Reflexos de la seva glòria

El nom del programa, Reflexos de la seva glòria, comunica la idea d'emetre una cosa que en realitat no prové d'un mateix. Un reflex comunica una cosa que té origen en un altre lloc.
Em ve al cap un mirall, que mostra una imatge que li és externa. El reflex al mirall és una realitat que no pertany al mirall en si, però que es fa evident en ser reflectida en ell.
Heu sentit a parlar d'un dolor reflex? És un malestar que irradia des d'un punt gallet i emet el dolor a una altra part del cos.
Un reflex és, doncs, l'evidència que hi ha un emissor independent. Quan es reflecteix una llum, és la mostra que hi ha una font de llum independent de l’objecte reflector. Així, per Crist, podem donar evidència de la presència d'una llum original, independent, eterna. Joan ens la descriu així al capítol 1:1-5 (BEC) «Al principi ja existia el Verb, i el Verb era amb Déu i el Verb era Déu. Aquell, al principi, era amb Déu. Tot va ser creat per ell i sense ell no existiria res del que existeix. En ell hi havia la Vida, i aquesta Vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en les tenebres, i les tenebres mai no l’han poguda apagar.»
Crist, des del principi és el Verb, és a dir, la Paraula, la vida, la llum dels homes. Aquest Crist és la llum que ha il·luminat per a vida.
II Corintis 4:6 (BEC) ens diu: «Perquè el Déu que va dir: “Que brilli la llum enmig de les tenebres”, ens ha il·luminat interiorment, a fi que irradiem el coneixement de la glòria de Déu, que es reflecteix en el rostre de Crist.»
I Hebreus 1: descriu a Crist com: «Ell és resplendor de la seva glòria i empremta de la seva essència, ell sosté l’univers amb el poder de la seva paraula.»
Crist és l'origen de la llum que reflectim. Joan Baptista sabia que el seu propòsit era donar evidència d'aquesta llum veritable. Ens narra Joan 1:6-9 (BEC) «Es presentà un home enviat de Déu, que es deia Joan. Aquest va venir com a testimoni, a testificar a favor de la llum, a fi que, per mitjà d’ell, tots creguessin. Ell no era pas la llum, només era el testimoni de la llum. Aquell qui és la llum veritable, la que il·lumina tots els homes, arribà al món.» «Mireu l’Anyell de Déu.» va exclamar Joan, identificant Jesús com el Messies, llum i vida al món.Andreu i Pere, deixebles de Joan, van seguir Jesús des d'aquell dia. I és que aquest havia trobat la llum, i es va assegurar que altres la poguessin trobar també.
Si tu has trobat la llum veritable, fes tot el que estigui a les teves mans per dirigir els altres a la llum. Perquè Crist, la font de la nostra llum, és vida per a tothom que en ell creu.

T'agrada veure programes de cuina? Hi ha xefs que amb les creacions ens deixen amb la boca oberta, admirant els seus talents. Provem de crear receptes noves a casa perquè gaudeixin els nostres familiars i amics.
Seria fantàstic que d'igual manera altres poguessin lloar Déu quan ens veuen a nosaltres, la seva creació.
Quan Déu va crear l'home a l'hort d'Edèn, ho va fer a la Seva imatge. Adam reflectia el caràcter de Déu de manera gloriosa. I quan Déu va crear Eva, llegim a Gènesi que ella també va ser feta a la imatge de Déu, reflectint la gloriosa persona del Creador. Tots dos gaudien d'una perfecta comunió amb el Creador.
Aquest és el desig de Déu, que li donem glòria i en gaudim diàriament. Amb aquest propòsit vam ser creats.A Isaïes 43:7 Déu diu que ens va crear per a glòria seva, i a Efesis 1:10 (BEC) ens recorda que «som obra seva, creats en Crist Jesús, en vistes a les bones obres que prèviament Déu tenia preparades perquè les practiquéssim.»
Però compte, aquestes bones obres no són les que ens acosten a Déu. No per fer més bones obres arribem a tenir millor relació amb Déu. La nostra relació amb Déu depèn de la nostra relació amb Crist, el Salvador.
A l'Edèn, Adam i Eva, malgrat haver estat creats per tenir perfecta comunió amb Déu, van rebutjar el pla de Déu i van optar per viure la vida independentment de Déu. L'ésser humà continua escollint el seu propi camí avui dia.
Allò que va passar a l'hort continua portant conseqüències. Llegim a la carta als Romans que l'ésser humà està enemistat amb Déu. Però Déu, en el seu amor infinit, ofereix un rescat per a la humanitat, una manera de restablir una relació trencada pel pecat. El mateix que va ser rebutjat ha patit la maledicció que ens corresponia als pecadors, i ens ofereix victòria per mitjà de Jesucrist. Quin regal!
L'obra de Crist ens reconcilia amb Déu i ens permet viure aquesta vida amb el propòsit per al qual vam ser creats, per glorificar Déu en tot allò que fem i som i gaudint d'una relació personal amb Ell.

Si fes una enquesta a les persones del meu voltant per consultar què esperen d'aquesta vida, moltes qualificarien d’important una bona salut, relacions agradables, una economia personal que els permeti gaudir o potser benestar espiritual.Tot i que tots aquests desitjos són vàlids i agradables, la Paraula de Déu ens anima a cercar primerament el regne de Déu per poder gaudir dels altres aspectes de la vida.
El desig del meu cor és viure la vida de manera que comuniqui el caràcter de Déu diàriament.Però ens podem preguntar. És possible que un ésser humà, malgrat les bones intencions que pugui tenir, sigui capaç de reflectir un ésser sant, etern i perfecte?
Jo lluito sovint amb el desig de fer-ho i la incapacitat d'aconseguir-ho. En els próxims dies veurem perquè, com Pau expressa a Romans 7:18 (BEC) «estant al meu abast el voler actuar correctament, se’m fa impossible de dur-ho a terme,» És possible viure per a la seva glòria?
Seria una missió impossible a les nostres pròpies forces. “Però gràcies siguin donades a Déu, diu Pau mateix, per Jesucrist nostre Senyor. Quan confiem en Crist per a salvació, no només rebem vida eterna, sinó que també ens dona el seu Esperit Sant, perquè en les seves forces puguem viure reflectint la seva glòria.
Vols reflectir dia rere dia la glòria de Déu? Aferra't a Crist. T'animo a submergir-te en les profunditats de les Escriptures, on trobaràs Crist revelat. Descobriràs tresors que canviaran la teva vida, apropant-te més i més a Crist i mostrant la seva glòria dia a dia.
En aquesta sèrie d'estudis tractarem algunes de les dificultats que trobem quan intentem viure una vida que reflecteix el caràcter de Déu, i veurem a la Bíblia com és possible reflectir-ne la glòria malgrat les dificultats.
Missió impossible? Només a les teves pròpies forces. Meditem avui en la realitat de Filipencs 4:13 (BEC) «Tot ho puc en aquell qui em dóna forces.»
En les teves pròpies forces és impossible reflectir un Déu sant, però a través de Crist és possible; Si has confessat els teus pecats a Déu i per fe has rebut el regal de Crist el teu Salvador, ens diu el primer capítol de la carta de Pau als Efesis que has estat adoptada per a lloança de la seva glòria.
Així que recorda que en qualsevol situació en què et trobis, en Crist pots viure una vida que reflecteixi el caràcter de Déu dia a dia, per a lloança de la seva glòria.

«El cel parla de la glòria de Déu, l’estelada anuncia el que han fet les seves mans. Els dies, l’un a l’altre es transmeten la paraula, l’una a l’altra se la revelen les nits. Silenciosament, sense dir res, sense que ningú els senti la veu, el seu anunci s’escampa a tota la terra, el seu llenguatge arriba fins als límits del món.»Salms 19:2-5 BCI
El salm 19 ens mostra que Déu s'ha revelat a l'ésser humà d'una manera general en la seva creació i específicament a les Escriptures.
La creació, sense llenguatge ni paraules, emet la veu celestial d'un extrem a l'altre.El dia i la nit fidelment comuniquen la glòria de Déu.
Cada dia surt el sol i compleix fidelment la seva missió. No dubtem si sortirà, o si arribarà a posar-se a la fi del dia. I tot això, amb una bella varietat; cada dia veiem un clarejar nou i cada nit una posta de sol original.
La creació, sense llenguatge ni paraules, mostra la Glòria de Déu, de manera que ningú no pot negar que hi ha un Déu. A Romans 1:20 (BCI) llegim que la creació mostra al món el poder i el caràcter de Déu. «D’ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles, s’han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades. Per això no tenen excusa,»
Però per si no n'hi hagués prou, llegim al salm 19 que Déu també s'ha revelat al món específicament a través de la Paraula de Déu. A nosaltres ens ha donat la Paraula, la Seva paraula.
Déu va crear tot l'univers per a lloança de la seva glòria, i llegim a Efesis 1 que ens ha adoptat per a lloança de la glòria de la seva gràcia. És evident que Déu vol que nosaltres mostrem la seva glòria. I amb la nostra capacitat d'expressió, Déu desitja que nosaltres, com a creació seva, expliquem l'obra de les seves mans, emetem paraula, declarem saviesa.
Fixa't, si la natura pot mostrar Déu sense paraules, com més nosaltres, que tenim Jesucrist, la Paraula, i les seves Escriptures que declaren específicament la Seva Voluntat.
Visquem una vida que reflecteixi el caràcter de Déu i quan sorgeixi l'oportunitat, proclamem la voluntat de Déu declarada a la seva Paraula, per mostrar al món la seva glòria.

Hem arribat al final del llibre d’Apocalipsi. Des que vam començar aquest viatge a través de la Bíblia, hem contemplat Déu i descobert la seva bona voluntat per a la humanitat. Hem vist que ens va crear perquè tinguéssim comunió amb ell. Però aquesta comunió va ser arruïnada quan l'home va voler escollir el seu destí.
Així com l'àngel Satanàs s'havia rebel·lat contra Déu, volent ser ell mateix un déu, l'ésser humà menyspreà la voluntat de Déu per seguir la seva pròpia.
La Paraula de Déu ens presenta Jesucrist des del Gènesi fins a l'Apocalipsi, mostrant a la humanitat el pla de rescat que Déu ofereix. Una vegada i una altra hem vist com malgrat l'amor i la paciència de Déu, tots, fins i tot els que estimem Déu, caiem en el parany de la vella serp, volent el control que només pertany a Déu, però Crist, l'Anyell, sempre ha estat, oferint salvació a tothom que la demana.
Al final del llibre d'Apocalipsi llegim com Déu establirà un regne etern, en què no existirà el mal ni el patiment. La descripció d'aquest nou cel i aquesta nova terra en aquests darrers capítols ens recorda el món que Déu va crear al principi.
Explica Joan: “Llavors em va mostrar el riu d’aigua de vida, transparent com el cristall, que sortia del setial de Déu i de l’Anyell. Al mig del carrer gran, a banda i banda del riu, creix l’arbre de la vida, que dona fruit cada mes, és a dir, dotze collites l’any; i les fulles de l’arbre serveixen de remei a les nacions. I ja no hi haurà més prohibicions. Allà hi haurà el setial de Déu i de l’Anyell, i els seus servents el serviran, el veuran cara a cara i portaran el seu nom escrit al front. Ja mai més no hi haurà nit, ni els caldrà més la llum artificial ni la natural del sol, perquè el Senyor Déu els il·luminarà; i regnaran pels segles dels segles.” (22:1-5*).
Aquesta nova creació s'assembla a l'hort on Déu va posar l'ésser humà al començament de la creació. Tot i això, aquí no habitarà només una família, sinó que les multituds que han confiat en Crist gaudiran aquest paradís per l'eternitat.
Al principi, l'home vivia a un hort envoltat per rius, on hi havia tota mena d'arbres, on Déu venia i passejava amb ells diàriament, i l'home i la dona portaven la imatge de Déu. I aquesta ciutat celestial que descriu Joan a Apocalipsi, té el riu que brolla del tron ​​de Déu, i a un costat i a l'altre del riu l'arbre de Vida que dona un fruit diferent cada mes de l'any. Ja voldria jo un arbre així a casa meva! I a sobre, les fulles curaran totes les malalties. Aquest era el pla de Déu per a la seva creació original. Déu ens va crear perquè poguéssim gaudir d'Ell i dels seus regals. Quants milers d'anys hem desaprofitat per la nostra rebel·lió! Però Déu, que és gran en misericòrdia, ha orquestrat els esdeveniments per portar justícia a la Terra. Per què no abans? Per què tant de patiment? El qui confia en ell per a salvació, veurà el seu rostre, i aleshores, si aquests dubtes no han estat dissipats a la llum de la seva glòria, podrem demanar-li que resolgui qualsevol dubte, així com eixugarà tota llàgrima que fins allà arribi, perquè allà “i la mort ja no existirà; ni mai més hi haurà dol, ni clams, ni penes, perquè les coses d’abans han passat. (21:4*)
I qui podrà gaudir d'aquesta nova llar?
Als versets 7 i 8 del capítol 21, Joan va sentir l'àngel dir: “El qui triomfi heretarà tot això i jo seré Déu per a ell, i ell serà un fill per a mi. Però per als covards, els incrèduls, els corromputs, els homicides, els fornicadors, els malèfics, els idòlatres, i per a tots els falsaris, la seva part serà el llac de foc, que és la segona mort”*.
Al verset 27* llegim “Però res d’immund no hi podrà entrar, ni els idòlatres, ni els falsaris, sinó que només hi entraran els qui estan inscrits al llibre de la vida que té l’Anyell”.
Ens diu el text els que no hi entraran, tots els qui van triar altres coses sobre Déu aniran al llac de foc i sofre.
I el text confirma que els que estiguin inscrits al llibre de la vida entraran a la ciutat, i que els vencedors heretaran totes les coses.
Al verset 6, El Senyor Jesús afegí: “És cosa feta. Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el principi i la fi”.
La darrera vegada que vam veure Crist dir “és cosa feta” va ser a la creu del Calvari, quan voluntàriament va donar la seva vida per salvar tots els que entraran a habitar en aquesta nova creació. Al verset 6 diu també “Al qui tingui set li permetré que begui de franc de la font d’aigua de la vida.” Com llegim als evangelis (Joan 4:14), Jesús continua donant la seva aigua viva a tothom que té set i té necessitat.
Aleshores, fins a quin punt ens podem declarar vencedors els hereus, com diu el text? Òbviament no vencem pels nostres propis mèrits. Una vegada més, els vencedors són aquells que han posat la seva fe a l'Anyell, els que han estat inscrits al llibre de la vida de l'Anyell.
A tots nosaltres, Déu ens declara vencedors en el nom d'aquell que ens va estimar i va donar la vida per nosaltres (Romans 8:37). I per als qui hi confien, “no hi haurà més maledicció” (22:3-5).
A l'Edèn, Adam i Eva vivien gaudint de les benediccions del seu Creador fins que van escoltar la veu de la serp antiga i van decidir deixar Déu per seguir el seu propi camí. Aquí va entrar la maledicció al món, ens recorda Pau a Romans. Per un home, Jesús, vingué al món l'antídot a aquesta maledicció generalitzada. Crist va portar salvació que pot ser per a tothom que la desitgi, però la maledicció generalitzada serà present al món fins aquell dia en què el mal serà radicat eternament. En la nova creació dels redimits per Crist ja no hi haurà més maledicció. “Allà hi haurà el setial de Déu i de l’Anyell, i els seus servents el serviran, el veuran cara a cara i portaran el seu nom escrit al front.”( 22:3-4*).
Com a redimits per l'Anyell, tindrem totes les nostres necessitats satisfetes. “Ja mai més no hi haurà nit, ni els caldrà més la llum artificial ni la natural del sol, perquè el Senyor Déu els il·luminarà; i regnaran pels segles dels segles.” (22:5*)Joan acaba el llibre anunciant la vinguda imminent de Crist. “L’Esperit i l’Esposa (que és l’església) diuen: ‘Vine!’ El qui ho escolti, que digui: ‘Vine!’ Qui tingui set, que vingui; el qui vulgui, que prengui de franc l’aigua de vida.” (22:17*). 
Aquí ho tenim, una invitació oberta, no només per gaudir Crist en aquesta vida, sinó també per pertànyer als habitants d'aquesta promesa casa celestial. La condició només és reconèixer la nostra set, i voler prendre de l'aigua viva que se'ns ofereix.
Als evangelis llegim que tot aquell que veu la seva necessitat de Crist i demana per fe que aquest la supleixi, té vida eterna. Penediment i fe són l'únic requisit, perquè l'obra ja es va fer al Calvari. És cosa feta!
Diu Jesús a Joan 4:14*: “però el qui begui de l’aigua que jo li donaré ja no tindrà set mai més, sinó que l’aigua que jo li donaré esdevindrà dintre seu un doll d’aigua que brollarà per a donar-li vida eterna”.
Havent sentit allò que Déu ha parlat a la seva Paraula, reconeixeràs la teva set i demanaràs a Crist que et doni de l'aigua viva?
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Als capítols 17-20 d'Apocalipsi llegim sobre la derrota del sistema de l'Anticrist, el regne mil·lenari de Crist i la victòria final de l'Anyell. El capítol 17 comença amb l'anunci de la destrucció de Babilònia, amb la qual l'Anticrist i els seus seguidors s'havien engrandit, participant de pecats contra la santedat de Déu. La descriu Joan com “Una dona que cavalcava en una bèstia de color escarlata, plena de títols blasfems, que tenia set caps i deu banyes. La dona anava vestida de porpra i grana, i enjoiada amb or, pedres precises i perles; tenia a la mà una copa d’or plena de les abominacions i brutícies de la seva prostitució. Sobre el front duia una inscripció enigmàtica: Babilònia, la gran, mare de les prostitutes i de les abominacions de la terra.” APOCALIPSI 17:3-5*. La descriu el verset 18 com “la gran ciutat que regna sobre els reis de la terra”, donant a entendre que exerceix influència sobre els governants de tot el món. Va veure Joan que venia muntada sobre el drac, que si recordes, és Satanàs, la serp antiga. En aquests temps, Satanàs portarà als seus lloms a aquesta institució descrita aquí amb abillament ostentós i “embriagada de la sang dels sants.” A aquesta se li atribueixen crims contra els cristians, referint-se a aquells que han perdut la vida per causa de l'evangeli. I ens diu Joan que està asseguda sobre set muntanyes, i set reis.
Són molts els que han intentat assignar la identitat d'aquests personatges a persones i entitats de la nostra esfera mundial. En els temps que es va escriure l'Apocalipsi, l'Imperi romà dominava el món. Molts van creure que aquest era el rei actual de què parlava el text i el que estava per venir vindria aviat. A cada segle s'ha pensat que aviat arribaria el moment del compliment, però Déu encara continua donant oportunitat al pecador per penedir-se'n.
En els nostres dies també podríem entendre que el temps de la fi és a prop. És cert que a les Escriptures veiem que el govern de l'Anticrist tindrà influència global, però també és veritat que durant dècades, o podríem dir segles, han estat molts els que han pensat que diferents institucions globalistes com la Unió Europea, les Nacions Unides o el nou ordre mundial de què parlen els polítics actuals poden ser el compliment d'aquestes profecies.
La veritat és que la nostra societat va en la direcció d'unificar criteris mundialment, però no podem afirmar amb seguretat que aquest és el moment del compliment de la profecia d’Apocalipsi. Déu ens diu que vindrà com a lladre a la nit, però al mateix temps, ens dona senyals perquè notem que la fi és a prop.
Llegim al capítol 17 que deu reis vindran amb un mateix propòsit, i recolzaran el govern de l'Anticrist, que rebrà el poder de tota la terra. Veiem també que Babilònia, la ciutat que els ha fet rics, serà destruïda en una hora. Déu farà que això passi, encara que no sabem si serà per un desastre natural o per obra humana. La veritat és que avui dia no ens costa imaginar, amb l'armament existent al món, com això podria arribar a succeir tal com ho narra el llibre.
Després de la caiguda de Babilònia, l'Anticrist i els seus vassalls pensaran que la victòria és seva. Però ens narra Joan al capítol 19 que va sentir  “al cel una cridòria com d’una gran gentada que clamava: “Al·leluia! La victòria, la glòria i el poder són del nostre Déu,”(19:1*) “Al·leluia! El Senyor, el Déu de l’univers, ha instaurat el seu Regne. Alegrem-nos-en i celebrem-ho, doneu-li glòria. Ha arribat l’hora de les noces de l’Anyell, i la seva esposa ja està engalanada.” Apocalipsi 19:6-7 BCI.
“Aleshores un cavall blanc va entrar a l'escena que Joan contemplava, seguit d'un exèrcit celestial; i el qui muntava el cavall “es deia Fidel i lleial, perquè obra en justícia quan jutja i guerreja” (19:11*). Aquest sí que era el genuí vencedor, no com aquell cavall blanc del primer segell. Vindrà amb la roba tenyida en sang, però no és la sang d'un altre, sinó la seva pròpia, ja que la seva sang és la que ha donat la victòria sobre la mort i el pecat. Aquest és el Verb de Déu que Joan havia presentat al primer capítol de l'evangeli. “Al mantell i sobre la cuixa porta aquesta inscripció: REI DE REIS I SENYOR DE SENYORS.”(19:13-16*).
Van venir davant seu reunits la bèstia, i els reis de la terra amb els seus exèrcits, per guerrejar contra el que muntava el cavall, i contra el seu exèrcit. Però l'exèrcit de Crist els va vèncer, “la bèstia fou capturada, i també el fals profeta que havia obrat prodigis sota la seva autoritat, i amb els quals havia enganyat els qui acceptaven la marca de la bèstia i els qui adoraven la seva imatge; tots dos foren llançats de viu en viu al llac de foc atiat amb sofre. Els restants foren morts amb l’espasa del qui muntava dalt del cavall, (19:19-21*).
En aquest punt pensaríem que això marcaria la fi del maligne, Satanàs, però llegim al capítol 20 que aquest no és destruït en aquesta escena, sinó capturat i lligat durant mil anys, temps en què Crist mateix regnarà a la terra. Aquells que hagin estat fidels a Déu, no prenent la marca de la bèstia, podran gaudir un govern just on el mal no regna. Però llegim que després de mil anys, Satanàs serà deixat anar, i molts el tornaran a seguir.
Per molt increïble que sembli, després de tenir un sistema bo i just ja establert, la gent s'haurà oblidat de tot el mal que havia portat el caos al món al cap de mil anys. Quan Satanàs sigui deixat anar, vindrà i enganyarà els regnes i ens diu el verset 9 que “Es van aplegar al llarg i a l’ample de la terra i van assetjar el campament del poble sant i la ciutat estimada, però va baixar foc del cel i els va devorar, i el diable que els enganyava fou llançat al llac de foc atiat amb sofre, on havien estat llançats també la bèstia i el fals profeta, i seran turmentats nit i dia pels segles dels segles.” (20:10*).
Aleshores el gran judici del tron ​​blanc tindrà lloc, i tots els habitants de tota la terra i de tots els temps es presentaran davant del gran tron, i seran tots jutjats, cadascun segons les seves obres, però per les seves obres ningú serà declarat just.I ens diu Joan que “Per últim, la Mort i el seu Reialme van ser llançats al llac de foc. En això consisteix la segona mort, en el llac de foc. I si algú no es trobava registrat al llibre de la vida, era llançat al llac de foc.” (20:14-15*). 
Aquest és el llac de foc que alguns volen negar, pensant que Déu no podria enviar ningú a aquest lloc. Però un cop més, si som honestos en llegir el que Déu ha mostrat a la Bíblia, arribem a la conclusió que el caràcter Sant de Déu no pot permetre que el mal segueixi i segueixi per l'eternitat. Només quan el maligne i tots els que el segueixen al seu cor siguin tirats al llac de foc podrem dir que el mal que ha turmentat la humanitat durant segles i segles ha estat radicat per sempre.
Com hem vist, ni mil anys de cadena perpètua del maligne no podrà aconseguir que els humans busquin la bondat de Déu. Sens dubte, com expressa la Paraula, el mal no és només a Satanàs, sinó que és a cadascun de nosaltres, i no n'hi ha just ni un. Només Crist, l’anyell redemptor, el Fidel i Veritable, Rei de Reis i Senyor de Senyors que vindrà triomfant sobre el mal, és veritablement just. Ell, com llegim a l'escena celestial, és l'únic digne de portar el judici sobre la terra, i establir-ne el regne etern. I tenim la certesa que ho farà. La victòria de Crist és segura, i aquells que el seguim gaudirem la victòria eterna amb Ell.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Ens narra Joan que els 144.000, arpes a la mà, cantaven un càntic nou davant del tron ​​de Déu (14:1-3). “Vaig veure, també, una mena de mar de vidre barrejat amb foc, i al seu costat els qui sortien vencedors de la bèstia, de la seva imatge i de la xifra del seu nom, amb cítares de Déu a les mans, i cantaven el càntic de Moisès, el servent de Déu, i el càntic de l’Anyell, que diu: “Grans i magnífiques són les teves obres, Senyor, Déu Totpoderós; justos i fidels són els teus camins, Rei de les nacions. Qui no t’honorarà, Senyor, i no glorificarà el teu nom? Perquè només tu ets sant, per tant, totes les nacions vindran i es prosternaran davant teu, perquè s’ha manifestat la justícia dels teus actes.”” (15:2-4*).
I continua dient Joan, “Vaig veure també un altre àngel que volava pel mig del cel portant una bona nova eterna per a proclamar-la als pobladors de la terra, a tota nació, raça, llengua i poble, i cridava amb veu potent: “Venereu Déu i rendiu-li honors, perquè ha arribat l’hora del seu judici, i adoreu el qui ha fet el cel, la terra, el mar i les deus de les aigües.”” APOCALIPSI 14:6-7*.
Per què cantaven aquests? Un àngel va anunciar la resposta: “Ha caigut Babilònia!” (14:8) Per fi havia arribat el moment de la destrucció de Babilònia, nom simbòlic a la Bíblia per al sistema del maligne. A través de la història, Babilònia s'havia referit no només a la ciutat dels caldeus sinó també a Roma i al sistema mundial que establirà l'anticrist.
I ens narra Joan dient “Després vaig veure un núvol blanc, i sobre el núvol hi seia un que tenia aspecte com de fill d’home i duia al cap una corona d’or, i a la mà, una falç esmolada.” APOCALIPSI 14:14*.
Havia arribat el temps de la sega. Era temps de fer justícia sobre la terra, i el drac, amb tots els seguidors, hauria d'enfrontar la ira santa del Totpoderós.
“i sortien del santuari els set àngels que portaven les set plagues, vestits de lli pur i resplendent, i cenyits fins a la alçada del pit amb una faixa d’or. Un dels quatre vivents va donar als set àngels set copes d’or plenes del furor del Déu que viu pels segles dels segles. Una boirina que provenia de la glòria de Déu i del seu poder va omplir el santuari, de manera que ningú no podia entrar-hi fins que fossin consumades les set plagues dels set àngels.”(15:6-8*).
La primera copa portaria la ira de Déu sobre la terra, causant pestes i malalties. La segona copa seria vessada sobre el mar. L'aigua dels mars es farà malbé i éssers marins moriran. La tercera copa vessarà la ira de Déu sobre els rius; i hi haurà escassetat d'aigua per a tots els éssers terrestres. La quarta copa afectarà el sol. Joan ens diu que el sol augmentarà la seva capacitat de calor. Imagines que la capa d'ozó que tant lluitem per protegir s'obrís? Els efectes serien catastròfics. La cinquena copa serà vessada sobre el tron ​​de la bèstia, i el seu regne es cobrirà a les tenebres i experimentaran dolors terribles, probablement causats per les cremades solars. I ens diu Joan que aquests que patien “no es van penedir de les seves obres” (16:11). Enmig de tot aquest patiment, els habitants de la terra, en lloc de clamar l'únic que els podria deslliurar de tot això, diu la Bíblia que el maleiran.  Podem preguntar-nos si aquesta ira és apropiada o si el càstig és desmesurat, però Déu ens en dona la resposta.  Recordem que Déu és l'únic ésser Just i, per tant, la seva ira també és justa. Llegim als salms com aquest càstig és el càstig just contra aquells que van donar mort als profetes de Déu (Sal. 19.9, 119.137, 145.17).
Va veure Joan llavors que el sisè àngel va vessar la seva copa al riu Eufrates, i es va assecar la llera del riu, deixant el camí lliure per a les tropes que vindrien de l'orient per a la batalla. Aleshores, el drac, que és Satanàs, la bèstia que és Anticrist i el fals profeta, amb esperits diabòlics i amb senyals, persuadiran els reis de la terra a tot el món, per reunir-los a la batalla d'aquell gran dia davant el Déu Totpoderós (16:14). I aleshores, als extensos camps d'Armagedón, a terra d'Israel, serà vessada l'última copa, anunciant la batalla final.
Fa un temps vam poder passejar per Israel, passant per aquestes terres. Al GPS es pot contemplar fins i tot la immensa plana on s'han dut a terme guerres en el passat, i on la gran batalla d'Armagedón tindrà lloc. 
Ens diu el text que la setena copa serà vessada per l'aire. Joan ens ho narra en passat perquè està explicant allò que Déu li va permetre veure en visió. Diu: “I van esclatar llamps i van retrunyir trons; i es produí un fort terratrèmol, de tal magnitud com no n’hi havia hagut cap altre d’ençà que l’home va començar a existir sobre la terra. La gran ciutat va quedar partida en tres trossos, i les ciutats dels pagans es van esfondrar. La gran Babilònia va ser recordada davant Déu per fer-li beure la copa de vi del seu furor ardent. Totes les illes van fugir, les muntanyes van desaparèixer, i una calamarsada amb pedres grosses com talents es precipità del cel sobre els homes, i els homes maleïen Déu per la plaga de la calamarsada, perquè el dany era terrible.” APOCALIPSI 16:18-21*. Aquest text parla de la pujada del nivell del mar, de manera que les illes desapareixeran, i parla de desastres naturals que no es podran contenir. La gran Babilònia futura serà derrotada en aquell dia, alhora que aquest món s'enfronta a la seva destrucció.
Tot això em fa pensar en el gran esforç humà i la quantitat de mitjans materials que l'ésser humà està invertint per salvar el planeta. Déu mai no ens va demanar que salvéssim el planeta, perquè sap que això va més enllà del nostre poder. Ens va demanar que cuidéssim la creació, i cadascú som responsables per com fem això. Però el sistema mundial continua fent esforços fútils intentant salvar el planeta, i mentrestant, hem estat descurant l'estat moral de la població mundial. Quan Déu va enviar Jonàs a Nínive, va dir que si se'n penedien, Déu no enviaria el càstig que els havia anunciat. En el segon llibre de Cròniques Déu va pactar amb Salomó dient: “si llavors el meu poble, sobre el qual és invocat el meu nom, s’humilia i prega buscant el meu rostre, i es converteix de la seva mala conducta, jo l’escoltaré des del cel, perdonaré el seu pecat i restauraré el seu país.” 2 CRÒNIQUES 7:14*.
Déu sempre escolta a l'ànima penedida, però als superbs els resisteix, i aquests seran humiliats. No hi ha esperança per a Satanàs i els seus seguidors. El judici és imminent. Tot i això, hi ha esperança per a l'individu; hi ha una sortida per a tothom que reconeix l'autoritat divina i ve a Crist penedit. Déu ofereix gratuïtament una salvació integral que ha costat la vida del seu Fill. És el seu desig que ningú no mori, no obstant això, la decisió final és personal per a cada individu. Llegim a l'últim llibre de la Bíblia que els habitants que hagin endurit els seus cors fins al final, no podran fugir, perquè han rebutjat la gràcia de Déu. “Però a tots els qui l’acolliren, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit el poder esdevenir fills de Déu.”JOAN 1:12*. Davant de tota aquesta informació privilegiada que Déu ens ha deixat, què faràs tu avui?

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

El llibre d'Apocalipsi conté les coses que són i les que han de ser. Els primers capítols del llibre contenen les cartes a les set esglésies, que representen l'església de Déu en aquesta era cristiana. No obstant això, Joan va veure també aquelles coses que encara estan per passar. Crist li diu al verset 19 del primer capítol: “Escriu, doncs, això que has vist, el que ara és i el que vindrà després”*.
Hem descrit el que Joan va veure en obrir-li la porta al cel. Va veure el Pare al seu tron, àngels, ancians i multituds que l'adoraven, i va veure Crist, l'Anyell, el qual era l'únic digne d'obrir el llibre que portaria el judici sobre la terra. Hem llegit del que el llibre revelava, de com hi haurà guerres, plagues i desastres naturals com no hem vist mai, el resultat de la rebel·lia humana i la maldat de l'anticrist. Déu deixarà anar aquells éssers que es van rebel·lar contra Ell al principi i aquests portaran destrucció a la terra com mai s'ha experimentat en la història del món.
Els capítols 12-14 ens presenten una visió de set personatges que Joan va veure en aquesta escena i que estaran presents als esdeveniments dels darrers tres anys i mig de la tribulació. En primer lloc, veu una lluita entre una dona i un drac. L’escenari d’aquest gran senyal és el cel.
Al capítol 12:1 llegim “Llavors aparegué al cel un gran senyal: una dona vestida amb el sol, que tenia la lluna sota els peus, i duia al cap una corona de dotze estrelles. Havia d’infantar i cridava afligida pels dolors del part.” Apocalipsi 12:1-2 BCI.
Aquesta dona que va veure Joan és la representació d'Israel, el poble de Déu. La segona part de la tribulació està enfocada a Israel, i aquí veiem que el poble de Déu experimentarà un gran dolor. D'aquesta dona va venir el Messies, el que s'asseurà al tron ​​de David el seu pare. Ens diu el text que la dona, el poble escollit de Déu, és guardada al desert durant 1,260 dies per a la seva protecció; aquests són el temps i temps i mig temps del verset 14, que és la segona part de la tribulació. Déu protegirà Israel de manera miraculosa perquè el segon personatge que trobem en aquesta escena, el drac, no la pugui destruir.
Llegim al verset 3 “Al cel aparegué un altre prodigi: un gran drac roig amb set caps i deu banyes; sobre els caps hi porta set diademes”*.
Al llibre de Daniel, capítols 7 i 8 llegim també sobre aquest drac, que és Satanàs. Aquest drac roig, venia amb intenció de matar i destruir. Llegim al text que “la seva cua arrossegava la tercera part de les estrelles del cel, i les va llançar sobre la terra. I el drac es va aturar davant de la dona que estava per donar a llum, a fi de devorar el seu fill tan aviat com naixés.” La missió d'aquest personatge, el gran desig, és acabar amb el poble de Déu i amb el Fill promès.
Aquest Fill és el tercer personatge que veiem en aquesta escena. “Un noi que ha de regir totes les nacions amb ceptre de ferro”, és Jesucrist, l'hereu del tron. I ens diu el text que aquest que regnaria “fou arrabassat prop de Déu i prop al seu tron”. (12:5*) D'aquesta manera, encara que Satanàs volia per tots els mitjans evitar que Jesucrist regni, no ho aconseguiria. La mort i la resurrecció de Crist van segellar el seu regne etern al cel i també un regne físic aquí en aquesta terra al final d'aquesta gran tribulació, en compliment de les profecies messiàniques de l'Antic Testament.
El quart personatge és l'Arcàngel Miquel, el qual trobem també als capítols 10 i 12 de Daniel. El seu nom significa, “Qui com Jahvè?” Aquest principal dels àngels de Déu juntament amb àngels al seu comandament és el triat per fer guerra contra Satanàs i els seus àngels.
Als versets 7-9 del capítol 12 llegim “Llavors al cel va esclatar una guerra: Miquel i els seus àngels anaven a combatre contra el drac. El drac va lluitar amb els seus àngels, però no va poder resistir i van perdre el lloc que tenien al cel. El gran drac, la serp antiga, l’anomenat diable i Satanàs, l’enganyador de tot el món, fou precipitat a la terra amb els seus àngels”*.
Notem que Satanàs, a qui atribuïm molt de poder, no lluita directament amb Déu. Satanàs mai no arribarà a l'alçada de Déu; recordem que aquest és un àngel, i a més, aquí podem veure que Miquel, aquell que com el seu nom indica reconeix Déu com el Totpoderós, és qui venç el drac, la serp antiga de l'Edèn, Satanàs l'acusador.
Narra Joan als versets 10-12*: “I vaig sentir al cel una aclamació que deia: “Ara s’ha consumat la salvació, la força i el regnat del nostre Déu, i la potestat del seu Crist, perquè ha estat expulsat l’acusador dels nostres germans, el qui els acusava nit i dia davant del nostre Déu. Ells l’han vençut per la sang de l’Anyell i amb el testimoniatge que han donat, sense apreciar tant la pròpia vida com perquè els deturés la por de morir. Per això congratuleu-vos, oh cel i els qui hi feu estada”. 
Quan Satanàs és fet fora de l'escena celestial vindrà a la Terra amb venjança, a fer mal a aquells que adoren l'Anyell. Aquest temps de persecució serà com res que s'hagi viscut mai a qualsevol lloc de la terra, perquè el diable, sabent que no li queda gaire temps per al seu judici final, vindrà amb gran ira contra el poble de Déu i contra aquells que guarden els seus manaments i el testimoniatge de Jesucrist (12:17).
Aquests són el cinquè personatge, aquells que seran salvats durant la tribulació gràcies al testimoni dels 144.000 jueus que compartiran l'evangeli amb els que no coneixien Crist en el moment del rapte. Nosaltres creiem que aquells que han estat salvats per fe a través de la història anirem amb Crist als núvols quan aquest vingui a rescatar-nos, abans que tot això que llegim esdevingui. En aquest moment, serem a l'escena celestial del tron, lloant Déu.
El sisè i el setè personatge són la bèstia del mar i la bèstia de la terra, de les que llegim al capítol 13. La bèstia del mar (13:1-10) representa l'anticrist. És una bèstia semblant a les bèsties de les visions de Daniel, però aquest cap té una ferida de mort que ha estat curada. Aquest cap rebrà autoritat del drac, Satanàs mateix, durant 42 mesos, que són tres anys i mig, durant els quals blasfemarà contra Déu i farà guerra contra els sants. Juntament amb aquesta, veiem una altra bèstia que surt de la terra (13:11-18). Aquesta bèstia és la representació del fals profeta que acompanyarà l'anticrist. Aquest fals profeta promourà l'adoració mundial de l'anticrist mitjançant diversos senyals poderosos, i aconseguirà el control del món, dissenyant i exigint una marca a la mà dreta o al front dels fidels a l'anticrist. En aquest moment, tot serà ombrívol aquí a la terra.
Però malgrat la fúria de Satanàs i la destrucció que aquest ocasionarà juntament amb el seu anticrist i el fals profeta, el poble de Déu prevaldrà per mitjà de “la paciència i la fe dels sants” (13:10).
Recordem que Crist mai no ens va prometre que el nostre temps en aquest món seria fàcil. Tots enfrontem tribulacions i dificultats, en menor o major grau. Però el que sempre ens va prometre Crist és que estaria amb nosaltres cada dia fins a la fi del món. Avui comptem amb la seva presència i força per a tot el que ens toqui enfrontar. La seva gràcia és més que suficient per a tot allò que ens pugui venir avui, i igualment serà suficient per a aquella generació que hagi de viure aquest moment de tribulació cap al desenllaç final de la història humana. Podem afirmar amb l'apòstol Pau que “Tanmateix, de totes aquestes proves en sortim plenament victoriosos per mitjà d’aquell qui ens ha estimat.” ROMANS 8:37*.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

Al començament del capítol 6 d'Apocalipsi ens trobem a l'escena celestial del tron ​​de Déu, envoltat dels quatre éssers descrits anteriorment, dels 24 ancians als seus trons, amb les seves arpes i les copes plenes de les oracions dels sants, i una multitud que lloava Déu i l'Anyell. Joan i tot un estol de l’exèrcit celestial estaven a punt de ser testimonis del contingut del rotllo segellat que només l'Anyell és digne d'obrir.
Tot i això, al final del capítol llegim aquest text: “Els reis de la terra, els magnats, els generals, els rics, els poderosos, tots els esclaus i els homes lliures van amagar-se a les coves i a les roques de les muntanyes. I deien a les muntanyes i a les roques: Caieu damunt nostre i amagueu-nos de la mirada d’aquell qui seu al tron i de la indignació de l’Anyell. Perquè el dia terrible de la seva indignació ja ha arribat, i ¿qui serà capaç de resistir?” Apocalipsi 6:15-17 BCI.
Què aniria a deslligar l'Anyell perquè tots, del més feble al més fort, del més pobre al més ric, del més indefens al més poderós desitgés amagar-se de Déu?
L’anyell es disposava a obrir els segells. Quan pensem en els set segells al pergamí, no hem d'imaginar una línia de segells a la vora, cadascun reforçant la funció de l'altre. Històricament, sabem que s'empraven molts segells als documents oficials per controlar l'accés al material més confidencial. El qui trencava el primer segell d'un document podia començar a llegir-lo fins a arribar al segell següent, on només una persona amb més autoritat podria trencar-lo per continuar llegint. Tot i això, aquí veiem que l'Anyell té autoritat de trencar tots els segells del document per revelar els esdeveniments finals d'aquest sistema mundial sota la maledicció del pecat.
Ens narra Joan com l'Anyell va obrir cadascun dels segells. En obrir el primer, Joan va veure un cavall blanc que era l'anticrist declarant-se a si mateix vencedor. El segon segell va revelar un cavall vermell que tenia potestat de treure la pau de la terra i després, al tercer segell, un cavall negre que portava la gana generalitzada a tota la Terra. El quart segell va revelar un cavall groc que tenia autoritat per matar la quarta part de la Terra. Aquests primers quatre segells narren els esdeveniments al principi dels darrers 7 anys profetitzats per Daniel (9:27). L'anticrist que havia promès pau al món va portar al seu lloc guerra, gana i mort.
Quan l'Anyell va obrir el cinquè segell, Joan va veure les ànimes de tots els qui havien mort per causa de l’evangeli, “I cridaven amb veu forta: “Quant de temps trigaràs, Senyor, sant i veraç, a fer justícia i a vindicar la nostra sang dels habitants de la terra?” Aleshores van donar a cadascun una vestidura blanca i els van dir que esperessin una mica més encara, fins que fos completat el nombre dels seus companys de servei i germans que han de ser morts com ells.” APOCALIPSI 6:10-11*. En aquest moment, els líders mundials que al principi semblaven haver portat pau al món, ara es trauran la careta, i la persecució serà horrible. A la gana, pestes i guerres se li sumaran els desastres naturals que es deslligaran amb el sisè segell, quan, com Joan descriu “un gran terratrèmol, el sol s’enfosquí com un sac negre, i la lluna va agafar tota ella color de sang. Les estrelles del cel van caure a terra, com cauen els fruits d’una figuera sacsejada per la ventada;” APOCALIPSI 6:12-13*.
Però justament en aquest moment, enmig dels desastres naturals dels primers segells, trobem una escena consoladora. Al capítol 7 Joan veu un àngel amb el segell de Déu que baixa a la terra per marcar els seguidors de Déu a la terra. És el compliment de la profecia de Zacaries quan Israel per fi reconeixerà el seu Messies traspassat i es convertirà (Zacaries 12:10). Joan veu 12.000 segellats de cada tribu que surten per tota la terra donant testimoni de Déu enmig d'aquesta tribulació. El resultat del seu testimoniatge és una gran multitud vestida de robes blanques de totes les nacions i tribus i pobles i llengües davant del tron ​​i en la presència de l'Anyell (7:9).
Al capítol vuit tornem al setè segell. Quan es va obrir, hi va haver silenci al cel com de mitja hora, i a set àngels posats drets davant del tron, als quals se'ls va donar set trompetes, i abans que aquests comencessin a tocar les set trompetes, va veure Joan com un àngel es va presentar davant l'altar amb les oracions de tots els qui invoquen Déu. Ens diu el text que “Li donaren perfums d’encens a mans plenes, perquè els oferís, amb les pregàries de tot el poble sant.” Mostrant una vegada més que Déu sent les oracions constants dels seus fills aquí a la terra.
I enmig d'un gran estrèpit van sonar les set trompetes, una darrere l'altra. Una plaga terrible a la terra acompanyava el so de cada trompeta: calamarsa i foc sobre la terra i el mar, causant gran destrucció, astres caiguts del cel, causant mort a terra i mar, el sol i la lluna danyats. Van continuar sonant la cinquena i la sisena trompeta, i va caure un altre gran astre, aquesta vegada sobre terra, causant la destrucció de part de l'atmosfera, deixant fum, foscor i plagues d'insectes destructors a l'ordre del maligne. Aquests fenòmens tan horribles em fan pensar en les plagues d'Egipte que llegim a Èxode. I ens diu el text que tot i això, aquells que no van morir, no se'n van penedir.
Joan estava veient davant dels seus ulls la maqueta de la destrucció del món com el coneixem. Els desastres naturals que més hem lamentat en diferents zones geogràfiques al llarg de la història del món, passaran de cop i arreu mundial, quan tothom serà dirigit per un sol ordre mundial. Això ho anuncia la Bíblia, i podem creure que així serà. I és abans de res això que aquests versets que hem llegit al principi tindran lloc. Qui entengui, s'adonarà que les oportunitats que havien tingut de buscar refugi sota les ales de l'Altíssim ja hauran passat. Creiem amb gran esperança que aquells que hem cregut en Crist no haurem d'experimentar aquests esdeveniments. Apocalipsi 3:10 indica que quan Déu s’endugui a l'església descrita a 1 Tessalonicencs 4 (16-17) passarà, abans de deslligar aquests segells. Crist vindrà als núvols per prendre amb ells aquells que penedits, han posat la seva confiança en Ell.
La visió dels segells i les trompetes és aterridora. Però mai no hem de perdre de vista el que està revelant aquestes veritats, l'Anyell. La rebel·lia de l'ésser humà haurà arribat a la culminació i tot conduirà al gran enfrontament entre Crist i anticrist. La bona notícia per a nosaltres és que no hi ha cap misteri al desenllaç d'aquest enfrontament. El nostre Salvador sortirà victoriós sobre tots els qui li han rebutjat la seva oferta de salvació i han viscut en rebel·lia. Tot i que moltes vegades des de la nostra perspectiva limitada, sembla que el mal triomfa sobre el bé, sabem que aviat vindrà el dia de la derrota final del mal.
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana

Heu intentat descriure algun lloc preciós o alguna experiència fantàstica? Davant d'aquesta tasca, falten les paraules, i fins i tot les fotografies que hagis pogut fer es queden curtes a l'hora de reflectir el que s´ha viscut. Quan llegim els capítols 4 i 5 d'Apocalipsi, és difícil imaginar allò que Joan va veure. Joan intenta fer una descripció utilitzant objectes i sons que nosaltres podríem visualitzar, però la veritat és que qualsevol descripció d'una cosa tan extraordinària seria insuficient per compartir l’experiència.
“Després d’això, vaig veure una porta oberta al cel, i vaig sentir aquella veu amb so de trompeta que m’havia parlat al principi que em deia: “Puja aquí i t’ensenyaré les coses que s’acompliran després d’aquestes.””APOCALIPSI 4:1*. 
Joan va veure un tron, i Algú assegut al tron. L'apòstol no podia descriure el qui estava al tron ​​com un descriu una persona, perquè l'ésser que va veure era indescriptible en termes humans. Com en les altres ocasions en què un ésser humà va poder veure la glòria de Déu, Joan la descriu fent referència a llum i so. Ens diu que era semblant a la pedra de jaspi i cornalina; estava envoltat per un lluminós arc de Sant Martí semblant en aspecte a la maragda; del tron ​​sortien llampecs i trons i veus.
A l'Antic Testament llegim de diversos profetes que van tenir visions de Déu, com ara Moisès, Isaïes o Ezequiel. Les seves descripcions de la glòria de Déu sempre incloïen també la llum i el so de la veu. A Lluc 2:9 llegim que la glòria de Déu va envoltar de resplendor els pastors el primer Nadal, i aquests van tenir gran temor. Gran i potent és el Senyor, i la seva glòria és indescriptible.
Joan continua descrivint l’escena “Al voltant del setial hi havia vint-i-quatre setials més, on seien vint-i-quatre ancians revestits de mantells blancs i amb corones d’or al cap. Davant el setial s’estenia com un mar de vidre, semblant al cristal·lí, i el setial del centre era flanquejat per quatre vivents, plens d’ulls al davant i al darrere. APOCALIPSI 4:4,6*.
No tenim clar qui són aquests vint-i-quatre, però podem afirmar que representen Israel a les seves dotze tribus i a l'església de Déu als dotze apòstols. Entenem que els quatre éssers vivents són éssers angèlics que estan al servei de Déu. Cal comentar que la descripció d'aquests éssers s'assembla força a la que llegim al llibre del profeta Ezequiel.
Tots ells lloaven a Déu sense parar, els quatre éssers vivents deien: “Sant, Sant, Sant és el Senyor, Déu Totpoderós, el qui era, el qui és i el qui ve.” i els vint-i-quatre que estaven als trons replicaven fent reverència: “Ets digne, Senyor i Déu nostre, de rebre la glòria, l’honor i el poder, perquè tu has creat totes les coses, has volgut que existissin i foren creades.” APOCALIPSI 4:8,11*. 
Aquesta escena descriu la satisfacció eterna, on una sola activitat pot portar satisfacció total i perpètua al nostre ésser. Com a humans incapaços de sentir-nos satisfets per qualsevol activitat disponible aquí a la Terra, som propensos a posar en dubte que un dia puguem assolir total satisfacció en la constant lloança a Déu. Aquells que diuen barbaritats com “que avorrit ha de ser estar al cel!” no tenen ni idea del que és la veritable satisfacció que Déu ha promès a cada ànima que es lliura a Crist.
Joan ens diu al principi del capítol que el que estava assegut al tron ​​tenia a les mans un rotllo, escrit per tots dos costats, segellat amb set segells.  I ens diu Joan que va veure “un àngel corpulent que cridava amb veu potent: “Qui és digne d’obrir el rotlle? Qui pot trencar els segells? Però ningú, ni al cel ni a la terra, ni sota la terra, no podia obrir el rotlle i examinar-lo.”(5:2,3*). Això li va causar a Joan tanta tristesa que va començar a plorar. Però un dels ancians ​​li va dir: “No ploris, mira, ha vençut el lleó de la tribu de Judà, el rebrot de David, per poder obrir el rotlle i els seus set segells.”(5:5*).
Joan va mirar i el Lleó de Judà hi era, com l'Anyell immolat. Aquest contrast entre la força i la compassió del nostre Salvador Jesucrist és una imatge preciosa. Aquest anyell era allà, present, davant d'ells; era l’únic digne de prendre el llibre i obrir els segells. Quan va agafar el llibre, tots els presents, amb arpes, i copes d'or plenes d'encens, que són les oracions dels sants, lloaven l’anyell dient: “Ets digne de prendre el rotlle i d’obrir-ne els segells, perquè vas ser degollat i amb la teva sang vas comprar per a Déu gent de tota raça, llengua, poble i nació,”(5:9*).
Has notat que les nostres oracions estaran presents en aquesta escena divina? Em fascina notar que “cadascun tenia una cítara i una copa d’or plena de perfum, que són les oracions del poble sant” (5:8*) Aquestes representen les nostres oracions. Alguna vegada has parat a pensar en les teves oracions com a encens a les copes d'or celestials? Continuem honrant Déu amb les nostres oracions de fe.
Ens diu Joan que quan va mirar, heus aquí que hi havia amb aquests una multitud d'àngels, i tots junts aclamaven: “Digne és l’Anyell que ha estat degollat, de rebre el poder i la riquesa, la saviesa i la força, l’honor, la glòria i la lloança.”(5:12*).
Per si tot això fos poc, a més de tots aquests que lloaven, “I totes les criatures que hi ha al cel, a la terra, sota la terra i al mar, amb tota la seva plenitud, les vaig sentir que responien: “Al qui seu al setial i a l’Anyell siguin donats la lloança i l’honor, la glòria i el poder, pels segles dels segles.””(5:13*).
Pots imaginar aquesta escena? Se'm posen els pèls de punta en pensar-ho. Quan el judici de Déu vingui sobre la Terra, l'únic digne de fer el primer pas és Crist. El qui va proveir la salvació per als qui hi hem confiat marcarà l'inici dels esdeveniments que portaran al dia del Senyor. Però tot aquell que ha confessat a Crist com a Salvador participarà d'aquest esdeveniment tan especial, on tota honra i glòria és atribuïda a l'Anyell. Donem gràcies pel seu poder i donem gràcies pel seu amor redemptor. A Ell sigui tota la glòria ara i per sempre.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana