L’Steve de Stranger Things torna, però aquesta vegada no lluita contra un demogorgon. A Turno de noche, és un fong el que posa en perill la gent. Però fins a quin punt podem parlar realment de perill?

Sobretot a l’inici, aquesta amenaça genera tensió. La primera escena, en què en Robert s’enfronta al fong mortal, n’és un bon exemple. Els plans del director, Johnny Campbell, resulten força desagradables i poden incomodar alguns espectadors. A més, el fet que tots —excepte els protagonistes— sapiguem que la seva vida està en risc fa augmentar encara més la tensió. També hi contribueixen els passadissos del magatzem, molt ben escollits per crear aquesta sensació.

Ara bé, aquesta idea de perill passa a un segon pla quan la pel·lícula aposta més per l’humor, un humor que no acaba de funcionar. Sobretot en els diàlegs entre en Travis i la Naomi, els protagonistes. Les persones afectades pel fong, que al principi impactaven, acaben convertides en simples zombis. En canvi, aquests zombis sí que acaben funcionant des d’un punt de vista més humorístic. I, com passa a l’última temporada de Stranger Things, els protagonistes arriben a riure en els moments més crítics.

A mesura que avança la pel·lícula, el component més comercial es fa cada cop més evident. Les possibles trames que es plantegen al principi no s’arriben a desenvolupar, i el personatge d’en Robert no s’aprofundeix: es limita a dir frases clixé pròpies d’un heroi i a empunyar una pistola.

Tampoc s’explica per què les autoritats decideixen no intervenir. La Naomi, que al principi semblava intel·ligent, acaba fent preguntes poc coherents. Tot això queda reforçat amb escenes d’acció amb trets i explosions molt típiques del cinema nord-americà més comercial, amb un ritme accelerat i pensat per a tots els públics.

Tant si us fa por com si us fa riure, la pel·lícula aconsegueix entretenir durant tota la projecció.

Podeu veure Turno de noche als cinemes a partir del 24 d’abril.