Xavier Aldekoa és un enamorat d’Àfrica i dels africans, i no l’agrada que li diguin el “continent oblidat”, sinó més aviat el “continent silenciat”. El periodista diu que amb la seva feina no preten donar veu als que no la tenen, perquè els africans és clar que tenen veu pròpia; el problema és que no els escoltem.

Podem escoltar Àfrica i els africans a l’últim llibre que els ha dedicat Aldekoa: “Indestructibles”, una bona definició de la gent d’aquest continent silenciat, però no oblidat.

Com es viu amb un Transtorn Límit de la Personalitat? Què és? Què comporta? N’hem parlat amb l’Ainhoa, diagnosticada de TLP. “Em costa regular les emocions” —explica—. Sents un rebuig total per tot i això et causa dificultats per mantenir les feines i les parelles i problemes familiars”.

L’Aihoa fa psicoteràpia per prevenir “les situacions de ira i el caos” que li provocava el transtorn. Un 2% de la població adulta està afectada per un Transtorn Límit de la Personalitat, amb símptomes que no només causen patiment a l’afectat, sinó també al seu entorn, segons ens explica el psicòleg Álvaro Frías, expert en TLP. “Els afectats —ens diu— viuen en un caos constant i no poden consumar res o gairebé res. Pateixen un buit existencial, que els provoca dependències emocionals i caure en conductes temeràries, com les drogues o la hipersexualitat. Poden tenir tendències suicides i autolesives. Els símptomes remeten amb l’edat, però el TLP és per cuidar-lo tota la vida”.

Hi ha una mena de discriminació per edat, que afecta sobre tot les dones. A partir d’una certa edat, al voltant dels 45, és com si les dones ens tornéssim invisibles, sense ni una gota d’atractiu ni, per suposat, d’erotisme.

Conscients de tot això, un grup de dones, amigues, heterogènies, han volgut cridar l’atenció sobre aquesta realitat, i ho han fet en un llibre, “Imbatibles”, que neix amb l’aspiració de convertir-se en un moviment que aplegui moltes més dones imbatibles, com l’Ester Pujol, una de les autores.

Ella es dedica a la Política, un dels àmbits masculinitzats. Ha estat alcaldessa de Tiana durant 8 anys i reivindica l’apoderament de les dones: “Som rebels, som poderoses —ens diu— i necessitem fer aquest pas d’apoderament. Ho necessitem fer en la mesura que entrem en una etapa de les nostres vides en què és necessari estimar-nos moltíssim nosaltres mateixes i, per tant, necessitem fer un procés de transformació perquè anem cap a un cicle vital de la nostra vida”.

A Arcadi Oliveres, l’agrada definir-se com a “revolucionari” i “radical”. La seva és una revolució pacifista i d’anar a les arrels de les coses —diu. El veterà professor d’Economia critica que els líders polítics siguin “absolutament servils als poders econòmics i mediàtics”, però destaca “les noves formes de la política, les noves esperances” sorgides del 15-M i encara vigents, en forma de “Marees ciutadanes”.

Oliveres lamenta la desunió de les esquerres: “La Dreta només pensa en la cartera —diu—, mentre que l’Esquerra és més puritana i té més discrepàncies. És el problema etern de l’Esquerra”. El professor i activista social es mostra molt crític amb “l’Europa d’empresaris al servei del negoci, que tanca les fronteres i de democràtica no en té res”.

Sobre Catalunya i el Procés, assenyala que “esperaria que processessin els processadors, perquè han comès una injustícia: empresonar gent innocent que no ha fet cap altra cosa que respectar la voluntat popular. Jo tinc la impressió que hi haurà una condemna, potser no tan gran com s’havia dit, i que hi haurà una rebaixa substancial quan es faci l’apel.lació al Tribunal d’Estrasburg. El que passa és que, entre una cosa i l’altra, el temps va passant i aquesta gent va patint les conseqüències”.

Es diu Alegria i és el que intenta irradiar a l’Àfrica, a Etiòpia, el país que l’ha robat el cor i al que ha dedicat els últims cinc anys de la seva vida i la seva professió de metge pediatra. Als nens i nenes que no poden somriure —diu— i als que ell retorna el riure i la infància robada. Perquè aquest jove metge té molt clar que “la Medicina és un acte d’Amor per a qui més ho necessita i on més es necessita”. I això és el que dona, amb passió, Iñaki Alegría, fundador de l’ong “Alegría sin fronteras” i director mèdic de l’hospital de Gambo, una població rural d’Etiòpia.

Als 6 anys, ja tenia clar que volia ser escriptora. Als 10, pretenia ser García Lorca, és a dir, poeta. I als 77, s’ha convertit en Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per la seva “veu inconfusible, discursiva, especulativa, irònica i densa”, segons ha dit el Jurat.

Marta Pessarrodona és un dels noms de més prestigi de la Cultura catalana i ens ha confessat la sensació agredolça que li deixa el premi per les circumstàncies actuals, amb el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, a la presó. “Em sembla totalment injust” —ens diu.

Pessarrodona lamenta el silenci dels intel.lectuals espanyols, com també que en 51 anys d’història només 6 dones i 14 poetes, amb ella, hagin estat reconegudes (“genèric intencionat”) amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Fer riure quan el que et demana el cos és plorar, aconseguir superar l’adversitat d’una malaltia amb un somriure i un nas vermell, omplir de vida els hospitals. Això és el que fan Pallapupas, Pallassos d’hospital. Aquest cap de setmana, compleixen 10 anys de la seva festa solidària anual “Un dia de nassos”. La seva fundadora i directora, Angie Rosales, ens confessa que la seva raó de ser és que són “útils i no ser als hospitals seria un daltabaix greu”.

Pallapupas treballa amb infància, amb Gent Gran, amb malalts oncològics i amb persones que tenen un transtorn mental. Hi ha estudis que demostren que una millora anímica repercuteix en una millor recuperació de la malaltia. “S’ha demostrat que la presència dels Pallapupas disminueix notablement la por, l’ansietat i l’estrés que passen aquestes persones i les seves famílies. La Medicina s’ha obert a projectes com el nostre perquè ha entès que està molt bé vincular la curació del cos amb la persona i el seu moment vital”. De fet, Pallapupas imparteix una assignatura optativa a la carrera de Medicina, per ensenyar els futurs metges a empatitzar amb els pacients.

A les portes d'una jornada de reflexió, hem volgut pensar en les grans preguntes de la Humanitat. Preguntes filosòfiques, per a les quals la Ciència no té resposta: d’on venim, el sentit de la vida, si Déu existeix, si hi ha vida després de la mort…

Ho hem fet amb el filòsof Joan-Carles Mèlich, que es defineix com a “metafísicament agnòstic, però èticament cristià”. Mèlich critica el pensament metafísic de principis absoluts, que legitimen tant el Be com el Mal. Ell reivindica “La Religió de l’ateu”, que és el títol del seu últim llibre, i significa “fer el be per pura bondat, ser bona persona”.

A la dialèctica entre Ètica i Moral, opta per la primera i assegura que ser ètics ens pot portar a desobeïr la moral imperant. I quan parlem de Política, ens diu que “la Democràcia és viure en la discrepància” i sentencia: “res és menys democràtic que un Estat que diu “ja som democràtics”. La Democràcia és l’horitzó, no s’hi arriba mai”.

I ens queda pendent una resposta, a la pregunta: La Filosofia és una religió sense Déu?

En el Dia Mundial contra la LGTBIfòbia, ens visita a “Confidències” Eugeni Rodríguez, el president de l’Observatori contra l’Homofòbia i portaveu del Front d’Alliberament Gai de Catalunya. Totes dues entitats vetllen pels drets de les persones LGTBI i lluiten per l’erradicació de la discriminació i els atacs que pateix el col.lectiu.

L’Eugeni ha fet de la seva orientació sexual la seva bandera. No va ser fàcil —recorda— acabats de sortir de la Dictadura. I encara no és fàcil en ple segle XXI. Per això, la lluita continúa. Rodríguez lamenta la falta d’implementació de la Llei del Parlament català i que encara no estigui aprobada la llei espanyola.

“Ser gai no es tria —ens diu—. Jo li vaig dir a la meva mare: “Mira, mama, no se puede elegir a la carta, es el menú, y en el menú había gay”. Pots fer dues coses: obligar-lo a que faci una doble vida o facilitar-li que la seva la visqui de la millor de les formes”.

Posem rostre i nom a un dels valents qua abandonen casa seva, el seu país i el seu continent, a la recerca d’un futur millor. Ousman Umar va sortir de Ghana, a l’Àfrica occidental, amb només 13 anys, i va trigar-ne 4 en arribar a Catalunya. Tota una odissea, plena d’entrebancs, enganys de les màfies, que el van abandonar al desert, “un cementiri ple de cadàvers” —diu—. Va estar a punt de morir, però ho va aconseguir.

L’arribada al “País dels Blancs” —com diu ell— no va ser, però, el que s’imaginava. Va dormir al carrer durant dos mesos, fins que una família el va adoptar. Tenia 17 anys. Ha pogut estudiar, conscient que l’educació és la clau per prosperar. La seva obsessió és que cap nen al seu país hagi de passar per la situació que va patir ell. Per això, ha fundat l’ong “Nasco Feeding Minds”, per alimentar les seves ments i que puguin prosperar al seu país. Nasco instal.la aules d’informàtica a les escoles rurals de Ghana. “Si tu m’alimentes la panxa, m’estàs donant aliments per a un únic dia —diu—, si m’alimentes la ment, em dones aliment per a més de cent anys”.

Ousman explica la seva història al llibre “Viatge al País dels Blancs”.