Som als inicis de 1999. Per l’esplanada que hi ha davant del convent de Notre-Dame una figura humana camina resseguint les roderes per evitar la neu: és el doctor David Snowdon. Ha vingut al convent a buscar un paquet de documents. Des de l’any 1986, 678 monges han donat el seu cervell per a la investigació i han posat a disposició del doctor Snowdon els arxius complets del convent.

Es tracta d’un estudi amb moltíssima fiabilitat, amb una conclusió molt rellevant: aquelles persones que al llarg de la seva vida han utilitzat un llenguatge més positiu i mantenen una actitud més optimista viuen, de mitjana, set anys més.

I tu? Com és el teu llenguatge? T’hi has parat a pensar?

No fa gaire que hem començat el curs i ja sembla que en fa molts dies. Els mesos passaran volant.

I quin propòsit t’has fet per aquest any? Què vols aconseguir-hi? Què vols que hagi passat quan acabi el curs al juny? No em diguis que no hi has pensat. Em sabria greu que l’afrontessis sense cap propòsit. No es tracta d’esperar a veure què passa, oi? Cal que facis que passi allò que tu vols.

Si no t’has concretat cap meta personal, tinc una bona idea per a tu. A veure què et sembla.

-----------
SUBSCRIU-TE AL NEWSLETTER I NO ET PERDRÀS CAP CONTINGUT
http://eepurl.com/gdvgTz

Un equip de futbol està format per 11 jugadors de camp i els seus suplents. Pot tenir un bon president i un gran entrenador i que planifiquin bé les estratègies de temporada i les tàctiques de cada partit. Però els que hauran de guanyar el rival són els jugadors. Això, l’entrenador i el president ho saben molt bé. Tots dos no ompliran l’estadi d’aficionats ni portaran els trofeus a la vitrina. Si el davanter no fica la pilota a la porteria o el porter no la para, no tindran res a fer.De la mateixa manera, qualsevol directiu escolar hauria de ser conscient que els qui fan que l’alumnat progressi i que les famílies estiguin satisfetes són també els professors.

La il·lustració d'aquest episodi és de Javirroyo i es troba en el llibre El secreto del marketing educativo.

Ja és a venda el llibre Profes que marcan. Cómo construir una reputación de docente que deja huella. En aquest episodi t'explico per què t'interessa llegir aquest llibre.

El llibre a Amazon: https://www.amazon.es/Profes-que-marcan-Miquel-Rossy-ebook/dp/B0D7PZR3HT/ref=sr_1_1?crid=1SR6R5Q3O8IRX&dib=eyJ2IjoiMSJ9.euwzLNrtA2vpNo9ng89uPw.cmYNi0oZWN_XnRYH528I7KjdwMoSktEfmam6q44GMos&dib_tag=se&keywords=profesor+que+marcan+miquel+rossy&qid=1724511962&sprefix=profes+que+marc%2Caps%2C137&sr=8-1#customerReviews

Pròximament t'oferiré aquí mateix informació sobre el curs online i les formacions presencials.

Com t’imagines el futur professional que t’espera? No t’estic demanant que deixis anar la fantasia, per veure com d’optimista ets. No t’esticdemanant només suposicions, sinó també decisions. Les circumstàncies en què et trobis que no depenen de tu comptaran, sens dubte. Però el que més pesarà en el plateret de la balança és allò que determinadament hagis fet. Com seran les coses d’aquí a un temps? T’has parat a preveure-ho? Fes-ho una mica.

Amb el nom de «visió» és com podem anomenar aquest futur que tu imagines. La visió és pensar en aquelles fites que voldràs assolir i detallar-les, com si ja les haguessis aconseguit.

¿T’ha passat mai d’entrar en l’edifici d’una empresa i trobar-te penjat a la paret un text amb una definició de la missió, la visió i els valors que mouen –o haurien de moure– aquella empresa? Segur que sí. És més, potser també en la teva escola existeixen aquests textos.

Encara que no sempre s’aconsegueix passar de la lletra a la vida, comptar amb una concreció escrita de la missió, la visió i els valors ha estat un gran instrument per definir i guiar les estratègies i per concretar la cultura corporativa de qualsevol organització.

Fa uns quants episodis vaig proposar-te que concretessis els teus valors, avui ens centrarem en un dels altres dos: la missió.

Tots tenim la convicció que sabem escoltar, que no és difícil i ho fem habitualment. Pensem que si…

1. no parlem quan ho fan els altres,
2. els transmetem amb la nostra comunicació no verbal que els estem escoltant –per exemple amb un “mmm”– i
3. som capaços de repetir el que ens ha dit

llavors, sí, ja podem dir sabem escoltar.
Passa el mateix que conduint. Tothom afirma que condueix prou bé, pel damunt de mitjana. Però això no és matemàticament possible. Algú ha de conduir realment malament. No pot conduir tothom millor que els altres!

Aquesta comparació amb la conducció m’ha fet gràcia. És de Jack Zenger i Joseph Folkman, que consultors de desenvolupament del lideratge, en un article que van publicar a la Hardvard Business Review el 14 de juliol de 2016.

Zengen i Folkman van fer un estudi amb 3.492 participants en un programa de gestió emocional per al lideratge directiu. En l’estudi –no m’allargaré explicant-lo, vaig al gra– buscaven les diferències entre els oients mitjans i els excepcionals, per veure quines eren les seves característiques. I van arribar a importants conclusions.

Hauràs sentit parlar d'aquesta eina d'anàlisi anomenada DAFO. Són les inicials de debilitats, amenaces, forces i oportunitats.

Potser fins i tot l'has utilitzada ja alguna vegada. Si és així, escolta igualment l’episodi. No creguis que no val la pena fer-ne un altre ara. Pensa que aquesta eina serveix per orientar el present. Té data de caducitat. Un DAFO antic, un que vas fer el curs passat, ara ja no et serveix.

Veuràs que és una eina molt pràctica. Precisament amb aquesta finalitat la va crear Albert S. Humphrey a la dècada de 1960 a la Universitat de Standford, durant un projecte de recerca. A Humphrey i als seus col·laboradors Marion Dosher, Robert Stewart, Birger Lie i Otis Benepe, els preocupava per què fallava la planificació estratègica corporativa. Van tractar d'objectivar els processos de planificació de les grans empreses, i llavors van crear aquesta eina. No cal dir que van aconseguir l’objectiu. El DAFO va tenir de seguida molt èxit i per això, 60 anys més tard encara l'estem utilitzant.

Som al 7 de novembre de l'any 2022 i Tom Peters compleix avui 80 anys. Ho celebrarà aquesta nit amb la seva dona Susan Sargent a casa seva, a West Timouth, una petita població al nord dels Estats Units. Aquest matí, com de costum malgrat la seva edat, es troba al despatx escrivint textos sobre organització empresarial i preparant una de les sessions que sovint imparteix sobre negocis i empoderament personal.
Té sobre la taula un exemplar de la revista Fast Company de novembre de 1997. És un exemplar especial. Hi havia publicat un article titulat “Una marca anomenada Tu” (The Brand Called You). Fa 25 anys, quan el va escriure, el concepte de marca s'havia desenvolupat molt al món de les institucions i les empreses. Però aquest article va ser la primera vegada que algú aplicava el concepte de marca a les persones singulars. Va obrir el camí al desenvolupament d'una nova disciplina del branding: el personal branding. Després molts altres ho van ampliar, però va ser Tom Peters el primer que va parlar de marca personal.

L’estiu passat va morir Bill Russell. Saps qui era Bill Russell? Un dels grans jugadors de bàsquet de tots els temps. T’haig de confessar que fins fa uns dies jo tampoc no ho sabia. No soc un gran aficionat al bàsquet. De fet, per poder parlar-te ara d’ell he hagut de consultar algunes pàgines d’Internet. Després t’explicaré què és el que m’ha despertat curiositat d’aquest personatge i ho entendràs. Però primer, t’explicaré algunes coses de la seva biografia…