El arquitecto

Recordant-nos inevitablement The Brutalist, El arquitecto presenta un arquitecte amb una idea de construcció potent que, com totes les bones idees, necessita ser executada. I això comporta la dificultat d’arribar a acords amb els seus companys. 

M’agrada que el director Stéphane Demoustier retrati Johan Otto von Spreckelsen com un protagonista inicialment indecís i excessivament obedient, però que en el fons sembla tenir les idees molt clares. Dic “sembla” perquè he trobat a faltar una exploració més profunda de la seva dimensió emocional, una dimensió clau no només per entendre el personatge en el seu dia a dia, sinó també per connectar amb el seu conflicte interior. En el moment més àlgid de la trama, costa que l’espectador comprengui plenament la seva frustració, tant personal com sentimental, envers la seva esposa, ja que aquesta tensió no s’ha construït amb prou solidesa al llarg del film. Per aquest motiu, podem afirmar que la pel·lícula s’adreça sobretot als entusiastes de l’arquitectura.

Ara bé, això no la converteix pas en una mala pel·lícula. De la mateixa manera que la recent i celebrada Novelback sembla pensada principalment per als cinèfils, L’Arquitecte ofereix altres al·licients per a qui no sigui especialment seguidor de l’arquitectura: la presència de París, la bellesa dels enquadraments o la cura visual del conjunt.  Qui sap si, fins i tot, no hi descobriran una nova passió per l’arquitectura.

La vida és Verdi

Dues nenes gitanes —però sobretot dues nenes—, plenes d’energia i espontaneïtat, ens han fet riure i emocionar amb el seu paper protagonista en el documental de ficció La vida és Verdi. La directora, Berta García-Lacht, ha fet una tria especialment encertada en escollir-les per explicar la trajectòria dels cinemes Verdi, ara que celebren el seu centenari. Gràcies a elles, fins i tot en les escenes més fluixes, l’atenció del públic es manté viva. I no hi ha cap dubte que la càmera les estima.

El que més m’ha agradat, però, és la manera com són retratades: innocents, curioses, sense por de preguntar tot allò que les neguiteja, encara que després no sempre escoltin les respostes a les seves pròpies preguntes. Aquesta naturalitat les converteix en un motor narratiu tan fresc com genuí.

Dimarts 10 de febrer vam veure La vida és Verdi a les sales Verdi, el mateix dia que també s’hi presentava el llibre en què posteriorment García-Lact s’ha basat per fer la pel·lícula. Vam comptar amb la presència de la directora i d’algunes de les persones que han fet possible el llibre, i ens hauria agradat poder comptar també amb la coproductora, tan destacada, Isabel Coixet.

Tot i que durant el col·loqui alguns espectadors van mostrar-se força crítics amb la directora, el to final amb què ens quedem és el d’una clara reivindicació de l’amor pel cinema. Així doncs, si voleu endinsar-vos en la quotidianitat del barri de Gràcia o descobrir els consells i reflexions de personalitats destacades del món del cinema, no dubteu a veure La vida és Verdi o a llegir-ne el llibre.