Reflexos de la seva glòria

Continues volent descobrir el missatge que Déu ha deixat a la seva Paraula? Enmig de temps regirats, la Paraula de Déu ens ofereix seguretat. En un món de relativisme, la veritat absoluta de Déu i de la seva Paraula ens dona estabilitat. La Paraula de Déu no és per a covards. 
A Josuè 1 llegim com Déu animava Josuè a ser valent. A través de l'Antic Testament llegim que Déu instrueix el seu poble i en particular diversos dels dirigents i profetes dient: “No tinguis por, perquè jo estic amb tu.”  De la mateixa manera, al Nou Testament tenim paraules d'afirmació que ens inspiren a confiar en Déu i no témer. I en la seva segona carta a Timoteu, Pau, escrivint des de la presó, instrueix Timoteu a mantenir-se ferm en la fe, amb valor i determinació.  Al primer capítol de la carta, li diu: 'et recordo que has de revifar el caliu del do de Déu, que portes dintre teu'2 TIMOTEU 1:6*.Timoteu havia reconegut el Senyor Jesús com a Salvador dels seus pecats, i per tant ,gaudia del preciós regal de Déu, el seu propi Esperit Sant. És per això que podia estar confiat, i ara havia de viure amb valentia, segons el verset 7: 'Perquè Déu no ens ha pas donat un esperit de covardia, sinó de valentia, d’amor i de seny, '2 TIMOTEU 1:7*.
Quan som salvats, l'Esperit de Déu viu dins nostre. Llegim a Romans que som temple de l'Esperit, i el seu fruit s'ha de reflectir a les nostres vides. Últimament, he estat reflexionant en com la influència de l'esperit s'ha de manifestar a la meva vida. Hem llegit sobre els diferents aspectes del fruit de l'Esperit, de l'amor, el goig, la pau, la paciència, la benignitat, la bondat i la fe; sobre la mansuetud i la temprança, però mai no havia parat a pensar que quan no trio viure en l'Esperit, estic en realitat vivint com un covard. Pau diu que Déu no ens ha donat esperit de covardia, sinó de valentia, d’amor i de seny. És a dir, necessito el poder de l'Esperit per estimar, quan estimar es fa difícil. Quan algú em tracta d'una manera que em fa mal, el més fàcil és allunyar-me d'aquesta persona i buscar el meu propi bé. Tot i això, hi ha situacions en què la meva vida no corre perill per mostrar bondat a algú que no la mereix. En aquesta situació, puc exercitar el poder de l'Esperit, allunyar-me de la meva pròpia covardia, i estimar, pel poder del do de Déu a la meva vida. De la mateixa manera, en moments en què no em ve de gust res fer el que és correcte, Déu espera que m’agafi del poder de l'Esperit per exercitar autodomini, per fer el que he de fer. El que és fàcil en aquesta situació pot ser que sigui seguir les meves emocions i obeir el meu instint, però el més valent és fer ús del poder de l'esperit que viu en mi i, a través d'ell, manifestar amor i seny.
Com que llegim en el text, Crist ens ha salvat i ens ha cridat, podem mantenir-nos ferms. Al verset 12* diu Pau: 'per aquest motiu he de patir el que pateixo, però no me’n dono vergonya, perquè sé en qui he cregut, i estic segur que és prou poderós per a guardar el meu dipòsit fins a aquell dia’.
Pau havia patit aflicció per viure per a Déu, però tot el que estava patint, fins al punt de la mort si escau, no li provocava amargor. Ell sabia en qui confiava, i la seva esperança era segura. El poder de l'esperit que hi habitava era el mateix poder que va aixecar Crist de la tomba, com ens diu Romans 8:11.
De la mateixa manera, tu i jo, si hem confiat en Crist, podem viure una vida de confiança. No hem de viure amb temor de què ens vindrà, perquè sabem que quan arribi la fi de la història, estarem fora de perill en Crist. Podem viure amb la certesa que qui va començar l'obra en nosaltres la perfeccionarà, com ens diu Pau a Filipencs.
L'evangeli no és per a covards, així que aprofitem el poder de l'esperit i visquem una vida de poder, amor i seny.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Pau escriu a Timoteu per animar-lo i donar-li instruccions de com ser útil pel Senyor al lloc on Déu l’havia posat. El mateix Pau reconeixia que Déu per la seva gràcia salvadora l'havia rescatat d'una vida sense sentit i li havia concedit el privilegi de compartir amb altres la gràcia que ell havia rebut. Era Déu qui també havia cridat i salvat per gràcia Timoteu, i era Déu qui podia guardar cadascun dels seus fills dels falsos profetes i de les faules enganyoses. Per tot això, Pau exalta Déu al verset 17: 'Al Rei dels segles, al Déu únic, immortal i invisible, honor i glòria pels segles dels segles. Amén’.
Pau havia de deixar clar que Déu és qui salva i guarda, i emfatitza que per viure “una vida tranquil·la i assossegada, en plena devoció i dignament” davant de Déu i dels homes, és imprescindible mantenir una vida de pregària saludable.
Al capítol 2 Pau exhorta els creients que facin pregàries per tots els homes. Això pot semblar molt genèric, però mostra que cada persona a la Terra necessita la intercessió d'un cristià davant del tron ​​de Déu. T'has parat a pensar que és possible que tu siguis aquest cristià que pot pregar per aquella persona amb qui et creues cada dia?.
És important que preguem pels que coneixem, i que ens donem suport els uns als altres en pregària, però hem de mantenir el nostre cor obert per estimar a alguns que no coneixem i que Déu posa en el nostre camí perquè els puguem presentar davant d'aquell que sempre escolta les oracions.
Pau especifica algunes persones i motius de pregària que han de ser presents a les nostres pregàries; A 1 Timoteu 2:1-3* ens diu Pau 'En primer lloc, doncs, recomano que es facin pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes, pels reis i per totes les autoritats, a fi que puguem dur una vida tranquil·la i assossegada, en plena devoció i dignament. Això és bo i acceptable als ulls de Déu, el nostre Salvador’.
No ens podem permetre deixar de pregar per aquells que ens dirigeixen, ja sigui en l’àmbit de la llar, de la feina, o de reis i governants. Pau ens recorda que és bo i agradable davant de Déu, 'que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat. '1 TIMOTEU 2:4*.
Recordeu l'ús d'aquests adjectius per descriure la perfecta voluntat de Déu? A Romans 12:1-2 ens diu que la voluntat de Déu és bona i agradable. És la Seva voluntat que portem davant del tron ​​a aquells que prenen decisions per nosaltres. Encara que no sentim afecció natural per aquestes persones, l'apòstol Pau recorda als cristians que la pregària pels dirigents porta com a resultat el nostre propi benefici, ja que si els nostres líders ens permeten tenir la llibertat per obeir Déu, podrem viure la vida més quieta i reposadament. Hem de demanar a Déu que per la Seva gràcia ens permeti la llibertat de culte a la nostra terra, i que puguem gaudir una vida pietosa i honesta gràcies a l'obra de Déu a través dels nostres líders.
Recordem que Pau no va tenir els líders més pietosos o pacífics; tot al contrari. Quan va escriure la segona carta a Timoteu, Pau es trobava a la presó i Neró el cruel governava a Roma. Pau podria llegir la carta que ell mateix havia escrit sota la inspiració de Déu, sobre la necessitat de pregar sempre. Els cristians vivien sota el domini de l'imperi romà i de vegades també sota jueus que seguien la tradició per sobre de la voluntat de Déu, per la qual cosa Pau els havia d'exhortar a pregar “per tots els homes”, sense excepció.
T'animo a prendre un temps per pregar per aquells que Déu ha posat a la teva vida. Prega per la seva salvació, i demana a Déu, com ens recorda el savi Salomó a Proverbis 21:1, que dirigeixi ell el cor del rei, o del dirigent que Déu hagi permès al teu entorn, “Perquè això és bo i agradable davant de Déu nostre Salvador”.



* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Coneixes Timoteu? És un personatge del qual no sabem res de negatiu. Quan llegim sobre Timoteu al llibre de Fets, el trobem acompanyant i ajudant l'apòstol Pau en els diferents viatges per compartir l'evangeli i establir comunitats de nous cristians.
Timoteu era el fill d'una dona jueva cristiana i un home grec. Del seu pare no en sabem gaire; és probable que ni tan sols hagués cregut en l'evangeli de Jesucrist. Però això no va frenar Timoteu, perquè l'efecte de l'evangeli no depèn dels nostres familiars, sinó d'una decisió individual. 
Timoteu comptava amb una mare i una àvia creients. La importància de l’ensenyament i el suport d’una mare és incalculable. També ho és la d'una àvia dedicada, o sincerament, de qualsevol persona que estigui disposada a ser una influència a la vida d'una persona. Prova d'això és Timoteu.
L'Esperit Sant va inspirar Pau a escriure dues cartes a Timoteu, i Déu les ha preservat per a cadascun de nosaltres. El missatge de les cartes és de benedicció a cada creient, i en particular a cadascú que està compromès a servir a l'església de Crist, cadascú a la seva congregació.
Dos temes es repeteixen a la primera carta: l'apostasia i l'organització de la congregació de creients. 
Als capítols 1 i 4, Pau adverteix a Timoteu dels falsos profetes i la falsa doctrina que amenaçava el cos de Crist, i de la importància que els cristians mantinguem ferma la nostra fe, basats en la veritat absoluta que és Déu i Sa Paraula . Aquestes faules, com les anomena Pau, Condueixen a discussions; i en les seves paraules, “que no pas a la comprensió del pla de Déu , que es basa en la fe”.
El propòsit de qualsevol congregació de cristians ha de ser l’edificació mútua, per la qual cosa hem d'estar atents i evitar les pràctiques que causen discussions en lloc de motivar l'amor i les bones obres.
Als capítols 2 i 3 Pau ensenya els principis per a una església forta que resisteixi les falses doctrines que es puguin filtrar a la congregació. Parla de la pregària al capítol 2 i del caràcter dels líders de les congregacions, donant gran importància a la integritat moral. Així mateix, als capítols 5 i 6 estén aquests requisits a cada creient, ja que aquesta integritat de caràcter i de forma de vida no és només necessària per als líders, sinó per a cada persona que confessa creure en Crist.
Com podem veure a la segona part dels capítols 3 i 6, el combat de la fe en què cadascú militem es guanya confiant en el poder de l'Esperit Sant, mantenint-nos agafats del Cap, que és Crist.
A la segona carta a Timoteu, Pau exposa la seva última voluntat, ja que a l'hora d’escriure-la, l'apòstol era presoner, i no semblava que pogués sortir d'aquesta situació amb vida. En cadascun dels capítols el trobem exhortant a Timoteu que es mantingui ferm en la fe, a viure com a fidel soldat de Crist, i a pasturar els cristians amb amorosa dedicació, protegint-los de doctrines i pràctiques falses.
Aquestes cartes que tenen un toc personal d'un mestre al seu deixeble i amic ens serveixen a nosaltres també d'ànim i aprenentatge. Igual que Timoteu, sigui quin sigui el nostre paper a la congregació, rebem la Paraula de Déu, viva i eficaç, i visquem per glorificar Déu i edificar-ne d'altres en la fe.

Sens dubte, el llibre d'Isaïes ens presenta al Messies de manera tan directa que molts l'han anomenat l'evangeli de l'Antic Testament.
A través del llibre hi trobem referències a aquell que hauria de venir al món per portar salvació al poble i dona claus de com vindria, qui seria i què faria.Isaïes ens presenta Emmanuel, Déu amb nosaltres.Isaïes 7:14 (BEC) diu «Doncs bé, el Senyor mateix us donarà un senyal: Heus aquí que la donzella concebrà i tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel (que vol dir “Déu amb nosaltres”).» A Mt. 1:23 l'àngel cita aquest verset per anunciar a Maria el compliment de la profecia.
Ens presenta també Crist com la pedra angular, aquella que ha arribat a ser pedra d'ensopegada:Isaïes 8:13-15 (BEC): «Santifiqueu el Senyor Totpoderós, i sigui ell la vostra temença i el vostre pànic! Ell serà un santuari; però per a les dues cases d’Israel, pedra d’ensopec i roca d’escàndol, un filat i un parany per als habitants de Jerusalem. Molts d’entre ells hi ensopegaran, cauran i seran esclafats, s’enredaran i seran capturats.»A Isaïes 28:16 (BEC) el Senyor diu així: « jo poso una pedra a Sió com a fonament, una pedra provada, angular, preciosa, ben fonamentada: qui hi tingui fe no tindrà neguit.»
Aquests mateixos passatges se citen a 1 P. 3: 14-15 i 1 P. 2:8, explicant que la pedra angular que Déu va enviar ha arribat a ser pedra d'ensopegada per a aquells que no volen creure en Crist.
Isaïes parla del Messies com la llum del món.Isaïes 9:1 (BEC) ens diu d'on seria el Messies i com aquest seria una llum per als habitants de la terra. Diu així «Però ja no hi haurà més tenebres per al qui pateix l’angoixa. Així com en el passat va fer que fos menyspreada la terra de Zabuló i la terra de Neftalí, així en el futur farà que sigui gloriosa la ruta del mar, des de la terra de l’altra banda del Jordà fins a la Galilea dels gentils.»El poble que anava a les tenebres va veure gran llum; els qui habitaven en terra d'ombra de mort, llum va resplendir sobre ells. (Mt. 4.16; Lc. 1.79). Això ho trobem complert a Joan 8:12 (BEC): «Una altra vegada, Jesús els tornà a parlar i els digué: “Jo sóc la llum del món; el qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida.”»I per si no quedava clar qui era realment el Messies, Isaïes 9: 6-7 revela la seva identitat i el seu propòsit.«Perquè ens és nat un infant, ens és donat un fill i el principat reposarà sobre la seva espatlla; i serà anomenat “Admirable, Conseller, Déu Fort, Pare Eternal, Príncep de Pau.” La prosperitat del seu imperi i la pau no tindran fi sobre el tron de David i sobre el seu regnat, per a establir-lo i refermar-lo amb el dret i la justícia, des d’ara i per sempre més.» (Lc 1:32-33)Isaïes 11 parla del regnat de Messies. Naixeria del llinatge d'Isaí, pare del rei David, ens parla que el poble d'Israel tornaria a la seva terra i aixecarien bandera amb els que vindrien dels quatre confins de la terra (Isaïes 11:10-14), cosa que va començar a complir-se el segle passat, obrint el camí per al futur regne de Messies, i ens narra el text del regne futur del Messies, que serà caracteritzat per pau veritable.Hi ha una sèrie de cançons als capítols 40 al 57 que se centren en el personatge principal de les Sagrades Escriptures, Crist el Messies. En particular, el capítol més conegut sobre aquest és el 53, on ens narra la passió de Crist. Començant amb el verset 13 del capítol 52 llegim dels patiments del Servent de Jehovà, el Messies, l'Enviat de Déu.Isaïes 53:4-5 (BEC) «Tanmateix, ell ha suportat les nostres sofrences, s’ha carregat els nostres dolors i nosaltres el teníem per un castigat, un colpit de Déu i abatut. En canvi, ell fou traspassat per les nostres infidelitats, fou trinxat per les nostres culpes. El càstig que ens dóna la pau queia damunt d’ell, i és per les seves llagues que som curats.»
Al verset 12 ens diu que ell “va lliurar la seva vida a la mort i fou comptat entre els pecadors , ell, que portava els pecats de molts i pregava per als infidels”
Al qui desconeixia per complet el pecat, com ens diu 2 Corintis 5:21 Déu li carregà el pecat per nosaltres, per tal que nosaltres obtinguéssim la rehabilitació de Déu per mitjà d’ell. Per portar el nostre pecat, tot el que hi ha de dolent en nosaltres, el Pare Sant va haver de donar-li l'esquena quan penjava a la creu. Aquest va ser el sofriment més gran de Crist.
Però el seu patiment no va ser en va. No va quedar presoner al patiment, sinó que llegim que va vèncer la mort i va anar al Pare, per gaudir eterna comunió amb Ell. I el seu sacrifici, l'aflicció de la seva ànima va ser suficient per justificar tot aquell que vulgui dipositar-ne les iniquitats, els draps bruts, als peus de Crist.Isaïes 53: 10-11 (BEC) diu així: «Quan ofereixi la seva vida en expiació, veurà una nissaga, allargarà els dies, i el designi del Senyor reeixirà a les seves mans. Per les proves de la seva ànima veurà la llum i en serà saciat; amb el seu coneixement, el meu servent, que és just, en justificarà molts, i portarà les seves culpes.»
El Servent de Jehovà, Crist, va venir per portar les iniquitats de molts. Pot portar les de tots, però no tots portaran a Ell les seves iniquitats. Però ens diu Joan 1:12 que “a tots els qui el van rebre, als qui creuen en nom seu, els va donar potestat de ser fets fills de Déu.” Creus en Jesucrist? Acceptes el seu sacrifici a la creu al teu lloc? Has fet fora o estàs disposada a lliurar-li les teves iniquitats perquè Ell et doni a canvi La seva justícia?
Et convido a fer-ho, i gaudir d'una vida de plena satisfacció en Ell.

El tema de la mort és universal, personal i inevitable. Tot i que a alguns ens resulta molt difícil parlar de la mort dels altres o sobre la nostra pròpia, és un tema que s'hauria de tractar amb naturalitat, perquè tots, des del moment que naixem tenim la seguretat que un dia deixarem aquesta vida. És clar que no ha de ser un tema en què meditem contínuament. Conscients que és una realitat en aquest món caigut, hem de viure aquesta vida amb un propòsit clar i amb la màxima intencionalitat.
Quan els nous creients de Tessalònica van viure la mort d'un dels seus, Pau els va consolar amb la certesa que Crist ve, i la mort aquí a la Terra no és el final de la nostra vida. Podríem afirmar, com comparteix un himne nou que parla sobre el tema, que “No és mort morir”. Diu així una traducció literal del poema:
No és mort morir, 
deixar aquest camí esgotador
per unir-se als sants que habiten dalt,
Que han trobat casa seva amb Déu.

No és mort tancar els ulls
Atenuats per les llàgrimesI
despertar amb goig davant del tron,
Alliberats de les nostres pors.

O Jesús, en haver conquerit la tomba
La teva preciosa sang té poder per salvar.
Aquells que en tu confien
Descobriran a la teva misericòrdia
Que no és mort morir.

No és mort desprendre's
D'aquesta pols terrenal
I pujar amb ales fortes i nobles
Per habitar entre els justificats.

No és mort sentir
La clau obrir la porta
Que ens allibera dels anys de mortalitat
Per lloar Déu per l’eternitat.

O Jesús, en haver conquerit la tomba
La teva preciosa sang té poder per salvar.
Aquells que en tu confien
Descobriran a la teva misericòrdia
Que no és mort morir.
(Compositors: Bob Kauflin / Henri A.c. Malan)

A 1 Tessalonicencs 4:13-18* llegim del futur que espera a cada creient, i la nostra segura esperança de vida després de la mort. 
Al verset 13 Pau els diu: 'No volem tampoc, germans, que desconegueu la situació dels qui moren, a fi que no us entristiu com fan els altres que no tenen esperança'.
En què basem aquesta esperança? Els versets següents expliquen: 'Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, així també creiem que Déu portarà amb Jesús els qui s’adormiren en ell. '1 TESSALONICENCS 4:14*.
Per la resurrecció de Crist tenim la certesa que nosaltres també serem ressuscitats amb Ell. I a la vinguda de Crist, aquells que encara viuen, seran enduts amb ell als núvols. 
I com es durà a terme això? Ho llegim també al text: 'Això, doncs, us ho diem en paraula del Senyor que nosaltres, els qui restem vius quan torni el Senyor, no ens avançarem als qui ja s’hauran mort, perquè el mateix Senyor a l’ordre de marxar, al crit d’un arcàngel i al so de la divina trompeta, baixarà del cel, i els morts en Crist ressuscitaran primer; després, nosaltres, els vivents, els qui som deixats, serem enduts juntament amb ells en els núvols a rebre el Senyor en els aires; i així estarem sempre amb el Senyor. '1 TESSALONICENCS 4:15-17*.
“Per tant”, ens diu Pau a la seva carta, “animeu-vos els uns als altres amb aquestes paraules.”
Hem d'estimar la vida i viure-la bé per al Senyor. Tanmateix, part de viure la vida ha d'incloure bé un sentiment de pau davant la mort, sigui la nostra o la d'un ésser estimat. Aquesta pau que supera tot enteniment, s'obté quan creiem en l'obra d'amor de Crist al nostre lloc i la certesa d'una eternitat a la seva companyia.
Només aleshores poden ser d'alè aquestes paraules. En el moment de l'aflicció, animem-nos els uns als altres amb l'esperança que ens ha regalat el nostre Salvador.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana



It is not death to die
To leave this weary road
And join the saints who dwell on high
Who've found their home with God
It is not death to close
The eyes long dimmed by tears
And wake in joy before
Your throneDelivered from our fears
O Jesus, conquering the grave
Your precious blood has power to save
Those who trust in YouWill in
Your mercy findThat it is not death to die
It is not death to fling
Aside this earthly dust
And rise with strong and noble wing
To live among the just
It is not death to hear
The key unlock the door
That sets us free from mortal years
To praise You evermore
O Jesus, conquering the grave
Your precious blood has power to save
Those who trust in You
Will in Your mercy find
That it is not death to die
Fuente: MusixmatchCompositores: Bob Kauflin / Henri A.c. Malan

El missatge de Tessalonicencs és evident quan llegim les cartes. El Senyor Jesús torna, i la seva vinguda és segura i imminent. Un esdeveniment imminent és un del que no se sap el dia ni l'hora, però se sap que encara ha de passar. Així és la vinguda de Crist. Pau adverteix als tessalonicencs que Crist vindrà com un lladre de nit. Quan el lladre ve, no anuncia la seva arribada. Així Crist, encara que sens dubte no ve amb les intencions d'un lladre, sí que vindrà sense avís. L'anunci ja està fet, i nosaltres hem d'anticipar la seva vinguda, estant preparats perquè quan passi, no hàgim d'estar avergonyits ni sorpresos.
Diu Pau a 1 Tessalonicencs 5:1-6* 'Pel que fa al temps i al moment, no fa al cas, germans, que us n’escrigui, ja que vosaltres mateixos sabeu prou bé que el dia del Senyor arribarà com un lladre de nit. Quan diran: Pau i seguretat, llavors, de sobte vindrà la destrucció damunt d’ells, com els dolors de l’infantament a una dona encinta, i no se n’escaparan. Però vosaltres, germans, no viviu pas en la foscor perquè aquell dia us pugui sorprendre com un lladre; tots vosaltres sou fills de la llum i fills del dia; nosaltres no som de la nit ni de les tenebres. Per tant, no hem de dormir com els altres, sinó vetllar i viure amb temprança’.
Quan Crist vingui, com llegim a 2 Tessalonicencs 1, ell portarà la retribució justa per a cadascú. Nosaltres no podem fer justícia perfecta aquí a la terra, però el Déu just portarà justícia, com ens diu el text: 'atès que és de justícia als ulls de Déu pagar amb afliccions els qui us afligeixen, i, a vosaltres, els afligits, consol, juntament amb nosaltres, a l’hora de la revelació del Senyor Jesús, quan vindrà des del cel rodejat del seu exèrcit d’àngels, enmig d’un foc flamejant, per castigar els qui no coneixen Déu i els qui no volen saber res de l’evangeli de nostre Senyor Jesús. Aquests pagaran la pena d’una perdició eterna, lluny de la presència del Senyor i de l’esplendor de la seva força, '2 TESSALONICENCS 1:6-9*.
Aquest text deixa ben clar el final de cada persona a la Terra. Aquells que confien en Crist per a salvació estaran eternament en la presència del Senyor, i aquells que han rebutjat Déu seran exclosos. I això, com diu el verset 12*, 'per tal que el nom de nostre Senyor Jesús sigui glorificat en vosaltres, i vosaltres en ell, per la gràcia del nostre Déu i de Jesucrist, el Senyor.'
El dia del Senyor és imminent, ens diu el verset 2 del capítol 2, però Déu espera amb paciència aquells que encara han de creure en Ell. És l'església de Crist i l'Esperit Sant que en nosaltres habita que fa que els esdeveniments de la fi no hagin vingut encara. 2 Pere 3:9 ens diu que el Senyor no retarda el que va prometre, com alguns pensen, sinó que és pacient i no vol que ningú es perdi, sinó que tots arribin a penedir-se. 
Visquem conscients d'aquestes veritats. No prenguem a la lleugera el temps que tenim i les oportunitats de portar glòria al nom de Déu aquí a la Terra, perquè els dies són curts, i no som ignorants del futur que ha de venir. 
Pau conclou al capítol 2:15-17* 'Per tant, germans, manteniu-vos ferms i conserveu l’ensenyament que us hem donat de paraula o per escrit. I que el mateix Senyor nostre, Jesucrist, i Déu, el nostre Pare, que ens ha estimat i ens ha donat un consol etern i una esplèndida esperança per gràcia, confortin els vostres cors i els refermin en tota mena d’obres i paraules bones’.
El Senyor ve aviat. Que visquem aquesta vida plenament, amb el desig de veure el seu rostre, en les paraules de l'apòstol Joan, dient: “Vine, Senyor Jesús!”
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Aquesta carta és la primera de totes les cartes de Pau. Escrita durant el seu segon viatge missioner, la carta anava adreçada als creients a Tessalònica, ciutat romana cosmopolita, capital de província i situada a la costa del mar Egeu.
A Fets 17 llegim de l'arribada de Pau a la ciutat de Tessalònica, després d'haver compartit l'evangeli a Filips. Sembla que Pau hi va ser uns mesos. Lluc comparteix que un bon grup va creure en Crist, jueus i gentils de diferents nacionalitats. Tot i això, Pau va haver de sortir de la ciutat precipitadament perquè “els jueus que no creien,” veient l'obra de l'evangeli  “van causar gran enrenou,” ens diu el text.
Malgrat els disturbis, els qui havien cregut a Tessalònica no havien sucumbit a les amenaces dels qui lluitaven contra la veritat de Crist. Al contrari, quan Pau escriu des de Corint, gràcies a Déu pels creients de Tessalònica, pel seu amor i dedicació a l'evangeli. Als versets 8 i 9 del primer capítol els lloa per la manera com han compartit el missatge de salvació, dient: 'El fet és que, des de vosaltres, ha ressonat la paraula del Senyor, i no tant sols a la Macedònia i a l’Acaia, sinó que s’ha estès pertot arreu la fe que teniu envers Déu, de manera que no ens cal afegir-hi res; ells mateixos conten de nosaltres com vam arribar entre vosaltres i com us convertíreu dels ídols a Déu, per servir el Déu viu i veritable, '1 TESSALONICENCS 1:8-9*.
Pau, des de Corint, rebia notícies que els nous creients de Tessalònica encara eren fidels i creixien en el Senyor. Ell volia anar a visitar-los, però en no ser-li possible, havia demanat a Timoteu que fos ell, i Timoteu havia tornat a Corint portant un bon reportatge de l'obra de Déu entre els tessalonicencs, fins i tot durant moments de persecució. Llegim al segon capítol (13): 'Per això, també nosaltres donem gràcies a Déu incessantment, perquè, quan vàreu rebre la paraula de Déu que ens heu sentit predicar, l’acollíreu, no pas com a paraula humana, sinó tal com és en realitat, paraula de Déu que actua eficaçment en vosaltres, els creients'. I diu també 'Sí, vosaltres sou la nostra glòria i la nostra joia!'1 TESSALONICENCS 2:13,20*. I al capítol 3, després d'haver rebut notícies de part de Timoteu, Pau diu: 'perquè ara sí que revivim, sabent que us manteniu ferms en el Senyor. '1 TESSALONICENCS 3:8*.
Pau havia patit persecució per compartir la Paraula, i els cristians de Tessalònica també, però el que els mantenia ferms era saber que tots tenien posada la seva fe en el mateix Salvador, Jesucrist.
El perill era real, però l'esperança també. Per això Pau tanca el capítol 3 amb aquestes paraules: 'Que Déu mateix, el nostre Pare, i Jesús, el nostre Senyor, encaminin el nostre viatge cap a vosaltres. I, pel que fa a vosaltres, que el Senyor augmenti fins a vessar l’amor entre vosaltres i envers tothom, així com també el nostre per a vosaltres, '1 TESSALONICENCS 3:11-12*. Tot això perquè els seus cors fossin refermats, “en la vinguda de nostre Senyor Jesús, amb tots els seus sants.” Amb aquest desig acaba la carta l’apòstol.
Com a cristians, vivim per a la glòria de Déu, i el nostre desig ha de ser que quan arribem a la presència de Déu, puguem ser rebuts amb les paraules: “molt bé, bon servidor i lleial”.
Que sigui aquesta la nostra pregària en llegir la primera carta de Pau als Tessalonicencs.'Que el mateix Déu de pau us santifiqui plenament en tot, a fi que tot el vostre ésser, l’esperit, l’ànima i el cos, es conservin irreprensibles per a la vinguda de nostre Senyor Jesucrist. El qui us ha cridat és fidel i així mateix ho complirà. '1 TESSALONICENCS 5:23-24*. 
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Déu especifica La seva voluntat pels seus fills. A 1 Tessalonicencs 4:3 llegim que la seva voluntat per a nosaltres és la nostra santificació. Què vol dir això? Santificat significa “apartat.” Es refereix a una cosa escollida que s'aparta per a una funció molt especial. 
A Efesis 1:4* llegim: 'Ja que ens escollí en ell abans de la creació del món perquè li estiguéssim consagrats i fóssim sense defecte davant els seus ulls'.
Aquest concepte és molt senzill i quotidià. M'agrada posar l'exemple del raspall de dents. Tenim per costum apartar el nostre raspall de dents per a un únic propòsit, raspallar-nos les dents. Per això l’hem de mantenir “sant” i sense taca. No faria servir aquest raspall per netejar una altra cosa que no fos les dents. No voldria que fos utilitzat per netejar tampoc les dents d'un altre, oi? Aquest raspall ha estat apartat, i el mantinc net perquè pugui complir el seu propòsit.
Quan som santificats, la nostra vida és apartada per a la glòria del Senyor i ha de mantenir-se neta i sense taca.  
La santificació és un procés que comença en el moment de la salvació i que continua fins que arribem a la presència de Déu Pare.
Però com som santificats? No és res que produïm nosaltres amb el nostre esforç. 2 Corintis 3:18* ens explica que és l'obra de Déu en nosaltres. 'I tots nosaltres, com que no portem cap vel a la cara, anem reflectint, com un mirall, la glòria del Senyor, i anem incorporant, d’igual manera, la mateixa imatge amb perfeccionament progressiu, per l’Esperit del Senyor.'
Som transformats “amb perfeccionament progressiu” és a dir, a poc a poc, sense arribar a acomodar-nos per el que hem aconseguit, sinó joiosos en Crist, desitjant créixer més en la nostra santedat. Hem de continuar mirant a la Paraula de Déu, com en un mirall, reflectint la glòria de Déu.
Jesús prega pels seus deixebles a Joan 17:17* 'Consagra’ls en la veritat: la teva Paraula és la veritat’.
Mirant a la Seva Paraula podem conèixer al Senyor i la seva voluntat. Si no tens temps per estudiar Sa Paraula, no podràs experimentar la voluntat de Déu per a la teva vida.
Per la Paraula de Déu a Isaïes 43:7 sabem que hem estat creats per Déu per portar Glòria al seu nom. El que porta glòria al seu nom és la nostra salvació primerament, com també veiem a 2 Tessalonicencs 2:14, i la santificació dels seus fills, com hem llegit a la primera carta. Aquesta és la voluntat de Déu per a cadascú.
Nosaltres hem de romandre a la Paraula de Déu per ser santificats, i la santificació ha d'evidenciar-se en la nostra vida: segons el text a Tessalonicencs, el que se santifica per al Senyor, s'aparta de fornicació (4:3), no agreuja ni enganya en res al seu germà (4:6), rebutja la impuresa i busca la santificació (4:7-8), estima el proïsme, (4:9-10), procura la pau, i s'ocupa als seus negocis, treballa amb les seves mans i es condueix honradament envers els de fora (4:11-12)
Llegim al capítol 5 com Pau exhorta els creients a respectar aquells que treballen per al bé espiritual dels cristians, a no ser inactius, a encoratjar els de poc ànim i sostenir els febles, sent pacients els uns amb els altres en amor , (5:14). Els prega que no tornin mal per mal, sinó que trïin sempre el bé (5:15), que mantinguin el goig en el Senyor (5:16), i que preguin sense parar, donant gràcies a Déu per tot.
El cristià que està en procés de santificació viu amb la certesa que Crist torna, com anuncia Pau a través de les dues cartes, i mentre  l’espera, viu una vida que agrada a Déu.  A Romans 12:2* l'apòstol deia: 'i no vulgueu adaptar-vos al model d’aquest món, més aviat procureu transformar-vos renovant la mentalitat, a fi que pugueu discernir quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, allò que li agrada, allò que és correcte’.
El que és bonic és que el cristià que cerca la santificació diàriament, alhora que compleix la voluntat de Déu, nota que la seva relació amb els altres és molt més agradable i constructiva. La voluntat de Déu és bona, agradable i perfecta.
'Que el mateix Déu de pau us santifiqui plenament en tot, a fi que tot el vostre ésser, l’esperit, l’ànima i el cos, es conservin irreprensibles per a la vinguda de nostre Senyor Jesucrist. El qui us ha cridat és fidel i així mateix ho complirà. '1 TESSALONICENCS 5:23-24*.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Pau escrivia a persones que havien conegut Crist. Els que abans vivien sota religions que marcaven el comportament que havien de seguir els seus fidels, ara vivien per agradar a Déu. Aquesta nova forma de vida no depenia del compliment de ritus i normes. La nova condició es reflectia en una vida ordenada, però no pas perquè la salvació de l'ànima depengués de l'obediència a lleis. La salvació de l'ànima l'havien obtingut en dipositar la fe en Crist, i el poder de Déu havia transformat cada vida. Ara ja no havien de sucumbir a les temptacions del pecat. Com vam veure a la carta als Gàlates, tampoc no podien confiar en les seves bones obres ni havien de dependre d'aquestes per al seu benestar espiritual.
Com a Gàlates, a Colossencs 2:20-23* Pau explica que havent estat salvats de la llei i el pecat, per què seguiria algú amb tots aquests lligams? 'Si sou morts amb Crist pel que fa als elements d’aquest món, per què us deixeu imposar preceptes com si encara visquéssiu al món? “No n’agafis, no en tastis, no toquis.” Coses, aquestes, destinades totes a consumir-se en el propi ús, segons els preceptes i les doctrines dels homes. Aquestes normes poden semblar assenyades a causa de l’afectada devoció i humilitat, i per la mortificació corporal que practiquen, però no valen res: només serveixen per a la satisfacció carnal'
Pau explica aquí que tot esforç que pugui fer una persona per millorar-se a si mateixa pot tenir una mica de profit humà, però ningú no pot obtenir la salvació de l'ànima pel seu propi esforç, per molt bo que sigui. Pel teu esforç i disciplina pots arribar a ser considerat savi i tenir bona reputació davant de la gent, però l'apòstol declara que tots aquests esforços humans no tenen en realitat cap valor fins i tot contra els desitjos de la carn. Això ho pot dir perquè no hi ha humà que pugui viure tota la seva vida en complet control de les seves emocions i accions. Tard o d'hora arribem a una situació en què perdem el control i fem allò que ens havíem proposat de no fer. L'únic a la història de la humanitat que pot dir que ha vençut la carn és Crist. Ell no va caure en cap temptació, i és l'únic de qui podem afirmar que no va pecar mai.
El verset 19 del capítol 2 explica que la manera de viure una vida cristiana victoriosa és “mantenint-se units al Cap”.  El verset explica que necessitem estar agafats de Crist per poder créixer. És “en virtut de (Crist) que tot el cos, nodrint-se i unint-se per les conjuntures i tendons creix amb el creixement que dona Déu.”
Només quan hem arribat a formar part del cos, que és l'església de Crist, podem romandre ben connectats al qui és el Cap, i així romandre ferms. En aquest moment, podem, com diu al capítol 3, amortir els membres terrenals: 'Aquestes coses que provoquen el càstig aïrat de Déu,'COLOSSENCS 3:6*.
No voldríem causar ira al cap, ni viure en desacord amb aquest. Crec que estaríem d'acord que en un cos mortal, quan no hi ha bona connexió entre el cap i la resta del cos, tenim un problema funcional seriós. De la mateixa manera, el Cos, que és el conjunt de persones que hem confiat en Crist com el nostre Salvador, volem mantenir una relació coherent i pacífica amb el Cap, que és Crist.
Perquè cada part del cos pugui funcionar en harmonia, és imprescindible que cadascú de nosaltres estiguem constantment connectats a la Paraula que Déu ens ha deixat. A través de la Bíblia podem conèixer Déu i descobrir-ne la voluntat. Així que Pau els deixa aquest consell de vida a Colossencs 3:16-17*: 'Que la paraula de Crist tingui enmig vostre una estada pletòrica; instruïu-vos i aconselleu-vos mútuament amb tota saviesa; canteu de cor a Déu amb agraïment, salms, himnes i càntics espirituals, i tot el que feu, sigui de paraula o sigui d’obra, feu-ho tot en nom del Senyor Jesús, donant gràcies a Déu Pare per mitjà d’ell’.
Aquesta preciosa harmonia fa que el cos funcioni per a la glòria de Déu. Cadascú estudiant la Paraula de Déu, ensenyant-nos i animant-nos els uns als altres, lloant el Senyor en els nostres cors i compartint la seva lloança els uns amb els altres, i portant cada pensament o acció a Déu, de manera que tot el que fem o no fem, és per portar glòria al Pare per mitjà del Cap que és Crist.
Gràcies a Déu per aquest preciós misteri, per aquest perfecte pla. Visquem en unitat i harmonia per proclamar la seva glòria.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Filipencs ens descriu la deïtat de Crist d'una manera espectacular. Si en algun moment has volgut saber o comunicar a algú qui és Jesucrist, la carta als Filipencs t'ho descriu molt bé.
Jesús no va ser tan sols un bon home que va viure fa uns dos mil anys, que ajudava els necessitats i denunciava les injustícies socials, com alguns el descriurien. Si acceptem la figura de Jesús, la qual està científicament provada, l’hem d'acceptar com la Paraula de Déu el presenta. Algú ha dit que si no acceptem que Jesús va morir a la creu i va ressuscitar el tercer dia, com ell mateix afirma, llavors no podem considerar-lo un bon home, perquè seria un mentider enganyador.
La Bíblia presenta Jesucrist com el Messies, un títol que significa l'ungit. Com l'Ungit de Déu, Jesús és la promesa llavor d'Abraham que seria per a benedicció de totes les famílies de la terra. Les escriptures s'hi refereixen també com a Fill de Déu, fill d'Home, el Salvador, el Crist, Emanuel (Déu amb nosaltres), o Logos (el Verb).
Jesucrist és 100% Déu i 100% home. Per això és l'únic que pot ser el Mediador entre Déu i els homes. Quan va viure a la Terra, va tenir les mateixes necessitats que qualsevol ésser humà; l'única diferència és que no va pecar. Encara que no ho arribem a comprendre, Jesús també és completament Déu.
Alguns volen explicar al Crist des d'una perspectiva limitada a la capacitat humana i pequen en negar que Jesús és Déu. A Colossencs 2:9-10* Pau afirma la deïtat de Crist amb aquestes paraules: 'Perquè en ell habita tota la plenitud de la divinitat corporalment, i vosaltres heu arribat a la plenitud en ell, que és el cap de tot principat i tota potestat’.
Les paraules “tota la plenitud de la Divinitat” deixa força clara la naturalesa divina de Déu. Pau descriu la seva Deïtat encara amb més detall a Colossencs 1:15-20*: 'Ell és la imatge del Déu invisible, el primogènit de tota la creació, perquè en ell foren creades totes les coses, les del cel i les de la terra, les visibles i les invisibles, ja siguin trons o sobiranies, principats o potestats; tot fou creat per ell i envers ell; i ell és abans de totes les coses, i totes les coses subsisteixen en ell. Ell és el cap del cos de l’Església; ell n’és l’origen, el primer retornat d’entre els morts, a fi que ell tingui en tot la primacia, perquè Déu va voler que habités en ell tota la plenitud, i per mitjà seu reconciliar amb ell tot l’univers, pacificant amb la sang de la seva creu, per mitjà d’ell, tant les coses que són sobre la terra com les del cel’.
Aquesta descripció no deixa cap dubte. Crist és la imatge mateixa del Déu invisible. És també el creador de totes les coses, al cel i a la terra, i és també el que sustenta la creació. No només ho ha creat tot, sinó que fa que subsisteixin. Crist és a més el cap de l'església, sent Ell l'origen de la salvació i el mitjà pel qual som salvats. En ell habita tota la plenitud, i per això pot ser ell el mediador, havent fet la pau entre Déu i l'home per mitjà de la sang de la seva creu. És per això que ens pot presentar, com diu el verset 22, 'nets i lliures d’acusació’. No que nosaltres siguem perfectes quan rebem el perdó de Crist, sinó que per mitjà de la seva redempció, Ell ens presentarà al dia final sant, sense taca i irreprensibles davant del tron. És obra de Crist, i no nostra.
És una benedicció poder confiar plenament en Déu, ja que el trino Déu, Pare, Fill i Esperit Sant ens ha donat la vida aquí a la Terra i ha proveït la salvació eterna per als seus fills.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana