Reflexos de la seva glòria

A qui no li agrada rebre regals? La Bíblia ens ensenya que hem de ser agraïts, ja que no hi ha res del que tenim que no ens hagi estat donat. Déu ens ha donat multitud de regals, i tots, tots es poden considerar bons. Aquesta és l'afirmació que trobem a Jaume 1:17* “Tota gràcia excel·lent i tot do perfecte prové de dalt, i davalla del Pare de les llums, en qui no hi ha canvi ni ombra de variació”.
El que veiem aquí és que tot el que és bo que rebem, ve de part de Déu, i tot allò que baixa de Déu és bo. Ara bé, això no sembla cert moltes vegades. És fàcil percebre les coses que Déu permet a les nostres vides com a dolentes, però això és enganyós. És per això que el verset anterior a aquesta afirmació adverteix: “No us enganyeu, estimats germans meus.”Ens equivoquem quan qualifiquem de dolent una cosa que Déu permet a les nostres vides.
És cert que quan estem passant per situacions difícils, ens costa de creure que un Déu bo podria permetre que aquells que l'estimen pateixin adversitat. No obstant aixó, en cap moment ens ha promès Déu que si el seguim estarem lliures de patiment. Al contrari; Jesús va dir als seus seguidors: “En el món trobareu tribulacions, però tingueu coratge, jo he vençut el món.” JOAN 16:33*.
No ens enganyem ni caiguem en l'error de pensar que algú que ens estima ens deslliura de tota dificultat. Mai no funciona així. L'entrenador que vol que el seu deixeble millori la marca li farà passar per exercicis graduals perquè a través de la dificultat superi la seva forma personal i millori els resultats. El professor que vol ajudar el seu alumne a millorar, prepararà exercicis que al moment no semblen ni profitosos ni agradables, però ho fa sabent que el resultat serà motiu d'alegria i satisfacció.
Per això Jaume diu als primers versets del primer capítol: “Germans meus, quan us topeu amb les diverses afliccions de prova, tingueu-ho com una gran satisfacció, convençuts que la vostra fe provada engendra constància. Però mireu que la constància tingui una obra acabada, així sereu perfectes i enterament cabals, no deficients en res.” JAUME 1:2-4*.
Està dient just això; quan passem per les proves que certament vindran, considerem-ho un motiu de goig, no per estar en la situació de prova en si, sinó pel que aquesta produirà en nosaltres. L'apòstol sap que per tenir aquesta actitud necessitem paciència i confiança. En suportar la prova amb bona actitud, desenvolupem allò que en el moment sembla que ens manca. I així, prova a prova, arribarem al resultat que Déu ha disposat, que anem sent transformats més a la Seva imatge, sense que res ens manqui de part seva.
Déu ens ha donat tot allò que necessitem. El verset 18 ens anima amb aquesta veritat: “De pròpia voluntat ens ha engendrat per la paraula de veritat, perquè fóssim com una primícia de les seves criatures.” JAUME 1:18*.
Arribem a ser els seus fills pel nou naixement en Crist. I allò que Déu comença, sempre ho porta a bon fi. Els regals de Déu són bons, són complets, i a més, els dona sense retret. T'han donat alguna vegada alguna cosa amb condicions, i que a més després han vingut per retreure-t'ho a la cara? Això és el que Satanàs fa sempre. Ell dona per ensarronar, i en acabat, ve per culpar i demanar. Hem de fugir dels que així donen.
Déu dona del Seu amor a la humanitat. Ens ha donat vida, ha proveït de salvació, i ens regala la seva gràcia per a cada dia.
Jaume 4:6 al 10* ens diu: “No obstant això, ell concedeix un favor encara més gran. Per això diu: “Déu s’oposa als arrogants i concedeix gràcia als humils.” Per tant, sotmeteu-vos a Déu; resistiu al diable i fugirà de vosaltres. Apropeu-vos a Déu i ell s’aproparà a vosaltres. Renteu-vos les mans, pecadors; i vosaltres, els irresoluts, purifiqueu-vos el cor! Tingueu contrició, planyeu-vos i ploreu; que el vostre riure es converteixi en plor i el vostre goig en tristesa; humilieu-vos davant el Senyor, i us aixecarà".
Hi ha motiu de goig! Ell et vol exaltar! Deixa el que t'impedeix gaudir dels regals de Déu, vine a Ell humilment, portant davant Déu tot allò que et lliga, per ser purificat, i deixa que la Seva gràcia transformi el teu cor i la teva vida. Mai et penediràs de rebre els seus regals.
* BEC:Bíblia Evangélica Catalana

Abans que Jerusalem fos destruïda l'any 70 de nostre Senyor, els jueus ja començaven a dispersar-se. Jaume, com l'autor d'Hebreus escriu a aquests jueus dispersats, compartint la saviesa que ve directament de Déu. 
En aquesta carta que està dividida en 5 capítols tenim llenguatge que ens recorda al llibre dels Proverbis del savi rei Salomó o els ensenyaments de Jesús al sermó de la Muntanya.
Jaume comença el llibre amb una crida als qui llegirien la seva carta “Si algú té manca de saviesa, demana-la a Déu, el qual dona a tots abundantment i sense retret, i li serà donada” (Jaume 1:5*).
Això és un gran oferiment. Tots ens hem trobat en situacions en què no estem segurs com hem d'actuar, però veiem la promesa que si tenim una relació amb Déu, podem anar-hi a la recerca de saviesa.
Però Jaume ens adverteix del perill d'anar a Déu dubtant de si realment el que té per a nosaltres és en realitat la millor opció. Diu que el qui ve a demanar, “Però que demani amb fe, sense dubtar gens, perquè els qui dubten són semblants a l’onatge del mar embravit i sacsejat quan hi bufa el vent. Que no es pensi pas, aquest home, que podrà rebre res del Senyor:”  JAUME 1:6-7*.
La raó es que Déu ja ha dit que el qui ve a Déu, ha de creure en Ell. Si anem a Déu tan sols per curiositat per veure el que ha de dir, amb la intenció de decidir nosaltres mateixos si el que em diu m'agrada o no, millor no anar a Ell. El verset 8 ens diu que “un home d’esperit indecís és inconstant en tot el que emprèn.” JAUME 1:8*.
Si anem d'una banda a un altre com l'onada del mar, el nostre rumb és incert. En aquesta vida els vents canvien sovint, i si no estem arrelats en Crist, anirem d'una banda a l'altra segons el vent. Per això necessitem atendre la Paraula de Déu, perquè a la Bíblia és on trobem la saviesa divina.
“Per tant, ens diu el capítol 21 “rebutgeu tota mena de brutícia i els excessos de la maldat, i acolliu dòcilment la paraula inserida en vosaltres, que és prou potent per a salvar les vostres ànimes”.
El verset 27 ens deixa clar que la veritable religió “La religió pura i sense defecte als ulls de Déu, el Pare, és aquesta: “guardar-se sense taca del món,” i mostrar la nostra fe a través del nostre amor cap als altres.
Jaume és molt directe quant a això, dient: “Però cal que sigueu practicants de la paraula i no us limiteu només a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos.” JAUME 1:22 BEC.
Un cop més, si anem a Déu demanant direcció i no estem disposats a posar el seu ensenyament en pràctica, estem perdent el temps i condemnant-nos a nosaltres mateixos.
El capítol 3 és el centre del llibre; ens presenta la diferència entre la saviesa d'aquest món i la saviesa del que és celestial. La terrenal busca el nostre propi bé, produint baralles, gelosia i engany. Tot i això, la saviesa de Déu és “pura, pacífica, amable, benigna, plena de misericòrdia i de bons fruits, sense incertesa ni hipocresia.” Una porta conflicte i l'altra porta pau (3:13-18).
Jaume ens ofereix veritats pràctiques que han de ser evidents a la vida del cristià. Si hem confiat en Crist i anem constantment a Déu per rebre instrucció, hi ha d'haver una evidència clara en el nostre camí diari. Així que, posem-nos a prova personalment, i demanem a Déu que ens mostri a través de la lectura de Sa Paraula on ens trobem en el nostre caminar amb Ell. I a partir d'aquí, visquem la veritat, i compartim-la amb altres, perquè ells també vagin a Crist, aquell que pot salvar la seva ànima. 
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana

El llibre d'Hebreus acaba amb una secció d'ensenyament pràctic, ja que la fe, com hem estat veient, s'ha de mostrar al dia a dia. Aquest és també el tema principal de la carta de Jaume, el qual diu bàsicament “Tu que dius que tens fe, mostra'm la teva fe per les teves obres!”.
Com ens diu Hebreus 13, i després també trobem a les cartes de Joan, el cristià ha de brillar pel seu amor al proïsme. Si la salvació deriva de l'amor de Déu al món, l'amor ha de romandre i mostrar-se a les nostres vides. Joan 3:16* diu que “Ja que Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna".
Que estem disposats a donar nosaltres perquè algú escolti i obtingui aquesta vida eterna per la qual Crist va venir i va patir?.
Llegim a Hebreus 13:15-16*: “Per mitjà d’ell, doncs, oferim contínuament a Déu un sacrifici de lloança, és a dir, un tribut de llavis que confessen el seu nom. No us oblideu de practicar el bé i de compartir el que teniu, que aquests sacrificis són els que plauen a Déu".
Déu ja ha deixat clar que no desitja sacrificis, i aquí llegim que si estem disposats a oferir, oferim lloança, donant gràcies a Déu per tot allò que ens ha donat. Si volem agradar a Déu, fem el bé i ajudem-nos els uns als altres. Perquè ens diu la Paraula que això és el que de debò agrada a Déu. Com puc ensenyar al món l'amor de Déu? Estimant el proïsme.
El Senyor ens demana que exercitem l'hospitalitat, que donem del nostre, perquè altres puguin conèixer-lo a Ell. Fa poc llegíem un llibre que deia que l'evangeli ve amb la clau de casa teva. Tractava del tema d'obrir les nostres llars i les nostres vides a les persones que tenen necessitat de Crist. Veuran així en les nostres vides el Crist de qui parlem.
A més de mostrar Crist amb l'amor cap als altres, mostrem Crist fins i tot en la manera com ens relacionem amb els més íntims. El text emfatitza la importància de mantenir un matrimoni pur i vibrant. Recordem que Déu ha instituït el matrimoni com a representació de la relació entre Crist i la seva església. Quina millor manera de mostrar Crist al món que mitjançant una bona relació matrimonial.
La nostra pròpia actitud també, dia a dia, mostra l'obra de Crist en els nostres cors. L'avarícia i la ingratitud no tenen lloc a la vida del cristià. Si el Senyor és el que ens ajuda i ens manté, no hi ha lloc per a la por o la cobdícia. Amb Crist podem gaudir de plena satisfacció, perquè Ell no ens deixarà ni ens desempararà.
Que important que és viure la vida cristiana sàviament! Això és responsabilitat de cadascú. Moltes vegades quan fallem, busquem excuses o donem la culpa a altres per les nostres accions o reaccions. De vegades mirem aquells que porten més temps que nosaltres a la fe, i quan fallen en alguna cosa, ho fem servir com a excusa per descuidar el nostre caminar.
El text a Hebreus 13 esmenta diverses vegades els líders de l'església. Demana que observem la conducta dels qui ens ensenyen els principis que Déu ha donat a Sa Paraula, però ens diu en específic que imitem la seva fe. És a dir, si aquests viuen la vida com Déu vol, és per l'obra de Crist en les seves vides. I així hem de desitjar viure aquesta mateixa fe en Crist en cada aspecte de les nostres vides. Aquesta és la voluntat de Déu per a nosaltres aquí a la Terra.
No obstant aixó, no hem d'oblidar que aquesta vida, ni és perfecta, ni és eterna. Per aquest motiu, el verset 9 ens adverteix del perill de doctrines estranyes, d’ensenyances i de pràctiques que ens aparten de la voluntat de Déu. Si algú t'anima a creure o fer coses que van en contra de la fe cristiana revelada a la Bíblia, és responsabilitat teva buscar Déu i seguir la seva voluntat d'acord amb allò que la seva Paraula ensenya. Si observes que algú al teu costat no viu segons la fe, anima'l tu, i no et desanimis pels seus fets.
Aquest món on vivim no és on passarem l'eternitat. Els cristians esperem una ciutat eterna, la qual no mor, ens diu Hebreus. Visquem, anhelant aquesta ciutat, i a través del nostre sacrifici viu a Déu, mostrem al món el camí a la ciutat eterna.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

A qui li agrada la disciplina? No ho sé, depèn, suposo. La disciplina en sentit positiu implica ensenyança, guia, direcció per ajudar-nos a arribar a un bon fi. Però cal admetre que la disciplina implica sovint correcció, i de vegades si el cas ho requereix, càstig. El propòsit de la disciplina, però, sempre ha de ser el bé del qui la rep. Un càstig sense ànim d'ajudar aquell que el rep no es pot considerar disciplinari, sinó dona possibilitat de restauració. Seria aquest merament punitiu i sense una finalitat educativa. Moltes vegades, aquest càstig serveix perquè altres vegin les conseqüències d'una acció i es mantinguin lluny d'aquest comportament. En aquest cas, té un sentit positiu per als altres, encara que no per al subjecte en si.
Voldria tractar aquí la disciplina en el sentit formatiu, és a dir, aquella que té com a finalitat millorar la persona, objecte de la disciplina.
La paraula disciplina està relacionada amb la paraula deixeble. Un deixeble és un alumne, algú que n'està aprenent. Així, el qui ensenya imparteix una disciplina. De fet, utilitzem la paraula disciplina per parlar d'una assignatura o àrea de coneixement.
Pensem en la disciplina com un aprenentatge, no només teòric, sinó més aviat pràctic. La disciplina de què parla Hebreus és aquesta correcció que ens convé quan ens desviem de l'ensenyament que volem aconseguir. Així, quan algú ens disciplina d'aquesta manera, ho hauríem de veure com una cosa bona, necessària i profitosa. Hebreus 12:11* diu: “Ben cert que de primer moment no hi ha cap correcció que sembli agradable, més aviat és desagradable, però, més endavant, recompensa els qui s’hi han entrenat, amb un fruit pacífic de justícia”.
La disciplina passa, en primer lloc, a l'àmbit de la llar. Quan un nadó neix, els primers responsables de la seva educació són els pares. No passa gaire temps fins que aquests comencen a guiar el nen en el camí on ha d'anar. És per això que no deixem que els nostres petits arribin a l'objecte punxant que vol, o que es fiqui a la boca qualsevol cosa que troba a terra. Encara que el petit plori perquè no pot sortir-se amb la seva, la disciplina és profitosa i el protegeix de perills i danys.
Hebreus compara la disciplina del Senyor amb la dels pares als versets 9 i 10*: “Endemés, hem tingut els nostres pares naturals que ens corregien i els hem respectat; no ens subjectarem amb més raó al Pare de la vida espiritual per a tenir vida? I aquells ens corregien per una curta durada i segons els semblava; ell, en canvi, ho fa mirant la nostra conveniència, perquè vol que siguem sants com ell”.
Està admetent que els nostres pares terrenals, encara que benintencionats, no encerten el 100% en les decisions i correccions, I a més, no ens disciplinen durant tota la nostra vida. La disciplina de la llar té el seu propòsit i el seu temps, i arriba el dia que aquesta ja no té efecte a les nostres vides. Tot i això, l'ensenyament i la correcció del Senyor és perfecte i duradora. Déu disciplina els qui són seus, i la seva disciplina demostra una relació amb ell.
De la mateixa manera que una mare disciplina els seus fills, però no es dedica a disciplinar els qui no són seus (a ningú no li agrada que li cridi l'atenció un estrany), Déu no sol disciplinar els qui no són seus. Si notes la disciplina del Senyor, dona gràcies. Si en algun moment tens la sensació que altres poden fer allò que volen i les coses els van bé i no se senten malament; però a tu et fa la impressió que quan tu fas el mateix tot es “torna en contra ten” i no tens pau interior, dona gràcies que Déu et guarda i et guia. No deixarà un dels seus fills desviar-se sense abans donar-li un toc d’atenció.
Diu a Hebreus 12:7-8* “Si sofriu és per a la vostra correcció: Déu us tracta com a fills; perquè, quin fill hi ha que el pare no corregeixi? Si vosaltres estiguéssiu eximits de la disciplina que tothom ha de passar, voldria dir que seríeu bastards, i no pas fills legítims”.
Volem ser comptats entre els fills de Déu, aquells que coneixen el seu nom i els que Déu coneix. Llegim al capítol 12 que quan ens apropem a Déu, no ens apropem a la muntanya del Sinaí, on la presència de Déu era foc consumidor. A tal muntanya era impossible acostar-se i sortir amb vida, però ens diu Hebreus que ens apropem a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, Jerusalem la celestial, a la companyia de molts milers d'àngels, a la congregació dels primogènits que estan inscrits al cel, a Déu el Jutge de tots, als esperits dels justos fets perfectes, a Jesús el Mediador del nou pacte, i a la sang ruixada que parla millor que la d'Abel.” Per Crist ens apropem al pacte que dona vida, i quan ens instrueix i ens corregeix, ho fa fermament, però amb amor. 
Com podria algú rebutjar aquesta disciplina? El text continua advertint quant al perill de rebutjar la correcció. Si ens resistim a l'amonestació i continuem en el nostre camí erroni, ens pot passar com a Esaú, el qual va canviar la benedicció permanent per un plaer momentani quan va vendre la seva primogenitura per un plat de llegums, i ens diu el text que no va tenir oportunitat de rectificar.
“Mireu de no refusar el qui ens parla, perquè si aquells qui van refusar el qui exhortava des de la terra no van poder escapar del càstig, molt menys ens n’escaparem nosaltres, si girem l’esquena al qui ens amonesta des del cel".
Aquell que va commoure la Terra, commourà també els cels. “Per això, ja que rebem un regne incommovible, tinguem agraïment, i per aquest regne donem culte a Déu d’una manera agradable, amb reverència i respecte, que el nostre Déu és un foc devorador.” HEBREUS 12:28-29*.
Déu el Totpoderós ens disciplina amb amor, com un pare al seu fill que estima, desitjant el millor per a nosaltres. Aleshores, aprofitem aquesta disciplina. Parem atenció a les seves instruccions i correccions perquè puguem gaudir pau i goig veritable.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

“Has de tenir fe,” hem sentit a dir. Ho canten cantants populars, ho veiem afirmat al cinema, i ho rebem del consell dels nostres amics i coneguts. Però, què és la fe?
La Reial Acadèmia de la Llengua  té diverses definicions, entre les quals les següents: "Confiança, bon concepte que es té d'algú o alguna cosa""Creença que es dóna a alguna cosa per l'autoritat de qui ho diu o per la fama pública."“Seguretat, asseveració que alguna cosa és certa.” Pel que fa a la religió, diu: “virtut teològica que consisteix en l'assentiment a la revelació de Déu, proposada per l’Església".
Aquesta darrera definició no em convenç, ja que proposa que és assentir la revelació de Déu, és a dir, la Seva Paraula, però proposada per l'Església amb majúscula, referint-se a una institució humana. Dona a entendre que la fe cristiana és assentir allò que un grup de persones ha determinat que és la revelació de Déu. Prefereixo adherir-me a la idea que la revelació de Déu ha estat proposada directament per Déu.
Més que totes aquestes definicions, em quedo amb la definició donada a Hebreus 11: “És, doncs, la fe la certesa del que s'espera, la convicció del que no es veu”.
Aquí ens diu que la fe és una certesa. Això coincideix amb la definició anterior de confiança, seguretat, asseveració que alguna cosa és certa. Quan algú diu que té fe al metge, està acceptant la seva autoritat en el seu camp i està dipositant la seva confiança en el metge per a tractament.
Notem que és una confiança en una cosa que s'espera. És a dir, que encara no ho tens, o almenys no ho tens plenament. Quan un treballa, poques vegades cobra abans de començar; normalment ho fa per fe, basat en la certesa que al final del mes, se't pagarà per la feina feta. Pràcticament, podem dir que tots vivim dipositant la nostra fe en alguna cosa o algú. Cada cop que seiem, estem exercitant fe a la cadira que ens sostindrà. Normalment no dubtem de si ens podrà sostenir o si caurem en asseure'ns. Podríem afirmar que estem demostrant fe constantment.
La segona part de la definició afirma que la fe és una convicció, convicció del que no es veu. Les conviccions que tenim condicionen el nostre comportament. Si estem convençuts que l'aire que respirem és sa i no correm perill en inhalar-lo, ho farem de manera oberta i segura. Si en dubtem, ens protegirem per no inhalar allò que ens pot malmetre. Si no estem convençuts de l'honestedat d'una persona, no deixarem res de valor a càrrec seu. La fe és una convicció en una cosa que no es veu, o no es veu encara, i que ens porta a actuar de manera o altra.
El capítol 11 d'hebreus recull el testimoniatge de persones al llarg de la història que per la seva fe van actuar de manera heroica.
Tenien aquests molta fe? Als evangelis Jesús afirmava: ”si tinguéssiu fe com un gra de mostassa, direu a aquesta muntanya: Passa't d'aquí allà, i es passarà; i res no us serà impossible” (Mateu 17:20).
Potser la qüestió no és la quantitat de fe sinó l'objecte de la fe. Fe en qui? Fe en què?
Hebreus 11:3* afirma: “Per la fe comprenem que l’univers fou creat per la paraula de Déu, de manera que això que veiem no ha estat fet per una causa visible”.
En primer lloc, aquests herois, com nosaltres, podien descansar segurs en la certesa i la convicció que l'univers en què vivim va ser fet del que no es veia, per la paraula directa de Déu.
Si no podem creure el que Déu ha revelat a la seva Paraula, de principi a fi, no podem dir que creiem en Déu. Quan no podem confiar plenament en la paraula d'algú, no podem dipositar la nostra confiança en aquesta persona.
Abel, Enoc, Noè, Abraham, Sara, Isaac, Jacob, Josep, Moisès, Rahab, Gedeó, Barac, Samsó, Jefté, David, Samuel i els profetes, una llista extensa, però no exhaustiva, van actuar segons una convicció, i aquesta és que Déu és qui diu que és.
Quan van venir les situacions difícils, en moments d'incertesa, la veritat de Déu els va permetre continuar endavant, perseverant en allò que no podien veure, però que era segur.
Llegeix el capítol sencer per contemplar allò que aquests herois van patir, i així i tot, no van perdre la certesa i convicció en allò que Déu els havia promès. I és que com llegim al verset 6, “Ara bé, sense la fe és impossible d’agradar-li. El qui vulgui acostar-se a Déu cal que cregui que existeix i que recompensa aquells qui el busquen”.
Per tant, com ens anima el capítol 12, “també nosaltres, en-voltats com estem per un núvol tan gran de testimonis, desfem-nos de tota impedimenta i del pecat que se’ns arrapa, i correm amb constància la competició que se’ns proposa, amb la mirada fixa en l’autor i perfeccionador de la fe, Jesús, el qual, davant la joia que se li proposava, va acceptar la creu, menyspreant la ignomínia, i està assegut a la dreta del tron de Déu.” HEBREUS 12:1-2*.
Què t'està demanant Déu avui? Dubto que sigui comparable al que aquests herois i altres a la història han viscut i viuen avui dia.
Si la voluntat de Déu per a mi és la meva pròpia salvació i la meva santificació, què és el que em frena? Si l'únic que Déu vol de mi és que jo el conegui i que el segueixi amb convicció i confiança, què estic esperant? He de dir com profetitzava el salmista de Jesús el Messies (Salm 40:8; Heb. 10:7): “de fer la teva voluntat, Déu meu, em deleixo en la teva Llei, ben endins del cor la tinc guardada”.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Els capítols del 8 al 10 d'Hebreus aprofundeixen sobre la idea que el nostre gran sacerdot, Crist, el qual, com ja hem vist és el nostre perfecte representant davant de Déu, no va haver d'oferir sacrificis múltiples com ho van fer els sacerdots abans que ell, sinó que va oferir un sacrifici que seria suficient per abolir la pràctica dels sacrificis per sempre.
Com va ser això possible? El contingut d'aquests capítols és profund, però una lectura detinguda deixa clara l'obra de Crist i com va poder, d'una vegada per totes, resoldre el problema entre la humanitat i Déu.
Des que l'home va decidir pecar, en desobeir el manament de Déu, tots, en qualsevol moment i qualsevol lloc, som culpables de pecat. No hi ha ningú que hagi viscut la vida d'acord amb els estatuts de Déu i sense fallar cap detall. Déu ha proclamat que la paga del pecat és mort. El poble hebreu tenia un sistema de sacrificis que permetia que cadascú pogués “pagar” el perdó dels seus pecats a través del sacrifici d'un animal pur. En realitat, la sang d'un animal mai no podria cancel·lar el pecat, sinó que era més aviat una representació de la sang de l'Anyell de Déu que vindria a treure el pecat del món.  El sacrifici d'animals era una pràctica que mostrava la necessitat de perdó, però no n'hi havia prou. Aquests sacrificis s'havien de dur a terme rere vegada, i fins i tot el sacerdot havia d'oferir primerament pels seus propis pecats.
Déu havia dissenyat un tabernacle on el seu poble podia oferir aquests sacrificis i venir a la seva presència. Al Pentateuc Moisès descriu les instruccions que va rebre de part de Déu sobre com s'havia de construir el tabernacle. El capítol 9 d'Hebreus ens descriu aquesta estructura que viatjava amb el poble hebreu; tenia una zona on el sacerdot es podia rentar per entrar pur al Lloc Sant. Aquí podien entrar els sacerdots, després d'haver-se purificat. Després del segon vel hi havia la part del tabernacle anomenada el Lloc Santíssim, el qual tenia un encenser d'or i l'arca del pacte coberta d'or per tot arreu, on hi havia una urna d'or que contenia el mannà, la vara d'Aaron que va reverdir, i les taules del pacte; i sobre ella els querubins de glòria que cobrien el propiciatori, ens diuen els versets del 3-5. A aquesta zona només podia entrar el sacerdot principal, i només una vegada a l’any. Havies de ser molt especial per entrar a la mateixa presència de Déu, i a més a més preparar-te al detall.
Quan els hebreus per fi van tenir la seva terra, el rei Salomó va edificar el primer temple, el qual tenia aquestes mateixes seccions. Al Lloc Santíssim, la mateixa presència de Déu, només podria entrar el sacerdot principal un cop l'any, com indica el text. Déu havia establert aquest pacte antic amb limitacions. D'aquesta manera, podríem apreciar un nou pacte que havia de venir. Hebreus 8 ens diu, “Perquè si aquell primer hagués estat sense defecte, certament no s'hagués procurat lloc per al segon”. Aquest nou pacte que Déu havia promès no seria com el pacte que Déu havia donat als seus pares al desert. Diu el text que en el nou pacte la llei no estaria escrita en taules, sinó gravada a la nostra ment i al nostre cor. "I seré a ells per Déu, I ells em seran a mi per poble;" diu el verset 10. I diu a més "Perquè seré propici a les seves injustícies, I mai més no recordaré dels seus pecats i de les seves iniquitats”.
A través de la llei podem reconèixer els nostres errors i la nostra incapacitat de complir-la completament i en tot moment. Més gràcies al nou pacte, podem rebre Crist al nostre cor i rebre el perdó de totes les nostres injustícies de manera que Déu mai no recordi els nostres pecats.
Segles més tard, el gran sacerdot promès, aquell el llinatge del qual no era de la tribu de Leví, el Messies que podia representar l'ésser humà de forma perfecta davant Déu, perquè era home i era Déu, va venir a canviar tot aquest sistema que conformava l'antic pacte.
Aquest Jesús per la seva sang vessada en sacrifici pels nostres pecats, diu el verset 9:18* “netejarà les vostres consciències d'obres mortes perquè serviu el Déu viu.”  Segons ens diu el capítol 10, allò que la sang dels sacrificis al llarg dels segles no va poder mai aconseguir, Crist ho va aconseguir en un sol sacrifici. Per mitjà d'un sacrifici únic tenim l'herència de la vida eterna, “perquè amb una sola ofrena va fer perfectes per sempre els santificats” (Hebreus 10:14*). Crist, ha pagat una vegada per sempre el preu de la nostra llibertat, la neteja de les nostres consciències. Ara som lliures de culpa, no per res que hàgim fet nosaltres, sinó perquè Crist, en el moment de la seva mort, va esquinçar el vel de separació entre Déu i l'ésser humà. Hi ha accés al Lloc Santíssim; en Crist, la porta és oberta a la presència de Déu. Crist està assegut a la dreta de Déu Pare, i tothom qui accepta el sacrifici de Crist com a seu, té accés directe per sempre. Aquesta és la millor notícia que ens poden donar en qualsevol moment.
Per tant, conclou el capítol 10, ja que tenim aquesta llibertat i tal representant, “acostem-nos amb cor sincer i fe segura, purificats íntimament de mala consciència i rentats exteriorment amb aigua pura; mantinguem ferma l’esperança que professem, ja que és fidel aquell qui va fer la promesa,” HEBREUS 10:22-23*.A Ell sigui la glòria pels segles. Amén.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Al capítol 2 d'Hebreus se'ns advertia sobre el perill de descuidar una cosa tan important com és la salvació, el destí de la nostra ànima. Al capítol 6:11-12* se'ns anima a persistir en allò en què hem cregut, ja que la voluntat del Senyor és també la nostra santificació.  Diu així: “Només voldríem que cadascun de vosaltres demostri el mateix entusiasme, a fi que la plena certesa de l’esperança es mantingui fins a la fi, de manera que no us torneu indolents, sinó imitadors dels qui per la fe i la constància han heretat les promeses.”
Els que deixen les coses a mitges no arriben lluny. Aquí al text ens dona a entendre que aquells que no romanen, són mandrosos. 
Els qui hem cregut en Crist, hem de persistir en la fe. El capítol 6 comença exhortant els creients hebreus d'aquesta manera: “Per tant, deixant per superat l’ensenyament elemental sobre el Crist, remuntem-nos cap al perfeccionament” HEBREUS 6:1*.
Com a creients, podem passar-nos el dia parlant de temes tècnics. Hebreus de fet ens ofereix una bona base doctrinal, i l'autor anomena les bases de la fe cristiana. Sí, cal parlar del penediment, de la fe, del baptisme i la imposició de mans, de la resurrecció dels morts, i del judici etern, diu Hebreus, però no podem oblidar que Déu desitja que ens anem perfeccionant en Ell. Això és ensenyament pràctic.
La prova que Déu ha entrat en una vida no és allò que un és capaç de dir o explicar. La salvació s'evidencia en una vida quan dia a dia l’home és més com Crist i menys com el món que ens envolta. La llavor que cau en bona terra creix i dona fruit i Hebreus pren aquesta il·lustració per advertir del perill d'una vida que no dona fruit, sinó que nega l'obra de Déu. (Hebreus 6:4-6).
La perseverança en la fe mostra la nostra confiança en Déu. Al capítol 6 trobem l'exemple d'Abraham. Déu li va donar una promesa, que li donaria una descendència com les estrelles, la qual no podria explicar, i aquest va haver d'esperar amb paciència. Al verset 15 ens diu que Abrahan, “havent esperat amb paciència, va aconseguir la promesa.”  I és que el que va prometre és de fiar. Llegim que és impossible que Déu menteixi. Per naturalesa, Ell és la veritat (Joan 14:6). I ens diu Hebreus que no només va donar Déu la seva paraula, la qual seria suficient per descansar-hi, sinó que a més va fer un jurament. Que reconfortant! Tenim plena confiança, perquè Déu ens va donar “dues realitats immutables, en les quals és impossible que Déu menteixi, tinguéssim un ferm consol els qui cercant protecció ens aferrem a l’esperança que ens és oferta.” HEBREUS 6:18*. És a dir, Déu diu i Déu jura, pel seu nom etern. Allò que Déu diu, ho farà. És per això que en els moments de dubte, en les dificultats que enfrontem a la nostra vida, podem i hem d'anar al que és Fidel, i demanar-li a Ell direcció i fe. Quan el pare d'un noi turmentat va venir a Jesús per salvar-se, llegim a Marc 9 que Jesús li va dir: “Si pots creure, a qui creu tot li és possible. I immediatament el pare del noi va clamar i va dir: Crec; ajuda la meva incredulitat.” Aquest home va posar la fe que tenia en Crist, i va demanar que li donés la fe que li faltava. Així podem nosaltres pregar-li a Déu.
Com veurem al capítol 11 d'Hebreus, molts més han confiat en Déu, encara que semblava que no hi havia esperança. Alguns van perseverar fins a la mort, sense arribar a veure a les seves vides la promesa complerta que havia de venir. Però Déu ens assegura el compliment de les seves promeses sempre, sense necessitat d'especificar el quan i el com. Començant per la de la vida eterna que tenim assegurada en Crist, “La qual tenim com a àncora de l'ànima segura i ferma” (Hebreus 6:19), i continuant amb les promeses que Déu ha deixat en la seva Paraula, podem descansar en el que és Fidel. Quan perseverem en Ell, mai no és en va.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Al capítol 4, Hebreus ens presenta Crist com el nostre representant davant Déu. El llibre  continua desenvolupant la imatge de Crist com el nostre sacerdot al capítol 5, i al capítol 7 afegeix que Jesucrist és el principal sacerdot segons l'ordre de Melquisedec, confirmant que Crist és el sacerdot etern, que intercedeix per nosaltres per salvació. Els capítols 8 i 9 ens ofereixen una recapitulació sobre el sacerdot perfecte i el sacrifici etern que és Crist.
El poble de Déu havia tingut molts sacerdots segons el pacte levític que Déu havia fet amb ells, però ara Déu fet carn havia baixat a la Terra per intercedir per la raça humana. Aquest seria el sacerdot perfecte i etern del nou pacte.
Ens diu Hebreus 4:14* “Tenint, doncs, un gran pontífex que ha travessat els cels, Jesús, el Fill de Déu, aferrem-nos a la fe que professem”.
El sacerdot del nou pacte era perfecte, singular i etern. 
Al capítol 5 llegim sobre la funció del sacerdot, de com aquest intercedia a favor de les persones davant Déu, oferint els sacrificis que proveïen el perdó dels pecats. Ens diu el text el que representaven els sacerdots levítics per al poble: el sacerdot havia d'intercedir per ells davant de Déu, perquè presenti ofrenes i sacrificis pels pecats; perquè es mostri pacient amb els ignorants i extraviats, ja que ell també està envoltat de debilitat; i per causa d'ella ha d'oferir pels pecats, tant per ell mateix com també pel poble.
El sacerdot havia d'oferir sacrifici pels seus propis pecats abans d'oferir-lo pels dels altres, i tenia consciència que ell també tenia necessitat del perdó de Déu. Tanmateix, la Bíblia ens presenta un sacerdot, que a diferència de tots els sacerdots era perfecte, sense pecat. Aquest és també presentat com el sacrifici perfecte, sense taca i suficient per treure el pecat de tot aquell que el rep per fe.
Els sacerdots que coneixien aquests hebreus venien de la línia d'Aaron, germà de Moisès. Déu havia assignat el ministeri sacerdotal als homes de la tribu de Leví. Jesús, però, no era de Leví, sinó de la tribu de Judà. Hebreus explica la singularitat del sacerdoci de Crist. La Bíblia el compara amb el sacerdoci de Melquisedec, un sacerdot principal que apareix al primer llibre de les Escriptures. Aquest personatge és curiós perquè en sabem molt poquet. El trobem a Gènesi 14, quan Abraham ve a ell després d'una lluita, i aquest li dona la benedicció. Als salms es fa menció de Melquisedec, on s'anuncia al Messies com a sacerdot segons l'ordre de Melquisedec. El capítol 7 d'Hebreus ens en parla més detalladament, rei de Salem, repassant els successos de Gènesi i explicant com Melquisedec era el gran sacerdot, no per llinatge humà, sinó per voluntat divina. De Melquisedec no en coneixem l’ascendència ni la seva descendència. La seva posició no depenia dels seus lligams familiars, i no es va fer sacerdot a si mateix; ens diu Gènesi 14; ens repeteix Hebreus que aquest era sacerdot del Déu Altíssim, no per si mateix, sinó per designi diví. El Messies venia, Fill del Déu Altíssim, per buscar i salvar els perduts, “proclamat per Déu Sacerdot suprem a la “manera de Melquisedec”. HEBREUS 5:10*.
Hebreus 7 ens presenta el nou pacte en Crist, un pacte que abroga l'antic. Jesucrist venia a intercedir per l'ésser humà davant Déu, i venia com a sacerdot únic i suficient per salvar la humanitat eternament. Al contrari dels sacerdots de l'antic pacte, que n'havien de ser molts perquè tenien limitacions d'espai i de temps, aquest sacerdot és Omnipresent i etern. Un sacerdot era en un lloc alhora, i quan moria, un altre havia de prendre el seu lloc al temple. Crist, per contra, pot intercedir a tot arreu i pels segles. Els versets 23-27 del capítol 7 el descriu de forma immillorable: “A més, d’aquells sacerdots n’hi va haver moltíssims, ja que la mort els impedia de perdurar; aquest, en canvi, com que viu per sempre, té un sacerdoci permanent. D’on se segueix que també pot salvar definitivament tots els qui per mitjà d’ell s’acosten a Déu, perquè viu intercedint sempre a favor d’ells. Aquest és, certament, el pontífex que ens convenia: sant, innocent, pur, separat dels pecadors i enlairat més amunt dels cels; i aquest no té necessitat d’oferir sacrificis periòdicament –com fan els grans sacerdots, primer pels seus propis pecats i després pels del poble–, perquè això ho va fer d’una vegada per sempre en oferir-se ell mateix.”
Aquesta preciosa veritat ens dona esperança. Però per si ens manqués confirmació, el capítol 4 ja ens va afirmar que Crist, encara que sant i sense taca, és capaç d'intercedir per nosaltres perquè entén la nostra condició. Els versets 15-16 diuen: “Atès que no tenim pas un pontífex incapaç de compadir-se de les nostres febleses, sinó que ha passat per les mateixes proves que nosaltres, exceptuant el pecat. Per tant, apropem-nos amb confiança al tron de la gràcia per rebre misericòrdia i poder trobar la gràcia que en el moment oportú ens ajudi.” HEBREUS 4:15-16*.
Crist va viure en aquesta Terra com a home, i per la seva obediència, és capaç de compadir-se de nosaltres i intercedir al nostre lloc. Tenim sens dubte el representant perfecte. Capaç de salvar i guiar, mereix la nostra lleial confiança. Sens dubte, ens podem acostar confiadament al tron ​​de la gràcia, perquè trobarem en Ell misericòrdia i gràcia en tot moment.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Parlant del repòs espiritual que Déu ofereix a cada faceta de la nostra vida, l'autor d'Hebreus adverteix al capítol 4 “Esforcem-nos, doncs, per entrar en aquell repòs, de manera que ningú no caigui en la mateixa classe de desobediència. Certament, la Paraula de Déu és vivent i molt efectiva, és més tallant que qualsevol espasa de dos talls, i penetra fins a on s’ajunten l’ànima i l’esperit, fins a les articulacions i el moll dels ossos; és capaç de discernir els pensaments i les intencions del cor. I no hi ha cap criatura encoberta davant d’ell, sinó que tot es presenta nu i destapat als ulls d’aquell a qui n’hau-rem de donar compte.” HEBREUS 4:11-13*.
Déu és Omniscient. Ho sap tot, coneix les nostres motivacions, actituds i pensaments. Ens diu que la seva Paraula arriba al més profund de l'ésser, i discerneix els pensaments i les intencions del cor. No hi ha res que s'amagui del coneixement de Déu. Això pot portar pau o gran torbació. 
Si confiem en Ell i vivim en la seva justícia, sabem que tot detall de la nostra vida és sota el seu control.  Si al contrari estem intentant fugir de Déu i viure a la nostra manera, saber que res no s'escapa dels ulls de Déu i que un dia tots haurem de donar comptes davant Ell ens ha de fer tremolar.
Quan obrim la Paraula de Déu, ens estem exposant a la ment del Totpoderós. La seva Paraula és viva i és eficaç; no podem sortir de la seva presència igual que entrem; o serem transformats pel seu poder o sortirem endurits per la nostra incredulitat. El resultat depèn de nosaltres, de si ens acostem a Ell amb penediment i fe.
Isaïes 40:8* ens diu que “L’herba s’asseca i la flor es marceix, però la paraula del nostre Déu perdura per sempre.” El salmista ens diu al Salm 119:105* que la Paraula de Déu és un llum als peus i una claror que il.lumina  el camí. La seva Paraula no sols penetra l'ànima i coneix els nostres pensaments, sinó que il·lumina el camí per on hem de caminar.
1 Pere 2 ens diu que la Paraula és aliment per al cristià: llet per al principiant i un bon filet per a quan aconsegueixes maduresa.
Com llegim a 2 Timoteu 3, l’escriptura és útil per ensenyar, per refutar, per corregir, per educar en la rectitud de Déu i preparar-nos per viure una vida que li agrada.
És una espasa de dos talls. A qui està caminant cap a Déu, la seva Paraula corregeix i dirigeix. Podem confiar en aquell que ens ha creat i ens coneix. La seva Paraula és suficient i actual; és eficaç en cada situació. A qui està fugint en l'altra direcció, val la pena recordar que “I no hi ha cap criatura encoberta davant d’ell, sinó que tot es presenta nu i destapat als ulls d’aquell a qui n’haurem de donar compte.” HEBREUS 4:13*.
Tenim un tresor al nostre abast, Sa paraula. Podem prendre-la a les nostres mans cada dia. Molts han desitjat tenir-la en moments d'opressió i d'altres han procurat destruir-la  per desfer-se de l'etern Déu. Però la Paraula de Déu ha estat preservada durant segles, traduïda a més idiomes que cap obra de literatura, i Déu continua parlant-nos avui. Atendràs avui la  seva veu?
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

A qui no li agrada el concepte de descans? Quan sento la paraula “descans” respiro, deixo anar l'aire lentament i tanco els ulls per sentir al meu interior aquesta sensació de relaxació i benestar que tantes vegades anhelem i que experimentem tan poc. Als capítols 3 i 4 d'Hebreus llegim sobre el descans. De manera curiosa, l'autor ens presenta un repòs que el poble hebreu no va arribar a gaudir i que nosaltres podem arribar a tenir si no ens descuidem com ells.
Quan Déu va crear el món en sis dies, va prendre el setè dia i el va apartar com un dia de repòs. No era perquè Déu necessités el descans. Ens diu la Bíblia que Déu no es cansa. Llegim a Isaïes 40:28* “¿Que no ho sabeu? ¿No ho heu sentit mai? El Senyor és Déu etern, creador del món sencer; no es cansa ni es fatiga, la seva intel·ligència és insondable.”
Aleshores, en què consistia el descans de Déu? Veiem en el relat de la creació que Déu va prendre temps cada dia de feina per contemplar el que havia fet i avaluar-ho. Déu va veure dia a dia que la seva obra era bona; això era un descans. Hem d'entendre que el setè dia va descansar per contemplar i gaudir allò que havia creat.
Nosaltres, a diferència del Senyor, sí que necessitem descansar el nostre cos físic. No som Totpoderosos, i necessitem dormir i reposar per agafar forces. Però encara més important és el descans interior. Enmig del tràfec diari podem experimentar un descans intern, i malauradament és possible estar en un estat de commoció i agitació interna sense dur a terme cap activitat física. Això de fet és molt comú a la nostra societat, amb massa casos d'inactivitat i depressió.
Déu va oferir al seu poble a l'Antic Testament un descans intern que afectava tots els aspectes de la vida: físicament, psíquicament i espiritualment. Aquest repòs descansa, si em permets dir-ho així, en la confiança plena en Déu. Als versets 18 i 19 del capítol 3 d'Hebreus, llegim: “I, a qui es referia quan va jurar que no entrarien al seu repòs, si no és als rebels? I veiem que no hi van poder entrar a causa de la incredulitat.” HEBREUS 3:18-19*.
La principal causa per la qual no van entrar en el repòs que Déu tenia per a ells i van haver de vagar pel desert durant 40 anys va ser la seva incredulitat. No van tenir fe en el Déu que els havia rescatat dels egipcis. Tot i els miracles que havien presenciat i viscut en les seves pròpies carns, no confiaven plenament en Déu; van dubtar de la seva capacitat de guiar-los i cuidar-los.
Nosaltres podem caure en el mateix error. El repòs que Déu ofereix comença amb la salvació de l'ànima per la fe a l'obra de Crist i continua amb una confiança diària en què Déu és poderós per guiar-nos i cuidar-nos. A Efesis 3:20* “Al qui és sobiranament poderós per actuar més abundosament del que demanem o podem pensar, a través de la força que ens comunica” i a Judes 1:24* diu que  “és poderós per a guardar-vos de caure i presentar-vos íntegres i plens de goig davant la seva glòria,”
I a 1 Pere 1:13* ens diu: “Per tant, un cop ben faixat el vostre enteniment, amb serenitat, tingueu una esperança plena en la gràcia que us vindrà el dia de la revelació de Jesucrist.”
Aquesta és la promesa del descans final que ens espera, quan Crist es manifesti el dia del Senyor. 
Si hem sentit del descans que Déu vol donar-nos, no endurim el nostre cor, com diu a Hebreus 4:7.
Aquest repòs en Crist no requereix gran esforç de part nostra. Al contrari, el més difícil d'aquest descans és que requereix que deixem de fer i confiem en allò que Ell ja ha fet. En relació amb el descans de Déu després de finalitzar la creació, diu al 4:10*, “perquè el qui ha entrat ja al seu repòs, també ell ha reposat de les pròpies obres, com Déu de les seves.” “Esforcem-nos, doncs, per entrar en aquell repòs, de manera que ningú no caigui en la mateixa classe de desobediència.”(4:11*). El poble de Déu a l'Antic Testament no va entrar per la seva incredulitat. 
I tu? Pots confiar plenament en Crist i gaudir dia a dia del repòs que Déu ha proveït per a cadascú de nosaltres?
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana