, i molts són els que es refereixen a aquesta com a un arbre.
A una altra paràbola Jesús els va dir: «El Regne del cel és com el llevat que una dona va agafar i va barrejar amb tres mesures de farina i tot va fermentar.» MATEU 13:33*. Aquí veiem una fornera que posa una mica de llevat, i de la barreja fa tres pans, i el llevat fermenta tota la massa.
Si has fet pa alguna vegada, sabràs que el llevat es compon de fongs diminuts que viatgen per tota la massa fins a influir cada gram de la barreja fermentant tota la massa. En aquesta paràbola podem veure el poder que alguna cosa pot tenir al seu ambient. Així és el regne de Déu.
A Mateu 17:20 el Senyor va dir als seus deixebles que si tinguessin fe de la mida d'un gra de mostassa, podrien moure muntanyes. I és que Déu pot fer meravelles a partir de molt poc. Va crear el món del no-res, hi hauria alguna cosa que Ell no podria fer?
Com la llavor de mostassa es transforma en arbre, com el llevat afecte tota la massa, Déu és poderós, i el seu evangeli pot canviar una vida, i pot canviar el món sencer.
Que les seves bones notícies arribin a tots els racons de la terra, i la seva gràcia al lloc més profund de cada cor.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

«Tu ets qui ha format les meves entranyes, qui m’ha teixit en el ventre de la mare. Et lloaré per tan grans meravelles; ets prodigiós, les teves obres són formidables: la meva ànima ho sap prou bé!» SALMS 139:13-14 BEC
Dona, has estat creada amb propòsit, i quan trobes el teu propòsit, la vida pren sentit i et permet viure-la al màxim.
La veritat és que com a societat estem molt lluny d'entendre i acceptar el propòsit per al qual som aquí.
El qui soc? D'on vinc? A on vaig? Són les preguntes que s'han fet a través dels anys, les que anomenem existencials.
Quan ens conformen el cervell per a creure que som éssers que som aquí per casualitat, que no sabem molt bé d'on venim, o que venim d'éssers encara més primitius que nosaltres, i que som nosaltres els que marquem el nostre destí, un destí incert i insegur, per cert, acabem vivint la vida a la defensiva i sense una direcció segura.
Amb una existència així, només quedaria lluitar per tants drets com puguis mentre vius, intentant gaudir per a un mateix.
Però hem d'admetre que, amb aquesta filosofia, el que més i millor visqui la vida, arriba igual al final amb una sensació de buit. I aquesta és l'existència que ens han marcat aquells que rebutjant l'existència de Déu, han marcat el ritme del món com nosaltres el coneixem ara.
El savi Rei Salomó ja ho va dir fa milers d'anys. La vida és vanitat, vent que s'esvaeix. Uns altres l'han descrit com un sospir.
Permet-me que avui t'introdueixi a la realitat, descrita per Déu a través de La seva Paraula. Perquè Déu ens diu que ens va crear a la seva imatge i amb propòsit.
A Isaïes 43:7 diu Déu «Tots els qui porten el meu nom, els qui jo he creat per a la meva glòria, jo els he format i els he fet.» ISAÏES 43:7 BEC
Gènesi 1:27 ens diu «I Déu va crear l’home a la seva imatge, a la semblança de Déu el va crear; creà l’home i la dona.» GÈNESI 1:27 BEC
Gènesi 2:18-23 ens narra com va passar al principi «Després, el Déu Etern digué: “No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda convenient.”» GÈNESI 2:18 BEC
Déu va crear a l'home i a la dona a la seva imatge, però ens narra el text que primerament va crear a Adam. T'has preguntat si a Déu li va enxampar per sorpresa l'absència de la dona a la creació? Jo crec fermament que no. El qui havia de notar la falta de la dona era Adam. Al Déu omniscient no se li escaparia això, Pensa-ho.
Déu crea les plantes i els animals (mascle i femella), et recordo. I llavors li demana a Adam que anomeni als animals. Aquesta tasca li faria veure que ell era l'únic ser creat que no tenia parella. I llavors Déu va crear a la dona, i llavors, i només llavors, va considerar la creació completa.
Déu MAI ha tret valor a la dona. Al contrari; ens ha donat molt de valor. Ell demanda que sigui tractada amb valor. És part de la societat la que vol tenyir les paraules del Senyor per a fer-nos pensar que la culpa de l'opressió que pugui sofrir una dona prové de Déu.
Veiem a la història com l'home ha abusat del seu lideratge, oprimint a la dona. Però una afirmació així és com dir que els rics oprimeixen als pobres, o que els alts oprimeixen als baixos. És una generalització que col·loca a tots els homes en un mateix sac i els etiqueta com a opressors.
Hi ha hagut molts tipus de persones que en un moment o un altre, en un lloc o un altre s'han proclamat superiors i han volgut considerar a altres “inferiors”. Però això no és el pla de Déu.
Podem observar a la història de la humanitat opressió per causa de sexe, opressió per color, opressió per ètnia, opressió per classe social, opressió per religió; totes aquestes es veuen encara, encara que pensem que vivim a un món modern i civilitzat. Qualsevol opressió i menyspreu és resultat directe del pecat, i Déu el detesta. El pecat d'orgull, el pecat d'odi, el pecat d'avarícia. Aquests són la causa. Que no ens enganyin fent-nos pensar que som desfavorides per ser dones, i que és disseny diví. No, no ho és. Quan una persona és oprimida de qualsevol manera, l'opressor o l'opressora és considerada culpable per Déu, i Déu és un jutge just.
Tristament les dones que se senten dominades per l'home són sovint les mateixes que volen el dret de dominar, legalitzant l'opressió per edat. O si no, què és l'avortament? És la idea que un nadó a l'úter no és una persona tan valuosa com la mare que el porta. No és això opressió per l'edat? I què em dius de l'eutanàsia, o mort digna? No és opressió basada en l'edat o les capacitats físiques o psíquiques d'una persona?
Qui decideix llavors qui pot ser opressor i qui pot ser oprimit? Ningú deuria. El pla de Déu és d'amor i respecte mutu. Però a aquestes persones, homes o dones, que lluiten per dominar, no els interessa el pla de Déu. Qualsevol home o dona que s'exalta baixant a un altre és considerat per Déu com a transgressor de la llei natural, transgressora de la llei moral, transgressor de la llei divina. Transgressor, o transgressora, tu saps qui ets.

El pla de Déu per a l'home i la dona era que es complementessin. Aquesta és la idea d'una ajuda idònia, dues peces d'un mateix set. El pla de Déu era que l'home estimés i protegís la seva dona, però la dona ha rebutjat aquest pla. Moltes no volen ser cuidades, ni volen ser protegides. El trist és que en apartar-nos del pla de Déu, l'home ha passat de protegir a abusar. És trist i escandalós. No té sentit natural ni moral. Diu el Senyor a Efesis 5:28-30 “Així, els marits han d’estimar la seva esposa com el propi cos. Qui estima la pròpia esposa s’estima a si mateix. Ningú no ha odiat mai el propi cos, al contrari, tothom l’alimenta i el cobreix, com també el Crist ho ha fet per l’Església, perquè som membres del seu cos”. EFESIS 5:28-30 BEC. L'amor d'un home cap a la seva esposa havia de mostrar l'amor de Crist cap a la seva església.
Un home que segueix els preceptes de Déu estima a la seva esposa com al seu propi cos. Qui faria mal al seu propi cos? pregunta el Senyor. Seria il·lògic i inhumà.
Però com sempre, quan l'ésser humà rebutja el pla de Déu, no arriba a una millor posició. Al contrari, rebaixa el valor de l'ésser humà i mostra la pitjor cara, siguin homes o dones.
Vegada rere vegada a les Escriptures, veiem l'estima de Déu cap a la dona.
Veiem que Jesús tenia els seus deixebles, però tenia un grup central de dones que van ser essencials a la propagació de l'evangeli, sent elles pilars d'oració i fe.
Enmig de la societat romana, quan el testimoniatge d'una dona valia poc legalment, veiem que Jesús, quan ressuscita, apareix primerament a les dones, sent aquestes les que anirien a relatar-ho als deixebles.
L'apòstol Pau recorda tant als cristians de l'època com a nosaltres que som tots iguals davant el Senyor, mereixent la mort pel nostre pecat, però salvats per l'obra redemptora de Crist a la creu. Gàlates 3:28 «Ja no hi ha diferència entre jueu o grec, esclau o lliure, home o dona, perquè tots vosaltres sou un de sol en Crist Jesús.» GÀLATES 3:28 BEC
Així que, deixant assentada la veritat que Déu estima a l'home i a la dona per igual, havent enviat al seu Fill a la terra per a morir al nostre lloc i donar-nos salvació, no oblidem les benediccions que tenim com a dones.
Manifesta't avui davant Déu, però primerament per a donar-li les gràcies per crear-te, per estimar-te, per salvar-te. Anem també davant La seva presència per a demanar-li avui i cada dia per aquelles dones que no poden gaudir de la pau que nosaltres gaudim, però demanem també per aquells homes, dones, nenes i nens, nascuts i per néixer, que per culpa del pecat d'algun o alguna són oprimits avui dia.
Déu, que és just i sant ha dit: “Tard o d'hora, el dolent serà castigat; Més la descendència dels justos serà lliurada.”
Feliç dia (de la dona)

Després d'haver parlat de les diferents reaccions a la Paraula de Déu, Jesús, «Els proposà una altra paràbola: “El Regne del cel es pot comparar amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp. Mentre tothom dormia hi va anar el seu enemic, va sembrar zitzània enmig del blat i se n’anà.» MATEU 13:24-25*
He llegit que en els temps dels romans, sembrar zitzània estava prohibit. La zitzània és una planta que s'assembla a la planta del blat, però que no produeix res útil per a l'ésser humà. Quan se sembrava al camp, solia ser en camp aliè i per perjudicar. Jesús va continuar explicant el que va passar després.
«I quan el bri va créixer i va granar, hi va aparèixer també la zitzània. Llavors els mossos van anar a veure l’amo i li van dir: Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? Com és, doncs, que hi neix la zitzània? Ell respongué: Això és obra d’un enemic. Els mossos li digueren: ¿Vols que anem a arrencar-la?» MATEU 13:26-28*
Com podem llegir, els mossos s'adonaven que la zitzània faria difícil la tasca de recollir el fruit, ja que a primera vista, aquestes dues eren molt semblants, però estaven disposats a anar planta per planta intentant identificar-les i arrencar les que no eren profitoses . Però l’amo va dir: «No, no fos cas que tot collint la zitzània arrenquéssiu alhora el blat. Deixeu-los créixer junts fins a la sega, i quan arribi el temps de segar diré als segadors: Colliu primer la zitzània i feu-ne feixos per cremar-la; però el blat aplegueu-lo al meu graner.”» MATEU 13:29-30*
El seu pla era bo. Hi havia prou nutrients i prou terra perquè tot creixés. Quan arribés el temps de la sega, recollirien el blat i aquelles plantes sense el gra de blat serien clarament identificades com a zitzània. Un cop més, el fruit seria l'element distintiu entre totes dues.
Els deixebles, quan la gent ja havia marxat, es van acostar a Jesús i li van demanar: “Aclareix-nos la paràbola de la zitzània en el camp.” «Ell els respongué: “El sembrador de la bona llavor és el Fill de l’Home; el camp és el món. La bona llavor són els hereus de regne; la zitzània, els seguidors del Maligne. L’enemic que la sembra és el diable. La sega és la fi del món; i els segadors són els àngels. De la mateixa manera com la zitzània és recollida i cremada al foc, així serà també la fi del món. El Fill de l’Home enviarà els seus àngels i recolliran fora del seu Regne tots els inductors al pecat i tots els qui fan el mal, i els llençaran al forn de foc; allí hi haurà el plor i el cruixir de dents. Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare. Qui tingui orelles, que escolti!”» MATEU 13:37-43*
Paraules clares i molt fortes. El Senyor està advertint al llarg dels segles que ve una sega final, on quedaran clarament identificats aquells que són de Déu i aquells que no l´han acceptat com a Senyor i Salvador.
Jesús llavors va compartir una altra paràbola similar, parlant d’una xarxa, «que és calada al mar i recull tota mena de peixos. Quan és plena, la treuen a la platja, s’asseuen i recullen els peixos bons en paneres, i els dolents els llencen.» I conclou el Senyor la paràbola dient: «Així serà a la fi del món: sortiran els àngels i separaran els dolents d’entre els justos, i els llençaran al forn de foc; allí hi haurà el plor i el cruixir de dents.» MATEU 13:47-50*
Ens agradaria pensar que el final és feliç per a tots, però fins i tot a les nostres històries comprenem que si el mal triomfa, el final no és feliç; un Déu de justícia ha de castigar el mal. Això no obstant, Déu està donant oportunitat d'una conversió. La zitzània no es pot convertir en blat en cap etapa del seu creixement per si sola, però Déu pot transformar un pecador en un just pel miracle de la salvació, com ha fet amb cadascun dels que hem cregut en Ell. És una preciosa realitat.
Desitjo que en el dia de la fi del segle, el sembrador pugui identificar-nos com a seus perquè hem confiat en Ell. Aleshores resplendirem com el sol en el regne del Pare. Qui tingui orelles, que escolti!
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Un bon matí des d'una barca a la vora del mar de Galilea, Jesús va explicar una història sobre un sembrador «El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, part de la llavor va caure arran del camí, i vingueren els ocells i se la van menjar. Una altra part va caure en terreny pedregós, on gairebé no hi havia terra, i, per la poca fondària de la terra, va brotar molt aviat; però en sortir el sol, es va marcir, i com que no tenia arrels s’assecà. Una altra part va caure entre els cards, i quan els cards van créixer la van ofegar. Però altres llavors van caure en terra bona i van donar fruit: una, cent; una altra, seixanta; una altra, trenta.»MATEU 13:3-8
Jesús, en acabar d'explicar aquesta paràbola, va dir a tota la gent que estava a la platja escoltant-lo: «Qui tingui orelles [per a escoltar] que escolti!»
Marcs 4 ens diu que «Quan es va quedar sol, els qui l’envoltaven, amb els Dotze, li preguntaven sobre les paràboles. I els digué: ¿No compreneu aquesta paràbola? Com comprendreu, doncs, totes les altres?» Però per ajudar-los a comprendre el que estava intentant ensenyar-los, Jesús els va dir: «El sembrador va sembrant la paraula.» És a dir, cada persona que comparteix allò que Déu ensenya a la seva Paraula està representada pel sembrador. Déu és el mateix avui, ahir i pels segles, i Sa Paraula no canvia. És tan actual i eficaç avui com fa dos mil anys.
Aleshores, què marca la diferència entre aquells que en sentir-la atenen la seva veu i aquells en què la Paraula no té cap efecte? Jesús ho va explicar així: «Els uns són aquells d’arran del camí on és sembrada la paraula, però tot just l’han escoltada ve Satanàs i s’emporta la paraula sembrada en ells.» MARC 4:15. Nosaltres diríem aquells que per una orella els entra, i de l'altra els surt, i no retenen el missatge de Déu.
«De manera semblant són els qui han rebut la sembra en terreny pedregós; en escoltar la paraula, l’acullen de seguida amb goig, però, com que no tenen arrels en ells mateixos, duren poc, i així que es presenta una dificultat o persecució per causa de la paraula, aviat sucumbeixen.» MARC 4:16-17*. És a dir, escolten allò que Déu ha dit en la seva paraula, però no ho interioritzen; no hi ha un canvi en la seva vida pel que han escoltat, i per tant, quan venen les afliccions, així com el que va edificar la casa a la sorra, tot allò “après” s'oblida, deixant evidència nul·la que hi havia llavor.
Els que van ser sembrats entre els cards són els que han rebut la paraula, «però els afanys per la vida, la seducció de la riquesa i les altres cobejances els van envaint, fins que ofeguen la paraula i la deixen estèril.» MARC 4:19*. Aquests sembla que sí que han rebut la Paraula; potser assisteixen a una església, i que es considerin cristians; tanmateix, no tenen fruit a la seva vida. Van sempre embolicats per les tasques diàries, els preocupa més tenir èxit en els seus propis negocis que fer la voluntat de Déu, i el sistema d'aquest món els té tan ocupats que no hi ha evidència de Crist a les seves vides. Aquests que Jesús descrivia eren com a arbres sense evidència de vida. Jesús havia ensenyat que allò que identificava un arbre sa era el seu fruit, i cap d'aquests no portava bon fruit.
Jesús va descriure un quart grup; «aquells qui han rebut la sembra en bona terra; aquests escolten la paraula, l’accepten i donen fruit: uns el trenta, uns altres el seixanta i uns altres el cent per u.» MARC 4:20*
Val la pena repartir la llavor, compartir la paraula, perquè aquesta és bona.Si sembla que no canvia una vida, no és perquè la llavor sigui dolenta. La Paraula de Déu és viva i eficaç, ens diu Hebreus 4:12. Quan la Paraula de Déu no produeix una transformació per bé, hem d'examinar el terreny, treure qualsevol duresa que impedeixi que la llavor broti, arrencar qualsevol arç que la pugui ofegar, i assegurar-nos que el nostre cor és terra fèrtil.
Preguem perquè l'Esperit Sant prepari el terreny on la llavor serà sembrada. Així veurem fruit que brolla en abundància.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Jesús sovint va ensenyar per mitjà de paràboles. Aquestes són històries dissenyades per transmetre una lliçó. Podem distingir una paràbola d'un relat al text bíblic en què els personatges de les paràboles no tenen nom, i queda clar que il·lustren situacions possibles però no reals.
Quan els seus deixebles van preguntar sobre l'ús de les paràboles, Jesús els va donar a Mateu 13:10-17 dos propòsits d'ensenyar a través de paràboles.
En primer lloc, els va dir que les feia servir perquè entenguessin el missatge millor, podent connectar conceptes amb exemples.I en segon lloc, ensenyava a través de paràboles perquè aquells que no volien creure no entenguessin el missatge.
Tots dos motius semblen contradictoris a primera vista, però són complementaris. Veiem que Jesús mai no va manipular ningú per creure. La seva ensenyança era clara per al qui buscava Déu, i no obstant la mantenia amagada per a aquells que no el volien trobar. D'aquesta manera, no afegia més culpa al judici d'aquells que l’estaven rebutjant.
De les paràboles de Jesús ens en queden expressions que molts, fins i tot aquells que no coneixen les Escriptures, reconeixen o utilitzen a les seves converses. Entre elles hi ha la idea d'estimar el proïsme o ser un bon samarità.
Llegim a Lluc 10: «Aleshores es va aixecar un mestre de la Llei i, per provar-lo, li preguntà: “Mestre, què haig de fer per tenir l’herència de la vida eterna?” Ell li digué: “Què hi ha escrit en la Llei? Com ho llegeixes?” Ell respongué: “Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb totes les teves forces i amb tota la teva ment. I al proïsme com a tu mateix.” Ell li digué: “Has contestat bé; fes això i viuràs.” Però ell, volent justificar-se, digué a Jesús: “I qui és el meu proïsme?”» LLUC 10:25-29*
Jesús li contestà a la seva pregunta amb una paràbola: Un jueu que viatjava a Jerusalem va ser assaltat per uns lladres i deixat malferit al costat del camí. Tot seguit i successivament, van passar tres persones. La primera era un sacerdot que anava camí a Jerusalem també. Ens diu el text que va passar de llarg. Probablement exerciria la seva funció religiosa i no volia ni arribar tard ni contaminar-se de cap manera. Per la raó que fos, va deixar el pobre tirat i va seguir el seu camí. Més tard va passar un levita. De la mateixa manera, els levites participaven en els sacrificis a Jerusalem. No ens diuen els seus motius, però aquest no es va complicar la vida i també va passar de llarg. Un tercer personatge s'apropava a la distància. Era un samarità. Puc imaginar els que estaven escoltant la història que explicava Jesús en aquests moments. Un samarità! Aquest segur que no pararia! Els jueus i els samaritans no es portaven bé.
Tot i això, Jesús va prosseguir: «Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell; en veure’l, se’n compadí; s’hi acostà, li va posar oli i vi a les ferides i les hi va embenar; després el pujà damunt la seva pròpia cavalcadura, el dugué a un hostal i el va atendre.» LLUC 10:33-34* Fins i tot ens diu el text que quan el samarità va haver de marxar per continuar el seu camí, li va donar uns diners al mesoner per a les despeses que aquest tingués a cura del ferit, afegint a més: «Tingues cura d’ell, i tot el que costi de més, jo t’ho pagaré quan torni.» LLUC 10:35*
Jesús li va preguntar a qui havia vingut amb la pregunta inicial: «Quin d’aquests tres et sembla que es va fer proïsme del qui va caure en mans dels bandolers?” Ell va dir: ”El qui en va tenir compassió.” Llavors Jesús li respongué: “Vés, i fes tu el mateix.”» LLUC 10:36-37*
És clar que només fent misericòrdia al nostre proïsme no heretem la vida eterna. El qui va venir a provar Jesús havia confirmat que era necessari per heretar la vida eterna “estimar Déu sobre totes les coses, i el proïsme com un mateix.” A 1 de Joan 4:20* llegim: «Si algú deia: Jo estimo Déu, però odia el seu germà, és mentider, perquè qui no estima el seu germà, a qui veu, no pot estimar Déu, a qui no veu.» Quan no estimem primer Déu no podem estimar els qui ens envolten.
Podem estimar aquells que són amables amb nosaltres, quan és convenient, si no ens incomoda, i si no altera els nostres plans. Però mostrar misericòrdia cap al proïsme quan costa, és aquí on podem mostrar veritablement l'amor de Déu.
Si estimem Déu, el seu amor ens dona la força per mostrar misericòrdia. Per això 1 de Joan 4 resumeix aquest concepte amb aquesta afirmació: El qui no estima, no ha conegut Déu; perquè Déu és amor. Que Déu ens ajudi a mostrar el Seu amor al nostre proïsme.


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana