Reflexos de la seva glòria

No es parla gaire obertament del temor, però la veritat és que molts en patim. Per el que és desconegut, temors a allò que no puguem controlar, temor de què diran, què pensaran de nosaltres o com es resoldrà una situació concreta.
Jesús, després d'avisar als seus deixebles de la persecució que se'ls acostava a causa de la seva fe, els va dir clarament a Mateu 10:26* «Així és que no els tingueu por, perquè no hi ha res d’amagat que no s’hagi de saber.»
Allò que passa en secret, serà manifestat un dia. Allò que encara desconeixes, es resoldrà un dia. Jesús està dient en aquest text, aquell mal que et puguin fer sense que sembli rebre una retribució justa, sortirà a la vista un dia. I tot el bé que facis sense experimentar els resultats dels teus actes serà conegut al seu moment. Els temps de Déu no són els nostres, però podem descansar en la seva justícia perfecta. Per aquest motiu podem viure una vida tranquil·la, en confiança, sense experimentar el temor a allò que ens envolta o allò que no sabem si vindrà. Però Jesús els diu al verset 28**: «I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l’ànima i el cos es consumeixin a l’infern.»
Una afirmació forta s'amaga en aquest text. Hi ha moltes circumstàncies que ens podrien fer sentir que el nostre cos físic perilla, però Déu diu que així com Ell cuida les aus i les plantes, no hi ha res de la nostra vida que s'escapi de la seva cura. Ens diu fins i tot que sap el nombre de cabells al cap, i això que varia diàriament. Però Jesús adverteix que hi ha algú que mereix el nostre temor; aquest té poder de salvar i de destruir. Ens pot semblar fort notar que parla de Déu. Déu dona vida i la treu. Molts poden destruir el cos, però només un té la darrera paraula sobre la nostra ànima. Déu és l’únic que pot destruir l’ànima.
Però com pot ser? La meva idea de Déu no pot concebre un Déu que destrueix!A Mateu 10:32-33* «Doncs, tot aquell qui es declari a favor meu davant dels homes, sàpiga que també jo em declararé a favor seu davant del meu Pare celestial; però tot aquell qui em negui davant dels homes, també jo el negaré davant del meu Pare celestial.» I Joan 3:36* ens avisa: «El qui creu en el Fill té la vida eterna; en canvi, qui es nega a creure en el Fill no veurà la vida, sinó que damunt seu pesa la ira de Déu.»
Recordem que Déu és Sant. A través de la història bíblica hem vist que Déu odia el pecat. Déu no pot coexistir amb el pecat, i no hi ha pecat més gran que rebutjar la gràcia de Déu. Només l'ànima d'aquells que rebutgen Déu serà destruïda al llac de foc, com esmenta el text a Mateu. Déu pot perdonar el pecat del qui ve a Ell penedit, però si algú rebutja aquest perdó, com es pot reconciliar amb Déu?
La Bíblia parla molt del temor de Déu, i aquest temor és el principi de la saviesa. Salomó el savi va concloure el seu llibre de saviesa amb aquestes paraules: «Conclusió del discurs, atès tot el que s’ha dit: reverencia Déu i guarda els seus manaments, que això és cabalment ser un home. Perquè Déu portarà a judici totes les obres, ni que siguin amagades, tant si foren bones com si foren dolentes.» L’ECLESIASTÈS 12:13-14*
I el senyor Jesús segles més tard repeteix aquest missatge, recordant-nos que si temem Déu i triem caminar del seu costat, no hi ha res que hàgim de témer, perquè el nostre cos i ànima estan segurs en Ell.
Salm 62:5-8«Reposa només en Déu, ànima meva,que d’ell ve la meva esperança. Només ell és la meva roca i la meva salvació, el meu baluard: no trontollaré! En Déu tinc la meva salvació i la meva glòria; la roca del meu baluard, el meu refugi es troba en Déu. Pobles, confieu en ell en tot moment, desfogueu davant d’ell el vostre cor: Déu és el nostre refugi.»

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana** BCI: Bíblia Catalana Interconfesional

El Senyor Jesús sabia que venien temps difícils per als seus seguidors. Sabia que el matarien a Ell, i que després de la seva resurrecció i ascensió al Pare, perseguirien als cristians per la seva fe.
Ha passat altres vegades a la història. Per desgràcia, els veritables cristians han hagut de patir a través de la història per aquells que s'anomenen ateus i aquells que es creuen molt religiosos. En molts llocs fins i tot avui dia, aquells que es declaren enemics de Déu afligeixen als que obertament el segueixen. I, d’altra banda, la religió, que erròniament connectem a Déu moltes vegades, no ha anat acompanyada de l'ensenyament Bíblic, sinó que ha estat utilitzada com a pretext per extorsionar i dominar els altres. Ho hem vist a la història, i ho continuarem veient.
Tant en els temps de Crist com ara, hi haurà situacions difícils per aquells que decideixen seguir al Senyor fidelment i obertament. Potser et preguntes: però aquí i ara també? Pot ser. I la Bíblia diu que arribaran pitjors temps. No rebrem acceptació de part de tots. Hi haurà persones que t'odiïn per ser cristià? Potser. Hi haurà qui se’n rigui de tu? Potser, però Jesús va dir que això era normal. Si tant els que es deien religiosos com els ateus el van tractar malament a Ell, per què esperaríem nosaltres millor tracte? Ens diu Mateu 10:24-25.
Jesús volia que els seus seguidors sabessin que no seria fàcil portar el nom de Crist, i per això els va equipar amb el seu consell diví. Jesús els va dir que no es preocupessin per allò que haurien de dir, perquè l'Esperit Sant mateix parlaria per ells. Però els va dir també com s’havien de conduir on fossin: “Sigueu astuts com les serps, però innocents com els coloms.” Va prendre dos animals molt diferents i els va posar com a exemple per als seus deixebles.
La serp, des del principi, ha estat identificada com un animal astut. Al jardí de l'Edèn, quan se li va acostar a Eva per temptar-la, ens diu Gènesi 3:1 que “la serp era el més astut de tots els animals feréstecs que el Déu Etern havia fet.” L’astúcia no ha de ser una característica negativa. L'astúcia pot ser utilitzada malèficament per enganyar, com va fer la serp a l'hort, o es pot fer servir per veure l'engany i evitar-lo. És aquest el significat que Jesús vol comunicar als seus deixebles. La persona astuta serà prudent, sàvia i perspicaç, per poder discernir allò que és perjudicial i evitar-lo.
I com a equilibri, el Senyor també els va dir que havien de ser similars a un colom. No sé què és el primer que et ve al cap quan penses en un colom. Pensem en un colom blanc com a símbol de la pau. No són animals que ataquen; més aviat, hi pensem com a innocents, dòcils i senzills. No mostren l'astúcia de la serp, sinó que tenen una certa ingenuïtat.
Ara bé, amb un sentit d'astúcia molt elevat, podem arribar a desconfiar de les persones i no ser capaç de gaudir de les relacions personals que Déu ens posa al nostre camí. Amb un sentit massa elevat de senzillesa, un pot ser susceptible a l'abús, deixant que els altres s'aprofitin de la seva innocència; això tampoc no porta a relacions sanes. Per això el nostre savi Déu ens demana que busquem un bon equilibri entre l'astúcia i la senzillesa de cor. Siguem savis, però senzills alhora; siguem prudents i previnguts, però dòcils i humils; sigues astut, però innocent. D'aquesta manera podràs discernir entre el que és dolent i el que és bo, evitant-ne un i gaudint l'altre. I abans de res, recordant que el Senyor està amb els qui som seus per protegir-nos i guardar-nos fins que estiguem amb Ell en glòria.

Llegim a Mateu 9:35-37* que «Jesús anava per tots els pobles i vilatges i ensenyava a les sinagogues, predicava l’evangeli del Regne i guaria tota mena de malalties i xacres. Veient la gran gentada, va sentir compassió d’ells perquè estaven cansats i abatuts com ovelles sense pastor. Aleshores digué als deixebles: Hi ha bona collita, però hi han pocs segadors; pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que faci venir més segadors als seus sembrats.»
Veiem a través d'aquest text l'actitud que Jesús tenia envers aquelles multituds que trobava a ciutats i llogarets. La majoria no eren persones interessades en l'evangeli que Jesús oferia. Venien a Jesús a veure si aquest els donaria pa per menjar o guariria les seves malalties. I molts altres, ni per això. No volien saber res de Jesús ni el missatge.Però Jesús no mostra mai menyspreu cap a ells, ni el veiem amb una actitud negativa. Ens diu clarament el verset 36 que “va sentir compassió”. No va sentir compassió perquè estiguessin malalts, que alguns ho estaven. No va sentir compassió perquè no tinguessin què menjar; alguns no tindrien. Diu que en va sentir compassió “perquè estaven cansats i abatuts com ovelles sense pastor.”
Sens dubte, entre les multituds en aquestes ciutats i llogarets n'hi havia molts que aparentment no necessitaven res del que semblava que Jesús podia oferir. Molts estarien bé, contents amb les coses materials que posseïen i gaudint de bona salut. però Jesús, qui veu més enllà del que veu l'ull, que veu el cor de les persones, sabia que tots aquests, els saludables, els malalts, els rics i els pobres, tenien alguna cosa en comú: anaven pel seu compte, dispersos i desemparats, com les ovelles que no tenen pastor. El Bon Pastor caminava entre ells, i ara tenien l'oportunitat de formar part del ramat.Jesús es va dirigir als seus deixebles, perquè volia que ells també veiessin la gent al seu voltant de la mateixa manera compassiva amb què Ell les veia. Els va dir “hi ha bona collita”, fent ara al·lusió als camps plens de cultiu, “però hi han pocs segadors; pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que faci venir més segadors als seus sembrats.” Jesucrist era Senyor de la collita. Ell podia recollir tota ell mateix o enviar a qui volgués a segar tot aquest fruit llest per ser recollit. Però crec que volia que els deixebles veiessin les multituds de manera positiva. Volia que els veiessin amb compassió i ells també sentissin la urgència de presentar-los al Senyor de la collita, de guiar-los al Bon Pastor que els podia donar l'amor i la direcció que aquests necessitaven, si bé aquests encara no se n'havien adonat.
És fàcil mirar al nostre voltant; observar com la gent va d'aquí cap allà, embolicats en les feines de la vida, embolicats en els afanys diaris, i desanimar-nos en veure que no hi ha interès en l'eternitat. Però hem de veure la gent com Jesús ens va veure a nosaltres, i sentir allò que Jesús va sentir, compassió per les ànimes cansades i abatudes. Els éssers humans som propensos a anar sovint com a ovelles que no tenen pastor, sense una direcció fixa, sense un propòsit de vida.
Crist convida cadascú a trobar en ell el nostre propòsit de vida. L'apòstol Pau va dir a Filipencs 1:21* «Perquè Crist és la raó de la meva vida» No és que no fes res més en aquesta vida. Vivia, treballava, tenia una vida social, fites per assolir, però l'enfocament de la seva vida era el Bon Pastor, i això era el que donava direcció i sentit a la seva vida. Jo no entenc gaire de bestiar, però imagino que quan una ovella pertany a una cleda, està confiada que té un pastor que vetlla per ella i té bons plans per a ella. Entenc més d'éssers humans, i quan per exemple una nena sap que té algú que vetlla per ella, desitja el millor per a ella i donaria el que fos per protegir-la i tenir-ne cura, pot viure la vida confiadament i realitzar els seus somnis amb una seguretat que li dóna les forces necessàries per enfrontar-se al que vingui.
Quan sabem que l'omnipotent i amorós Déu és el nostre Pastor, que ha donat la vida per salvar-nos, i viu per guardar-nos, que s'interessa pel nostre benestar present i etern, podem viure aquesta vida amb direcció i confiadament. I podem veure altres amb el desig que ells també tinguin Jesús com el seu Pastor.
Tingues compassió i preguem, doncs, a l’amo dels sembrats que faci venir més segadors als seus sembrats.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

En acabar el gran sermó de la muntanya, on Jesús havia estat compartint tot el que hem estat veient, Jesús es va trobar amb persones que necessitaven atenció. Els que no havien pujat a la muntanya per escoltar la Paraula, venien a buscar-lo. Recordem que Jesús no havia vingut per guarir el món de les seves malalties, però llegim a Isaïes 53:8 que el Messies portaria les nostres malalties, i patiria els nostres dolors. A través de les guaricions, Jesús va mostrar la seva identitat divina i el seu amor per la humanitat en termes que la gent podia entendre.
Al capítol 8 de Mateu llegim que Jesús va guarir molts malalts i endimoniats que eren turmentats per esperits malignes, perquè aquesta profecia es complís. Ens explica amb més detall la trobada amb un leprós, un centurió romà que va venir a demanar ajuda per al seu servent i la sogra de Pere que s'havia emmalaltit i estava al llit.
Amb aquestes històries podem observar que Jesús no va venir a una part de la societat, sinó a tothom. Del leprós no en sabem gaire. A la societat jueva, la immundícia s'evitava, i un leprós representava el més immund. La llei establia que si un leprós guaria de la seva malaltia, havia d'anar a oferir sacrifici al temple. Jesús s'hi va acostar, el va tocar, tot i ser immund, i després de guarir-lo el va enviar al sacerdot, demanant-li que no digués res de la trobada amb Jesús. Però tot i això, la veu s'estendria, i molts van venir a Jesús a ser guarits.
En entrar a Capernaum, ciutat on vivien Pere i Andreu, se li va acostar un centurió. Aquest romà juntament amb altres centurions que veiem aparèixer als evangelis, havia sentit de Jesús i sabia del seu poder. El seu criat, el qual seria jueu, havia patit alguna desgràcia, ja que era a la casa paralitzat i greument turmentat de dolor. Jesús es va oferir a anar a la casa i curar-lo, però el centurió, mostrant la seva fe i respecte pel Senyor Jesús, li va dir que no calia que anés fins allà.«Senyor, jo no sóc prou digne perquè entris a casa meva; només que ho diguis de paraula i el meu criat es posarà bo. Ja que també jo, que sóc un simple subordinat, tinc soldats a les meves ordres; i si dic a un que se’n vagi, se’n va; i si a un altre que vingui, ve; i si dic al meu criat que faci una cosa, la fa.” En sentir això, Jesús s’admirà i digué als qui el seguien: “Us asseguro que no he trobat tanta fe en ningú d’Israel.» MATEU 8:8-10*Aquest centurió entenia bé l'autoritat de Jesús, i per això sabia que era suficient en que aquest donés l'ordre de guariment. Jesús el va posar d'exemple de fe, molt més gran que la fe que havia vist al poble jueu. El tercer cas que trobem al capítol 8 és la sogra de Pere. Jesús s'allotjaria allà, i la pobra dona, en lloc de poder atendre Jesús, era al llit, malalta. M'agrada la imatge, perquè quan ella volia fer alguna cosa per Jesús, Jesús li va mostrar que Ell hi era per fer alguna cosa per ella. Aquesta es va sanar, i va poder atendre els convidats com ella havia desitjat.
Jesús hi va ser per atendre jueus, gentils, homes i dones. El veiem més endavant a la terra dels gerasens, guarint un estranger (Mateu 8, Marc 5, Lluc 8), donant vida a la filla d'un principal de la sinagoga, i una dona afligida per flux de sang durant anys. Aquests, més que veure la mà guaridora de Jesús, van tenir l'oportunitat de conèixer el Messies salvador de pecats. I és que l'evangeli no és només per a alguns; l'evangeli és per a tothom, i tots tenim necessitat de Crist. Aquestes persones guarides, temps després d'aquesta experiència, encara van haver d'arribar al moment de la mort, però la salvació de l'ànima per la fe dipositada en Crist és eterna.
L'evangeli encara és eficaç, i funciona per a tothom que s'acosti a Déu per fe. Vindràs a Crist per a salvació?
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Jesús va posar èmfasi en la importància de l'evidència d'una pertinença a Crist. Com ja hem vist, a diferència del que podríem haver conclòs segons la nostra pròpia lògica, la Paraula de Déu ensenya que no tothom qui professa conèixer Déu és en realitat fill de Déu. Un veritable fill de Déu és aquell que, acceptant els termes de Déu, ha entrat al regne de Déu a través de l'única porta, l'únic camí, l'única veritat, Jesucrist. Qualsevol altra forma d'entrada Jesús la va qualificar d’assalt o usurpació. (Joan 10:9)
Jesús, que coneixia els cors, sabia que l'ésser humà es pot enganyar a si mateix i establir una base errònia per a la fe.
Entre les comparacions que Jesús va compartir perquè aquells que escoltaven poguessin entendre aquesta lliçó. Jesús va explicar la història de dos homes que van edificar sobre dos fonaments diferents. (Mateu 7:24-29 i Lluc 6:46-49)
A Lluc llegim que Jesús els va dir: «Per què em dieu ‘Senyor, Senyor’, i no feu el que us dic? Tothom qui ve a mi i escolta les meves paraules, i les practica, us explicaré a qui s’assembla. S’assembla a un home que edificà una casa: va cavar, va enfondir i va assentar els fonaments damunt la roca; en venir l’aiguat, la torrentada va envestir contra aquella casa, però no la pogué somoure, perquè era ben construïda. En canvi, el qui les ha escoltat i no les ha practicat, s’assembla a un home que va edificar la casa sobre la terra, sense fonaments; la va envestir la torrentada, i de seguida s’esfondrà, i la ruïna d’aquella casa fou total.» LLUC 6:46-49*
Jesús presentava dos tipus de persona, representats per dos tipus d'edificació. Dues persones havien edificat cases, aparentment de característiques semblants, però sobre dos tipus diferents de fonament. Un havia edificat fonament sobre la roca. Aquest havia cavat fins a arribar a pedra ferma, i hi havia ancorat casa seva. Probablement va portar esforç, determinació i hores de constància, i tot això abans de poder dedicar temps a allò que realment es veuria, el seu projecte de vida, casa seva. Però la seguretat que la casa estaria ferma portaria pau i tranquil·litat al descans.
La segona persona probablement va arribar a construir casa molt abans que el primer, ja que no va prendre el temps de cavar per arribar a la roca ferma sota el terra on construiria. Mentre el seu veí construïa els fonaments que ningú no veuria, ell estava avançant en els seus projectes, construint una casa preciosa que tots podrien admirar.Recordem que les cases, una vegada construïdes, semblaven de les mateixes característiques, però aquest darrer s'havia estalviat el temps i l'esforç en allò que ,al cap i a la fi, ningú no podria veure, els fonaments.
Quan va arribar l'època de les pluges, les dues cases van ser posades a prova. La pluja va caure sobre elles. El riu va créixer, arribant a les cases. I va ser en aquests moments, els moments de dificultat quan la diferència entre aquestes dues cases es va fer notar.Davant els ulls dels qui passaven, les dues cases eren iguals, però la casa que no estava fonamentada sobre la roca no va poder aguantar els desastres naturals, aquells desastres que venen a l'un i l'altre sense excepció. La casa va caure, ens narra el text, i va ser gran la seva ruïna.
El mateix desastre va castigar la casa del veí, però aquesta no es va moure. Ens diu el text que la tempesta “no la va poder moure, perquè estava fundada a la roca”.
Les hores buscant la roca ara es feien evidents. La diferència entre el gran desastre d'una casa i la resistència de l'altra no tenia cap altra explicació que la diferència de fonaments. La roca va salvar la casa.
En molts textos a la Bíblia Déu s'identifica com La Roca, i el salmista escriu al Salm 73: «El meu cos i el meu cor defalleixen, però la fortalesa del meu cor i la meva porció serà Déu per sempre!» Quan estava passant per dificultats, Déu era la roca que el mantenia ferma.
L'ensenyança de Crist està basada clarament a l'obediència a la Paraula de Déu. La diferència entre aquests dos homes era que hom sentia la Paraula, però no la posava en pràctica. Aquest no va poder resistir la prova; tots els seus esforços a edificar van ser derrocats per les tempestes de la vida. però qui sentia la Paraula i feia allò que Déu li indicava, ancorant la seva vida a la Roca, aquest va poder gaudir del fruit de la seva feina, perquè estava ancorat en Crist, la Roca de la Salvació. Que Ell sigui la nostra Roca; que la nostra vida estigui ancorada en Crist.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

El Senyor Jesús va ensenyar que no tothom qui professa el nom del Senyor el coneix de debò. Amb l'al·lusió al fruit natural dels arbres, ens va mostrar com identificar si en realitat hi ha vida o no. I és que és possible que algú pensi que coneix Déu, però que s'ha creat el seu propi concepte de Déu. La pregunta important seria: Et coneix Déu a tu? És clar, diem que Déu ho sap tot i coneix tothom, però la pregunta és: Et reconeix Déu com a seu?
Mateu 7:22-23* ens narra un esdeveniment futur molt trist. Diu el Senyor:«Aquell dia n’hi haurà molts que em diran: Senyor, Senyor, no hem profetitzat en el teu nom, i en el teu nom, no hem expulsat dimonis, i en el teu nom, no hem fet molts miracles? Llavors jo els declararé: No us conec de res; allunyeu-vos de mi, els qui practiqueu el mal.»
Recordeu l'ensenyança sobre els miracles? Aquí diu Jesús que alguns estan basant la confiança en les obres que aquests fan. Alguns fins i tot parlen i profetitzen, però com va dir Jesús, molts vindran amb el seu currículum davant Déu per rebre una trista resposta: “no us conec de res”.
El pastor coneix les seves ovelles, ens diu Joan 10:14-15*Va dir Jesús: «Jo sóc el bon pastor i conec les meves ovelles, i les meves ovelles em coneixen a mi. De la mateixa manera el Pare em coneix i jo conec el Pare, i dono la meva vida per les ovelles.»
Jesús afirma: “jo conec el Pare, i el Pare em coneix” i de la mateixa manera “jo conec els qui són meus, i ells em coneixen” És un reconeixement mutu. És una relació bidireccional i activa. Crist ha posat la seva vida perquè les seves ovelles siguin salves, i no s'oblida de cap. Les ovelles alhora el reconeixen com el seu Pastor i el segueixen. Aquells que són de Déu fan allò que a Déu li agrada.
Mateu 7:21* afirma: «No tots els qui em diuen: Senyor, Senyor, entraran en el Regne del cel, sinó els qui fan la voluntat del meu Pare celestial.»
Lluc 13:25-27 contrasta aquells que volen entrar per la porta gran al cel i aquells que passen per l'estreta. Alguns es queixaven: “Senyor, són pocs els que se salven” però Jesús els va dir: entreu per la porta estreta. Què és aquesta porta?
A Joan 10:9* Jesús declara: «Jo sóc la porta; el qui entra a través de mi se salvarà» El verset 1 de Joan 10 diu «Us ho ben asseguro: el qui no entra per la porta a la cleda de les ovelles, sinó que hi salta per una altra banda, és un lladre i un bandoler.»
No tots els camins porten al cel. A Joan 14:6* diu el Senyor Jesús: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida; ningú no arriba al Pare, si no és a través de mi.»
Sé que en aquest món de relativisme és fàcil condemnar els absoluts i voler crear una realitat alternativa. Però Déu es presenta a la Bíblia com a absolut: Ell va dir: “El camí, la veritat, la vida, la porta,...” No és una de moltes. Ell marca les condicions de pertinença, i només aquells que passen per Crist són ovelles de la seva cleda.
Assegura’t de no estar venint a Crist en els teus propis mèrits. Assegura't que vens per mitjà dels mèrits de Crist, el Bon Pastor que “posa la seva vida per les seves ovelles i coneix les seves ovelles.”

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Què passa quan algú diu ser cristià i no viu d'acord amb els principis que veiem reflectits a la Bíblia? La veritat és que no podem afirmar ni negar el penediment d'una altra persona o la sinceritat de la fe d'un altre. Però Jesús va ensenyar que igual que a la natura, a l'arbre se'l coneix pel seu fruit, podem deduir el que hi ha al cor d'una persona per les seves accions i reaccions. Lluc 6:43-45* diu així: «No hi ha cap arbre bo que doni fruits bords, ni cap arbre bord que doni bons fruits. Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen pas figues dels cards, ni es veremen raïms de les bardisses. L’home bo, de la bondat que atresora al cor en treu el bé; i el dolent, de la maldat que atresora en treu el mal; perquè del que sobreabunda al cor en parla la boca.»
A partir d´aquest text podem aprendre dues lliçons. En primer lloc, hauríem de poder veure en altres si la seva fe és veritable, perquè els seus fruits, és a dir, les seves accions i reaccions estan en harmonia amb allò que Crist va modelar i la Paraula de Déu ensenya.
D'aquesta manera, encara que una persona pot dir que coneix Crist, si les seves accions són dolentes, si no mostra amor pel proïsme, si no tracta als altres com es d’esperar, si reacciona al mal amb mal, està donant evidències de no tenir l'Esperit de Crist al seu interior. Així com la figuera ha de portar figues, aquells que tenen l'Esperit Sant en ells han de portar el fruit de l'Esperit Sant. I quin és el fruit de l'Esperit? “Amor, goig, pau, paciència, benignitat, bondat, fe, mansuetud, temprança”. Si no veiem el fruit de l'Esperit Sant en una vida, justament podríem dubtar de la salvació d'aquesta persona. Això que al principi sona com una pràctica negativa pot resultar en una mostra d'amor per a aquesta persona. Perquè el pitjor que podria passar a qualsevol és que pensés que per algun ritual que ha realitzat en cert moment o per una afirmació puntual en defensa de Déu ja va de camí cap al cel. Ningú no és salvat per les seves pràctiques religioses o per les seves confessions verbals. Només el penediment genuí segellat amb la fe a l'obra redemptora de Crist a la creu pot assegurar la salvació d'una ànima. Quan dubtem de la salvació d'una persona, li fem un bé tractant-lo com algú que encara no ha experimentat la salvació en Crist. Si el tractem com un cristià, no l’estem donant l'oportunitat de penedir-se i començar una nova vida en Crist.
Així i tot, donant la volta a l'assumpte, podem trobar una segona lliçó en aquest text. Si nosaltres diem que som cristians, ens hauríem d'examinar a nosaltres mateixos, i demanar-li a l'Esperit Sant que ens mostri clarament que realment som fidels seguidores de Crist. Si les nostres accions no mostren el fruit de l'Esperit, o si reaccionem de forma contrària a com Jesús va reaccionar a les injustícies, com podem saber que l’Esperit Sant viu en nosaltres? És possible que no sigui el rei de la nostra vida? És possible que sí que l’hagim conegut, però que potser tenim l'Esperit Sant tan oblidat i contristat, com diu Efesis 4:30 que no hi ha evidència de salvació a la nostra vida? El salmista va demanar a Déu al Salm 139: 23-24* «Examina’m, oh Déu, per conèixer el meu cor, posa’m a prova per conèixer els meus afanys, mira si vaig per mal camí i guia’m pel camí eternal!»
Aquesta és una molt bona pregària. Fem bé d'examinar-nos i demanar a Déu que ens examini periòdicament. Si no estem sent una llum clara, hem de penedir-nos de la nostra desobediència i permetre que el fruit de l'Esperit Sant es manifesti a les nostres vides.Que el nostre fruit sigui fruit de penediment (Mateu 3:8; Lluc 3:8) i el fruit de l'Esperit sigui real a les nostres vides, de manera que se'ns pugui identificar com a veritables seguidors de Crist.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Mateu 7:1 comença amb aquesta ensenyança. Quina poca gràcia ens fa que la gent ens jutgi, sobretot si no ens coneixen bé. Què sabran ells de les nostres motivacions o les nostres intencions?
Tot i això, molt fàcilment jutgem els fets dels altres. Traiem conclusions a partir d'alguna acció, i imaginem allò que la persona estava pensant sense ni tan sols parlar amb ella.
Podríem afirmar que moltes vegades les nostres conclusions no seran encertades, i no fem bé a intentar ser Déu. Recordem que nosaltres no ho podem saber tot, i per tant no tenim totes les dades per jutjar correctament.
No obstant això, Joan 7:24 ens anima a fer un judici just. Jutgem o no jutgem? Tot depèn si podem jutjar justament. Potser el secret és com jutgem. Jesús ens recorda que ens és fàcil notar un tros de palla a l'ull d'un altre mentre nosaltres anem amb una biga incrustada al nostre i ni ens adonem. Quina metàfora més exagerada ens presenta el Senyor a Mateu 7 i Lluc 6, oi? Com podria ser això?
Acostuma a passar que les persones critiquen altres per allò amb el que ells mateixos tenen problemes. Solem traslladar els nostres mals pensaments i acusar una altra persona de tenir males intencions. La nostra pròpia malícia acaba sent el que creiem veure a l'altre. Jesús continua dient que si observem que el del costat té una falta (un tros de palla a l'ull), que ens examinem nosaltres primer, arreglem les nostres faltes primer, llavors, i només aleshores podrem ajudar un altre a identificar i superar les seves faltes. Curiosament, quan fem això, estem jutjant justament, o correctament; veiem que hi ha alguna cosa que el nostre amic ha d'arreglar, però no ho estem fent ja de manera negativa. En haver jutjat el nostre estat primer, hem pogut treure del nostre ull allò que ens podria encegar, i ara podem ajudar l'amic mitjançant un procés basat en l'amor i no l'odi.
Ara bé, Jesús adverteix que no tota persona que intentis ajudar reaccionarà correctament. Encara que ho facis de la forma correcta, és possible que algú reaccioni malament a la teva ajuda. Jesús va dir a Mateu 7:6* «No doneu les coses santes als gossos, ni llenceu les vostres perles als porcs, no sigui cas que les empastifin, i després encara es girin contra vosaltres i us destrossin.» Aquesta és una altra metàfora que ens ajuda a visualitzar aquesta ensenyança. Un gos no pot apreciar les coses santes, un porc no és digne de perles, i un que menysprea el consell i la correcció no n'és mereixedor. Si vas a algú amb una bona motivació i bones maneres, per ajudar-lo amb alguna cosa que necessita arreglar, i aquesta persona respon de forma violenta o amb menyspreu, fas bé de deixar l'assumpte al Senyor, perquè Ell jutja justament, com ens diu 1 Pere 2:23. Fins i tot el senyor Jesús i els seus deixebles van experimentar aquest rebuig, com ens explica Marc 6.
Jutgem just judici, però fem-ho amb prudència, perquè només Déu pot jutjar justament. Examinem allò que tenim davant, assegurant-nos que la nostra actitud és correcta i el nostre ull està net per la gràcia de Déu. I així podem intentar ajudar aquells que en humilitat vulguin ser ajudats. Això és una activitat cristiana que podem desenvolupar els uns amb els altres i practicar per ajudar-nos i per edificar-nos en la fe.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Potser penseu que l'ansietat és un mal del segle XXI, però no és així. Sembla que l'ésser humà ha patit moments d'afany i ansietat des que Adam va desobeir Déu i va triar el camí de perdició. Imagino que quan Déu va baixar aquella tarda a conversar amb ells i es van intentar amagar, experimentarien per primera vegada aquest sentiment que pessiga l'estómac i fa difícil la respiració.
Com a humans, moltes situacions ens afecten de manera que desperten al nostre interior pors o inquietuds que afecten el nostre cos físic. Podem sentir-ho als òrgans del cos, o podem notar-ho a les articulacions. La veritat és que moltes vegades l'afany o l'ansietat s'acaba manifestant físicament abans que siguem conscients del que estem experimentant mentalment. La veritat és que l'estudi personal de les emocions i la seva manifestació al propi cos és molt interessant.
El salmista, segles abans que Jesús vingués a la Terra, comparteix els moments d'ansietat i com els solucionava anant a la presència de l'Altíssim.
Jesús, a la seva ensenyança recull aquest tema i parla a les multituds reunides. Ho podem llegir a Mateu 6 i Lluc 12.
Diu així a Mateu: «Per això us dic: No us neguitegeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu; ni pel vostre cos, pensant amb què us vestireu. ¿No val més la vida que l’aliment, i el cos més que el vestit? Mireu els ocells del cel: no sembren ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu molt més vosaltres que no pas ells? I qui de vosaltres, per més que s’hi esforci, podrà allargar d’un sol pam la seva alçada? Pel que fa al vestit, per què passeu ànsia? Fixeu-vos en els lliris del camp, com creixen; no treballen ni filen; però us ben asseguro que ni Salomó, amb tota la seva sumptuositat, no es va poder vestir com un d’ells. I si l’herba, que avui és al camp i demà anirà a parar al forn, Déu la vesteix així, no us farà molt més a vosaltres, gent descreguda? Per tant, no passeu ànsia pensant: què menjarem? o, què beurem? o, amb què ens vestirem? Perquè afanyar-se a buscar totes aquestes coses és propi dels pagans. El vostre Pare celestial ja sap prou bé que en teniu necessitat. Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això altre us ho donarà de més a més. Per tant, no passeu ànsia per l’endemà, que l’endemà ja es preocuparà pel seu compte. Cada dia en té prou amb els seus propis afanys.»MATEU 6:25-34*
En primer lloc, Jesús tracta la realitat del nostre afany pel que hem de menjar, beure o vestir. Moltes vegades no pensem molt en aquestes decisions, però hi ha ocasions en què les necessitats bàsiques de la vida son motiu d'ansietat. Jesús diu: “la vida és molt més que menjar i el cos més que vestir” i procedeix a donar-nos l'exemple de les aus. Aquestes no treballen el camp, no esperen la collita, però Déu mateix les alimenta. Si Déu té cura de les aus, com no tindrà cura de mi?Dona un altre exemple, el dels lliris del camp. Si a aquests que són molt més efímers que nosaltres, Déu els vesteix de bellesa, per què ens preocupem pel que vestirem?
En segon lloc, Jesús relata un fet molt significatiu; que l'afany no pot produir la solució al problema. Jesús diu: “per molt que t'afanyis, no augmentaràs la teva alçada.” Hi ha situacions que no podem controlar, i per aquestes mai no ens hauríem d'afanyar. Podem ocupar-nos a resoldre aquelles coses que estan al nostre abast, i allò que està fora del nostre control, ho hauríem de deixar en mans de Déu.
El verset 31 ho torna a repetir: “no passeu ànsia” i explica al 32: perquè el vostre Pare celestial ja sap prou bé que en teniu necessitat. Si Déu és el teu Pare celestial, pots descansar a la promesa que Ell coneix les teves necessitats.
Com ha d'afectar aquesta realitat les nostres vides? Jesús ho explica així: Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això altre us ho donarà de més a més.
De la mateixa manera que havia ensenyat sobre les riqueses, ens torna a recordar que Déu ha de ser el Senyor de les nostres vides. Res no ha d'ocupar el nostre cor per sobre de Déu. Això inclou l'afany per allò que no tenim o l'ansietat pel que pretenem controlar.
Com que Déu sap les nostres necessitats i l'hem deixat a càrrec del que sigui que ens està intentant robar la pau en aquests moments, declara Déu “Per tant, no passeu ànsia per l’endemà, que l’endemà ja es preocuparà pel seu compte. Cada dia en té prou amb els seus propis afanys.
No es tracta de la filosofia del carpe diem, viu avui, perquè demà morirem, sinó més aviat, fes allò que és a les teves mans, sigues diligent i prudent, però no deixis que l'afany del que encara no és realitat et robi l’energia que has de fer servir avui. No t'afanyis pel que penses que pot passar demà, perquè no podràs afrontar les lluites d'avui, ni gaudir del que és bo d'aquest dia.
Un dels meus versets favorits és Eclesiastès 9:10*: «Tot allò que siguis capaç de fer, fes-ho segons les teves forces, perquè no hi ha obra, ni projecte, ni ciència, ni saviesa, en el sepulcre on t’encamines.»El savi Salomó anima el lector a aprofitar el dia, sabent que la nostra vida aquí a la Terra és limitada; a viure activament, però confiant en Déu.
L'afany i l'ansietat són símptomes de desconfiança. Quan els detectis al teu cos o a la teva ment, porta'ls davant Déu, al tron ​​de la gràcia. Quan deixis les teves càrregues als seus peus, podràs córrer amb energia la carrera que tens al davant.

*BEC. Bíblia Evangèlica Catalana

Jesús va ensenyar a Mateu 6:24* «Ningú no pot servir dos amos; perquè, o bé avorrirà l’un i estimarà l’altre, o es decantarà per l’un amb menyspreu per a l’altre. No podeu servir Déu i el diner.»
Això vol dir que per ser un bon cristià cal prescindir de béns materials o prendre un vot de pobresa, com alguns han suggerit? No necessàriament.
Vegem què més diu la Bíblia sobre les riqueses.
Proverbis 27:24* «perquè no durarà sempre la riquesa, ni els honors totes les generacions.»
Com llegim a Mateu 6:19-20, les riqueses terrenals són efímeres; es poden esvair o ens les poden treure. Ni les riqueses ni el poder són per sempre.
A Marc 4:19 llegim que les riqueses poden enganyar a qui les posseeix, perquè com diu també Proverbis 10:15 «La fortuna del ric és la seva fortalesa» Podem posar la nostra confiança a les riqueses pensant que aquestes ens donen la seguretat.
Aprenem a la Bíblia que es poden fer servir les riqueses de manera que agrada a Déu. Lluc 16:9 ens recorda que podem guanyar amics pel bon ús de les riqueses, i tenim exemples a la Bíblia de persones de diners que van servir Déu amb les seves vides, entre ells Marta, Maria i Llàtzer, amics de Jesús. Podem concloure que les riqueses no són ni bones ni dolentes, tret que les riqueses s'hagin guanyat de forma deshonesta. Quan Proverbis 28:6* diu: «Més val el pobre que camina en integritat que no pas el de camins tortuosos, ni que sigui ric.»
Com a éssers humans podem jutjar algú com a més important quan té més riqueses, però a Déu li interessa la integritat.
El ric insensat de què Jesús parla a Lluc 12 no ho va fer bè, no perquè va prosperar en el seu negoci, sinó perquè va posar la seva confiança en les seves riqueses, i com ens recorda el verset 21 no es va fer ric envers Déu.
La Paraula de Déu no ensenya que el pobre estigui més a prop de Déu que el ric. Quan diu Crist a Mateu 19:24* «Us torno a dir que és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri en el Regne de Déu.» No diu que és impossible. Recordem que seria impossible que qualsevol de nosaltres pogués entrar al regne de Déu. És només per l'obra de Déu que qualsevol ésser humà que creu en Ell pot entrar al seu regne. Jesús comenta que les riqueses poden robar-nos el cor, i com el verset 24 de Mateu 6 ens diu, si fem de les riqueses el nostre déu, no podrem servir el Déu veritable. Ningú no pot servir dos amos,… No podeu servir Déu i el diner.”
Com aleshores hem de veure les riqueses?Com un regal de Déu, com la bona salut, un bon intel·lecte, o qualsevol altre do que Déu ens hagi donat. Es podria dir que allò que posseïm no ens ha de posseir, sinó que hem de fer ús per servir Déu millor.
Com David va dir al salm 62:10* «Si les riqueses augmenten, no hi poseu pas el cor.» Aquest principi es veu resumit a la primera carta a Timoteu 6:17* on diu: «Als rics d’aquest món, recomana’ls que no siguin altius ni posin l’esperança en la incertesa de les riqueses, sinó en Déu, que ens proveeix de tot abundosament perquè en fruïm.»
El gran manament diu: «estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb tot el teu enteniment i amb totes les teves forces.»
Déu ha de ser nostre Senyor, i les riqueses, siguin escasses o nombroses, han d'ocupar un lloc molt inferior a les nostres vides, i mai no han de prendre el lloc de Déu arribant a ser la nostra font de confiança o robar-nos el temps i l'atenció que només Déu mereix.
Tens riqueses? Gaudeix-les en la seva justa mesura, fent ús per fer el bé que Déu vol.Estàs passant escassetat? Déu és Senyor. Honra'l a Ell amb la teva vida i persevera en la confiança que Déu no t'abandonarà; Ell cuida de tu.
Tingues molt o en tinguis poc, posa el teu esforç a servir Déu. Busca ser ric en allò que dura per sempre. Mateu 6:19-21* ens adverteix: «No aplegueu riqueses sobre la terra, on l’arna i el rovell les destrueixen, i on els lladres entren i les roben. Més aviat aplegueu riqueses al cel, que ni l’arna ni el rovell no les destrueixen, i on els lladres no entren ni les roben. Perquè on tinguis la teva riquesa, hi tindràs també el cor.»
Fes-te ric en tresors celestials. Busca Déu i el coneixeràs millor, perquè on és el teu tresor, allà hi haurà el teu cor.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana