Profes que marquen

En l’episodi anterior et comentava com un actor teatral de monòlegs m’explicava –pràcticament, en un monòleg públic improvisat– que tots interpretem un paper determinat en l’escola. Llavors va ser quan li vaig preguntar encuriosit:
–I, doncs, quin és el paper que et sembla que haig de fer?
–Jo et voldira animar que prefereixis ser un heroï o una heroïna, discrets.

Havíem anat amb els alumnes a veure un monòleg en un teatre de Barcelona. Quan va acabar la representació, l’actor es va quedar en l’escenari, perquè els alumnes li poguessin fer totes les preguntes que volguessin. Em vaig sentir empès jo a trencar el glaç amb una primera pregunta, que al capdavall va acabar sent l’única. Li vaig preguntar si no li passava que, a base d’actuar, sense adonar-se’n, estava fent teatre en la seva activitat diària.
La seva resposta em va sorprendre molt.

Durant la pandèmia tos vam aprendre a utilitzar plataformes que ens permetien trobar-nos online des de la sala d'estar. La primera vegada que vaig fer un webinar sobre la marca personal del docent va ser amb les Escuelas Católicas de América.
Molts professors i professores s'estranyen que els parli de marca personal. Tu també?

Qui són els teus clients? Sí, clients. Perquè tu, tens clients…
Espera, espera. No marxis encara. Que t’ho explico bé i veuràs que sí, que això té sentit.
És veritat que ordinàriament vinculem la paraula client al món mercantil i, vist així, no tindria res a veure amb l’educació. Però escolta bé això que t’explico.

Coneixes la història de l’aneguet lleig?
El patito feo! Ja és trist que haig de traduir el títol per entendre'l, oi?
Coneixes aquest conte? Deixa que te l’expliqui:
Hi havia una vegada, en el llunyà segle XX, una professora de música… Sí. Ja ho veus. No és la versió que tu coneixies. És una altra, de molt real.
Para-hi atenció, perquè el que t’explicaré et farà pensar.

Un expert en marques personals, Guillem Recolons, va demanar-me una definició de marca personal d’educador, per incloure-la en un llibre que havia de publicar sobre marca personal.
La teva marca personal d’educador és el reflex en el teu alumnat de la teva identitat –la teva manera de ser, les teves convinccions i el teu propòsit– a través de la teva conducta coherent amb aquesta.

Quan vaig arribar a l’escola, ell devia tenir prop de 60 anys. Jo venia d’un altre centre. Com que ell era el cap de Primària i jo tutor de Batxillerat, coincidíem ben poc. Els nostres horaris eren molt diferents. Per a mi en aquell moment era senzillament una persona més de l’escola. Però al cap d’uns anys, –no em preguntis per què: no recordó–, vam coincidir molts dies al menjador. Després ens quedàvem sovint a fer una estona de sobretaula. No hi ha dubte que aquest hore era un bon xerrador i sabia fer interessants tots els temes de què parlavem.

Cada vegada que faig servir l'expressió marca personal en un context de docents, hi ha algú que arrufa les celles. Potser també a tu et pot semblar estrany. Marca personal, com si t’estigués animant a l’individualisme o a la vanitat. Com si es tractés que pensessis en la teva marca i deixis de banda l’escola. Doncs, res més allunyat de la realitat.
***
Agraeixo a Xavier Puigarnau que s'hagi prestat a fer la veu del professor.

Has sentit mai a parlar del famós Principi de Pareto? Què diu? Bàsicament que el 80% dels efectes són consecuència només del 20% de les causes. I això de què ens servirà a nosaltres?

Al darrer episodi et deia que podem comparar l’escola amb un tauler d’escacs, perquè a més del rei i la reina –o sigui, els directius– hi ha cavalls, alfils i torres. I deia també que en una escola no hi ha peons, perquè tots som gent preparada i amb titulació, capaç d’anar fins al final del tauler i tornar enrere. Aleshores, si no hi ha peons, tu no ets un peó. Algú es pensa que ets un peó? No et deixis tractar com un peó.