Reflexos de la seva glòria

Jesús sovint va ensenyar per mitjà de paràboles. Aquestes són històries dissenyades per transmetre una lliçó. Podem distingir una paràbola d'un relat al text bíblic en què els personatges de les paràboles no tenen nom, i queda clar que il·lustren situacions possibles però no reals.
Quan els seus deixebles van preguntar sobre l'ús de les paràboles, Jesús els va donar a Mateu 13:10-17 dos propòsits d'ensenyar a través de paràboles.
En primer lloc, els va dir que les feia servir perquè entenguessin el missatge millor, podent connectar conceptes amb exemples.I en segon lloc, ensenyava a través de paràboles perquè aquells que no volien creure no entenguessin el missatge.
Tots dos motius semblen contradictoris a primera vista, però són complementaris. Veiem que Jesús mai no va manipular ningú per creure. La seva ensenyança era clara per al qui buscava Déu, i no obstant la mantenia amagada per a aquells que no el volien trobar. D'aquesta manera, no afegia més culpa al judici d'aquells que l’estaven rebutjant.
De les paràboles de Jesús ens en queden expressions que molts, fins i tot aquells que no coneixen les Escriptures, reconeixen o utilitzen a les seves converses. Entre elles hi ha la idea d'estimar el proïsme o ser un bon samarità.
Llegim a Lluc 10: «Aleshores es va aixecar un mestre de la Llei i, per provar-lo, li preguntà: “Mestre, què haig de fer per tenir l’herència de la vida eterna?” Ell li digué: “Què hi ha escrit en la Llei? Com ho llegeixes?” Ell respongué: “Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb totes les teves forces i amb tota la teva ment. I al proïsme com a tu mateix.” Ell li digué: “Has contestat bé; fes això i viuràs.” Però ell, volent justificar-se, digué a Jesús: “I qui és el meu proïsme?”» LLUC 10:25-29*
Jesús li contestà a la seva pregunta amb una paràbola: Un jueu que viatjava a Jerusalem va ser assaltat per uns lladres i deixat malferit al costat del camí. Tot seguit i successivament, van passar tres persones. La primera era un sacerdot que anava camí a Jerusalem també. Ens diu el text que va passar de llarg. Probablement exerciria la seva funció religiosa i no volia ni arribar tard ni contaminar-se de cap manera. Per la raó que fos, va deixar el pobre tirat i va seguir el seu camí. Més tard va passar un levita. De la mateixa manera, els levites participaven en els sacrificis a Jerusalem. No ens diuen els seus motius, però aquest no es va complicar la vida i també va passar de llarg. Un tercer personatge s'apropava a la distància. Era un samarità. Puc imaginar els que estaven escoltant la història que explicava Jesús en aquests moments. Un samarità! Aquest segur que no pararia! Els jueus i els samaritans no es portaven bé.
Tot i això, Jesús va prosseguir: «Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell; en veure’l, se’n compadí; s’hi acostà, li va posar oli i vi a les ferides i les hi va embenar; després el pujà damunt la seva pròpia cavalcadura, el dugué a un hostal i el va atendre.» LLUC 10:33-34* Fins i tot ens diu el text que quan el samarità va haver de marxar per continuar el seu camí, li va donar uns diners al mesoner per a les despeses que aquest tingués a cura del ferit, afegint a més: «Tingues cura d’ell, i tot el que costi de més, jo t’ho pagaré quan torni.» LLUC 10:35*
Jesús li va preguntar a qui havia vingut amb la pregunta inicial: «Quin d’aquests tres et sembla que es va fer proïsme del qui va caure en mans dels bandolers?” Ell va dir: ”El qui en va tenir compassió.” Llavors Jesús li respongué: “Vés, i fes tu el mateix.”» LLUC 10:36-37*
És clar que només fent misericòrdia al nostre proïsme no heretem la vida eterna. El qui va venir a provar Jesús havia confirmat que era necessari per heretar la vida eterna “estimar Déu sobre totes les coses, i el proïsme com un mateix.” A 1 de Joan 4:20* llegim: «Si algú deia: Jo estimo Déu, però odia el seu germà, és mentider, perquè qui no estima el seu germà, a qui veu, no pot estimar Déu, a qui no veu.» Quan no estimem primer Déu no podem estimar els qui ens envolten.
Podem estimar aquells que són amables amb nosaltres, quan és convenient, si no ens incomoda, i si no altera els nostres plans. Però mostrar misericòrdia cap al proïsme quan costa, és aquí on podem mostrar veritablement l'amor de Déu.
Si estimem Déu, el seu amor ens dona la força per mostrar misericòrdia. Per això 1 de Joan 4 resumeix aquest concepte amb aquesta afirmació: El qui no estima, no ha conegut Déu; perquè Déu és amor. Que Déu ens ajudi a mostrar el Seu amor al nostre proïsme.


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Quan entrem al període de Quaresma, molta gent decideix privar-se d'alguna cosa en preparació per a la celebració de la Setmana Santa. No és una celebració que Déu demani a la Seva paraula. No entraré a jutjar si és bona pràctica o no, però per descomptat, no és una cosa que ens doni més favor davant de Déu. Sabem que Déu mira el cor més que no pas els nostres sacrificis, i a Ell li agrada que visquem en harmonia amb la seva voluntat. Així que, si et prives o no, és entre tu i Déu, i els teus motius per fer-ho també.
Ara bé, val la pena notar a Mateu 12:43-45 i a Lluc 11:24-26 uns versets que ens ensenyen del perill que hi ha a treure vicis de la nostra vida sense afegir bons hàbits.
Jesús presenta el cas parlant de «Quan l’esperit immund ha sortit de l’home, vaga pels sequerals buscant repòs i, no trobant-ne, diu: “Me’n tornaré a casa meva, d’on he sortit.” Arribat allà, la troba desocupada, escombrada i endreçada. Llavors pren amb ell altres set esperits pitjors que ell, hi entren i s’hi estableixen. I l’estat darrer d’aquell home esdevé pitjor que el primer.» MATEU 12:43-45*
No se'ns dona explicació d'aquest relat curt, però la lliçó que Jesús estava compartint queda clara. Una persona pot treballar per si mateixa per treure mals hàbits, pot netejar la seva vida, traient aquelles coses que no li convenen, però si ho fa sense omplir la seva vida d'allò que en realitat necessita, es pot comparar amb aquesta casa que Jesús descriu, desocupada, escombrada i adornada. Quan aquest esperit immund, representació d'aquests mals hàbits que ha tret de la seva vida s'adona de com està de bé la casa, truca set amics més i s'hi instal·la, fent que el darrer estat sigui molt pitjor que l'inicial.
Podem trobar-ne il·lustracions d’això en molts àmbits. A l'alimentació, les dietes restrictives que tenen aliments prohibits, si no se substitueixen aquests per aliments sans que sacien i nodreixen, acabarà fallant, deteriorant la salut de l'individu.
A l'àmbit social, si algú decideix deixar amics tòxics per millorar la seva vida, però no busca bons amics per substituir-los i formar un cercle d'amistats saludable, arribarà a sentir-se sol i es tornarà a trobar envoltat d'amistats perilloses.
Puc pensar en l'àmbit de l'educació, on es vol substituir valors negatius per aquells que edifiquen la persona. En tots els àmbits, quan es buida per una banda, s'ha de reemplaçar amb una mica millor que el que has rebutjat. Si no, no hi ha creixement positiu.
Però Jesús no vingué a aquesta Terra amb el propòsit d'ensenyar-nos sentit comú. Ell tenia al cap una cosa molt més gran que una lliçó sobre el canvi d’hàbits a la vida.
Jesús va venir a salvar els perduts, a treure el pecat del món, i això ho fa persona a persona. Quan Jesús va compartir aquest ensenyament, volia que els que estaven escoltant entenguessin que la salvació no consisteix només a despullar-nos d'allò que ens impedeix seguir-lo. El penediment és requisit indispensable per a la salvació; tanmateix, un cop deixem els nostres pecats als peus de Crist, hem d'omplir la nostra vida de Déu. Quan Crist ocupa cada racó de la nostra vida, no hi ha lloc per a aquelles coses que van contra la seva voluntat.
A Filipencs 1:21* l’apòstol Pau diu: «Perquè Crist és la raó de la meva vida.» Pau, com veurem més endavant, havia canviat el tema de la vida; ja no vivia per a la religió que abans el consumia; ara vivia per a Crist. Encara vivia la seva vida, però la vivia de manera diferent, perquè el propòsit principal de la seva existència era agradar a Crist.
Potser no has pres aquesta decisió que Pau va prendre, de substituir el tema principal de la teva vida. Crist et convida a fer-ho avui, a deixar de ser portat pel sistema establert del mal i ser ple de Crist, el Rei de reis.
Si ja has triat el tema de la teva nova llar interior, és probable que notis coses que no pertanyen a aquesta nova vida. Ara comença una nova reorganització, permetent que l'Esperit de Déu et guiï a deixar allò que no és digne d'un cristià, i substituir-lo pel que a Déu li agrada.
Les epístoles estan plenes de referències a “deixar” unes coses i “prendre” unes altres. T'animo a llegir les llistes que apareixen a Gàlates 4, Efesis 4 i Colossencs 3 i veure aquelles coses que haurien de desaparèixer a la teva vida i aquelles altres que han d'anar apareixent en el teu caminar diari amb Déu.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Jesús va escollir dotze deixebles que constantment estaven amb Ell, aprenent del Mestre i ajudant els altres. Com llegim al verset 1 de Lluc 8, aquests dotze anaven amb ell per totes les ciutats i llogarets, predicant i anunciant l'evangeli del regne de Déu. Però a més dels dotze, Jesús va tenir altres que eren propers a Ell. Per descomptat, podríem anomenar la seva mare, Maria. Podem deduir per la manca de referències a Josep durant els anys del ministeri de Jesús que el seu pare Josep ja havia mort. Maria sempre hi va ser, confiant en el seu Salvador, recordant la preciosa benedicció que se li havia atorgat de tenir i criar al mateix Fill de Déu. Sabem per Joan 7 que alguns dels seus germans no hi creien durant el seu ministeri. Joan 7 narra que aquests l'animaven a sortir més públicament si es volia fer conèixer, no entenent que el propòsit de Jesús no era adquirir fama; Ell havia vingut per complir la voluntat del Pare quan arribés el moment, i no s'havia de “vendre” a si mateix.
A Mateu 12 i Lluc 8 veiem que Maria i els germans de Jesús van venir fins on era, encara que no ens diu per què. Marc 3 ens aporta més informació deixant-nos saber que els germans estaven preocupats pel seu estat de salut i pel benestar familiar; havien dit que semblava que estava fora de si. La seva mare i els seus germans no van poder arribar fins on estava ensenyant, i van demanar que sortís fora per parlar amb ell en privat.
Jesús els va fer esperar, contestant al missatger: «Perquè el qui compleix la voluntat del meu Pare celestial, és el meu germà, la meva germana i la meva mare.”» MATEU 12:50*
Això no era per menysprear la seva família, encara que Jesús sí que sabria el veritable motiu d'aquesta interrupció. Amb aquesta afirmació Jesús estava més aviat confirmant la importància que Déu dona a cadascun dels qui busquen fer la Seva voluntat.
Ens narren els primers versets de Lluc 8 que també hi havia dones pietoses que estaven dedicant la seva vida a l’evangeli. Aquestes dones havien estat rescatades de malalties o de vida desordenada, i ara dedicaven les seves vides al servei de Déu. No deixaven de fer la vida diària; atenien a les seves feines, continuaven treballant per cuidar les seves famílies, però totes servien. L'evangelista esmenta per nom Maria Magdalena, Joana, dona de Cuses, un home que era alt funcionari de la cort d'Herodes, i Susanna. No obstant això, ens diu que n'hi havia moltes altres que li servien dels seus béns.
Elles no seguien Jesús perquè no tenien res més a fer. Tots aquests íntims de Jesús, homes i dones tenien alguna cosa en comú: organitzaven les seves vides per poder seguir i servir el Mestre.
Ens diu Lluc 8:16-18* que «No hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir, ni res de secret que no s’hagi de saber i fer conèixer.»
i ens recorda en els versets que continuen que “els qui senten la paraula de Déu i la fan” són veritablement els seus íntims.
Segles més tard, encara podem llegir d'aquells que van posar el servei a Déu en un lloc privilegiat a la seva vida. I nosaltres també podem ser fidels íntims de Déu.
Ens considerarà el Senyor com un dels seus íntims? Som conscients que allò que fem en secret serà manifestat un dia? Cerquem una relació íntima amb el Déu veritable.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Durant els dies que Jesús va estar a Jerusalem, no es va quedar a casa meditant sobre allò que l'esperava. El veiem que va aprofitar el temps ensenyant. Dilluns de camí al temple per netejar-lo, havia vist una figuera plena de fulles. S'havia apropat per veure si tenia fruit, però no en va trobar cap. Jesús va maleir la figuera en senyal de la nació d’Israel que també semblaven tenir fruit, però en realitat la seva religió era estèril. Dimarts de camí a la ciutat, Jesús i els seus deixebles van passar la mateixa figuera que Jesús havia maleït el dia anterior.
Marc 11:20-22«L’endemà al matí, quan passaven per allí, van veure que la figuera s’havia assecat de soca-rel. Pere se’n recordà i li digué: “Rabí, mira, la figuera que vas maleir s’ha assecat.” Jesús els respongué: “Tingueu fe en Déu”.» MARC 11:20-22 BEC
Recordem, Jesús no va maleir la figuera perquè estava frustrat o enfurismat. Era un senyal del judici de Déu contra la religió estèril del seu poble. Per això Jesús aprofita l'oportunitat per animar els seus deixebles a confiar en Déu. Un cop entrat a la ciutat, Jesús es va posar a ensenyar al poble del judici de Déu contra la rebel·lia del seu poble.
Lluc 20:9-26«Llavors es posà a contar al poble aquesta paràbola: “Un home va plantar una vinya, la va arrendar a uns vinyaters i va marxar per una llarga temporada. Al seu moment va enviar als vinyaters un dels seus criats a fi que li donessin la part corresponent de la collita de la vinya, però els vinyaters, després d’apallissar-lo, el van fer tornar de buit. Va enviar de nou un altre criat; a aquest també, després d’apallissar-lo i d’ultratjar-lo, el van fer tornar de buit. Encara els va tornar a enviar un tercer criat, però també a aquest el van malferir i el van foragitar.»
«Llavors l’amo de la vinya digué: ‘Què puc fer? Els enviaré el meu fill estimat; potser a ell el respectaran.’ Quan els vinyaters el van veure, es digueren entre ells: ‘Aquest és l’hereu; matem-lo per quedar-nos l’heretat.’ Llavors el tragueren fora de la vinya i el van matar. Què penseu que els farà l’amo de la vinya? Vindrà, exterminarà aquests vinyaters i donarà la vinya a uns altres.” Els qui escoltaven van dir: “Déu no ho permeti.” Però ell, mirant-se’ls, els digué: “Què vol dir, doncs, allò que diu l’Escriptura: La pedra que rebutjaren els constructors s’ha convertit en la clau de l’arc? Tothom que caigui sobre aquesta pedra s’hi destrossarà; i al qui li caigui al damunt el farà miques.” Els mestres de la Llei i els grans sacerdots volien agafar-lo en aquell mateix moment, perquè havien comprès que la paràbola es referia a ells, però van tenir por del poble.»
«Llavors es posaren a l’aguait i li van enviar uns espies que, fingint-se homes de bé, el poguessin atrapar en alguna paraula que digués, a fi de poder-lo lliurar a la jurisdicció i a l’autoritat del governador. I li van preguntar: “Mestre, sabem que parles i ensenyes com cal, i que no tens favoritismes, sinó que ensenyes en veritat el camí de Déu: ens és permès de pagar el tribut al Cèsar o no?” Ell, però, que s’havia adonat de la seva astúcia, els digué: “Ensenyeu-me un denari. De qui són la imatge i la inscripció que porta?” Li respongueren: ”Del Cèsar.” Llavors els digué: “Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.” Així no el pogueren sorprendre en cap paraula davant del poble, i sorpresos de la seva resposta, van callar.» LLUC 20:9-26 BEC
Fixa't. Jesús utilitza aquesta ocasió per recordar als que buscaven ocasió per acusar-lo que cada persona és portadora de la imatge de Déu. Déu, en el moment de la creació, ens va fer a imatge seva. Les monedes dels romans portaven gravades la imatge del Cèsar, per la qual cosa Jesús els diu “doneu a Cèsar el que és de Cèsar,” és a dir: ja que la moneda porta la seva imatge doneu-li el tribut que demana. Però molt més important, si nosaltres portem gravada la imatge de Déu, no seria lògic que el nostre ésser li donés tribut i l’honra a Déu?

En diverses ocasions vam trobar persones que després de rebre un encàrrec de part de Déu, van dubtar, i Déu els va donar un senyal. Podem esmentar Moisès, a qui Déu li va demanar que tirés la vara a terra per mostrar-li el poder amb què es presentaria davant faraó; o Gedeó, el qual va demanar dos senyals diferents abans d'enfrontar-se a l'immens exèrcit enemic amb tan sols 300 soldats. I Déu els va donar senyal, i això va servir d'afirmació que allò que Déu els estava prometent era fiable.
Tanmateix, als evangelis trobem persones que malgrat veure els senyals miraculosos de Jesús, encara no volien creure. Mateu 12 ens narra «Llavors el van interpel·lar uns mestres de la Llei i uns fariseus, i li digueren: “Mestre, voldríem que ens fessis un senyal.”» MATEU 12:38*
Curiosament li diuen Mestre, però no volen sotmetre's a la seva autoritat i ensenyament, no fins que aquest els mostri senyal. Però no en tenien prou amb tot el que estaven veient? Aquests homes havien estudiat les Escriptures. Haurien de ser els primers a reconèixer el Fill de l'Home enviat a la Terra. Haurien d'estar reconeixent allò que els profetes havien anunciat del Messies i ser els primers a seguir-lo. No obstant això ,estaven escollint dubtar, i demanar senyal.
La resposta de Jesús no va ser el que buscaven, segurament. Ell va dir: «Una generació dolenta i adúltera demana un senyal, i no li serà donat cap més senyal que el de Jonàs.» MATEU 16:4*
Una resposta similar rebrien altres com aquests que uns capítols més tard demanaven senyal del cel. Jesús els va amonestar dient-los bàsicament: Estudieu el cel per predir el temps, però no sou capaços d'estudiar els temps per reconèixer el Messies. No tindreu més senyal del que ja us ha estat donat; la del profeta Jonàs (Mateu 16:4). Quin era el senyal del profeta?
Quan llegim la història de Jonàs, no pensem que seria un senyal profètic sobre què passaria al Messies. Diu el Senyor: «Perquè, així com Jonàs va passar tres dies i tres nits en el ventre del monstre marí, així el Fill de l’Home passarà tres dies i tres nits dins del si de la terra.» MATEU 12:40*. Jesús els estava donant un senyal que no podrien identificar fins després de mort Jesús, i en arribar el moment de la resurrecció. Però el Senyor sabia que la incredulitat d'aquests homes no els permetria veure la realitat, perquè quan hom decideix no creure, els seus ulls estan encegats a la veritat.
Aquests que demanaven senyal per poder creure van rebre aquesta reprimenda:«Els ninivites s’alçaran en el judici contra aquesta generació i la condemnaran, perquè ells es penediren amb la predicació de Jonàs; i mireu que aquí teniu una cosa més gran que Jonàs.» LLUC 11:32*«La reina de Migjorn s’alçarà en el judici contra els homes d’aquesta generació i els condemnarà; perquè va venir des dels confins de la terra per escoltar la saviesa de Salomó; i mireu que aquí teniu una cosa més gran que Salomó.» LLUC 11:31*
Jesús els compara als habitants de Nínive i a la reina de Mitjorn. Els de Nínive, en rebre paraula del profeta, van creure i es van penedir. La reina de Mitjorn, havent sentit del Déu Veritable, va deixar els seus déus falsos i va viatjar llarga distància per sentir de Déu per boca del rei Salomó. Jesús diu que el dia del judici, quan aquests escribes i fariseus donessin excuses que no sabien, que no ho havien entès bé, que no havien tingut senyal, l'exemple dels de Nínive i de la reina de Mitjorn, figures que aquests considerarien pagans, els condemnarien.
I és que ara tenien davant a un molt més gran que Jonàs i Salomó. I no obstant això, en lloc de creure, demanaven senyal.
Què et faria falta a tu per creure a Crist? Quin senyal n'hi hauria prou perquè, deixant els déus falsos d'aquesta època, et tornessis a Déu?
Ens han estat donats senyals. El senyor Jesús va ressuscitar, i van ser molts els que el van veure. Hi ha prou evidència per creure en el Veritable Déu, per la qual cosa, com ens diu Romans 1:20, no tenim excusa. Tenim com a senyal la Paraula escrita de Déu, tenim com a senyal l'evidència plasmada a la creació. Tenim com a evidència el poder de Déu a la vida dels qui s'acosten a Ell.
Han de creure amb confiança; no hi ha cap motiu per dubtar que Déu és, i que és fidel, com llegim a Hebreus 11:6.
«Ara bé, sense la fe és impossible d’agradar-li. El qui vulgui acostar-se a Déu cal que cregui que existeix i que recompensa aquells qui el busquen.»

* BEC: Bíblia Evangelica Catalana

Creus en l'Esperit Sant? Alguns no tenen idea de qui és, i altres posen tant èmfasi en l’esperit sant, que basen la seva fe en emocions que creuen sentir més que a la Paraula revelada de Déu.
La Bíblia ens mostra Déu en tres persones diferents, Pare, Fill i Esperit Sant. Totes tres presenten l'essència de la Deïtat, i una no és més Déu que l'altra. Tot i que la paraula Trinitat no apareix a la Bíblia, el concepte en si és present des de la creació a Gènesi fins a les darreres paraules de l'Apocalipsi.
A Déu Pare el veiem a través de les Escriptures, a Déu Fill ja hem emfatitzat que també el trobem de principi a fi, però no oblidem que l'Esperit Sant també és clarament present a les pàgines de les Escriptures. L'Esperit de Jehovà apareix de retruc, parlant als profetes i guiant l'ésser humà cap al coneixement de Déu.
Molts passatges bíblics presenten l´obra de l´Esperit Sant. En primer lloc, és Ell qui convenç del pecat, pas imprescindible per a la salvació per fe (Joan 16:8). Però la seva obra no s'acaba. També produeix un canvi positiu a la vida del creient, manifestant el seu fruit: amor, goig, pau, paciència, benignitat, bondat, fe, mansuetud i temprança (Gàlates 5:22-23). També les Escriptures ens diuen que intercedeix per nosaltres en la pregària quan no sabem com demanar (Romans 8:26). Veurem més endavant que quan Jesús va pujar al cel, va prometre als seus deixebles que amb ells es quedava “El Consolador”. Aquest és l'Esperit Sant de Déu, que està al cor de cada creient.
A Mateu 12, els fariseus van acusar Jesús de fer fora dimonis pel poder de Beelzebú, això és Satanàs. És clar, que aquesta pràctica de fer fora esperits la practicaven els fariseus igualment, per la qual cosa Jesús els va qüestionar la seva acusació «Si, doncs, jo expulso els dimonis pel poder de Beelzebul, els vostres seguidors, per quin poder els expulsen? Per això ells mateixos seran els vostres jutges.» MATEU 12:27*
Jesús va explicar que no tenia sentit que Satanàs fes fora a Satanàs, perquè el seu regne estaria dividit. Aquest tema ens pot semblar una mica estrany, però vull que vegem com Jesús va aprofitar l'ocasió per presentar-los la realitat de Déu. Els va dir: «En canvi, si és per l’Esperit de Déu que jo expulso els dimonis, és prova que el Regne de Déu és aquí amb vosaltres.» MATEU 12:28*. Jesús actuava amb el poder de l'Esperit de Déu. Quan aquests fariseus dubtaven de l'Esperit Sant de Déu, estaven blasfemant contra aquest.
Quan l'Esperit Sant està amonestant una persona, fent-li sentir la necessitat de penediment, i aquesta no respon a aquesta crida, la seva oportunitat de perdó s'esvaeix, i per això no hi ha perdó, perquè el perdó ve després d'escoltar i atendre l'obra de l'Esperit Sant de Déu. Podem dubtar durant un temps, i per la gràcia de Déu reconèixer la nostra necessitat de Déu que ens mostra l'Esperit, i rebre l'obra del Fill a la creu per tenir accés al Pare. Però si ignorem contínuament l'Esperit, pecant contra Ell, la perdició de l'ànima és inevitable.
Així, veiem que les tres persones de la Trinitat estan involucrades en el procés de salvació d'una ànima.
Déu Pare ha ideat el pla pel qual podem ser reconciliats amb Ell, l'Esperit Sant ens convenç de pecat perquè puguem penedir-nos, i en Crist Déu va carregar el pecat de tots nosaltres perquè per fe puguem ser salvats i tenir accés directe al Pare.
Gràcies a Déu que Ell és molt més gran que la nostra ment.Pot ser que no entenguem tots els detalls de la seva essència, però podem confiar en Déu per a la salvació de la nostra ànima.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

De vegades comento la benedicció que és ser usada per Déu, i cada vegada que ho faig, em pregunto si algú pensarà en el concepte de ser “usada” com una cosa negativa. Veiem amb indignació com algunes persones amb influència utilitzen altres perquè facin la feina que ells no volen fer, o per arribar a brillar ells a costa d'altres.
Aquests abusos reflecteixen la manera com Satanàs utilitza a molts. El maligne fa servir qui es posi a la seva disposició per als seus propis beneficis i després els deixa tirats. Molts joves que flirtejaven amb vicis i plaers prohibits acaben sent esclaus als vicis que al principi venien camuflats de plaer. Molts es troben amb les seves vides destrossades després d'haver abandonat el bon camí i haver servit als plaers d'aquest món. Aquests plaers que tant prometien resulten ser ceps que empresonen.
Però això no s'assembla gens a la manera com Déu actua. Quan Déu convida algú a seguir als seus camins, és sempre per al benefici de la persona que el segueix. Diguem que Déu no necessita servents ni seguidors. Déu és autosuficient. Tot i això, en la seva bondat, ens permet ser part del seu preciós ministeri, usant les nostres vides per fer la Seva perfecta i agradable voluntat, com ens diu Romans 12:2.
A Mateu 12:15-21* llegim que després de guarir Jesús un home en el dia de repòs, els fariseus volien destruir-lo. «Però Jesús, que ho sabia, se’n va anar d’allí. Molts el van seguir i ell els guarí tots.» Curiosament, els que el seguien buscant curació, la van rebre; no obstant això, no ho va fer Jesús per guanyar fama. Ens diu el text que Éll «Però els va manar que no el descobrissin». MATEU 12:16*
No necessitava que anessin proclamant que Jesús els havia curat. Jesús no havia vingut per començar un moviment de guariment. Això ho feia per proclamar la seva deïtat. En la seva bondat va guarir a qui se li acostava, i en humilitat, els va demanar que no ho anessin anunciant.
Ens explica Mateu que Jesús va fer això “perquè es complís el que havia dit el profeta Isaïes, quan va dir: «Mireu el meu servent, que jo he escollit; el meu estimat, en qui m’he complagut íntimament. Damunt seu posaré el meu esperit i anunciarà el dret a les nacions. No disputarà ni cridarà, ni li sentirà ningú la veu pels carrers.» MATEU 12:18-19*
Aquesta poesia d'Isaïes ens presenta al Messies. Jesús va venir en humilitat, com un servent. Déu l’enviava com l'Escollit, el seu Estimat. Va venir a anunciar judici, i va venir a donar la seva vida per nosaltres, els pecadors.
Filipencs 2 ens explica que Crist, sent Déu, va venir en forma d'home per viure amb les limitacions d'un ésser humà durant el seu temps aquí. Va pagar amb la seva pròpia vida el preu del perdó per a aquells que ni tan sols l’havien buscat. Ens diu Joan que Crist ens va estimar primer, abans que nosaltres l'estiméssim a Ell. Però a tots els qui creuen en El seu nom, ens ha donat vida que dura per sempre.
Aquells que li serveixen, segueixen el seu exemple, perquè Crist és el servent Estimat, el servent per excel·lència. Però quan posem la nostra vida al seu servei, ho podem fer en confiança, perquè Ell no és un Senyor que s'aprofiti dels qui el serveixen. Quan Jesús va venir a la terra, va rentar els peus dels seus seguidors. No hi ha millor Senyor que aquell que es presta a suplir les necessitats dels seus treballadors. I no hi ha millor Senyor que aquell que es dona de si pel benestar dels seus servents.
Amb ganes vull servir a qui s'ha donat per mi, perquè a més sé que servint-lo a Ell sortiré mil vegades millor que servint els meus propis desitjos. És un honor ser serventa de Déu, útil al Seu servei.Gràcies, Déu per permetre'm ser un dels teus utensilis. Gràcies per fer-me servir en amor per proclamar la teva glòria.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Al capítol 12 de Mateu trobem el relat de dos incidents en què es va acusar Jesús de fer feina el dia de repòs dels jueus. El quart manament dels deu que Déu va donar al seu poble era que guardessin el dia de repòs. En l'explicació de la llei, s'especificava que havien de tenir tot preparat al capvespre de divendres perquè dissabte, el dia de repòs observat pels jueus no s'hagués de fer cap feina, ni tan sols cuinar. Vam poder experimentar aquesta pràctica quan en estar visitant Israel, vam anar a veure el capvespre a la Muntanya del Precipici, a Natzaret cap a les 5 de la tarda. Quan vam acabar de contemplar la bella posta de sol, vam baixar de la muntanya per descobrir que tots els comerços havien tancat i no teníem un lloc on menjar o comprar menjar.
En temps de Jesús, especialment els fariseus, prenien molt seriosament el dia de repòs. Tot i això, Jesús, que deia ser el Messies, semblava estar desafiant la llei de Moisès. Ens diu el text que...«Per aquell temps, Jesús passava en dissabte per uns sembrats, i els deixebles tenien gana i es van posar a arrencar espigues i a menjar-se-les. Quan els fariseus ho van veure, li digueren: “Mira, els teus deixebles fan el que no és permès de fer en dissabte.”» MATEU 12:1-2*
Jesús va prendre aquesta oportunitat per ensenyar-los l'essència de l'ordenança sobre aquest dia que els havien de guardar relatant-los com David, mentre fugia del rei Saül, quan va tenir gana, havia menjat dels pans sacrificats Déu a l'altar. També va al·ludir Jesús al fet que el dia de repòs, els sacerdots del temple treballaven per complir els ritus establerts, i això es podria considerar com una profanació del dia de repòs segons ells. Però Jesús conclou la seva defensa amb una clara afirmació sobre si mateix i el dia de repòs (12:6-8*): «Doncs us dic que una cosa més gran que el temple es troba aquí.» Aquí Jesús declara la seva deïtat, i continua dient-los: «Si haguéssiu comprès què vol dir: el que vull és compassió i no sacrificis, no hauríeu condemnat uns innocents. Perquè el Fill de l’Home és senyor del dissabte.”»
Què volia dir Jesús amb això? Aquest principi de “el que vull és compassió i no sacrificis” venia de l'Antic Testament. El trobem tal com a Osees 6:6, una de les ocasions en què Déu recorda al seu poble que el que vol no són sacrificis i holocaustos, sinó que el coneguin a Ell i facin el que li agrada. Déu havia afirmat això a Saül a 1 de Samuel 15, quan aquest l’havia desobeït per oferir-li sacrificis que a ell no li corresponia fer.
Un cop més Jesús ensenya que el secret no és guardar ritus i tradicions, sinó viure una vida d'obediència a Déu.
El mateix dia de repòs, i arribant a la sinagoga, ens narra Mateu que va passar un altre incident: «Allí hi havia un home que tenia la mà paralitzada. Aleshores, per tal de poder-lo acusar, li van preguntar: “És permès de guarir en dissabte?”». I Jesús va respondre: «“Qui de vosaltres, si un dissabte li cau en un clot la seva única ovella, no l’agafa i la treu? Doncs bé, quant més valuós no és un home que no pas una ovella! De manera que és permès de fer el bé en dissabte.”» MATEU 12:10-12*
Estaven intentant trobar alguna cosa de què acusar Jesús segons les seves lleis, però Jesús va fer servir la llei per mostrar-los que així com es podia treure un animal d'un forat en el dia de repòs si aquest queia, molt més just seria treure un ésser humà d'una aflicció com la que patia aquest home. La idea no era ser completament inactiu o inútil el dia de repòs, sinó mostrar per les seves activitats durant el dia de repòs que respectaven al Creador del dia.
Déu va crear el món en sis dies, i el setè ens diu que va descansar. Déu no estava cansat, però va prendre un dia per contemplar la bellesa del que havia creat. Des del principi, el Creador ha volgut que parem sistemàticament a contemplar el que Déu està fent a les nostres vides. Davant aquest manament, podem seguir rituals de forma dogmàtica, causant més tensió que repòs, i jutjant altres per les seves accions, o podem, com Jesús va fer, gaudir d'un dia de descans atenent aquelles coses que agraden a Déu i gaudint de la companyia d'altres creients.
Hem de fer el bé cada dia, però hem de cercar sistemàticament el temps per contemplar aquelles coses que Déu està fent, i donar-li gràcies pel descans que podem gaudir en Ell.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Ens explica Lluc una trobada de Jesús amb un fariseu anomenat Simó. Recordem que els fariseus eren religiosos jueus molt dedicats a l'estudi i el compliment de la llei i les tradicions del poble jueu. Aquests es creien millors que la resta dels jueus, i la majoria estaven en contra de Jesús, perquè aquest s'estava presentant a si mateix com el Messies, l'enviat que els jueus esperaven durant segles.
Simó va convidar Jesús a dinar a casa seva, i Jesús va acceptar la invitació. Ens diu el text que «Amb això, una dona pecadora que hi havia al poble, quan va saber que dinava a casa del fariseu, s’hi presentà amb un flascó d’alabastre ple de perfum i se li acostà per darrere; es posà als seus peus tot plorant i començà a banyar-los-hi amb les llàgrimes, i amb els cabells del seu cap els hi eixugava, li besava tendrament els peus i els hi ungia amb el perfum. En veure-ho, el fariseu que l’havia invitat raonava dintre seu: “Si aquest fos profeta, sabria qui és i quina mena de dona l’està tocant, ja que és una pecadora.”» LLUC 7:37-39*. Aquest Simó fariseu sabia qui era la dona, probablement una prostituta. Com coneixia Simó aquesta dona? Per què va poder entrar a casa seva?, em pregunto.
Simó estava jutjant Jesús per deixar que la dona li ungís els peus amb perfum i amb les llàgrimes del seu cor compungit. Simó pensava que si Jesús era Déu com Ell proclamava, hauria de saber que aquesta dona no era, segons els del voltant, digna d'acostar-se a Jesús.
Però és clar que Jesús sabia qui era ella i el que hauria fet. Recordem que Jesús és qui coneix els cors. Per aquest motiu, perquè sabia el que ell estava pensant, es va tornar a Simó «Llavors Jesús li va dir: “Simó, haig de dir-te una cosa.” Ell li respon: “Digues, Mestre.” “Un prestador tenia dos deutors: l’un li devia cinc-cents denaris, i l’altre, cinquanta. Com que no tenien amb què pagar, va perdonar el deute a tots dos. Quin d’ells et sembla que li estarà més agraït?” Simó li respongué: “Suposo que aquell a qui ha perdonat més.” Ell li va dir: “Justament.”» LLUC 7:40-43*
La pregunta era senzilla. Dues persones tenien un deute i el cobrador havia vingut a parlar amb ells. Quan aquest va perdonar els deutes perquè ells no podien pagar, va perdonar més a aquell que més devia, i tots dos van arribar a estar en pau, sense deure res. Tots dos haurien d'estar agraïts per haver estat deslliurats del deute, però el més agraït era aquell que devia més perquè se li havia perdonat més.
Jesús va dir a Simó: «“¿Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m’has presentat aigua per als peus; ella, en canvi, m’ha regat els peus amb les llàgrimes i me’ls ha eixugat amb els cabells. Tu no m’has besat; ella, en canvi, des que sóc aquí, no ha parat de besar-me els peus. Tu no m’has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m’ha ungit els peus amb perfum.» LLUC 7:44-46*
Jesús va ensenyar a Simó, que aquesta dona mostrava gratitud pel perdó de Déu a un nivell que ell no havia estat disposat a demostrar. Aquesta dona sabia que era pecadora, i que Jesús podia perdonar-la i alliberar-la dels seus lligams. Simó, però, es creia més just que ella, i per tant no semblava adonar-se de la seva necessitat de Déu. Així que no havia mostrat el mateix amor envers Crist.
Però Déu veu cada ésser humà com a pecador, ja que cap és lliure de falta. No obstant això, a diferència de com nosaltres jutgem els pecats segons ens semblen més o menys respectables o acceptables, Déu veu tot pecat com a inacceptable, aquells que nosaltres classifiquem com a petits i els que veiem com a aberrants. I Ell ofereix perdó i alliberament de tots ells.
Aquell que reconeix el seu pecat i és perdonat, estimarà molt i mostrarà agraïment per aquest alliberament. I aquell que no ho reconeix, no tindrà l'oportunitat de gaudir del perdó, i la pau i el goig que venen d'haver-ho experimentat.
Jesús li va dir a la dona: «“La teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau.”» LLUC 7:50*. No l'havien salvat les llàgrimes, ni el perfum, sinó la fe amb què havia arribat als peus de Jesús.
Havia pecat molt, i Jesús li havia perdonat tot, perquè el seu perdó és proporcional al nostre pecat, deixant sempre saldat el deute. I a qui molt se li havia perdonat, molt va estimar.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

El descans ve definit al diccionari com “Quietud, repòs o pausa a la feina o fatiga. I també com: “causa d'alleujament a la fatiga i a les dificultats físiques o morals.”
Quan parlem de descans, podem referir-nos a una pausa en activitat física o a un alleugeriment emocional. Potser estàs pensant en aquest moment que et podries beneficiar d'un descans que inclogués tots dos àmbits, el físic i l'emocional.
El Senyor Jesús diu a Mateu 11:28** «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar.» En què consisteix aquest descans que Jesús estava oferint? Podem beneficiar-nos d'aquest descans?
La invitació de Jesús és per a aquells que estan cansats i afeixugats. Algú que està cansat estarà experimentant un cansament físic. Potser ha anat massa temps sense dormir bé, o sense prendre descansos per reposar forces, potser no s'està alimentant bé, o per un motiu o un altre, el seu cos està esgotat. El nostre cos té maneres de deixar-nos saber que està cansat, però moltes vegades no fem cas i continuem amb la feina.
Jesús també crida als afeixugats. El concepte d’afeixugat sembla comunicar el cansament emocional, mental o espiritual. Ens podem afeixugar amb preocupacions, pecats, problemes personals o fins i tot qüestions alienes, situacions que ens semblen injustes o complicades, o potser un cúmul de diferents causes d'ansietat.
Quan ens afeixugem emocionalment, és molt probable que es manifesti al nostre cos físic, arribant a estar abatuts i cansats alhora.
Jesús, diu «Veniu a mi tots els qui esteu abatuts i afeixugats, que jo us donaré repòs.»El Salm 55:22* exhorta: «Descarrega el teu pes sobre el Senyor, i ell et sostindrà; no permetrà mai que el just s’enfonsi.»I 1 Pere ens diu que «descarregueu damunt d’ell totes les vostres inquietuds, perquè ell es preocupa de vosaltres.» 1 PERE 5:7*
Per fer fora les nostres càrregues i ansietats sobre Déu, primer hem d'acceptar que no som totpoderosos, que tenim límits, i per tant necessitem ajuda externa. Quan fem això, reconeixem la nostra feblesa, i podem aturar i demanar a Déu que ens renovi les forces.Isaïes 40:29* ens diu que «Ell dóna força al qui està cansat, augmenta la vigoria del feble.»El senyor completa la seva invitació al text de Mateu dient: «Carregueu-vos el meu jou i apreneu de mi, que sóc de cor benigne i humil, i trobareu descans per a l’ànima»Jesús ens ofereix entrar al jou amb ell. Un jou és el que es col·loca sobre dos bous per poder portar l'arada. Quan acceptem el jou del Senyor, ell ens diu que la càrrega es fa lleugera. Fa fàcil la feina. Quan som dòcils i humils, i busquem l'ajuda de Déu en lloc d'intentar portar les càrregues en les nostres pròpies forces, aleshores podem descansar en les seves forces.La nostra ànima pot descansar en Déu quan hem deixat les nostres càrregues als seus peus i les hem substituït per la vida que Ell vol compartir amb nosaltres. És aleshores quan podem experimentar el veritable descans.
T'atreveixes a deixar-li portar les càrregues i unir-te amb Ell al seu jou? Veuràs que val la pena.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana** BCI: Bíblia Catalana Interconfesional