La Gioconda d’Amilcare Ponchielli sobre llibret d’Arrigo Boito és l’única òpera italiana, juntament amb Mefistofele del mateix Boito, no escrita per Verdi que es manté en el repertori de les partitures creades en el període comprés entre l’estrena de Don Pasquale de Donizetti (1843) i l’eclosió de la “Giovane Scuola” integrada per Puccini i els veristes. 

El títol aglutina el millor dels estils de la seva època: influències fortament verdianes en les melodies, passatges corals típics de la música popular veneciana, soliloquis amb pinzellades de Mussorgski o Txaikovski, una orquestració wagneriana, danses i balls característics de la Grand Opéra francesa i un final que anticipa el repertori verista-naturalista. Tot plegat, ens situa davant d’una obra mestra summament atractiva.