El segon any que feia de professor em van encarregar ser el tutor de 2n de BUP, l’actual 4t d’ESO. Era un professor jove, amb un curs i mig d’experiència. Llavors m’agradava repetir: “Cada família té la tutoria que es mereix”. Ho deia perquè havia experimentat que els pares confianven en mi, malgrat la meva inexpertesa, seguien els meus suggeriments i entre tots –així ho veia– aconseguíem treure el fill endavant.
En canvi, amb altres notava per la seva comunicació no verbal, que alguna cosa no acabava de convèncer-los i no aconseguia crear un clima de confiança, malgrat els meus esforços. De seguida comprovava com tampoc el seu fill creia en el que jo li deia. I la cosa no sortia bé.
Cada família té la tutoria que es mereix?
Ara em somric de la seguretat amb què feia aquesta afirmació. És que, com a tutor, no tenia jo cap responsabilitat sobre la molta o poca confiança de les famíles? És evident que sí, que alguna cosa es pot fer per reconduir la desconfiança. O per incrementar la confiança. Com podem fer, doncs, per generar confiança en les famílies?