El Liceu inaugura temporada con una de las óperas más monumentales de Verdi, presentada en una impactante producción de la artista iraní Shirin Neshat, que convierte Aida en «un ritual visual en el que la belleza y el conflicto dialogan constantemente.

Esta propuesta, originada en el Festival de Salzburg, huye de la grandilocuencia habitual y sitúa el drama verdiano en un universo de gran fuerza simbólica. Neshat, con su mirada poética y comprometida, transforma Aida en un relato que dialoga con tensiones contemporáneas: la identidad, el exilio, la opresión y la fragilidad del poder. La ópera se convierte así en un espejo del presente, en el que la estética se combina con una lectura política sutil, pero punzante.

 A menudo interpretada como una historia de amor en un Egipto idealizado, Aida revela un conflicto más profundo: la colisión entre lo sagrado y el poder establecido. Aida, princesa etíope esclavizada, y Radamès, héroe egipcio, se aman en secreto y desafían un sistema que condena el amor como disidencia. Su historia, condenada desde el principio, pone en evidencia una estructura rígida en la que la ley y la religión se confunden para justificar la represión.

El Liceu inaugura temporada amb una de les òperes més monumentals de Verdi, presentada en una producció impactant de l’artista iraniana Shirin Neshat, que converteix Aida en «un ritual visual en què la bellesa i el conflicte dialoguen constantment».Aquesta proposta, originada al Festival de Salzburg, fuig de la grandiloqüència habitual i situa el drama verdià en un univers de gran força simbòlica. Neshat, amb la seva mirada poètica i compromesa, transforma Aida en un relat que dialoga amb tensions contemporànies: la identitat, l’exili, l’opressió i la fragilitat del poder. L’òpera esdevé així un mirall del present, en què l’estètica es combina amb una lectura política subtil, però punyent.Sovint interpretada com una història d’amor en un Egipte idealitzat, Aida revela un conflicte més profund: la col·lisió entre el que és sagrat i el poder establert. Aida, princesa etíop esclavitzada, i Radamès, heroi egipci, s’estimen en secret i desafien un sistema que condemna l’amor com a dissidència. La seva història, condemnada des del principi, posa en evidència una estructura rígida en què la llei i la religió es confonen per justificar la repressió.  

Solo un genio de la talla de Giuseppe Verdi podía despedirse de la lírica exclamando con sarcasmo y picardía: “Tutto nel mondo è burla”: la moralidad final de esta comedia agridulce en la que el compositor mostraba una vitalidad extraordinaria y una modernidad sorprendente en su estructura musical.

El tándem Boito-Verdi recupera a un anciano hedonista y algo cobarde, Sir John Falstaff, antiguo compañero de armas del futuro Enrique V de Inglaterra, ahora abandonado a la bebida, la gula, la lujuria y la fanfarronería; marchito, falto de dinero, grotesco y presuntuoso, pero con un talento cínico y una inteligencia que le otorgan un atractivo irresistible. Una caricatura del propio Falstaff actúa como un ladrón dispuesto a engañar a los débiles y aprovecharse de los pobres. Se enamora de Alice Ford y Meg Page, dos jóvenes casadas que se divierten avivando el deseo del viejo caballero para ridiculizar sus intentos de seducción.

Només un geni de l’alçada de Giuseppe Verdi es podia acomiadar de la lírica exclamant amb sarcasme i sornegueria “Tutto nel mondo è burla”: la moralitat final d’aquesta comèdia agredolça en què el compositor mostrava una vitalitat extraordinària i una modernitat sorprenent en la seva estructura musical. 
El tàndem Boito-Verdi recupera un ancià hedonista i una mica covard, Sir John Falstaff, antic company d’armes del futur Enric V d’Anglaterra, ara abandonat a la beguda, a la gola, a la lascívia i a la fanfarroneria; marcit, escàs de diners, grotesc i presumptuós, però amb un talent cínic i una intel·ligència que li atorguen un atractiu irresistible. Una caricatura del propi Falstaff es comporta com un lladre disposat a enredar els febles i aprofitar-se dels pobres. S’enamora d’Alice Ford i Meg Page, dues joves casades que es diverteixen avivant el desig del vell cavaller per ridiculitzar les seves temptatives de seducció. 

És una de les obres més destacades de Georg Friedrich Händel, composta l’any 1708. Aquesta obra, que es pot considerar un oratori dramàtic, es basa en la mitologia grega (compilada al llibre Metamorfosis, d’Ovidi) i explica la història d’amor entre el pastor Acis i la nereida Galatea, així com la gelosia i la venjança del ciclop Polifem, un ciclop que, consumit per la ràbia, posa fi a la vida d’Acis. Reflex de les passions humanes extremes, la música de Händel s’utilitza magistralment per expressar l’amor, el desig i la tragèdia.

L’argument se centra en tres personatges principals: Acis, un jove pastor que està enamorat de Galatea, una bella nimfa del mar, i Polifem, un ciclop que també s’enamora de Galatea i que, en ser rebutjat, es deixa portar pel seu desig de venjança. En un acte de gelosia, Polifem mata Acis, però Galatea, en la seva tristesa, transforma el cos del seu estimat en una font d’aigua clara, immortalitzant així el seu amor per sempre. Aquesta idea de la transformació de la mort en vida a través de la natura aporta a l’òpera un caràcter poètic i transcendental.

Es una de las obras más destacadas de Georg Friedrich Händel, compuesta en 1708. Esta obra, que se puede considerar un oratorio dramático, se basa en la mitología griega (compilada en el libro Metamorfosis, de Ovidio) y narra la historia de amor entre el pastor Acis y la nereida Galatea, así como los celos y la venganza del cíclope Polifemo, un cíclope que, consumido por la ira, pone fin a la vida de Acis. Reflejo de las pasiones humanas extremas, la música de Händel se utiliza magistralmente para expresar el amor, el deseo y la tragedia.

El argumento se centra en tres personajes principales: Acis, un joven pastor que está enamorado de Galatea, una bella ninfa del mar, y Polifemo, un cíclope que también se enamora de Galatea y que, al ser rechazado, se deja llevar por su deseo de venganza. En un acto de celos, Polifemo mata a Acis, pero Galatea, en su tristeza, transforma el cuerpo de su amado en una fuente de agua clara, inmortalizando así su amor para siempre. Esta idea de la transformación de la muerte en vida a través de la naturaleza aporta a la ópera un carácter poético y trascendental.

Le nozze di Figaro se nos presenta como un monumento extraordinario, incomparable. Una partitura genial y llena de giros imprevisibles que sigue el principio de las unidades del teatro clásico: unidad de lugar (el castillo del Conde, cerca de Sevilla), de tiempo (siglo XVIII) y de acción.

El público está invitado a sumergirse en la vida tumultuosa de esta galería de personajes: la soledad contemplativa de la Condesa, una Susanna emancipada y astuta frente a la misoginia masculina, un Fígaro obediente al sádico y abusador Conde y un Cherubino inocente y enamorado. Una colección de caracteres que, aunque reside en el mito, refleja un sufrimiento femenino compartido, originado por una violencia masculina. El único refugio de las mujeres es su capacidad para ser solidarias; cuando se separan, se vuelven vulnerables.

Este microcosmos puede reducirse a un enfrentamiento binario entre mundos masculinos individualistas y agresivos, y un mundo femenino sensible y generoso. Aquí se recogen todas las variantes del amor: desde el idealismo contemplativo de Cherubino hasta las relaciones esposo-esposa, amante-cortesana y padres-hijos. Un universo de exploraciones perfilado musicalmente por Mozart con precisión para cada personaje.

Le nozze di Figaro se’ns mostra com un monument extraordinari, sense comparació. Una partitura genial i plena de girs imprevisibles que respon al principi de les unitats del teatre clàssic: unitat de lloc (el castell del Comte, a prop de Sevilla), de temps (segle xviii) i d’acció. 
El públic està convidat a capbussar-se en la vida tumultuosa d’aquesta galeria de personatges: la soledat contemplativa de la Comtessa, una Susanna emancipada/astuta davant la misogínia de l’home, un Fígaro obedient al sàdic i abusador Conte i un enamorat i innocent Cherubino. Una col·lecció de caràcters en què, residint en el mite, es mostra un sofriment femení compartit font d’una forma violenta masculina. L’únic refugi de les dones és la seva capacitat per ser solidàries. A partir del moment en què se separen, esdevenen vulnerables.
Podem reduir tot aquest microcosmos en un enfrontament binari entre els mons masculins individualistes i agressius i un de femení sensible i generós. Tots els aspectes i variants de l’amor estan recollits aquí: des de l’idealisme contemplatiu de Cherubino a les relacions marit-esposa, amant-cortesana, pares-fills: un món d’exploracions i un manual perfectament definit i perfilat musicalment per Mozart en cadascun dels personatges. 

La trama de Semiramide gira en torno a la protagonista que da título a la obra: la Reina de Babilonia, atrapada en una trama de venganza y secretos. La historia comienza con la muerte de su esposo, Nino, y el misterio sobre quién fue la persona responsable de ese asesinato. Semiramide, después de muchos años de reinar, se enamora del héroe Assur, sin saber que él es el hijo de su esposo asesinado.

Musicalmente, destaca por la riqueza y la dificultad de sus arias y conjuntos, especialmente en los momentos de gran intensidad emocional. El personaje de Semiramide es una figura central en la ópera, y su aria “Bel raggio lusinghier” es uno de los momentos más emblemáticos, en los que se refleja su lucha interior entre el amor y el deber. La música de Rossini, con su brillantez característica, se combina con momentos de gran intensidad dramática.

La trama de Semiramide gira al voltant de la protagonista que porta el títol de l’obra: la Reina de Babilònia, que es veu atrapada en una trama de venjança i secrets. La història s’inicia amb la mort del seu marit, Nino, i el misteri sobre qui va ser la persona responsable d’aquest assassinat. Semiramide, després de molts anys de regnar, s’enamora de l’heroi Assur, sense saber que aquest és el fill del seu marit assassinat.

Musicalment, destaca per la riquesa i la dificultat de les seves àries i conjunts, especialment en els moments de gran intensitat emocional. El personatge de Semiramide és una figura central en l’òpera, i la seva ària “Bel raggio lusinghier” és un dels moments més emblemàtics, en què es reflecteix la seva lluita interior entre l’amor i el deure. La música de Rossini, amb la seva brillantor característica, es combina amb moments de gran intensitat dramàtica.